Què és Espadàniques?

divendres, 31 d’octubre de 2014

El Molí d’Aire d’Eslida


per Jaume Buïgues i Vila
Tècnic de Gestió Cultural i membre de l'Institut d’Estudis Comarcals de la Marina Alta
ESPADÀNIQUES vol agrair a l'autor la cessió d'este treball



L’any 1993, Joaquim Bolufer i jo, després de fer l’inventari dels molins de vent de la comarca de la Marina Alta, vàrem escometre per a la Unitat de Patrimoni Etnològic i Arqueològic Industrial de la Conselleria de Cultura de la Generalitat Valenciana la tasca d’inventariar tots els molins de vent del País Valencià, de cap a cap del territori, i aleshores va ser quan vàrem conéixer el Molí d’Aire al terme d’Eslida, el qual forma part del subconjunt de molins fariners de vent dels voltants de la serra d’Espadà, datables entre els segles XVIII i XIX.

En aquest apunt us donem a conéixer quin era el procés de funcionament d’aquest molí en la seua època d’esplendor, per a la qual cosa, a més de les nostres aportacions basades en l’anàlisi etnoarqueològica de l’immoble i de la restitució ideal del sistema tècnic de molturació, reconstruït a partir de paral·lelismes amb el sistema de mòlta documentat en altres molins de vent coetanis, us haureu de valdre de la imaginació. En la part final fem una proposta de rehabilitació i de dinamització d'aquest bé material poc comú a la vostra serra.


Qui primer arriba al molí, primer mol i fa farina
Tipològicament i funcional, el Molí d’Aire d’Eslida era un molí blader o fariner que al seu interior comptava amb una senzilla maquinària instal·lada per tal de reduir el gra dels cereals, a pols, a farina i segó, mitjançant la fricció, dels grans de blat, entre els cossos durs i aspres de la superfície de les dues moles.



Quan el llaurador arribava al molí de vent amb els sacs de blat carregat al llom d’alguna cavalleria havia de portar el gra rentat, lliure de pedres, terra, llavors i restes de males herbes i pallús. L’havia d’haver rentat i assecat prèviament al seu pas pel molí, ja que per les condicions de l’emplaçament dels molins de vent era pràcticament impossible dur a termini l’operació de rentat a peu de molí, contràriament al que ocorria als molins fariners d’aigua (hidràulics), que si comptaven amb instal·lacions adequades per a fer-ho: el llavador i el sequer.

Els llauradors, com que no es fiaven dels moliners (recordeu la dita popular: «de moliner canviaràs, però de lladre no t’escaparàs»), volien moldre el gra mentre ells romanien al molí i supervisaven l’operació, per això matinaven i s’espavilaven a ser els primers a arribar al molí perquè, d’acord amb la dita popular, «qui primer arriba al molí, primer mol i fa farina». Generalment, per desconfiança, no agradava deixar els sacs a la lliure disposició del moliner, i fins i tot preferien anar-se’n a un altre molí abans de deixar els sacs i que el moliner els molguera quan els tocara la tanda o arrancara el vent, d’ací la dita «quan el molí no mol, arre mula, a un altre molí».


El procés de la mòlta del blat
A la planta baixa del molí, que era diàfana perquè s’utilitzava per a l’emmagatzematge temporal dels sacs de gra i de farina, es feia la recepció dels sacs de blat, que fins i tot es pesaven i es comprovava la seua qualitat i les condicions en què arribava al molí el cereal. Des d’ací, els sacs es pujaven paulatinament a la sala de mòlta a través de l’escala de planta semicircular, avui desapareguda al Molí d’Aire. L’escala conduïa a la sala de mòlta, on s’ubicaven les moles i els engranatges que les feien moure. De cap d’aquests elements no es conserven altres restes que no siguen els forats de l’embigat que sustentava el forjat.1 En aquest pis superior estaven emplaçades les moles, la de baix, anomenada jussana o sotana, era fixa, i la de dalt, que rebia el nom de sobirana o corredora, era mòbil. Sobre les moles estava la gronsa o tremuja, un recipient en forma de tronc de piràmide, dins el qual s’abocava el gra que s’havia de moldre, el qual passava uniformement, mitjançant el colpejat rítmic del cadell,2 a través de la seua obertura inferior a l’ull de la mola. Una vegada mòlt el gra i transformat en farina, aquesta queia al farinal, un conducte que arriba a la planta baixa i a través del qual la farina anava caient directament de les moles al sac. Ací no hi havia màquines que cernien la farina, cadascú se l’havia de cerndre de forma manual a casa amb un sedàs, i separar la farina del segó. Segons la qualitat del gra i la varietat del blat s’obtenia farina de primera, segona i tercera.

Maquinària del molí de Cotna (Teulada)


Com es movien les moles?
La pesada mola sobirana era moguda per uns engranatges que giraven en fer moure el vent les antenes del molí, les quals estaven integrades en l’armadura de fusta que cobria la torre i descansava sobre un galze, avui desaparegut. Aquesta estructura que cobria el molí, de la qual solament es tenen referències documentals i gràfiques, tenia forma cònica i per paral·lelisme amb altres molins com els de Mallorca, sabem que era giratòria i estava relacionada directament amb la maquinària que feia moldre el blat. A fi que comprengueu millor quina era la distribució i l’esquema de la maquinària del molí per al procés de molturació, us adjuntem, per a la seua observació, el dibuix de la restitució ideal de la maquinària del molí de Cotna, emplaçat al tossal dels Castellons al terme municipal de Teulada (la Marina Alta).

La revolució industrial i amb ella la introducció de molins moguts per màquines de vapor, gasogen, gasoil o electricitat, arraconaren l’ús dels molins moguts per l’energia eòlica (també els hidràulics) i caigueren en desús, però no en el sac de l’oblit, ja que ara, per tal que no perdeu la memòria d’allò que va ser el Molí d’Aire, us hem parlat del seu funcionament.

Notes
1. Aquest molí, a diferència d’altres molins valencians, no tenia cambreta o entresol, a sota del forjat del pis superior –com s’observa en el dibuix adjunt–, un espai  que solien utilitzar els moliners com a habitatge.
2. És una petita peça de fusta mòbil, que es situava entre la boca de la tremuja i l’ull de la mola per fer caure amb constància i regularitat el gra que s’havia de moldre.


Una proposta de rehabilitació
En aquell moment, vaig pensar que seria desitjable posar en valor el molí, per tal que siga rehabilitat aquest element del patrimoni etnològic valencià amb la finalitat de donar-li un ús didàctic i que les nobles pedres del Molí d’Aire no vegen perillar, un dia més, la seua pervivència com a elements estructurals d'una vella indústria artesanal.

Considerem que, per tal de preservar aquesta construcció del risc de conservació, que depén de les inclemències del temps i de l’acció incontrolada d’alguns vàndals, es fa necessari rescatar aquest bé patrimonial singular i l’entorn natural que l’envolta, per tal que siguen utilitzats per la comunitat per a activitats ludicoeducatives, per a la qual cosa, com que supose que es tracta d’una propietat privada, caldrà arribar amb els propietaris, primer que res i abans d'encetar qualsevol projecte de rehabilitació, bé a un acord de plena disponibilitat dels terrenys i de l'immoble, o bé adquirir-los l'Ajuntament d’Eslida, que al cap i a la fi és el responsable de la preservació i conservació del patrimoni cultural del municipi.

La rehabilitació i conservació d'aquest edifici d'arquitectura popular, que es pot convertir en centre d'educació no formal, i la recuperació de l'entorn natural i la seua biodiversitat, castigada pels incendis forestals, millorarà la qualitat paisatgística del petit tossal on es troba emplaçat i proporcionarà a la ciutadania una àrea on desenvolupar activitats recreatives i educatives de caire mediambiental i etnològic.

I si arriba a fer-se realitat aquesta proposta de preservació i rehabilitació del molí caldrà abordar-la en diverses fases. La primera de sanejament i consolidació de la part de la torre que es conserva en l'actualitat (ja realitzada) i, la segona, la reconstrucció de les parts que han desaparegut, les quals caldrà reedificar, especialment la desapareguda l'escala de planta semicircular, amb graons encastats en el mur; el remat de coronament del molí; el forjat de la cambra interior de la sala de mòlta amb bigues de fusta i el corresponent sòl entrebigat, i com no, la coberta del molí, que ha de reconstruir-se, per paral·lelisme amb altres molins valencians de què tenim constància gràfica i documental, d’acord amb el model original de fusta impermeabilitzada en forma cònica, tot senyalitzant el punt d'eixida de les antenes, que també seria convenient recuperar. En tercer lloc, caldrà ordenar l'entorn del molí amb un camí d'accés restringit a vianants i tot seguit continuar amb la instal·lació de plafons explicatius en forma de taula interpretativa on serigrafiar en color els elements del paisatge que des d'ací s'observen, amb el seu nom, la seua litologia i geologia, així com la vegetació i la fauna pròpies de la zona.



I si no fóra massa demanar, també caldria condicionar, integrat en el medi, una àrea recreativa, però sense necessitat d'obres de remodelació del paratge, on caldria comptar amb unes infraestructures mínimes com són per exemple: excusats, punts d'abastiment d'aigua (fontetes), taules amb bancs i contenidors de deixalles. Potser demane massa, però per demanar que no quede. Espere que alguna persona agafe el testimoni d’aquesta proposta i la duga endavat a fi que no quede la cosa sols en paper mullat, sinó que ben al contrari es faça realitat.

divendres, 24 d’octubre de 2014

On estan els tresors amagats pels moriscos expulsats?


El punt quart de la crida d’expulsió difosa a partir del 22 de setembre de 1609 estableix que serien ajusticiats els moriscos que amagaren, enterraren o cremaren qualsevol possessió per no poder emportar-se-la. Més encara: la mesura aplegaria a tot el veïnat de lloc on s’esdevinguera això. Es preveia, per tant, que en els pocs dies que tenien per a fer els fardets no podrien bescanviar ni vendre massa possessions ni objectes personals i que podrien optar per ocultar-los en comptes de malvendre’ls o de deixar-los a la lliure disposició dels senyors dels seus llocs, en venjança per un tracte tan inhumà. Les urgències degueren despertar moltes cavil·lacions i hipòtesis per totes dos bandes, la cristiana i la morisca, que ens han arribat en forma de llegendes escampades per tots els territoris que van haver d’abandonar.







L’element musulmà (del temps de la preconquesta, mudèjar o morisc) ha marcat de manera notable l’imaginari de molts pobles nostres. Des de l’època fundacional del Regne de València fins a l’expatriació forçosa podem trobar una sèrie d’arguments bàsics que es repeteixen ençà i enllà: narracions de reis i reines i princeses mores, els estratagemes cristians a l’hora de conquerir un castell ocupat pels moros (Argeleta i Castro de Fondeguilla), les històries d’amors impossibles i quasi sempre tràgiques entre un cristià i una musulmana o viceversa (l’obra Seidia com a punt culminant de la literatura de la Renaixença valenciana), els desembarcaments, els raptes i els saquejos dels pirates barbarescos, les encantades que custodien tresors a les coves, l’ocultació de tresors abans de deixar la seua terra en gerres, la construcció de túnels secrets «del temps dels moros» per a finalitats diverses... La veritat és que l’expressió «això és del temps dels moros» se sent moltíssim més arreu dels pobles amb un passat morisc que no en els de fundació i repoblació medieval.

L’obsessió de buscar tresors ocults no és exclusiva del temps dels moriscos, però en el nostre cas sembla que és l’única possibilitat. Al llarg dels segles s’ha covat en la ment de la gent de les classes populars –sovint les menys afavorides per la fortuna– l’esperança de fer alguna troballa, més o menys fabulosa, que els canviara el signe de necessitat de la seua vida. La desaparició d’algun poble o la substitució violenta per un altre ha sigut sempre un terreny sucós per a donar peu a estes imaginacions, que de vegades han trobat algun exemple real que hi donava suport: les troballes casuals i aïllades algunes monedes o joiells entre les ruïnes de fortaleses, cementeris i cases morisques han animat una infinitat de narracions sobre tresors ocults.


Ceràmica i atifells moriscos


No és casual, per tant, que a la península Ibèrica, tan rica en pobles i civilitzacions al llarg de la història, el fenomen adquirira una dimensió especial, i encara menys que foren els habitants musulmans dels segles passats els qui dispararen les especulacions més exuberants entre els nouvinguts als pobles abandonats, tenint en compte la seua peripècia històrica tan dramàtica, tan avinent a crear fantasies desbordades que certa literatura romàntica i després l’erudició localista han alimentat i fins i tot han fet perviure fins als nostres dies. Fins i tot van aparéixer personatges que es dedicaven a fabricar llibres falsos amb pistes per a localitzar-ne i els venien a bon preu a les persones àvides de trobar tresors. Les especulacions s’havien convertit en un negoci.

Les terres hispàniques més proclius a este tipus de manifestació són les del regne de Granada, on la dominació musulmana i la peculiaritat de la seua civilització van ser més perdurables, però no és l’única. En territori valencià són moltes les localitats repoblades en el segle XVII després de l’expulsió que encara mantenen viva la flameta d’alguna llegenda que ens parla d’alguna gerra soterrada o cofre de contingut poc definit –en algun cas una estàtua d’or!–, quasi sempre ocultats en un lloc desconegut o inaccessible (barranc, cova, castell...), que pot estar «sota influència màgica, guardats per encanteris i talismans i, algunes vegades, defensats per horribles monstres o dracs ferotges, o bé per moros encantats que es troben meravellosament vestits, amb l’armadura de ferro i l’espasa desembeinada, però immòbils com a estàtues i fent una guàrdia eterna durant molts segles», que deia Washington Irving.

El tema dels tresors té aspectes que l’emparenten, i fins i tot es confonen, amb allò fabulós, màgic, amb el misteri. D’ací que haja calat tan profundament en les cultures de tots els pobles. Ignacio Gómez de Liaño (1975) comenta que «buscar tesoros era una exploración no exenta de misterio; era un ir a la zaga del encuentro de la fortuna feliz, de la sorpresa, de lo extraordinario. Buscar tesoros empieza a parecer como si fuese buscar otra cosa, algo que compromete al entero psiquismo, que le pone en el riesgo de recorrer un territorio de agazapadas sorpresas. No sólo era un encontrar y un sorprender el tesoro, sino que el tesoro era la realidad oculta que se iba a descubrir, y de ese modo, descubierta la realidad, uno se haría rico, podía ya estar seguro de su fortuna, de su buena estrella, y es que esa realidad oculta del tesoro es una materia llena de poderes, guardada por fuerzas demoníacas. Buscar tesoros, en este ambiente mágico-místico, es exponerse a encontrarse con una realidad de la que el tesoro concreto que pudiera hallarse no es más que mero signo sensible o sacramento. Buscar tesoros es vivir una ficción maravillosa y rica...».

Esta ànsia ens trasllada als anys immediatament posteriors a l’expulsió dels moriscos i a la creació de les noves comunitats cristianes repobladores en el primer terç del segle XVII. La desconfiança cristiana cap allò que podien haver fet els pèrfids moriscos amb les seues riqueses i l’arribada a unes terres de difícil explotació i de subsistència en alguns casos, degué suscitar la passió pels tresors compostos sobretot de joies i monedes d’or i plata. No és difícil imaginar la població expulsada preocupada per salvar les seues escasses riqueses, penosament estalviades després de molts anys de treball laboriós i de frugalitat en el viure. El recurs seria ocultar aquells estalvis als camps i a les cases, amb l’esperança que algun dia podrien tornar a esta terra, la seua terra, a recuperar-los, sobretot quan no era gens difícil endevinar que el penós viatge de l’exili no els garantia el respecte d’aquella riquesa, ni tal sols de la pròpia integritat personal...




Per exemple, en el cas de Suera, ens ha perviscut la creença que en algun lloc, possiblement al castell, hi ha amagada una estàtua d’or del profeta Mahoma, que els moriscos degueren fondre abans de ser expel·lits. No cal dir que la religió islàmica no fa servir icones amb figura humana, sinó solament dibuixos vegetals, geomètrics i textos de l’Alcorà per a la formació religiosa i per al culte. Possiblement és el cas més exacerbat que hem pogut trobar a la serra, on no hi falten les llegendes de gerretes soterrades amb riqueses fabuloses que esperen, encara, que algun audaç les desenterre per a deixar, per sempre més, de ser un pobre més d’un poble.

Museu d'Història de València. Monedes del s. XI


diumenge, 19 d’octubre de 2014

Els últims dies dels moriscos de la serra d’Espadà (i II)

En la primera part d'este apunt vam explicar quin era el context antimorisc, les pressions històriques sobre estos vassalls de religió no catòlica i la planificació de la seua expulsió a partir del mes d'octubre. Els moriscos valencians van ser els primers a ser expatriats. Vegem ara el com i el quan d'aquella expulsió d'un terç de la població de l'antic Regne de València. Si no ho recordeu, punxeu ací.


Foto del llibre de J. M. Almerich: La huella morisca en tierras valencianas


Una part dels de la serra d’Espadà van ser embarcats al xicotet port de Moncofa, amb zona fortificada i torre de guaita –uns 5.690, segons la relació d’aquella època redactada per Diego de Amburzea, xifra que està inscrita també al marge esquerre superior de la pintura del 1613 de Pere Oromig i Francisco Peralta–, però la majoria degueren ser obligats a arribar al port de Vinaròs, que va expulsar 15.208 moriscos d’acord amb els mateixos documents esmentats. A Vinaròs van actuar les galeres de guerra espanyoles, amb una capacitat de maniobra menor que altres tipus d’embarcacions més lleugeres com les sageties que es feren servir en altres ports valencians.

Pintura de Pere Oromig (1613). Representa els dos ports del nord:
Mancofa (marge esquerre inferior) i Vinaròs.


Els vaixells fets a la mar des de Vinaròs, inspeccionats pel comissari Jofré de Blanes a les ordres de Pedro de Toledo, van eixir els dies 11 d’octubre de 1609 amb 3.514 persones, el 13 d’octubre amb 1.700, el 17 d’octubre amb 800 persones, els dies 9, 11 i 14 de novembre amb 4.950 moriscos procedents de Fanzara, Montanejos, Montán, Cirat, Torrechiva, Toga, Espadilla, Benitandús, Veo, Tales, Estivella, Beselga, Sot de Ferrer, l’Alcúdia, la Vall d’Almonesir, Arañuel, Castellnovo, Almedíxer, Albalat de Segart, Segart, Navajas, Alfara d’Algímia, Algímia d’Alfara, Algar i Petrés. Posteriorment, en una data desconeguda però pròxima, foren també embarcats 1.500 moriscos vinguts de més lluny, concretament de Xiva, Montitxelvo, Terrateig i altres sense especificar de la serra d’Espadà. Totes estes embarcacions tenien la fi de trajecte a Arzeu, al nord d’Àfrica. (1)

Pel que fa a Moncofa, hi ha buits importants en la documentació conservada (2)  i només es coneixen estes dades: el 6 d’octubre van eixir 336 moriscos de Betxí, amb destinació a l’Alger; i al voltant dels dies 27-28 d’octubre se n’embarcaren 2.828 de la Vall d’Uixó i de Geldo. Falta saber, doncs, d’on procedia l’altre contingent deportat des d’allí. Segons Jesús Villalmanzo, arxiver de l’Arxiu del Regne de València, es va triar la platja de Moncofa i no el port de Sagunt per les gestions personals de Gaspar Vidal, capità de milícies de la costa, qui «mantenia bones relacions amb els moriscos de la zona, que era molt conflictiva per trobar-se pròxima a la serra d’Espadà, i va aconseguir la promesa d’eixir d’immediat sempre que fóra per un lloc proper, sense haver de fer trajectes llargs. Així es va fer i, de pas, s’evità una rebel·lió». (3) Per una altra banda, hi ha una font coetània (1613) que ens aporta un testimoni de la negativa dels moriscos a rebel·lar-se davant la incertesa de l’eixida al conflicte:

«Los moriscos del Maestrado de Montesa, y que más se avezinavan a Aragón, determinaron de apoderarse de alguna plaça fuerte, o a fuerça de armar echar los christianos de la sierra de Espadán, y provar su última esfuerço hasta perder la vida aun no sin grandes esperanças de que prevalecerían los rebeldes de Murla, y se levantarían con la novedad todos los demás de España. Pusiéranlo en efecto si uno de sus alfaquís no les persuadiera lo contrario, dándoles a entender que en los casos dudosos eran temerarias las empresas, que para defender su secta y amplificarla, era bien aventurar la vida, empero consideressen que si quedavan vencidos (como su coraçón se lo persuadía) dexavan en poder de los christianos ricos despojos, y sus hijos esclavos, y expuestos para ser de la lei de Christo, negocio que por huyr dello lo avían de perder todo. Que les aconsejava pusiessen de una vez en seguridad lo uno y otro, pues les quedaría tiempo para la vengança con mucha brevedad, y para hazerse absolutos señores de toda España. Con esto se sossegaron, y corrieron al embarcadero muy contentos. Después no pudieron lograr sus vanas esperanças, por quedar los unos en el mar ahogados, y los que saltaron en tierra fueron tan mal recebidos que ya no ay memoria, sino de algunos ganapanes y gente perdularia».(4)


Fotograma de la pel·lícula Expulsats


Siga com siga, l’abundant correspondència que es conserva a l’Arxiu de Simancas mostra que cap al 14 de desembre de 1609 el virrei considerava completat l’embarcament dels moriscos de l’Espadà, i comunica a Felip III que les companyies militars anaren a embarcar-se.(5)

Sobre la quantitat d’habitants que tenia llavors la serra d’Espadà, la historiografia local i més general del segle XX ha utilitzat, sense qüestionar-les, les xifres de l’anomenat Cens de Caraçena (1609), realitzat poc abans de l’expulsió. Això dificulta la conversió de cases a habitants, la qual cosa augmenta de vegades en un 25 % el nombre de moriscos que, pel que sembla, vivien als pobles valencians. Des de Lapeyre, els investigadors deixaven veure amb més o menys prevencions que estos valors oferien unes dades acrescudes, i que resultava més fiable el Cens tributari de 1602 en tant que document fiscal. Tot i això, sembla que el cens de 1602 té el defecte de quedar-se un poc curt. Fins al 1988 no van ser revisades sinó per J. M. Pérez i M. Ardit,(6) que proposen que el recompte de Caraçena hauria de ser rebaixat en un 11,4 % o en un 25,3 %, segons que s’use el coeficient 4 o 4,5 per a la conversió en habitants, respectivament.(7)

Bernat i Badenes (1994) han analitzat en detall diverses fonts útils que parlen de la població valenciana del 1609 al 1857 i en este punt mantenen la conclusió de Pérez i Ardit. Però, a partir de l’estudi de la freqüència dels dígits de les unitats i d’altres elements suposen que les baremacions de cases fetes per Gaspar Vidal s’ajusten més a la realitat.

El port de Vinaròs va embarcar quasi tres voltes més de moriscos que Moncofa, i els més pròxims eren els de la serra d’Espadà connectats amb Onda, a banda de les localitats de Xivert, Borriol i les minories que vivien a les moreries de les ciutats de predomini cristià (Castelló, Onda i Sogorb). Per proximitat a Onda –centre d’operacions, recordem-ho– i fent ús de les vies de comunicació d’aquell temps, és l’opció més plausible a pesar de la distància. Es coneixen casos d’altres zones en què els imposaven una llarga marxa a peu o en cavalleria a fi d’arribar a un port més capaç i menys saturat. No sols era el temps que els costara el camí –amb criatures al braç, persones d’edat avançada que havien d’ajudar i les pertinences que pogueren carregar–, sinó que ja al port havien d’esperar diversos dies per a embarcar-se, malvendre els seus béns, pagar-se ells mateixos el trasllat i aguantar un viatge d’almenys tres dies per mar, amb un oratge de tardor menys favorable. Una situació límit, si ho mirem bé: abandonament de la seua terra nadiua amb un final incert, assalts pels camins, separació de famílies, fills menuts abandonats en alguns casos, alguns vells i malalts, amotinaments i violència en els vaixells, arribada penosa a l’Àfrica i una recepció no sempre favorable allà.


El paisatge humà posterior
Un testimoni contemporani, poc amic dels moriscos, s’expressava així en la crònica de l’expulsió dels de l’Aragó en ple estiu de 1610, que no deu diferir massa de la que es podria haver escrit dels moriscos valencians: «Salieron, pues, los desventurados moriscos por sus días señalados por los ministros reales, en orden de procesión desordenada, mezclados los de a pie con los de a caballo, yendo unos entre otros, reventando de dolor y de lágrimas, llevando grande estruendo y confusa vocería, cargados de sus hijos y sus mujeres, de sus enfermos, viejos y niños, llenos de polvo, sudando, y carleando, los unos en carros apretados allí con sus personas, alhajas y baratijas: otros en cavalgaduras con estrañas inven¬ciones y posturas rústicas... cada qual con lo que tenía. Unos yban a pie, rotos, mal vestidos, calzados con una esparteña y un çapato, otros con sus capas al cuello, y otros con diversos envoltorios y líos... Padeciendo grandísimas amarguras, muriendo algunos de pura aflicción...» (Pedro Aznar Cardona, 1612).



Més enllà dels desastres econòmics més immediats, atés que els senyors perdien de la nit al matí, i no sempre de bona gana, la mà d’obra que els produïa les rendes més directes, se’n va ressentir el paisatge agrari, humà i cultural. El cronista valencià Gaspar Escolano (1560-1619), que havia presenciat aquells fets, finalitza la seua relació històrica amb estes paraules: «el nuevo estado en que se halla, hecho de Reyno el más florido de España un páramo seco y desluzido por la expulsión de los Moros». En un altre lloc del llibre X de les Décadas parla de l’estat en què quedaren els pobles entre l’expulsió i l’arribada de nous pobladors, tan desitjada pels senyors de les terres: «Por otro cabo, no se puede contar la ruyna de los lugares del Reyno, y quan yermos y despoblados han quedado con la transmigración de los Moriscos; y la dificultad que se siente en poblarlos, por huyr los nuevos pobladores de obligarse a pagar aquel millón de responsión de censos, que están impuestos sobre ellos de tiempos de los Moriscos». Ho deia l’any 1611, quan els pobles espadànics completament abandonats començaven amb lentitud i moltes dificultats a disposar de les cartes de poblament per als cristians nouvinguts, de segur que amb alguns dubtes inicials.

A partir d’aquell moment, la nostra serra comença una altra etapa cultural i econòmica, amb una base musulmana de segles (mudèjar i morisca) que encara perduraria en aspectes vitals com l’agricultura i l’ús de l’aigua, però també amb marques notables en murs, carrers, camins, en la gastronomia i en els noms de lloc que encara guardem, ni que siga opacitzats per l’evolució. El període de la repoblació a partir de 1610 i la construcció d’unes noves societats locals és un tema ben suggestiu i poc estudiat en alguns punts (sociabilitat, equilibri i fixació del sistema de creences, reestructuració de la vila amb espais públics, etc.) que encara esperen reflexions de detall, més enllà de l’augment objectiu i progressiu de la producció agrícola i poblacional que justifiquen la recuperació econòmica després de l’expulsió.(8)


Fragment de la crida de desembre de 1609 per a atendre les terres dels moros expulsos. Arxiu UV-EG

NOTES
[1] Lapeyre, p. 70-71, 75-78.
[2] A l’Arxiu General de Simancas hi ha diversos documents amb les relacions dels embarcaments, que en alguns casos n’especifiquen tots els detalls: data de l’embarcament, nom dels patrons dels vaixells i tipus, la quantitat d’hòmens, dones, jóvens i lactants expulsats, els seus noms i l’origen. Per al cas de Vinaròs i de Moncofa, Lapeyre indica sense esmentar-los que no hi ha dades precises, per això no les publica. Op. cit., p. 96.
[3] L’expulsió dels moriscos del Regne de València. Bancaixa, València, 1997, p. 67-68 (n. 67).
[4] Marcos de Guadalajara y Xavier (1613): Memorable expulsión y justíssimo destierro de los moriscos de España, Nicolás de Assiayn, Pamplona, p. 114.
[5] Pasqual Boronat, op. ci., vol. II, p. 239.
[6] Pérez, J. M. i Ardit, M (1988): «Bases del crecimiento de la población valenciana en la edad moderna», en Pérez Aparicio, C. (ed.): Estudis sobre la població del País Valencià. Ed. Alfons el Magnànim, València, vol. I, p. 199-228.
[7] Per a Bernat i Badenes (1994), l’anomenat «Cens de Caraçena de 1609» no pot ser considerat com un cens, «sino como unas apreciaciones aproximativas del total de casas que había en cada población del País Valencià» en vespres de l’expulsió (p. 26-27).
[8] Cap a la darreria de l’any 2009, el Museu d’Història de València va obrir l’exposició «Despoblats moriscos, 400 anys després», en la qual incloïa algunes fotografies de Suera Alta (Suleima) i Aín com a exemples de poblament morisc.



diumenge, 12 d’octubre de 2014

Els últims dies dels moriscos de la serra d’Espadà (I)

Amb motiu del quart centenari de l’expulsió dels moriscos, commemorat l’any 2009, vam percebre el desaprofitament d’una ocasió: identificar les restes morisques de la nostra serra d’Espadà, descriure-les i posar-les en valor. No es tractava de fer parcs temàtics, però sí que les institucions i el personal especialitzat entrara per fi a la serra, fera un treball de camp i un inventari de les recialles arquitectòniques i quotidianes dels antics pobladors expulsats a la força. Els arxius guarden milers de documents encara per estudiar en profunditat sobre aquella tragèdia humana...

Es van publicar alguns llibres, es va fer algun congrés, però els pobles espadànics continuaven fora del circuit. Certament, ens fa l’efecte que en la majoria de casos es tractava de repetir allò sabut o nous descobriments en altres parts del territorio valencià, i la sort no ens va esguitar. Nosaltres no tenim preparació d’historiadors ni d’arqueòlegs, però l’ull va acostumant-se a trobar restes superficials de ceràmica i murs allà on la toponímia i la tradició ens indiquen que hi havia «coses de moros». Ben pocs treballs i excavacions hi ha, com ni siguen els de Butzer i altres que ha generat el Servei d’Investigacions Arqueològiques i Prehistòriques de la Diputació de Castelló. De vegades es protegeixen alguns béns amb alguna figura, però això no assegura el coneixement del bé (estudi) ni la conservació. Una falta de consciència, i en conseqüència una falta d’estima pel patrimoni, a la qual si sumem el fer o desfer segons vinga en gana només pot produir una pèrdua irreparable.

En esta nova entrada del blog volem presentar aquells fets que van succeir fa 405 anys, entre setembre i desembre de 1609. L'octubre d'aquell any van començar a ser embarcats a Moncofa els primers moriscos de la serra d'Espadà, amb una destinació fixada, però amb un destí molt incert. Anirem veient-ho...




L’expulsió definitiva dels habitants nadius de cultura i religió musulmana que vivien en territori valencià des del segle VIII fou decretada el dia 4 d’agost de 1609 per Felip III, i es va realitzar a partir del mes d’octubre d’aquell any fins al gener de 1610 en tres embarcaments massius als ports de Vinaròs, Moncofa, el Grau de València, Dénia, Xàbia i Alacant. En altres regnes, com ara Múrcia, l’expulsió es va ajornar fins al 1613-1614. El Regne de València, que fou el primer a aplicar la mesura, va perdre en poc de temps una tercera part de la població, és a dir, unes 118.000 persones, que després de la conquesta de Jaume I havien passat a ser vassalls controlats i, en general, agrupats a les petites valls interiors de les serres més aspres i de difícil accés, lluny de les principals vies de comunicació i de la costa, entre elles les de la serra d’Espadà. Només l’horta costanera de Gandia i de la Marina, poblada i treballada per moriscos sota control cristià directe, semblen una excepció a esta constant. Els habitants musulmans de la serra d’Espadà constituïen l’única bossa de les comarques castellonenques, que enllaçava pel sud amb els col·lectius moriscos de la serra Calderona i del Camp de Túria. Les poblacions de Borriol i Xivert eren al nord les dos úniques illes morisques enmig d’un ampli territori cristià que es prolongava per tota la costa fins a Cullera.


Les pressions històriques sobre el poble morisc
L’expatriació fou l’eixida llargament pensada des del regnat de Carles I d’Espanya a la Cort i en alguns palaus episcopals, que sempre era ajornada amb l’esperança d’una evangelització real d’aquell poble i, també, per l’oposició de la noblesa a perdre uns vassalls sovint submisos i rendibles. Les rebel·lions de Benaguasil, de Bèrnia i de l’Espadà (1526), la de l’Alpujarra granadina (1569-1571) i altres fets violents que es repetiren i s’encadenaren en resposta davant la tria entre la conversió religiosa o l’expulsió, juntament amb altres raons acumulades amb el temps, foren els detonants i l’anunci d’una tragèdia que aniria covant-se en les altes esferes eclesials i civils. Entre les causes que els historiadors solen aportar per a explicar la degradació de la convivència entre la cultura morisca i la cristiana, amb mostres d’intolerància més evidents a partir del segle XVI, convé esmentar que:

1. A partir de la Germania de 1519-1522, el mudèjar és vist com un aliat dels senyors que no ajudarà a guanyar el poder a la burgesia revoltada. Els agermanats, tot trencant la tolerància religiosa i de costums dels primers reis de la conquesta cristiana, forcen els batejos massius i els etiqueten amb el nom de cristians nous o moriscos. Les campanyes d’evangelització i d’aculturació pensades en el Cinc-cents per a esborrar qualsevol rastre de la religió islàmica no van assolir l’èxit esperat per motius diversos: la falta de dedicació i de recursos dels capellans en terra completament morisca, el pressupost escàs, la manca de planificació i l’ús del castellà en la catequesi quan els moriscos a penes l’entenien, l’evident resistència cultural al canvi... Tot i que els moriscos estaven obligats a aprendre les pregàries bàsiques de la religió catòlica –com ens mostren els interrogatoris dels processos inquisitorials en els anomenats "edictes de gràcia"– en la pràctica continuaven realitzant alguns rituals musulmans en la privacitat sense cap ostentació pública, segons els seus costums (criptomusulmans). Justament, els "edictes de gràcia" van anar minant la integritat de les comunitats morisques, en tant que els interrogatoris acabaven desvelant les contradiccions internes i tothom es convertia en acusador dels seus conveïns.

2. La pirateria barbaresca es va fer més habitual en el segle XVI. Els segrestos de naus per la mar i els desembarcaments, que comptaven amb la complicitat d’alguns moriscos des de la costa, van reforçar l’odi cap als musulmans valencians. A més, l’imperi espanyol estava en conflicte amb el turc, en expansió imparable pel Mediterrani occidental (Lepanto, 1571). De fet, l’1 d’agost de 1586 el rei Felip II prohibia als moriscos valencians acostar-se a menys d’una llegua de la mar. Amb esta confluència de factors, qualsevol morisc es convertia en un enemic de l’imperi, ja que al capdavall podia servir d’enllaç amb el nord d’Àfrica, aliat amb els turcs. El dia 1 de febrer de 1563 ja s’havia realitzat de forma simultània el desarmament general dels moriscos valencians, per tal d’evitar-los la temptació de sublevar-se contra la monarquia espanyola. (1)

Estos motius, complexos i combinats, són alguns dels factors que van augmentar les suspicàcies i l’odi cap als moriscos, accentuaren les mesures repressores i enrariren l’estranya convivència entre les dos cultures. Els rumors de l’expulsió es van sentir diverses vegades des d’aquells fets, amb partidaris i detractors, però fou irreversible a partir del decret reial de 1609.
En els pobles i llogarets de la serra d’Espadà amb població morisca, al nostre parer hi havia el 1609 un contingent humà inferior a les 19.000 persones. (2)


La planificació de l'expatriació dels moriscos de l'Espadà



Segons el ban publicat el 22 de setembre de 1609 pel virrei Luis Carrillo de Toledo, marqués de Caraçena, encarregat de l’expulsió al nostre regne, els moriscos tenien tres dies des que foren informats per a abandonar sa casa i dirigir-se al port que designara un comissari per a embarcar-se cap a la Barbaria, l’actual Magrib (Marroc, Algèria i Tunísia). Els nobles nomenats per al nord del país foren Pere Escrivà, senyor d’Argeleta, i Jofré de Blanes, comanador de Vinaròs i Benicarló.

Els preparatius secrets en els dies previs a la publicació de l’avís van consistir en el desembarcament de 550 soldats de tres companyies del terç de Llombardia i dos del terç de Nàpols al port de Vinaròs a càrrec de Pedro de Toledo, que va distribuir efectius en els ports que calia assegurar i es va fixar la vila d’Onda com a plaça d’armes, a càrrec del mestre de camp Juan de Córdoba. L’ocupació de la serra d’Espadà, revoltada unes dècades abans, era un objectiu prioritari perquè era un bloc compacte de moriscos amb escassa presència de cristians, llevat de les grans viles que la circumden (Onda, Sogorb, Nules). Pere Escrivà va recórrer els pobles que tocaven l’Aragó i va mobilitzar els cristians amb armes perquè vigilaren els passos amb la idea que els moriscos no canviaren de regne. (3) Segons les cròniques, el 27 de setembre la població morisca començava a alterar-se i encara no s’havia ocupat la serra; (4) Pedro de Toledo va ordenar als soldats estrangers de pujar-hi, comanats per Juan Maldonado, veedor general de totes les galeres reials. (5) Pere Escrivà portava com a guia un pastor que coneixia el terreny, i va establir dos forts i un altre punt de vigilància amb 50 soldats i aigua suficient a la serra. Així es tancava el setge i només calia esperar que els moriscos acceptaren la imposició de l’avís i es deixaren guiar als ports pels comissaris.

El coetani Jaime Bleda sentencia que aquelles accions van ser molt encertades, estratègicament parlant, ja que «se ganó de mano a los moros que avían determinado fortificarse allí. Fue tan bien executada esta prevención que por este medio los moriscos de aquella parte del reyno, sin réplica, salieron todos sin escaparse uno». (6)

La inquietud creixia entre els moriscos. Ho sabem perquè

«Yendo don Gaspar Vidal (7) tomando las muestras de la gente y armas de la parte de Levante d’este reyno, le dixo un hermitaño en la villa de Xérica que en las noches se veýan señales de fuego en la sierra de Espadán. Vio el mismo don Gaspar estas señales dos noches. Y, para certificarse mejor de lo que podía ser, embió a Bonanat de Guimerá, cavallero, soldado viejo de Flandes, con seys hombres de valor, a reconocer estos fuegos. Y vieron que se correspondían por toda aquella sierra con el mismo concierto que usan las torres de la costa de la mar quando ay vaxeles de Argel, y en una hora es avisada toda la costa del reyno. Era costumbre suya muy antigua avisarse d’esta manera, como yo lo dixe en mi Defensa de la fe, tratado 3, consectario 12. Dio aviso don Gaspar d’esto al virrey, acordándole de la rebelión de los moros en la misma sierra en el año 1527. Fue muy oportuno este aviso que dio, quando volvió de su viaje de aquella parte de reyno, de reconocer la milicia. [...] Y por esso se resolvió que, ante todas cosas, convenía ocupar con tiempo la sierra de Espadán; y por la experiencia que se tenía, que era lugar muy aparejado para fortificarse en él los moros. Y assí se hizo, como abaxo se dirá». (8)

El poeta Gaspar Aguilar, en el seu extens poema narratiu Expulsión de los moros de España (València, 1610), resumia en el cant primer aquells fets:

Publicado el edicto, echado el bando,
la fuerte, illustre y bellicosa gente
sale de las galeras, imitando
de un río caudaloso a la corriente.
Algunos suben a Espadán, y quando
hazer pudieron a su altiva frente
una corona de hombres como un muro,
de enemigos quedó libre y seguro.

En tota esta història hi ha un personatge que no apareix, tot i la seua rellevància: el V Duc de Sogorb Enric d’Aragó Folch de Cardona i Còrdova (1588-1640), senyor d’una part d’estes terres de l’Espadà. Maximilià Cerdà de Tallada, en la seua Relació verdadera... de tot lo que ha passat en la extracció dels moriscos... (1609) ens en dóna una pista que convindria resseguir i que no hem trobat en altres textos coetanis amb tanta claredat:

«Tota aquesta ynquietud la causà, que no·s pot dexar de dir per ser veritat, com ja se à senyalat dalt en lo prinsipi de est discurs, lo y aver tingut orde lo virey de sa magestat y Consell de Estat de que anàs cubert y disimulat en los prinsipis, ab los senyors de vasalls, reselant que no avien de pendre bé aquesta execusió y espulsió dels moriscos. Y perquè quan fon fet lo de la serra de Espadà, durà tant temps, [per] aver-se fet forts en ella los moriscos, per y creure lo duch de Sogorb, de la casa de Aragó, senyor que y era de dita serra, a càrrech del qual estava conquistar-los, els quals perseguia ab blanor y no per ventura ab lo rigor que convenia. Y axí agueren de venir a llansar-los, de la dita serra, estrangers».(9)

El duc de Sogorb no va ser l’únic senyor de vassalls que acceptà malament el pla reial de l’expulsió. Més que no un protector dels moriscos, el duc fou un dels nobles que va acatar tardanament l’ordre reial per les grans faltes que això li produiria en les seues rendes. De fet, el secretisme de l’autèntica finalitat de la visita a València del mestre de camp general de la Corona Agustín Mexía el 20 d’agost i els silencis dels mandataris civils havia despertat les sospites d’un grup de senyors que auguraven un final fatal per a la mà d’obra dels seus estats i la pèrdua definitiva dels deutes contrets pels moriscos, entre ells el comte de Castellà (Lluís Castellà de Vilanova), el senyor de Manises (Felip Boïl), el senyor de Canet (Joan Berenguer Blanes de Vallterra) i el duc de Sogorb i Cardona.






NOTES
1. Manuel Danvila (1887): «Desarme de los moriscos en 1563». Boletín de la Real Academia de la Historia, tom 10, p. 275-306. Els noms dels caps de família i el tipus d’armes que tenien cadascun d’ells es pot consultar en l’Arxiu del Regne de València, Cancelleria Reial 562, volum II.
2. Aquesta quantitat s’aproxima molt a la suma de les xifres que dóna Diego de Amburzea per als ports de Vinaròs i Moncofa: 20.898 expulsats. Si se sap que també s’hi expulsaren moriscos procedents de Montitxelvo, Terrateig, Xiva i de diversos pobles del Camp de Morvedre, les xifres s’acosten prou a la realitat.

3. Aquesta idea ja apareix en la Relación... redactada el 24 d’agost de 1609 a València i dirigida al rei, en la qual s’exposa que no era necessari enviar tropes a la serra d’Espadà per a custodiar l’entrada al regne d’Aragó. Un parell de cavallers de confiança eren suficients per a portar-hi les instruccions i tindre avisats els cristians vells dels llocs fronterers per tal que els vigilaren. Pasqual Boronat (1901): Los moriscos españoles y su expulsión, vol. II, p. 165.
4. Gaspar Escolano (1611), Década primera de la historia de Valencia, llibre X, columna 1881. També en fa referència Jaime Bleda en el llibre VIII de De la justa y general expulsión de los moriscos de España. València, 1618, p. 992 i següents.
5. Jaime Bleda, op. cit., p. 999; i Pasqual Boronat, op. cit., vol. II, p. 201. En la Relación... esmentada del 24 d’agost, les autoritats valencianes recomanen al rei que no és convenient el desembarcament de tropes de la marina als pobles de l’Espadà, «por la dificultad en el alojamiento y por lo aparejados que se hallaban algunos pueblos a conmociones y tumultos» (Pasqual Boronat, op. cit., vol. II, p. 166).

6.  Jaime Bleda, op. cit. p. 999.
7.  Tota la part del septentrió, que inclou la serra d’Espadà –anomenada de Llevant al nord del Xúquer–, fou encomanada pel marqués de Caraçena a Gaspar Vidal, resident a Moncofa.
 8. Jaime Bleda, op. cit. p. 992-993.

9.  La Relació verdadera... de Maximilià Cerdà de Tallada (manuscrit 77 de l’Arxiu del Reial Convent de Predicadors de València) fou estudiada per Josep Lozano (2001), Caplletra 31, Universitat de València, p. 41-74. L’any 2009 ha estat incorporada com a annex a la publicació commemorativa preparada per V. J. Escartí per a Bancaixa, titulada Jaume Bleda i l’expulsió dels moriscos valencians, a partir de la qual citem (p. 318).


 


CONTINUARÀ...