Què és Espadàniques?

diumenge, 12 d’octubre de 2014

Els últims dies dels moriscos de la serra d’Espadà (I)

Amb motiu del quart centenari de l’expulsió dels moriscos, commemorat l’any 2009, vam percebre el desaprofitament d’una ocasió: identificar les restes morisques de la nostra serra d’Espadà, descriure-les i posar-les en valor. No es tractava de fer parcs temàtics, però sí que les institucions i el personal especialitzat entrara per fi a la serra, fera un treball de camp i un inventari de les recialles arquitectòniques i quotidianes dels antics pobladors expulsats a la força. Els arxius guarden milers de documents encara per estudiar en profunditat sobre aquella tragèdia humana...

Es van publicar alguns llibres, es va fer algun congrés, però els pobles espadànics continuaven fora del circuit. Certament, ens fa l’efecte que en la majoria de casos es tractava de repetir allò sabut o nous descobriments en altres parts del territorio valencià, i la sort no ens va esguitar. Nosaltres no tenim preparació d’historiadors ni d’arqueòlegs, però l’ull va acostumant-se a trobar restes superficials de ceràmica i murs allà on la toponímia i la tradició ens indiquen que hi havia «coses de moros». Ben pocs treballs i excavacions hi ha, com ni siguen els de Butzer i altres que ha generat el Servei d’Investigacions Arqueològiques i Prehistòriques de la Diputació de Castelló. De vegades es protegeixen alguns béns amb alguna figura, però això no assegura el coneixement del bé (estudi) ni la conservació. Una falta de consciència, i en conseqüència una falta d’estima pel patrimoni, a la qual si sumem el fer o desfer segons vinga en gana només pot produir una pèrdua irreparable.

En esta nova entrada del blog volem presentar aquells fets que van succeir fa 405 anys, entre setembre i desembre de 1609. L'octubre d'aquell any van començar a ser embarcats a Moncofa els primers moriscos de la serra d'Espadà, amb una destinació fixada, però amb un destí molt incert. Anirem veient-ho...




L’expulsió definitiva dels habitants nadius de cultura i religió musulmana que vivien en territori valencià des del segle VIII fou decretada el dia 4 d’agost de 1609 per Felip III, i es va realitzar a partir del mes d’octubre d’aquell any fins al gener de 1610 en tres embarcaments massius als ports de Vinaròs, Moncofa, el Grau de València, Dénia, Xàbia i Alacant. En altres regnes, com ara Múrcia, l’expulsió es va ajornar fins al 1613-1614. El Regne de València, que fou el primer a aplicar la mesura, va perdre en poc de temps una tercera part de la població, és a dir, unes 118.000 persones, que després de la conquesta de Jaume I havien passat a ser vassalls controlats i, en general, agrupats a les petites valls interiors de les serres més aspres i de difícil accés, lluny de les principals vies de comunicació i de la costa, entre elles les de la serra d’Espadà. Només l’horta costanera de Gandia i de la Marina, poblada i treballada per moriscos sota control cristià directe, semblen una excepció a esta constant. Els habitants musulmans de la serra d’Espadà constituïen l’única bossa de les comarques castellonenques, que enllaçava pel sud amb els col·lectius moriscos de la serra Calderona i del Camp de Túria. Les poblacions de Borriol i Xivert eren al nord les dos úniques illes morisques enmig d’un ampli territori cristià que es prolongava per tota la costa fins a Cullera.


Les pressions històriques sobre el poble morisc
L’expatriació fou l’eixida llargament pensada des del regnat de Carles I d’Espanya a la Cort i en alguns palaus episcopals, que sempre era ajornada amb l’esperança d’una evangelització real d’aquell poble i, també, per l’oposició de la noblesa a perdre uns vassalls sovint submisos i rendibles. Les rebel·lions de Benaguasil, de Bèrnia i de l’Espadà (1526), la de l’Alpujarra granadina (1569-1571) i altres fets violents que es repetiren i s’encadenaren en resposta davant la tria entre la conversió religiosa o l’expulsió, juntament amb altres raons acumulades amb el temps, foren els detonants i l’anunci d’una tragèdia que aniria covant-se en les altes esferes eclesials i civils. Entre les causes que els historiadors solen aportar per a explicar la degradació de la convivència entre la cultura morisca i la cristiana, amb mostres d’intolerància més evidents a partir del segle XVI, convé esmentar que:

1. A partir de la Germania de 1519-1522, el mudèjar és vist com un aliat dels senyors que no ajudarà a guanyar el poder a la burgesia revoltada. Els agermanats, tot trencant la tolerància religiosa i de costums dels primers reis de la conquesta cristiana, forcen els batejos massius i els etiqueten amb el nom de cristians nous o moriscos. Les campanyes d’evangelització i d’aculturació pensades en el Cinc-cents per a esborrar qualsevol rastre de la religió islàmica no van assolir l’èxit esperat per motius diversos: la falta de dedicació i de recursos dels capellans en terra completament morisca, el pressupost escàs, la manca de planificació i l’ús del castellà en la catequesi quan els moriscos a penes l’entenien, l’evident resistència cultural al canvi... Tot i que els moriscos estaven obligats a aprendre les pregàries bàsiques de la religió catòlica –com ens mostren els interrogatoris dels processos inquisitorials en els anomenats "edictes de gràcia"– en la pràctica continuaven realitzant alguns rituals musulmans en la privacitat sense cap ostentació pública, segons els seus costums (criptomusulmans). Justament, els "edictes de gràcia" van anar minant la integritat de les comunitats morisques, en tant que els interrogatoris acabaven desvelant les contradiccions internes i tothom es convertia en acusador dels seus conveïns.

2. La pirateria barbaresca es va fer més habitual en el segle XVI. Els segrestos de naus per la mar i els desembarcaments, que comptaven amb la complicitat d’alguns moriscos des de la costa, van reforçar l’odi cap als musulmans valencians. A més, l’imperi espanyol estava en conflicte amb el turc, en expansió imparable pel Mediterrani occidental (Lepanto, 1571). De fet, l’1 d’agost de 1586 el rei Felip II prohibia als moriscos valencians acostar-se a menys d’una llegua de la mar. Amb esta confluència de factors, qualsevol morisc es convertia en un enemic de l’imperi, ja que al capdavall podia servir d’enllaç amb el nord d’Àfrica, aliat amb els turcs. El dia 1 de febrer de 1563 ja s’havia realitzat de forma simultània el desarmament general dels moriscos valencians, per tal d’evitar-los la temptació de sublevar-se contra la monarquia espanyola. (1)

Estos motius, complexos i combinats, són alguns dels factors que van augmentar les suspicàcies i l’odi cap als moriscos, accentuaren les mesures repressores i enrariren l’estranya convivència entre les dos cultures. Els rumors de l’expulsió es van sentir diverses vegades des d’aquells fets, amb partidaris i detractors, però fou irreversible a partir del decret reial de 1609.
En els pobles i llogarets de la serra d’Espadà amb població morisca, al nostre parer hi havia el 1609 un contingent humà inferior a les 19.000 persones. (2)


La planificació de l'expatriació dels moriscos de l'Espadà



Segons el ban publicat el 22 de setembre de 1609 pel virrei Luis Carrillo de Toledo, marqués de Caraçena, encarregat de l’expulsió al nostre regne, els moriscos tenien tres dies des que foren informats per a abandonar sa casa i dirigir-se al port que designara un comissari per a embarcar-se cap a la Barbaria, l’actual Magrib (Marroc, Algèria i Tunísia). Els nobles nomenats per al nord del país foren Pere Escrivà, senyor d’Argeleta, i Jofré de Blanes, comanador de Vinaròs i Benicarló.

Els preparatius secrets en els dies previs a la publicació de l’avís van consistir en el desembarcament de 550 soldats de tres companyies del terç de Llombardia i dos del terç de Nàpols al port de Vinaròs a càrrec de Pedro de Toledo, que va distribuir efectius en els ports que calia assegurar i es va fixar la vila d’Onda com a plaça d’armes, a càrrec del mestre de camp Juan de Córdoba. L’ocupació de la serra d’Espadà, revoltada unes dècades abans, era un objectiu prioritari perquè era un bloc compacte de moriscos amb escassa presència de cristians, llevat de les grans viles que la circumden (Onda, Sogorb, Nules). Pere Escrivà va recórrer els pobles que tocaven l’Aragó i va mobilitzar els cristians amb armes perquè vigilaren els passos amb la idea que els moriscos no canviaren de regne. (3) Segons les cròniques, el 27 de setembre la població morisca començava a alterar-se i encara no s’havia ocupat la serra; (4) Pedro de Toledo va ordenar als soldats estrangers de pujar-hi, comanats per Juan Maldonado, veedor general de totes les galeres reials. (5) Pere Escrivà portava com a guia un pastor que coneixia el terreny, i va establir dos forts i un altre punt de vigilància amb 50 soldats i aigua suficient a la serra. Així es tancava el setge i només calia esperar que els moriscos acceptaren la imposició de l’avís i es deixaren guiar als ports pels comissaris.

El coetani Jaime Bleda sentencia que aquelles accions van ser molt encertades, estratègicament parlant, ja que «se ganó de mano a los moros que avían determinado fortificarse allí. Fue tan bien executada esta prevención que por este medio los moriscos de aquella parte del reyno, sin réplica, salieron todos sin escaparse uno». (6)

La inquietud creixia entre els moriscos. Ho sabem perquè

«Yendo don Gaspar Vidal (7) tomando las muestras de la gente y armas de la parte de Levante d’este reyno, le dixo un hermitaño en la villa de Xérica que en las noches se veýan señales de fuego en la sierra de Espadán. Vio el mismo don Gaspar estas señales dos noches. Y, para certificarse mejor de lo que podía ser, embió a Bonanat de Guimerá, cavallero, soldado viejo de Flandes, con seys hombres de valor, a reconocer estos fuegos. Y vieron que se correspondían por toda aquella sierra con el mismo concierto que usan las torres de la costa de la mar quando ay vaxeles de Argel, y en una hora es avisada toda la costa del reyno. Era costumbre suya muy antigua avisarse d’esta manera, como yo lo dixe en mi Defensa de la fe, tratado 3, consectario 12. Dio aviso don Gaspar d’esto al virrey, acordándole de la rebelión de los moros en la misma sierra en el año 1527. Fue muy oportuno este aviso que dio, quando volvió de su viaje de aquella parte de reyno, de reconocer la milicia. [...] Y por esso se resolvió que, ante todas cosas, convenía ocupar con tiempo la sierra de Espadán; y por la experiencia que se tenía, que era lugar muy aparejado para fortificarse en él los moros. Y assí se hizo, como abaxo se dirá». (8)

El poeta Gaspar Aguilar, en el seu extens poema narratiu Expulsión de los moros de España (València, 1610), resumia en el cant primer aquells fets:

Publicado el edicto, echado el bando,
la fuerte, illustre y bellicosa gente
sale de las galeras, imitando
de un río caudaloso a la corriente.
Algunos suben a Espadán, y quando
hazer pudieron a su altiva frente
una corona de hombres como un muro,
de enemigos quedó libre y seguro.

En tota esta història hi ha un personatge que no apareix, tot i la seua rellevància: el V Duc de Sogorb Enric d’Aragó Folch de Cardona i Còrdova (1588-1640), senyor d’una part d’estes terres de l’Espadà. Maximilià Cerdà de Tallada, en la seua Relació verdadera... de tot lo que ha passat en la extracció dels moriscos... (1609) ens en dóna una pista que convindria resseguir i que no hem trobat en altres textos coetanis amb tanta claredat:

«Tota aquesta ynquietud la causà, que no·s pot dexar de dir per ser veritat, com ja se à senyalat dalt en lo prinsipi de est discurs, lo y aver tingut orde lo virey de sa magestat y Consell de Estat de que anàs cubert y disimulat en los prinsipis, ab los senyors de vasalls, reselant que no avien de pendre bé aquesta execusió y espulsió dels moriscos. Y perquè quan fon fet lo de la serra de Espadà, durà tant temps, [per] aver-se fet forts en ella los moriscos, per y creure lo duch de Sogorb, de la casa de Aragó, senyor que y era de dita serra, a càrrech del qual estava conquistar-los, els quals perseguia ab blanor y no per ventura ab lo rigor que convenia. Y axí agueren de venir a llansar-los, de la dita serra, estrangers».(9)

El duc de Sogorb no va ser l’únic senyor de vassalls que acceptà malament el pla reial de l’expulsió. Més que no un protector dels moriscos, el duc fou un dels nobles que va acatar tardanament l’ordre reial per les grans faltes que això li produiria en les seues rendes. De fet, el secretisme de l’autèntica finalitat de la visita a València del mestre de camp general de la Corona Agustín Mexía el 20 d’agost i els silencis dels mandataris civils havia despertat les sospites d’un grup de senyors que auguraven un final fatal per a la mà d’obra dels seus estats i la pèrdua definitiva dels deutes contrets pels moriscos, entre ells el comte de Castellà (Lluís Castellà de Vilanova), el senyor de Manises (Felip Boïl), el senyor de Canet (Joan Berenguer Blanes de Vallterra) i el duc de Sogorb i Cardona.






NOTES
1. Manuel Danvila (1887): «Desarme de los moriscos en 1563». Boletín de la Real Academia de la Historia, tom 10, p. 275-306. Els noms dels caps de família i el tipus d’armes que tenien cadascun d’ells es pot consultar en l’Arxiu del Regne de València, Cancelleria Reial 562, volum II.
2. Aquesta quantitat s’aproxima molt a la suma de les xifres que dóna Diego de Amburzea per als ports de Vinaròs i Moncofa: 20.898 expulsats. Si se sap que també s’hi expulsaren moriscos procedents de Montitxelvo, Terrateig, Xiva i de diversos pobles del Camp de Morvedre, les xifres s’acosten prou a la realitat.

3. Aquesta idea ja apareix en la Relación... redactada el 24 d’agost de 1609 a València i dirigida al rei, en la qual s’exposa que no era necessari enviar tropes a la serra d’Espadà per a custodiar l’entrada al regne d’Aragó. Un parell de cavallers de confiança eren suficients per a portar-hi les instruccions i tindre avisats els cristians vells dels llocs fronterers per tal que els vigilaren. Pasqual Boronat (1901): Los moriscos españoles y su expulsión, vol. II, p. 165.
4. Gaspar Escolano (1611), Década primera de la historia de Valencia, llibre X, columna 1881. També en fa referència Jaime Bleda en el llibre VIII de De la justa y general expulsión de los moriscos de España. València, 1618, p. 992 i següents.
5. Jaime Bleda, op. cit., p. 999; i Pasqual Boronat, op. cit., vol. II, p. 201. En la Relación... esmentada del 24 d’agost, les autoritats valencianes recomanen al rei que no és convenient el desembarcament de tropes de la marina als pobles de l’Espadà, «por la dificultad en el alojamiento y por lo aparejados que se hallaban algunos pueblos a conmociones y tumultos» (Pasqual Boronat, op. cit., vol. II, p. 166).

6.  Jaime Bleda, op. cit. p. 999.
7.  Tota la part del septentrió, que inclou la serra d’Espadà –anomenada de Llevant al nord del Xúquer–, fou encomanada pel marqués de Caraçena a Gaspar Vidal, resident a Moncofa.
 8. Jaime Bleda, op. cit. p. 992-993.

9.  La Relació verdadera... de Maximilià Cerdà de Tallada (manuscrit 77 de l’Arxiu del Reial Convent de Predicadors de València) fou estudiada per Josep Lozano (2001), Caplletra 31, Universitat de València, p. 41-74. L’any 2009 ha estat incorporada com a annex a la publicació commemorativa preparada per V. J. Escartí per a Bancaixa, titulada Jaume Bleda i l’expulsió dels moriscos valencians, a partir de la qual citem (p. 318).


 


CONTINUARÀ...

2 comentaris:

Moltes gràcies pel teu comentari. Entre tots i totes hem de treballar per fer un territori millor.