Què és Espadàniques?

divendres, 14 de novembre de 2014

Llegendes de la serra d’Espadà: la conquesta de Castro

per Òscar Pérez Silvestre
Investigador i escriptor

ESPADÀNIQUES vol agrair a l'autor la cessió d'este treball, que publiquem amb motiu dels 6 mesos d'existència del blog i del compte en Twitter (@espadaniques)

Fotografia recent de Juan J. Carrasco, publicada en caminatasalas8.blogspot.com.es.
Li agraïm que dedicara esta ruta del 9-11-2014 a Espadàniques.


Fa uns anys vaig tindre la sort d’entropessar amb uns documents que, per separat, tenen un valor parcial, testimonial; si els posem junts, però, la significació augmenta considerablement i ens ajuden a reconstruir una part de la nostra història, com ara quan comença l’interés arqueològic per la fortalesa de Castro, qui en són els pioners, per quins motius...

Els germans d'Artana Vicent i Joan.


Estos dos documents, un text i un dibuix, publicats respectivament el 1919 i el 1934, pertanyen a dos germans d’Artana: Vicent Tomàs i Martí (1898-1924) i Joan Tomàs i Martí (1900-1975). No tenim ací tot l’espai que faria falta per poder esbossar les vides d’estos valencianistes artanencs, tan intenses com curta fou la del germà major, Vicent, que va morir quan tenia 26 anys. Fou una ment d’aquelles lúcides i cultivades, i un incansable propagandista del valencianisme als pobles de la Plana, de l’Horta i del Maestrat. Quan llegim els articles que publicava habitualment en la premsa de València descobrim la gran estima que sentia pel seu país. No és estrany, per tant, que estimara tant el seu paisatge, la seua història, la seua llengua i això anava acompanyat de l’interés per l’excursionisme, i per derivació, la inclinació per les restes arqueològiques. Ell mateix degué contagiar esta dèria al seu germà Joan (dos anys més menut), qui en els primers anys 20 va ser capaç de trobar diversos jaciments prehistòrics, ibèrics i romans al terme d’Artana i rodalia. Uns anys després de la mort de Vicent, Joan fou denunciat per les seues indagacions, i va desviar l’interés cap a les fortaleses d’Espadà. Segons ens diu l’arqueòleg Francesc Esteve Gàlvez en un llibre de memòries, «trobà més atraients les ruïnes dels castells, on surt la bella ceràmica vidriada, que cada vegada l’interessava més... Amb el temps, restaurant allò que trobava als castells o adquiria fent compres i canvis, arribà a constituir un esplèndid conjunt, que feia goig veure».

Vicent Tomàs i Martí al castell d'Artana (1922)


Joan, com a bon excursionista, «sentia vivament el paisatge i de tant en tant pintava. Eren quadres que alguna vegada copsaren l’hora i l’ambient de la serra, d’una impressió vibrant, lluminosa, malgrat foren pintats sense aquella formació professional que s’adquireix a les escoles», ens diu Esteve. Algunes d’aquelles pintures foren exposades a València en el marc de l’entitat Acció d’Art (1933), i també a Xàtiva (1934). Com a dibuixant, li coneixem dos dibuixos publicats en el setmanari El Camí a la primeria de 1934, els quals representen els castells d’Artana i Castro. Justament són dos de les fortaleses que més cridaren la seua atenció, ja que hi va fer nombroses prospeccions i aconseguí troballes ben interessants. Així ens ho diu Esteve Gàlvez: «Al castell de Castro recollí testos d’una espècie poc coneguda, decorada en negre sobre fons verd, cas que es dóna també en un menut plat del castell d’Artana. És en aquest darrer lloc on Joan més investigà».

Dibuix del castell de Castro, per Joan Tomàs i Martí (1934),
dins la sèrie "Castells d'Espadà" del setmanari El Camí.



Pel que fa al text de la llegenda literaturitzada, fou publicat en castellà dins La Correspondencia de Valencia el 14 de juliol de 1919. Jo em vaig permetre la llibertat de traduir-lo fa uns anys per acostar-lo als nostres coterranis. Segons que ens avisa Vicent Tomàs, era una llegenda viva en el seu temps i coneguda en diversos pobles de la Plana Baixa i Alta; de fet, a Argeleta es contava la mateixa per a la conquesta del seu castell. Com a curiositat, l’any 1912 ja havia estat escrita i publicada una altra versió de la llegenda de Castro en la Revista de Castellón per Elisa Pérez.

Deixeu-vos seduir per esta narració de prosa deliciosa, per una història potser un punt innocent, creada per la nostra gent. Admireu les il·lustracions també. Jo he trobat en tot això una satisfacció íntima impagable.

Postal del castell de Castro (1910)



La conquesta del castell de Castro

Cada raça, cada comarca, modalitat racial, té el seu folklore, la seua obra literària, síntesi del seu esperit, que viu perenne en el llibre etern de la tradició, les planes del qual són la fe dels cors. Potser hi haja poques hores més de tant d’interés i de tanta bellesa com eixes vetlades d’hivern –tan gelades i tan llargues– en què davant del ball de les flames i els crepiteigs de la llenya a la llar, tota la família exhuma les mateixes llegendes que foren contades un altre hivern, i potser per algú que se n’anà per a no tornar mai més.

A mi, m’enxisen les històries ancestrals que un vell, amb veu vacil·lant, com una llàntia votiva que agonitza, hi va referint, mentre fora el vent lladruca. Les paraules del narrador, la mateixa llegenda, sempre rimen amb la bordadissa misteriosa que els gossos fan a invisibles caminants, amb el lent toc de campanes que fan forat en l’ànima. Les narracions d’estes vetlades no passen per la nostra memòria amb l’efimeritat amb què ho fan les coses que sentim al café, que s’esvaeixen com el fum del saló...

En eixes hores, en eixe ambient i de llavis venerables, vaig sentir en els anys de la meua infantesa la llegenda de la conquesta del castell de Castro. No és absolutament inèdita, ja que encara que lleugerament novel·lada ha aparegut en revistes de Castelló. El grau de vitalitat és potser major que el de cap altra llegenda espadànica, ja que, tant a l’hivern com en les reunions de xiquets, quan cansats de córrer s’asseuen a descansar i a contar històries, sempre sol ser recordada per algú. L’àrea de coneixement no és local ni molt limitada, i es coneix no solament als pobles valencians de la serra d’Espadà, sinó també a la Plana, on l’he sentida sense massa diferències. Vet ací la llegenda:

«Qui de vosaltres no ha vist Castro –diu el narrador­– des de la Plana, la silueta que aguaita entre els cims de la serralada, o des d’una punta veïna a la qual mira com reptant-la? El que hui són ruïnes, era el més inaccessible amagatall de moros en els dies en què els cristians anaven conquerint estes terres. Aquell castell no era només un lloc difícil per als cristians, sinó també per als àrabs veïns que pretenien entrar en un refugi tan inexpugnable.

Els cristians, que com una impetuosa ona feien retrocedir les hosts musulmanes, en arribar a Castro es veren sorpresos per una inaudita resistència. Assetjaren el castell, intentaren assaltar-lo, però des de la fortalesa els moros tenien prou defensa amb la simple maniobra de llançar pedres. I veient que per les armes mai no conqueririen aquell punt, decidiren apel·lar a l’astúcia. Després de molt de pensar de quin estratagema es valdrien, algú n’exposà un que unànimement fou acceptat i de seguida posat en pràctica.

Era una nit de pluja i fosca com la gola d’un llop. Els cristians reuniren un ramat d’ovelles roqueres, que no fugen de les pedres; els lligaren una torxa a cada banya i les dirigiren cap a Castro. La visió de les llums que es movien lliurement en la foscor de la nit no podia ser més fantàstica ni cridanera. Amb el ramat marxava l’exèrcit cristià fent sonar els tabals per tal de produir un efecte més sorprenent.
Prompte s’adonaren els moros d’aquella estranya comitiva que s’acostava al castell. Al principi se sorprengueren, però després, plens del major dels pànics, no sabien què fer. La por i la sorpresa no els deixà endevinar que allò eren inofensives ovelles. Quan aquelles llums arribaren prop d’ells, moguts per l’instint de conservació, començaren a fer rodar pedres. Les ovelles, però, lluny de retrocedir, anaven pujant-hi ràpidament, mentre a la muntanya veïna les tropes cristianes tocaven els tabals amb més força.

Els moros, tot veient que res no detenia aquells guerrers misteriosos, i presos pel terror, es despenjaven amb cordes pel precipici, i alguns, espaordits, es llançaven al buit. Els que se salvaren emprengueren camí cap a la mar, on van arribar abans de l’alba i s’embarcaren cap a l’Àfrica.
I al matí, els rajos d’or de sol ixent besarien la creu, la qual camparia victoriosa en un merlet de la torre més alta. I mentrestant, allà a la mar, els moros veurien com, a poc a poc, la boira deixava a la vista la silueta de la casa perduda.»

¿I els moros, que bé eren valents? –pregunta quasi sempre la veu argentina del netet a l’avi quan, en acabar la narració, atia el foc moribund de la llar.

Original del text de la llegenda, publicada el 1919 per Vicent Tomàs i Martí.

2 comentaris:

  1. Enhorabuena por vuestro excelente trabajo de investigación y divulgación de nuestra querida Sierra de Espadán. Y felicitaros, también, por estos seis intensos meses en la Blogosfera, pues como sabéis los Bloggers somos proveedores de contenido y Espadàniques es ya una referencia en la Red. Por muchos años más de publicaciones, para disfrutar, aprender y compartir con vosotros. Saludos cordiales.

    Con mi especial de agradecimiento por vuestro bonito detalle de incluir una fotografía y hacer referencia a mi nombre y Blog.

    ResponElimina
  2. Moltes gràcies per les teues paraules, Juan J. El nostre valor és per la qualitat dels col·laboradors que tenim, entre ells: TU.

    ResponElimina

Moltes gràcies pel teu comentari. Entre tots i totes hem de treballar per fer un territori millor.