Què és Espadàniques?

dilluns, 29 de desembre de 2014

Les nostres vivendes. Apunts sobre arquitectura tradicional a la serra d’Espadà


per Juanma García
Arquitecte tècnic
Twitter: @txuanma

ESPADÀNIQUES vol agrair a l'autor la cessió d'este treball. Podeu fer arribar comentaris a l'autor: atjuanma_garcia@hotmail.com 




Vaja per davant el meu agraïment per a tots aquells que, cadascú de la seua manera particular, col·laboren en la conservació i difusió d’aquest el nostre tan volgut entorn natural com és la serra d’Espadà, la qual a més de posseir una flora i fauna autòctones per tots conegudes, també allotja grans empremtes de totes les cultures que han esdevingut importants al nostre territori.

Com a arquitecte tècnic, sempre he estat interessat pel món de l’arquitectura tradicional, les rehabilitacions i tot el que té relació amb l’hàbitat al món rural, encara que em queda molt de camí per recórrer a l’hora de considerar-me un expert en la matèria. Hi ha gent ahí fora que, tot i no tindre estudis, ens poden donar lliçons a tots els diplomats i llicenciats, inclús doctorats, de com es construeix i es projecta a la serra. No vull que aquest apunt es prenga com un dictamen professional, sinó crear un espai de debat que done pas a la intervenció de gent realment experimentada, amb més quilòmetres recorreguts i més hores d’observació de les que fins ara jo puga presumir. Tot per poder crear un fons documental, inclús per a la seua difusió, en el qual poder-nos recolzar tots els professionals que veiem en la rehabilitació de l’hàbitat rural una gran opció per al nostre futur.

En la meua humil aportació voldria centrar l’atenció en l’arquitectura dels nostres pobles. Al nostre voltant podem observar vestigis de diferents civilitzacions, tant en les estructures defensives, com en l’urbanisme i en les vivendes, que serà el nucli central sobre el qual tractaré.

Encara que els àrabs, com a societat totalment sedentària, ja van definir els seus espais de vida, escàs és el romanent de la seua arquitectura vernàcula, ja que les seues estructures van ser reutilitzades per les civilitzacions posteriors i els espais redefinits per a allotjar uns altres costums i estil de vida per tractar-se de cultures totalment diferents. Però, van deixar una de les empremtes més simbòliques i que a posteriori més influiria en les característiques de gran part de les vivendes de la serra: l’urbanisme.



L’urbanisme d’aquella època es caracteritzava per l’adaptació dels espais a l’orografia, tenint en compte que la disposició del poblat solia estar en una de les vessants de la muntanya on s’assentava el castell. Açò donava pas a una xarxa de carrerons amb una linealitat totalment irregular, de la mateixa manera que la planimetria. Tota aquesta disposició irregular dels vials i dels espais públics donava pas a una definició també irregular de les vivendes, la qual s’ha mantingut fins als nostres dies als nuclis antics de les nostres poblacions, amb casos molt significatius com els d’Aín i Eslida o la zona pròxima al Castellet del Piló a Alfondeguilla.

Aquestes primeres vivendes, molt a sovint utilitzant les estructures àrabs, són les més antigues que han perdurat fins als nostres dies. Les característiques més bàsiques eren les següents:

Cimentació: en ser de poca altura, se solien utilitzar murs de maçoneria ordinària travada amb morter de calç viva i àrid tret de les zones d’al·luvions, de gran inèrcia (aproximadament d’uns cinquanta centímetres d’amplària) directament sobre el terreny, cuidant de deixar les pedres de major tamany i de forma més regular per als primers centímetres.
Estructura: tipologia estructural molt bàsica, amb un sistema biempotrat (entre ambdós murs de maçoneria ordinària) de biguetes de fusta i entrebigat de pedra plana travada amb morter fi de calç o algeps, utilitzant una cimbra de fusta fins a la seua total consolidació.
Coberta: inclinada de biguetes de fusta, a una o dues aigües. En aquest cas, l’entrebigat se solia resoldre amb canyís sobre el qual es disposava una capa de morter de calç per a deixar una superfície regular a l’hora de col·locar les teules ceràmiques.



Aquest tipus de vivendes es poden considerar com a referents dins del que es pot anomenar arquitectura vernàcula, a la qual el prestigiós arquitecte Frank Lloyd Wright definia com «edificacions que creixien en resposta a necessitats reals, ajustades a l’entorn per persones que coneixien millor que ningú el que hi encaixava», és a dir, a més de ser una resposta a la necessitat d’habitar, aquestes vivendes estan totalment adaptades al medi, realitzades per mà d’obra autòctona, amb sistemes constructius heretats ancestralment i utilitzant materials locals. Estem davant d’un tipus d’arquitectura totalment ecològica, ja que els materials, en acomplir el seu cicle de vida, no comporten cap risc ecològic per a l’entorn.

Al llarg del temps, aquesta tipologia de vivenda ha sofert diverses modificacions. Els pobles creixien en superfície i ja no es limitaven només a ocupar la vessant de la muntanya, sinó que ja ocupaven les zones més planes del terme. Amb aquesta modificació s’introdueix als pobles de la serra un urbanisme un poc més regular en totes les dimensions, que dóna pas a una vivenda de tipologia més regular també, en molts casos rectangular o trapezoïdal, encara que el sistema estructural pareix mantindre’s fins a l’aparició de nous elements estructurals:

Pilar mestre: pilar disposat al terç central de l’ample de la vivenda com a resposta a llums de grans dimensions que no es podien absorbir amb l’estructura de fusta per la necessitat d’elements de gran inèrcia difícils de trobar en l’entorn més pròxim.
Murs de càrrega: murs de maçoneria ordinària com els utilitzats a les façanes de l’edifici, usualment de menor inèrcia ja que la càrrega suportada era menor. Amb la disposició d’aquest element es presentava el problema de connectar els diversos espais dins de la vivenda. Se solia solucionar obrint un espai sota un dintell de biguetes de fusta que servia per a descarregar sobre els laterals de l’espai, o bé crear un arc de descàrrega, per això és prou comú trobar arcades a l’interior de les vivendes del nostre entorn.



També han variat amb la introducció de nous materials de forma cronològica seguint l’evolució social cap a un món més industrialitzat. Aquest és un aspecte al qual cap societat ha pogut ser immune. L’evolució és necessària, sempre que vaja de la mà de l’aspecte ecològic i social. Primer amb la introducció del maó i/o rajola: encara que el Llevant valencià va ser pioner en la utilització d’aquest material en l’àmbit europeu (agricultors del Neolític preceràmic, 9500 aC), als pobles de la serra sempre s’havia estat del costat d’utilitzar elements totalment autòctons, és a dir, pedra, fusta, calç, canyís i pocs més. I més endavant, amb la introducció de tots els elements derivats del ferro amb l’entrada de la Revolució Industrial, la qual va omplir tota la serra de nous elements de manufactura més complicada, com és per exemple, la forja.

Després de tot aquest procés evolutiu, en la meua opinió, arribem al model de vivenda típic de la serra d’Espadà, amb les següents característiques:

Cimentació: es passa de cimentar directament sobre el terreny a intentar crear una cimentació correguda sota mur, ja que parlem de vivendes que passen de les dues plantes, per la qual cosa la càrrega que es transmet al terreny és ja d’una magnitud important i necessitem crear un bulb de pressió per a no fracturar-lo. Hem de pensar que en aquella època no es tenien coneixements tècnics sobre el terreny on s’assentaven les vivendes i tot era basat en l’experiència.
Estructura: biempotrada en cas de llums inferiors als cinc metres i amb pilar mestre o mur de càrrega per a minorar les llums. Sempre s’utilitzarà bigueta de fusta o, en casos de vivendes més avançades en el temps, podem trobar alguns forjats resolts amb bigueta ceràmica amb vareta d’acer trefilat per a absorbir els esforços de flexotensió a què s’havia de sotmetre aquest element horitzontal.
Els murs resistents continuaran sent de maçoneria ordinària travats amb morter de calç utilitzant maons regulars per a les zones en contacte amb la cimentació, punts singulars com canvis de superfície i creació d’espais en façanes, encara que per a aquests últims també s’utilitza generalment el maó, igual que per a la regularització i linealitat a l’hora de l’execució dels murs de tancament.
Coberta: la coberta seguirà sense tindre molts canvis, ja que no és fins a l’entrada d’elements impermeabilitzants i aïllants que no s’adopten altres tipologies constructives a l’hora de realitzar-la.
Particions: envà de maó massís travat amb morter de calç i lluït amb el mateix morter, però utilitzant un àrid un poc més fi o, inclús en els casos en què es presentara la possibilitat, utilitzar el morter de guix, que tot i estar lluny de les actuals lluïdes de guix, ja es presentava com el material a utilitzar a posteriori.
Paviment: plaqueta ceràmica de superfície quadrada, de disseny senzill i disposada en tots aquells espais habitables de la vivenda.

Aquest m’agradaria que se contemplara com un model, un referent, a l’hora d’iniciar la rehabilitació dels edificis a l’interior de la serra. Clar està que hi ha material innovadors i tècniques constructives d’avantguarda, però no els mirem com a substitutius d’allò explicat anteriorment, sinó com a complementaris que ajuden a solucionar la gran quantitat de patologies presents en els nostres espais i a reduir els costos tant econòmics com temporals dels treballs.



Però, el més difícil és trobar l’equilibri. Per exemple, el formigó estructural és un element totalment indispensable en la construcció de hui en dia en tots els àmbits, però no podem anar fins a l’extrem de crear estructures totalment monolítiques en què les senyes d’identitat de la serra brillen per la seua absència. Sé que molts arquitectes no estaran d’acord i buscaran la forma d’integrar edificis modernistes dins d’entorns rurals com a símptoma d’evolució, però el que tracte de dir és que per damunt de la modernització i l’estètica, haurien d’estar els aspectes que han fet de l’arquitectura tradicional una arquitectura tan estimada. És una qüestió de balanç i de dedicar un poc més de temps en la fase de disseny del projecte, per tal d’aconseguir una vivenda totalment adaptada als temps moderns però que ens puga transmetre tradició quan la contemplem i quan ens hi allotgem.


divendres, 19 de desembre de 2014

Antonio Ponz Piquer: cartes sobre la serra d’Espadà (1779 i 1788)


Reprenem la sèrie de viatgers que van passar per la serra d’Espadà en altres èpoques i van deixar escrites les seues impressions del nostre paisatge i de la seua gent. Es tracta d’una sèrie de treballets que volen posar en valor –o potser descobrir per al gran públic– les descripcions que van fer en el passat alguns personatges il·lustres pel seu quefer. Hem vist fins ara Antonelli (1561), Cavanilles (1795-1797) i Juan Sánchez Cisneros (1805-1807), i ens agradaria que esta col·lecció aportara molts més noms. De fet, els paisatges són construccions culturals, a algunes de les quals ha contribuït la literatura de ficció, la poesia o l’assaig.

Antonio Ponz Piquer és un personatge prou conegut i investigat. Va nàixer el 1725 a la voreta de la serra d’Espadà, concretament a la Masía de la Cerrada de Bejís (des del 1843, terme de Torás, ara totalment enrunada). Fill d’una família amb possibilitats, va estudiar amb els jesuïtes de Sogorb, i posteriorment a València, Gandia, Madrid i Roma. D’una orientació inicialment cap a la vocació eclesiàstica, la seua vida derivà cap a l’art, en concret el dibuix i la pintura, i cap a l’escriptura i la crítica artística.

Masía de la Cerrada.
Foto: Francisco M. Miras Alcaide

Ponz és autor d’un monumental Viage de España (1772-1794) en 18 volums. El subtítol de l’obra (Cartas en que se da noticia de las cosas más apreciables y dignas de saberse, que hay en ella) ens informa de la tipologia textual que fa servir: l’epístola descriptiva. Són, per tant, llargs capítols en forma de carta que l’autor escriu entre jornades i jornades de viatge i envia a Jovellanos o al ministre Campomanes, qui li havia encomanat tal viatge per Espanya durant el regnat de Carles III amb la finalitat d’inspeccionar el patrimoni artístic. El periple no es queda en mera descripció artística, sinó que s’enriqueix amb notícies sobre usos i costums, recursos econòmics i població.



La serra d’Espadà apareix en dos dels volums, el IV i el XIII.

En la carta 7 del volum IV, publicat en 1779, Ponz inicia un viatge des de València. Passa pel monestir cartoixà de Portaceli, Llíria, Andilla, Viver, Xèrica i Sogorb camí de la històrica Sagunt. No penetra en la serra d’Espadà, però sí que fa uns comentaris destacables sobre alguns pobles del bisbat, sobre l’aigua i l’atenció a les moreres en detriment de les oliveres:

47. Todo el territorio de este Obispado abunda de fuentes, en cuya cercanía están fundados los pueblos; y de sesenta que hay en él, sólo seis ú ocho carecen de este beneficio. Son suficientes dichas aguas para regar la mejor parte de sus términos, con lo qual, y el suave temperamento, se cría toda especie de plantas y frutos, bien que para vides y olivos, así en regadío como en secano, se nota mejor disposición, á reserva de algunas montañas altas y frías. Por lo demás, así en valles como en montes nacen los olivos silvestres. En donde se cultivan, no es irregular el rendir cada año un pie de olivo tres cargas de aceytuna, y de un olivo solo se sabe haberse cogido en un año diez y nueve fanegas. 

48. No obstante todas estas ventajas, y la de no pagar diezmo dichos frutos, está en desprecio el cultivo de olivares, habiendo arrancado la mayor parte de los que estaban en tierras de siembra con la idea de que su sombra perjudica, sin hacerse cargo que el mismo efecto causan las moreras, que en su lugar ponen en los sembrados. Ni de que este temple no es como el de la Vega de Valencia y de otras cerca de la Marina, en donde se adapta la cosecha de la seda mejor que aquí, de que tienen repetidas experiencias. Por consiguiente, no es regular ver olivos sino en linderos ó ribazos de las tierras, en donde sin cultivo alguno se mantienen lozanísimos y se saca de su fruto un aceyte sobresaliente.

En els paràgrafs següents es deté a comentar el bon exemple de la cartoixa de Valldecrist d’Altura i els incentius que ofereix el bisbe de la diòcesi (Alonso Cano y Nieto, 1711-1780) a qui plantara oliveres, iniciativa que a poc a poc comença a interessar als llauradors. Va passar per Navajas, per la Cova Santa i, des de Sogorb, arribà a Sagunt, des d’on va escriure la carta. Sense internar-se en la serra, però, fa una breu enumeració dels pobles més pròxims i en dóna algun detallet:

52. (...) Hacia el Oriente y Norte de Segorbe está cercana una larga sierra, que llaman de Espadán.

53. Desde Segorbe salí para Murviedro, distante quatro leguas; y á la izquierda se hallan situados los lugares de Castelnovo, Soneja y otros. Más apartado Almedíjar, tierra de mucha y regalada pasa. También están en aquel lado los lugares de Chova, Azueba y Alfara. Los pueblos llamados Estibella, Gilet y Petrés están sobre la mano derecha.


Mapa del Bisbat de Sogorb (1773).
Biblioteca Digital de la Reial Acadèmia d'Història

Per les cartes 4 i 5 del volum XIII, publicat en 1788, sabem que Antonio Ponz es trobava a Terol i havia de fer cap a Tortosa. Després d’informar-se, va evitar el camí Terol-Tortosa («una áspera serranía de quatro, ó cinco jornadas; pero informado de la calidad de esta ruta y de lo que era preciso aguantar en ella, mudé de dictamen») i va decidir fer el trajecte per la serra d’Espadà. L’itinerari fou: Terol→Ventas del Puerto→La Puebla→Sarrión→Alventosa→Caudiel→Gaibiel→Matet→Suera Alta→Suera Baixa→Artesa→Onda→Vila-real→Castelló, etc.


Fragment del mapa de Tomás López (1786), amb la serra d'Espadà


Heus ací les seues impressions en passar per la nostra serra:

14. Antes de llegar á Gaibiel se empiezan á estrechar los caminos, que dirigen á la altísima sierra llamada de Espadán, por donde yo pasé para ir á la parte del Reyno de Valencia, que llaman la Plana. En las faldas de esta sierra por ambos lados se encuentran los lugares mas frondosos que pueden imaginarse, empezando desde Gaibiel, que está situado en una angostura en tres altas colinas, donde aprovechan maravillosamente las aguas del riachuelo que pasa por allí, con el qual riegan una frondosa huerta situada entre derrumbaderos.

15. De Gaibiel hasta el pueblecito de Maté hay una legua, siempre por estrechuras, pero sumamente frondosas, y por entre arroyos, que descienden de la sierra. No es fácil explicarle á V. ni es fácil de concebir cómo cultivan los vecinos de estos lugares sus empinados y escabrosos términos de viñedos y olivares; de suerte que parece imposible que ni hombres ni animales puedan trepar por muchos de ellos. Lo que no puede cultivarse está cubierto de romerales y otros muchos y varios géneros de arbustos.

Antic camí de Suera a Matet, ben prop de les ruïnes de Suera Alta


16. Desde Maté á Zuera hay quatro horas, que se gastan en atravesar la sierra de Espadán por el alto collado llamado Ginquer, desde donde se presenta el más agradable espectáculo que forman el verdor de las llanuras interpuestas de la Plana, y del mar, en donde terminan. En esta serranía se encuentran algunos lugares: los mas inmediatos al camino son á la mano derecha Ginquer, y á la izquierda Villamalur; algo más distantes Torralva y el Castillo. Se ven por toda la serranía porción de alcornoques, mucho espliego, romerales y otras diferentes suertes de arbustos y yerbas aromáticas. La baxada hasta cerca la villa de Onda es de lo más agrio y penoso por su piso, pero no lo es por los agradables aspectos que de trecho en trecho se presentan, con particularidad en las inmediaciones de los pueblos. Así son los de los lugares de un mismo nombre llamados Zuera Alta y Zuera Baxa, y cuyas estrechas vegas se cultivan grandemente, aprovechando las aguas de dos riachuelos que descienden de las cumbres por este lado de Oriente.

17. Allí ya es tierra mucho mas templada que la que queda atrás y ademas se encuentran nuevas plantas sobre las referidas, especialmente de algarrobos, ó garrofales, como aquí dicen. Desde Zuera Alta hasta Onda cuentan dos leguas, y antes se pasa por el lugar de Artesa, quedando sobre la derecha otro llamado Tales. Onda es una gran villa con ruinas de un fuerte castillo. Hay además de la parroquia Conventos de PP. de San Francisco, y del Carmen, y de Monjas de Santa Clara. Está cercada la villa de una hermosa huerta, y muy dilatada, donde se hallan plantas de diversos géneros, y se riega con los riachuelos de la sierra de Espadán y otros copiosos manantiales. Su población parece mayor que de quatrocientos vecinos. No pude verla sino muy de paso.

Convent de Sant Francesc (Onda), fundat el 1455 i incendiat en 1836. Dibuix original de Vicent Tomàs i Martí (1920)


18. Por tierra llana se camina siempre desde Onda á Villareal, sin que se vea en dicha distancia nada pelado ni erial, porque toda la tierra adonde los riegos no alcanzan se puede decir que son bosques de olivares y garrofales con mucho viñedo: á la mano derecha de esta llanura están los pueblos de Bechí y Burriana; más lejos las villas de Nules y Murviedro. Por la izquierda quedan Alcora, donde se halla la famosa fábrica de loza perteneciente al Excelentísimo Señor Conde de Aranda, señor de ella, las villas de Cabanes, Burriol y otras. (...)


Com heu pogut comprovar, els testimonis de Ponz són desiguals, però tampoc no era el seu objectiu fer una descripció detallada com la que Cavanilles en faria uns anys més tard. En principi, la seua finalitat era descriure l’estat del patrimoni artístic, i a pesar d’això fa digressions –ni que siguen succintes– sobre el camí que recorre i alguna particularitat o anècdota del territori que xafa.
No podem demanar-li més. Quedem-nos amb la satisfacció íntima de saber que altres caminants, en altres èpoques, van fer els mateixos camins que ara nosaltres recorrem.


divendres, 12 de desembre de 2014

Caminant per l'Espadà

per Antoni Pitarch Font
Historiador, professor i escriptor. Autor del blog Ciències Socials
Twitter: @ToniPitarch

ESPADÀNIQUES vol agrair a l'autor la cessió d'este treball





Mar i muntanya, entre la Mediterrània i la serra d’Espadà: així és la comarca de la Plana Baixa ‒com totes les de Castelló‒, un emplaçament privilegiat entre uns paratges tan impressionants com desapercebuts per la seua quotidianitat.

Hi ha moltes comarques i un bon grapat de províncies amb què compartim el litoral mediterrani, però cap amb una altitud mitjana tan elevada com la de Castelló, ja que ens hauríem de desplaçar fins a Santander, a Cantàbria, per trobar una província peninsular amb una altitud superior (que tampoc trobem a Portugal, evidentment)... Són xicotets detalls que, a poc a poc, van calant entre els nostres conciutadans a força de repetir-los. Les comarques de Castelló tenen una gran energia mediambiental i turística potencial, és a dir, sense desenvolupar, perquè fins ara no l’hem valorada ni els propis indígenes o naturals del lloc.




Alguns diumenges d’aquest estiu passat, ens hem dedicat a escalar, més que caminar, per les empinades pistes i els tortuosos camins de la serra d’Espadà. En una de tantes eixides vam arribar als afores d’Eslida en cotxe particular, venint per la carretera d’Onda, després de passar Betxí per l’autovia i enfilar cap amunt per Artana. El primer objectiu era fotografiar uns testimonis evidents de la persistent Guerra Civil (ara que acabem de commemorar, precisament, les noces de diamant del final d’aquell esdeveniment històric de sang, de sang fratricida) com són unes restes de trinxera excavada al terra i coronada amb pedra a tall de ribàs protector, així com superar els més de 600 metres sobre el nivell del mar de la Nevera de Castro des d’on s’observa, a més del vetust castell, una vegetació de carrasques i sureres espectacular... Més de tres hores de caminada, en forma circular, sota un sol de justícia, que va pagar la pena.

El Parc Natural de la Serra d’Espadà acull ‒no amaga‒ neveres, molins, aqüeductes, ponts i d’altres elements arquitectònics i etnològics que incrementen el valor afegit d’aquest paratge a tocar de la costa: a 15 quilòmetres del mar, com a molt.



Pels voltants, sempre és bo tornar als espais emblemàtics com són el nucli històric d’Aín o el poble abandonat de Jinquer, en terme de l’Alcúdia de Veo. Potser, molts dels nostres conciutadans desconeixen el patrimoni de pobles abandonats a les comarques de Castelló, com són, a més de l’esmentat del Jinquer, el de Bibioj (Vilafermosa) que vaig conéixer gràcies a l’amic Pep Gómez (gerent d’Altretur) en una estada al Mas de Borràs, les Alberedes (Portell de Morella), la Saranyana (Todolella), el Rotgle (l’Alcora) o el Mas de Costa (Llucena), entre d’altres.



Durant una altra ruta per a recordar, ens marcàrem com a objectiu el cim de la Ràpita, a més de 1.000 metres d’altitud, després de caminar durant més d’hora i mitja (des de la vora de la carretera on deixàrem el cotxe) per una paret vertical que, de tant en tant, volia fer-se horitzontal perquè l’excursionista puga gaudir de les excel·lències naturals del paisatge o contemplar la deshumanització soferta durant el llarg estiu del 1938, quan el front de la guerra traçà una línia perpendicular a la mar Mediterrània que, des de Nules, es va endinsar per les muntanyes d’Espadà cap a l’Alt Millars.




La bellesa de les sureres, les alzines, dels roures valencians de fulla estreta i dels pins, així com la humanització d’un paisatge on pots trobar tot tipus de construcció, des de molins fins a pobles i nobles construccions abandonades, potenciades per tot el valor afegit que aporta la càrrega històrica de les fortificacions, com ara el mateix castell del Jinquer o el de Castro, a més de tota la infraestructura bèl·lica, amanida i construïda pels republicans durant la Guerra Civil, com ara les trinxeres per exemple, o totes les sendes i els viaranys franquistes, aprofitant la mà d’obra dels soldats de lleva, que es construïren per pentinar la zona de bombes sense explotar, bales, projectils, pistoles, així com fusells de tots els calibres que s’abandonaren en acabar el conflicte civil. A la comarca de la Plana, els pitjors dies dels conflicte es van centrar, sobretot, en els bombardejos "nacionals" constants dels avions italians que venien des de Mallorca, pràcticament cada dia i en el front sanguinari (de liberación?) viscut des del mes de juny del 38. Els episodis anteriors de la guerra, com ara els assassinats de religiosos i gent de dreta, no poden considerar-se accions bèl·liques, sinó ajustament de comptes entre veïns, com també ocorregueren als pobles d’Andalusia on, totalment a la inversa del que passava en territori valencià, els franquistes assassinaven sense més argument a tots els sospitosos de ser d’esquerres o que havien militat, durant la República, en algun partit relacionat amb el Front Popular.


De tota manera, malgrat que les restes bèl·liques deuen ser escasses, encara queda molt de pirata solt, és a dir, gent equipada amb detectors de metalls que no busquen altra cosa que trobar alguna peça interessant per comercialitzar-la al mercat negre... Una cosa és la inquietud per saber més coses del passat, l’amor a la Natura i/o a la Història, i una altra el negoci clandestí, on no es paguen impostos i, a més, es malbarata el patrimoni històric que, vist tot el que hem vist fins ara, sembla que als poders públics igual els té, tant el té com el café... i quanta menys memòria històrica millor, i si, damunt, ara hi ha l’excusa de la crisi... que inventen els altres, que investiguen des de l’estranger, i la història que reste tancada als museus... I així ens va, traient els fantasmes de la Guerra Civil a cada moment, és a dir, en campanya electoral que és cada dia, com si tots foren menors d’edat i, independentment de la ideologia i/o militància dels nostres avis, no sabérem que en totes les guerres sempre hi ha criminals en tots dos bàndols, i més encara en les guerres civils entre germans que, per desgràcia, solen ser les més cruels.



De tota manera, la comarca de la Plana sempre ha estat una terra de promissió i aquesta no és la primera ni la darrera crisi que, entre tots, haurem de superar. Ens està fallant la citricultura, ha caigut en picat el taulell, els mercats amenacen l’euro, l’economia i la política en general són cada vegada més qüestionades pels ciutadans, però si retornem la vista cap a les nostres coses ‒perquè només s’estima allò que es coneix‒ i si aconseguim, d’una vegada, les anhelades infraestructures pendents a tot l’Arc Mediterrani... sempre ens quedarà el turisme, i en totes les seues modalitats, és a dir: rural, urbà, paisatgístic, històric, monumental, de platja i de muntanya, gastronòmic, etc.

I ara que ve Nadal i està tan de moda la gastronomia de proximitat, és l’hora de reivindicar l’aigua, el suro, l’oli o la mel de la serra d’Espadà, on n’hi ha per dar i vendre, perquè, a més, tots aquests productes de la millor qualitat ens ajudaran a passar unes bones festes mentre ajudem l’economia comarcal en un mercat global que tots hauríem de desitjar glocal, és a dir, local i global: Bon Nadal!!!