Què és Espadàniques?

divendres, 5 de desembre de 2014

Els vasos de suro: un artefacte espadànic


per Òscar Pérez Silvestre
Investigador i escriptor
ESPADÀNIQUES vol agrair a l'autor la cessió d'este treball

Quadre de Mantegna (1457)


El vaso de suro –anomenat en altres llocs rusc, gaiola, casera, arna, buc o abell– ha estat durant molts segles una de les aplicacions bàsiques del suro i l’artefacte mediterrani tradicional per a la producció de mel. No sabem del cert quan començaren a emprar-se, però se sap que almenys dins la cultura romana peninsular tenien una alta valoració i utilitat (vasa mellaria). L’agrònom romà Columel·la, autor de l’obra De re rustica (segle I dC) els esmenta en el capítol VI del llibre IX, titulat «De vasis alveorum probandis», i els considera els més adequats perquè deixen entrar menys el fred a l’hivern i la calor a l’estiu. Són les mateixes raons que donaven els tractadistes posteriors fins al segle xix i les que encara podem sentir entre els apicultors actuals que els han fets servir, ni que siga exclusivament en la fase de cria de l’abella.

El 1876, tot i no parlar-se encara massa a l’Estat espanyol dels models fixista i mobilista, el metge i cirurgià Ignacio Redondo, en l’obra publicada a Madrid Apicultura o Tratado de las abejas y sus labores... deia que els vasos de suro, per la seua porositat, eren nocius per a la producció de mel, afirmació que trencava una llarga tradició favorable des dels autors romans i islàmics. El debat sobre els materials més adequats va continuar, però en les obres especialitzades publicades a partir del 1900 es para més atenció en els avantatges del model mobilista i es bandeja o s’obvia el fixista, el qual solen considerar primitiu, defectuós, poc recomanable i fins i tot desastrós.

Amb aquestes prescripcions dels especialistes, la indústria familiar dels ruscos fixistes de qualsevol matèria quedava tocada de mort, i també els de suro, que encara tindrien prou acceptació a les zones masoveres fins a ben entrat el segle xx, sobretot en aquells productors més modestos no professionalitzats que els explotaven per a consum propi o com a complement de l’economia familiar. Hui, si algun apicultor professional manté algun vaso és pel plaer de l’artesania i per tocar l’abella i la mel d’una altra manera, a l’estil d’aquells que els ensenyaren l’ofici, o bé com a pas previ abans de passar l’eixam al rusc definitiu de fusta.



Els últims anys daurats del rusc de suro a la serra d’Espadà va ser la dècada dels 20. En els anys següents trobem els primers tallers de fusteria que han assumit la fabricació de caixes del tipus Layens –per exemple, el model «Fecunditas», fabricat a Eslida a principis dels anys 30 amb fusta i suro per Manuel Jaime Sorribes (1882-1963), fuster de professió i home atent a les novetats que exhibien les fires espanyoles especialitzades del sector. També durant la postguerra fou una dedicació amb algunes possibilitats econòmiques, perquè el rusc de fusta mobilista encara no s’havia implantat a tot arreu i era més car, encara que ja tenia una aura de prestigi indubtable.

La progressiva introducció i expansió dels avanços operats en l’apicultura durant el segle XIX a partir de les investigacions de l’americà Langstroth (1851), del francés Dadant i del suís Layens, va conduir a la fabricació industrial de les caixes de fusta. Si bé com en el cas d’Eslida encara es va mantindre fins a 1970-1980 la confecció de vasos redons i quadrats a escala més menuda i com a complement d’algunes rendes ja més diversificades –per exemple, en la família d’Emilio Miravet–, el retrocés era anunciat i imparable cap als anys 50 i 60, quan deixen de treballar la majoria dels tallers tradicionals de tipus familiar.

Publicitats de 1925



Un producte de bona acceptació
Ben poca cosa sabíem fins ara de l’expansió del rusc de suro en els segles XVII i XVIII, just els segles fundacionals de tots els pobles de la serra repoblats després de l’expulsió dels moriscos (1609). Almenys des d’època islàmica tenim constància escrita i arqueològica de l’extracció i ús del suro a la serra com a recurs natural aplicat la fabricació de taps, flotadors, vasos i com a aïllants per a la construcció. I és que les característiques del suro (aïllant, flexible, elàstic, impermeable a líquids i gasos, resistent a la degradació, lleuger però resistent alhora, extret d’una peça o en diverses) oferien una bona matèria primera a l’apicultura.

Les investigacions del professor Modest Barrera (Masovers i pobletans de Culla, 2006), amb l’estudi dels Manifests de béns, ens forneix unes dades ben interessants sobre la possessió de ruscos i la rellevància que tenien dins l’economia d’aquesta localitat de l’Alt Maestrat. Així, el 1720 hi havia 953 vasos; el 1729 se’n declaraven 2.326, i el 1765 s’havia duplicat amb escreix aquesta quantitat (5.337 vasos). A més, el professor Barrera ha calculat que representava en aquests tres anys esmentats el 19,1 %, el 35,8 % i el 35,6 % dels béns mobles declarats del poble, la qual cosa significa que l’apicultura era la segona o tercera font d’ingressos, de vegades per davant de la producció ovina.

Les dades anteriors interessen perquè ens donen una idea de l’augment de la demanda de vasos de suro en aquestes àrees masoveres dirigides a la zona de producció suberícola més pròxima: la serra d’Espadà. Sabem que en els segles xix i xx els compradors principals de vasos eren els masovers de la Plana de l’Arc, de l’Alcalatén, del Maestrat i dels Ports, zones productores de mel per tradició. Alguns fabricants també en venien a les zones més pròximes de Terol, o fins i tot als Serrans, on era molt apreciat aquest material. Més enllà dels encàrrecs directes, que solien fer-se per correspondència o visitant el poble i comparant preus, molts faedors feien viatges a les fires agrícoles de Cabanes, Albocàsser o Atzeneta del Maestrat carregats de vasos. De vegades hi havia intermediaris relacionats amb el suro que en compraven i contribuïen a escampar-los per zones més allunyades. Fóra com fóra com arribaren els vasos al Maestrat, allò ben cert és que procedien de la nostra serra, i en gran quantitat pel que sembla.


Abellar a Aras de los Olmos (els Serrans)


Vaso recuperat en una alqueria de València.
Museu Comarcal de l'Horta Sud

Vaso. Atzeneta del Maestrat


El procés de fabricació
Actualment la gent més gran recorda aquella professió amb el nom de «cosidors de vasos» o bé diuen que «tal persona cosia vasos». L’acció de cosir, però, és només una part d’un procés més laboriós que explicarem tot seguit.

Desabellador i vasos procedents d’Eslida (botiga de l’apicultor Paco Doñate)


La memòria oral del darrer segle ens diu que a la serra d’Espadà es fabricaren vasos sobretot a les localitats d’Eslida, Villamalur, Xova i Almedíxer, però ens temps més reculats degué ser una pràctica habitual en altres més pobles amb sureres que no quallà en una indústria orientada al consum extern. Coneixem els noms dels faedors dels segles XIX i XX, que solien pertànyer a nissagues especialitzades en aquesta aplicació o relacionades amb l’explotació del suro, però no era habitual que es dedicaren en exclusiva a cosir-ne. La majoria eren agricultors, i d’altres eren apicultors a temps parcial. Pel que fa a la procedència del suro, en alguns casos les sureres eren de propietat familiar, i en altres es comprava dins el terme o als pobles veïns.

A l’hora d’extraure’l de l’arbre (entre els mesos de maig i agost, però sempre depenent de les zones i de la saba de cada any), ja se solia triar in situ quins exemplars eren més adequats i es tallaven a mida per tal d’apartar la salefa i aprofitar el treball que es feia a la muntanya. A les portes de la tardor-hivern, en acabar algunes de les collites de secà com la garrofa o l’ametla, es dedicaven a confeccionar els vasos als tallers familiars, habilitats amb una caldera per a bullir el suro i un lloc més fresc per a conservar les peces humides i en condicions després de ser escaldades.

Salefa


El suro, tot i tindre una forma més o menys cilíndrica des de l’arbre, era bullit per a fer-lo més flexible, augmentar-lo de volum i donar-hi una forma més redona. En algunes zones també suberícoles, com ara Portugal, Galícia i Astúries, també es feien ruscos de suro, però era cru, és a dir, directe de la surera i sense bullir, aprofitant fins i tot la capa externa anomenada suro patró o pelegrí. Un tractadista del segle XVII, Jaime Gil, recomana com els clàssics Varro i Columel·la l’ús del suro en aquelles zones on n’hi haja, i deia que «mejores si son los corchos de solana que de ombría. Mas advierto que sean las tales cortezas sin cozer, o quemar; porque de esta suerte están menos sujetas a corrupción, son más fuertes, duran más y son más limpias, y en ellas no se engendrará tan fácilmente la tiña, o mota, o gusano (que todos essos nombres tiene, en diversas partes) y es la enfermedad más peligrosa y común para la abeja» (Perfecta y curiosa declaración de los provechos grandes que dan las colmenas bien administradas y alabanças de las abejas. Saragossa, 1628, p. 14). Siga com siga, amb el suro tractat en aigua calenta s’aprofitava per a eliminar els possibles fongs i insectes que hi niaven i per a pelar-li la corfa externa més irregular i llenyosa (les esquenes) amb una ferramenta de grans dimensions anomenada espasa, que s’agafava amb les dues mans. Bullint-lo, a més, sembla que en unflar-se es tapaven les possibles vies de llum, enemic natural de l’eixam.

Quan es treia el suro de la caldera es lligava i es guardava enrotllat a la cambra més fresca del taller, per tal que mantinguera el grau d’humitat i l’elasticitat que necessitarien després per a dominar-lo millor. El pas següent era casar les peces de salefa quan en feien falta dues o més per a compondre el vaso, que solia tindre uns 60 x 32 cm, i per a això les escampaven al terra (casament del suro). Tot seguit treballaven les juntes en disminució cap a l’interior i li cosien la costura o costures, amb l’ajuda d’un punxó, amb fils extrets de rebrotims de savina (també bullits i enroscats) procedents de la zona d’Alcubles i Osset (comarca dels Serrans). Per tal que guardara la forma circular i, per tant, l’estabilitat i també una certa estètica, es posaven 8 o 10 canyetes encreuades a les boques. Una de les boques quedaria descoberta i faria de base, i a l’altra, la que quedava a la part superior, se li clavava un tabac o tapanda de suro pla amb estaquetes fetes habitualment de canya, encara que també podien ser de ginebre, de pi melis o de savina, o més recentment amb claus metàl·lics. Amb algun ganivet ben esmolat i adequat per al treball del suro s’ajustava el tabac i se li feia la forma circular que necessitava cada vaso, amb una disminució que evitaria l’entrada d’aigua a l’interior. El darrer pas del procés era refinar-ne les parets amb un ganivet (afaitar), acció que en els últims anys es feia amb l’ajuda del paper de vidre.

Canyes per a fixar el tabac

Esmoladors (sola, terreta i pedra)

Espasa

Estoix i ganivet

Fils de savina per a la costura

Punxons per a perforar el suro i cosir

Rascadora i polidora.
Tots els materials són cedits per la família del faedor Manuel Miravet Isach (Eslida)


Aquest era el procés que seguia el faedor, que al cap d’un dia podia deixar-se’n acabats dos o tres a tot estirar si treballava a plena dedicació. Depenent de la grossària i de la qualitat del suro, i també de la quantitat de costures que li havien de fer, els fabricants els classificaven en classes de cara a la venda; diversos testimonis ens han parlat de fins a tres categories, que eren venudes a preus diferents depenent de l’època.

Fins ací arribava el treball manual dels cosidors; posteriorment, el comprador s’encarregava de marcar-los amb el seu signe personal per a identificar-los i obria una piquera a uns pocs centímetres de la base, obertura per la qual entraven i eixien les abelles. A més, a un pam de la part superior feien dos o tres forats més menuts per a introduir-hi les agulles (pals fins de fusta resistent, com pot ser d’olivera o lledoner) que punxaven i subjectaven la bresca. A la part central del rusc se situaven uns pals o fustes en creu que també ajudarien a suportar les bresques. Altres complements que podien fer-hi els propietaris eren el reforçament del vaso amb una anella de ferro fixada a la boca inferior perquè durara més, tan gran com la circumferència de cada rusc; alguns posaven una anella menuda al centre del tabac per tal de transportar-lo millor i per a passar-hi una cadena, amb la intenció d’evitar-ne el furt.
Una altra modalitat de vasos de suro destinats a l’apicultura eren els desabelladors, de dimensions menors (uns 52 cm d’alt x 28 cm de diàmetre) i sense piquera, usats per a eixamenar les abelles a l’hora d’extraure la mel o bé per a traslladar-les a un altre rusc amb la intenció de fundar altres colònies.


Matèria literària
Sense ànim de ser exhaustiu, i només a tall de mostra, oferisc un parell de textos literaris contemporanis en què els nostres vasos juguen un paper cabdal en el desenvolupament de l’acció. Són el Tombatossals de Josep Pascual Tirado (1930) i Els valencians de secà. Estampes velles del Maestrat, de Gaetà Huguet Segarra (1969). Per descomptat que n’hi ha més, sobretot de tall poètic, però no són tan sucosos com aquests.

Pel que fa al Tombatossals, és especialment interessant el capítol sobre la conquesta de les illes Columbretes a càrrec de la colla de gegants (p. 85-98 de l’edició original de 1930). En faig uns extractes, que copie amb fidelitat a l’original:

Il·lustració de Francesc Pérez Dolz per a l’escena dels vasos del Tombatossals


«La nit és fosquíssima, més que una gola de llop costipat; bruny suaument lo movedís llom de la mar acaronant les illes, i un moteronot més gran i més negre que cap, d’on ix un remoreig d’arbreda. ¿On seran els pobladors d’aquella terra desconeguda? ¿Seran llests en adonar-se’n de la lluita que els aguarda? És lo cert que quan los raigs d’aquell sol que acabava de pegar la volteta diària aclaria lo celatge escarotant les estels, los nostres nauxers, ab los ulls entaranyinats, varen vore lo que mai s’hagueren pogut pensar. Tota, tota l’illa, que ja de si era de barana alteruda i pedregosa, estava guardada per una verdadera murada de vasos o ruscs melers. Los filisteus no dorgueren i se varen preparar endevinant les intencions d’aquells nouvenguts tan riallers i avalotadors.
–Cagueme, menjarem mel a la gana –li va dir el facilitari Senyor de l’Estepar.
No havia acabat de dir-ho quan una picada d’abella terrera li va fer lo nas com una pebrera.
–Me pareix que la mel d’eixos vasos no és de penca de bresca –va retrucar un taxadí molt espavilat.
–Calla, poregós –li va dir Bufanúvols–. Ara voràs en què para tota aquesta murada punxosa.
(...)
»No cal dir que aquells filisteus, tan nombrosos i valents, tenint en contra aquella varietat d’armes i fins los elements del cel, varen revacular, fent aixa arrere, i per fi fugiren com a fotxes. Tombatossals i Arrancapins els acaçaven a vasades; al caure els vasos prop d’ells violentament, se badaven los suros, eixint les abelles terreres furioses a picar-los i fer-los més coenta la fugida.
–¡A ells, que són com a oques! –esperonava l’Almirall enardit, frenètic i entusiasmat.»


Finalment, reproduïsc una escena referida a uns fets pels volts del 1870, durant la tercera guerra carlina. Pertany al capítol titulat «Records dels carlins entre les argelagues», del llibre Els valencians de secà. Estampes velles del Maestrat, del també castellonenc Gaetà Huguet Segarra. Tot i que és més extens, val la pena, i amb això acabarem:
«La marxa, però, cada volta es feia amb més dificultat per aquell argelagar; la malesa anava esdevenint més espessa; les argelagues abundaven de més en més i les punxades a les cames se seguien les unes a les altres sense parar. El Monjo, malgrat això, amb les seues cames curtes marxava davant i ben de pressa; massa de pressa com si no n’hi hagués, d’argelagues.
–Monjo! –cridà el senyoret–. No córrega tant, que per aquesta garriga es marxa molt malament i jo estic empresonat per les argelagues!
–Senyoret, si a les onze hem d’estar de retorn a casa, cal que no badem.
–Bo, si no hi som a les onze, serem a migdia o a l’hora que siga, però jo li dic que per ací hi ha molta d’argelaga, i duc el tou de les cames sanguejant de les fiblonades que he rebut, i que no puc seguir.
–Això no és mal –va dir el Monjo.
–Com que no és mal!
–Home..., vull dir que no és mal de morir.
–No és mal de morir, però ja és prou que siga mal de patir.
–Per patir, senyoret, un dia jo allà a 1’Hostalàs. Què diria que hi va passar? Doncs mire: una cosa que si no es veu, pareix que no es puga creure, i que jo em rebente si és mentida! Encara en podria traure testimonis. Anàvem en la columna i érem a les envistes d’Albocàsser. Deien que el brigadier La Guàrdia ens eixia al davant, pujant per Alcalà. Tots anàvem més alertats que un gos rastrejant la caça i, res, marxàvem en la columna per la carretera [prop de Vilar de Canes], quan, contra unes figueres que hi havia a la vora, vam vore uns vasos, o ruscs d’abelles de mel. Quasibé tota la columna els havia depassat, i pot ser que sense adonar-se’n ningú. Amb això, a un xicot de les Coves de Vinromà se li ocorregué d’eixir de la carretera i tombar un dels vasos, que quedà panxa en l’aire. No sé el que va ser primer, si tombar aquell vaso o vore’n totes les abelles al damunt nostre.
Els que van rebre les primeres fiblonades, varen xisclar i produir un avalot; els de davant nostre començaren a córrer per tal que les abelles no els picassen, i els més amunters, que veien que els de darrere corrien, fugiren també sense saber el mal d’on venia. Total: en uns segons, tota la columna es va esbarriar per les muntanyes i en aquella carretera no hi va restar ni traça de soldat.
A mi les abelles (justament duia els pantalons arromangats) se’m van tirar a aquesta cama, que la vaig tenir com un cimal de gruixuda amb la unflor de les picades. Déu, quina abrusor més reforta! Des d’aleshores, cada volta que passe per 1’Hostalàs encara em fan mal el turmell i el tou de la cama.
–Quina cosa més estranya, un vaso de mel esbarriar tota una columna d’hòmens armats –va dir el senyoret.
–No... –va retrucar el Monjo–. A nosaltres, sí. Als primers que vam rebre les fiblonades, sí que van ser les abelles del vaso les que ens van fer córrer; però a tots els altres –és en dir a quasibé tota la columna– va ser La Guàrdia; els canonets del brigadier La Guàrdia que els hòmens duien ficats ací (i assenyalava el seu cap). Això és el que els va fer fugir de la carretera i esbarriar per la muntanya.
–Bo, està bé. Però vinga, iscam, si podem, d’aquest argelagueral. Ens resta encara molt de tros per passar? –preguntà el senyoret.»


Quan camineu pels pobles de la serra d’Espadà, atureu-vos i pregunteu a alguna persona d’edat avançada, o fins i tot mitjana. Demaneu-los pels vasos i veureu com de presents que els tenen, ja siga per experiència directa o simplement perquè els tenen integrats dins del seu imaginari personal, compartit per la col·lectivitat. Conéixer el passat ens ensenya modestament com s’han guanyat la vida les famílies i els pobles de la nostra serra en altres temps. És un bon punt de partida per a saber on som ara i com ha evolucionat l’ús i el consum del suro i les nostres economies locals. Conéixer-ho és estimar-ho, estimar-ho –com en el meu cas, besnét de faedor– és valorar-ho.

Vaso trobat a l'Alcúdia de Veo

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Moltes gràcies pel teu comentari. Entre tots i totes hem de treballar per fer un territori millor.