Què és Espadàniques?

dimecres, 28 de gener de 2015

El nostre patrimoni més proper

per Ángel Portolés
Coordinador del projecte Patrimoni
@angelportoles

ESPADÀNIQUES vol agrair a l'autor la cessió d'este treball, conscients de la importància que la Universitat Jaume I guie i assessore projectes de desenvolupament local.




Hi ha vegades que el bosc no ens deixa veure els arbres. I no ens permet apreciar la singularitat d’algun dels bells exemplars que tenim, sobretot d’aquells que tenim més a prop.






I viatgem. Cercant llocs remots en els quals descobrir un passat que se’ns imagina únic, irrepetible. I després tornem a casa. I expliquem als nostres amics les mil i una característiques històriques i tècniques del que hem vist, orgullosament acompanyades per una infinitat d’imatges capturades a tot córrer, amb la fugacitat del turista atropellat.

I és en aqueix precís moment quan t’adones –o no– del valor del que tenim més a prop i de la seua importància, i que més enllà de monuments top, descontextualitzats per packs turístics que en algunes ocasions redueixen el bé cultural a la categoria de “fotogràfic” sobre la base de la seua popularitat, moda o tendència, allò pròxim té un valor afegit únic de caràcter personal que toca les emocions, de relació íntima amb nosaltres mateixos, imbricat en el nostre ADN, en les nostres arrels, en els nostres senyals d’identitat.

I és en aqueix moment quan descobrim la importància del que tenim més a prop. Rebut dels nostres avantpassats, però amb condicions. Perquè ho mantinguem, ampliem i cuidem. Perquè els qui vinguen darrere de nosaltres siguen capaços de gaudir-ho. I açò vol dir que qui s’acoste aconseguisca interpretar-ho i posar-ho en relació amb la resta de béns culturals que s’arremolinen al nostre voltant i que defineixen i constitueixen el nostre poble, el nostre territori.

La serra d’Espadà reuneix en tota la seua extensió i complexitat un ric patrimoni cultural per descobrir. I de tota la seua enorme varietat, el bé més important són els seus habitants, pilar fonamental que sustenta aquest delicat mosaic de pobles en els quals, cada vegada més, el patrimoni ocupa un espai principal entre les estratègies de supervivència, identificació i desenvolupament del territori.


Jornades col·laboratives de Viver. Novembre de 2014


El projecte Patrimoni
Des de 2006, el projecte Patrimoni del Programa d’Extensió Universitària (PEU) de la Universitat Jaume I de Castelló acompanya processos locals de revaloració del patrimoni cultural i dinamització ciutadana en entorns rurals, per tal de fer visible el patrimoni cultural, el valor i les possibilitats que té com a recurs per a la societat. I per formar una ciutadania crítica i responsable amb el seu patrimoni, compromesa amb el seu rescat, protecció, defensa i difusió i orgullosa del seu valor i de les emocions que els transmet i que els defineix com a grup.

Com a projecte allotjat en una universitat pública, amb una forta necessitat d’implicar-se i participar en el territori, Patrimoni està obert a tots aquells que volen conèixer i donar a conèixer el seu patrimoni, i ofereix i proporciona a tècnics, associacions, grups i interessats un espai de consulta, formació, reflexió i assessorament en temes relacionats amb el patrimoni cultural.

Patrimoni s’articula a partir d’una xarxa oberta de grups locals que compten amb l’acompanyament del projecte. Encara que cadascun té les seues pròpies característiques que el fan únic, tots comparteixen un interès comú per la importància de la socialització del seu patrimoni cultural i per la cerca de punts de trobada i reflexió conjunta amb altres grups que senten les mateixes inquietuds. En el marc del projecte, aquesta demanda cristal·litza en la programació periòdica i consensuada de visites tècniques a projectes culturals, en la participació en el web de Patrimoni i en la publicació anual de la revista Memòria Viva, que enguany fa ja 7 anys i en la qual els grups aporten articles que ens permeten conèixer millor els seus projectes i la seua evolució.



IX Jornada d’Investigació del Patrimoni Cultural. Juliol de 2014

En definitiva, un projecte obert a tots i al servei d’aquells grups de persones que es plantegen iniciar processos i iniciatives culturals basats en el patrimoni i en el territori.

http://patrimoni.peu-uji.es/index.php/ca/
Més informació: patrimoni-peu@uji.es










dimarts, 20 de gener de 2015

Llegendes de la serra d'Espadà (II): la conquesta del castell de Boinegro (Argelita)

Foto de @PascualLengua


En totes les èpoques han intentat transmetre els records i les experiències als descendents o membres de generacions més jóvens. Així, una part de la memòria familiar o col·lectiva d’un poble o territori, rebuda dels antecessors, se suma als records i experiències viscudes per cada persona en particular i s¡aniran afegint a la cadena successiva de la transmissió generacional. La transmissió de fets passats de forma escrita s’anomena història. Per contra, es dóna el nom de llegendes o fets llegendaris aquells que, transmesos de forma oral de generació en generació, han pogut patir afegits o eliminacions de certs aspectes i elements que va poder posseir o no el fet original, o bé van ser producte de la imaginació o fantasia d'una persona concreta en un determinat moment i en el seu procés de transmissió han arribat a adquirir la consideració de fets reals.

De tot el corpus de llegendes que coneixem de la serra d’Espadà, unes ens han arribat per transmissió oral, mentre que altres ja apareixen en publicacions del segle XIX i XX. No obstant això, fins a hui no s’ha realitzat de forma sistemàtica una recopilació en tot el territori, tampoc s'ha publicat cap monografia que els arreplegue en el seu conjunt, que els classifique i que els estudie, que analitze les seues característiques, etc. És, per tant, una tasca pendent que podem fer entre tots i totes, i ens comprometem a canalitzar en este blog que és vostre. Esperem la vostra col·laboració i vos oferim el nostre treball.


Al mes de novembre iniciàvem la publicació de llegendes que han arribat encara als nostres dies, ja siga a partir de la memòria oral o literaturitzades en les fonts escrites. Començàvem amb la del castell de Castro de Fondeguilla, recollida a la vora del foc per l'artanenc Vicent Tomàs i Martí en 1919 i recuperada pel nostre col·laborador habitual Òscar Pérez Silvestre.




La que vos oferim hui està íntimament relacionada amb l'anterior, ja que comparteixen les línies bàsiques de l'argument. No és gens estrany això en la literatura popular, construïda sobre unes influències compartides. De fet, n'hem trobat moltes altres de llocs peninsulars més allunyats que tenen en comú l'argúcia cristiana d'utilitzar cabres o altres ramats amb torxes i llums lligades a les banyes per a conquerir un castell en poder dels musulmans. Com a exemples, esmentem i enllacem les dels castells de Trabazos (Lleó), Cabrera (Truchas-Trueitas, Lleó), Bentomiz (Arenas, Màlaga), Sedella (Màlaga), Magacela (Badajoz), Alto Rey (Guadalajara), La Tristana (Toledo), Peña Muñana (Cadalso, Madrid) i Blesa (Terol).




Hui ens ocupem de la conquesta del castell de Buey Negro, a Argelita. Esta fortalesa ha tingut diversos noms al llarg de la història, noms que sembla que l'etimologia popular i la llegenda van portar cap a la nomenclatura que coneixem, que és ben antiga. Així, trobem Bounegre (1178), Bueynegro (1247 i 1262), "castri de Buy" (1282), Boinegro, Boxnegro, etc. Hi ha diverses teories sobre l'etimologia autèntica, una possible veu relacionada amb la botànica: bu nerzo ('tàpera silvestre'), segons que proposen Miquel Barceló i Laura Vea. Siga el que siga, toponímia i llegenda s'ajuden mútuament i conformen una història ben travada que, en temps d'històries a la vora de la llar, devia fer les delícies dels més menuts.




La versió que presentem en esta entrada és la que va recollir l'historiador Andreu Monzó Nogués (1903-1962), rector a Ludiente i Torrechiva que investigà, entre altres matèries, la llengua xurra al Millars (1951), els establiments de la Villamalefa (1953) i altres treballs arqueològics de la zona del Camp de Morvedre (també va ser rector d'Albalat dels Tarongers). L'any 1949 va publicar en la revista turística Valencia Atracción (número 179, desembre) la llegenda a doble pàgina. Com que ja ha estat difosa en el magnífic blog Ludiente Activo!, ens quedem amb l'extracte que en va fer Emili Beüt per al seu volum de 1952 de Camins d'argent, dedicat en part al riu Millars.




El resum de Beüt està ben narrat, per això hem preferit triar-ne esta versió més breu però que manté tots els elements argumentals. De fet, creiem que es tracta de dos llegendes unides, ja que per separat es poden trobar en altres pobles i conformen dos cicles diferents:

1. La conquesta dels castells sarraïns en època de Jaume I
2. Els tresors amagats/encantats dels moriscos expulsats

Això que diem només és una hipòtesi, i tal fusió ha assegurat almenys la pervivència íntegra dels arguments populars. Sense més preàmbuls, gaudiu-la!


Dibuix original de Pasqual Llop per a la llegenda de Mn. Monzó (1949)





«El prevere Andreu Monçó ha replegat una llegenda relativa a aquest castell, i que es referix a quan els cristians, ajudant Zeit Abu Zeit a recuperar el territorio perdut, posaren setge als sublevats moros que ocupaven el Boinegro. Es conta que secretament foren reunits gran nombre de ramats i una nit, silenciosament, quan els defensors del castell dormien, posaren teies enceses a les banyes dels animalets els que, enfurits, pegaren a córrer muntanya amunt, mentre els assetjadors cridaven estentòriament. L’espectacle era impressionant: el foc escampat per la muntanya i els crits ressonant pels barrancs en el silenci de la nit. Els moros, en despertar-se, acudiren allà on pensaven eren els cristians que arribaven, mentre aquests, aprofitant la confusuí, per la part contrària escalaven les muralles, obrint de bat a bat les portes del castell perquè entraren tots els atacants. Els moros, veient-se perduts, es llançaven a l’abisme i les dones també es llançaven per la Ventanica del Buey Negro, que encara s’obri allí. És una finestra natural que forma la convergencia de tres grans penyes i la muralla, a la vora del tallat de la muntanya.





I la llegenda diu que els moros soterraren el tresor en lloc secret, i que encara no ha estat trobat, perquè una fabulosa part es trova encantada en un terrible bou negre, que guaita per la Ventanica de cent en cent anys, a les dotze del dia, llançant un horrible bramul que fa tremolar la muntanya. Si algun valent s’atrevix a esperar l’eixida del bou i el toca, quedarà desfet l’encantament i el paorós animal tornarà a ser un munt de valuós tresor. Es conta que algú ‒¿quan?‒ ha vist l’horrible bou negre i no s’ha atrevit a acostar-se a ell.»


 


dilluns, 12 de gener de 2015

Castro i Suleima (Suera Alta): espais arqueològics

per Òscar Pérez Silvestre
Investigador i escriptor

ESPADÀNIQUES vol agrair a l'autor la cessió d'este treball, publicat en el butlletí Suera 20 (2014)


Suera Alta, Suleima, Benisuleima...



Amb motiu del quart centenari de l’expulsió dels moriscos, commemorat l’any 2009, algunes persones vam notar especialment el desaprofitament d’una ocasió: identificar les restes morisques de la nostra serra d’Espadà, descriure-les i posar-les en valor. No es tractava de fer parcs temàtics, però sí que les institucions i el personal especialitzat entrara per fi a la serra, fera un treball de camp i un inventari de les recialles arquitectòniques i quotidianes dels antics pobladors expulsats a la força. Els arxius guarden milers de documents encara per estudiar en profunditat...

Es van publicar alguns llibres, es va fer algun congrés, però els pobles de l'Espadà continuaven fora del circuit. Certament, em fa l’efecte que en la majoria de casos es tractava de repetir allò sabut o nous descobriments en altres parts del territorio valencià, i la sort no ens va esguitar. Jo no tinc preparació d’historiador ni d’arqueòleg, però l’ull va acostumant-se a trobar restes superficials de ceràmica i murs allà on la toponímia i la tradició ens indiquen que hi havia «coses de moros». Ben pocs treballs i excavacions hi ha, com ni siguen els de Butzer i altres que ha generat el Servei d’Investigacions Arqueològiques i Prehistòriques de la Diputació de Castelló. De vegades es protegeixen alguns béns amb alguna figura, però això no assegura el coneixement del bé (estudi) ni la conservació. Una falta de consciència, i en conseqüència una falta d’estima pel patrimoni, a la qual si sumem el fer o desfer segons vinga en gana només pot produir una pèrdua irreparable.

Recorde com si fóra hui la primera experiència que em va impressionar sobre manera: un amic havia quedat a dinar a Eslida amb el catedràtic de Geografia Joan Mateu Bellés. A l’hora del café em va buscar perquè el coneguera i vam anar a l’alqueria de Benissanda, a la vora del pujador de la famosa font de Fosques. Allà, ens va fer una lliçó magistral d’identificació d’elements superficials: murs de cases, carrers, ceràmica, sistema de regadiu... I dic tot açò perquè, aparentment, allà no en queda res. Ja sabeu que els repobladors i les generacions següents es van afanyar a abancalar tot el terme susceptible de conreu i van reaprofitar pedra i paret. Els fonaments, però, hi són. Els pobles de l’Espadà sempre han sigut de pocs recursos i els camins de l’aigua estan fets de fa segles; els nous pobladors del segle XVII no van construir des del no-res, sinó que van millorar i adaptar un sistema mil·lenari a les seues necessitats, que eren majors que les que tenien els moriscos (impostos, població creixent, ànsia de millorar unes condicions senyorials precàries...).


Imatge de la pujada anual a Suera Alta la primera setmana d'agost


Sempre que puc vos acompanye a Suera Alta en la pujada de la Setmana Cultural d’agost. He dit diverses vegades que vos tinc una enveja (sana) per les coses que feu al poble, i vos assegure que fa anys que vau posar el ciments una iniciativa que ara comença a forjar-se en altres pobles: els programes culturals i les festes alternatives. No es tracta de fer la competència a cap acte ni de voler parar a renyir; simplement, actes com este són un magnífic complement que ajuda a arrelar en el territori. Qualsevol activitat fora de casa socialitza, però n’hi ha que fan créixer arrels perdurables, fins i tot per a un foraster relatiu com jo que s’identifica amb el vostre patrimoni.

En la pujada d’enguany em vaig apegar a la roda de Vicent Fausto. Va ser un camí ple de paisatge i d’història, de coses sabudes i de nous descobriments per a mi, amb una visita quasi nocturna i privada ja a Castro, corrals en un temps recent, però antiga alqueria islàmica protegida per la presència de l'imponent castell de Maús. Precisament, la conversió en corrals de ramat va assegurar la conservació d’un conjunt equiparable als més coneguts de les valls de la Marina que solen posar-se com a exemple de despoblats moriscos (l’Atzuvieta, Capaimona, la Queirola...). Ací, però, no hem tingut la sort de les excavacions ni de la descripció detallada, llevat d’un treball que està realitzant Lourdes Tamborero sobre els habitatges reconvertits en corrals que el temps i les reformes han desdibuixat.


Poblament de Castro de la vall de Suera, reutilitzat com a corrals

Ens hem quedat en el reconeixement i la protecció (?) que poden donar les figures de BRL (Bé de Rellevància Local) o BIC (Bé d’Interés Cultural). Vegem-ho.
Segons els catàleg en línia del Servici de Patrimoni Cultural de la Generalitat (en actualització permanent, ens avisen), Suera té dos BIC (castell de Maús i poblament de Castro) i tres BRL (ermita del Calvari, església de l’Assumpció i Suera Alta). Això està previst en el PGOU de Suera, publicat l’abril de 2003 en l’annex del BOP, i la Llei 5/2007, de modificació de la Llei 4/1998 del Patrimoni Cultural Valencià, concreta els conceptes.

Suera Alta (BRL) té la consideració d’espai de protecció arqueològica (EPA). És, per tant, un jaciment arqueològic que cal almenys protegir de la destrucció intencionada i no intencionada pel seu interés històric. Segons l’article 47.1 de la Llei 5/2007, «correspon als ajuntaments proposar justificadament, a través del Catàleg de Béns i Espais, la selecció dels immobles del seu terme municipal que aspiren al reconeixement de bé de rellevància local». En el 47.2 especifica: «tals documents [els Catàlegs de Béns i Espais] hauran de comprendre, de manera succinta, l’estudi i avaluació de tots els camps d’interés patrimonial de naturalesa immoble que tinguen presència en el seu municipi, sent redactats per equips pluridisciplinaris en la composició dels quals participaran, necessàriament, titulats superiors en les disciplines d’arquitectura, arqueologia, història de l’art i etnologia o antropologia que garantisquen la solvència tècnica dels treballs. En estos es destacaran els valors concrets, els diversos graus de protecció i tipus d’intervenció possibles». Suera Alta va ser inscrita ben prompte  (2004) en la Secció Segona de l’Inventari General de Patrimoni Cultural Valencià, com altres béns de caràcter històric, artístic, arquitectònic, arqueològic, paleontològic o etnològic, amb estes dades identificatives:

Informe favorable de la Direcció General de Patrimoni Cultural Valencià: 4 de febrer de 2003.
Aprovació definitiva de la Comissió Territorial d’Urbanisme: 7 de març de 2003.
Publicació en el BOP: 5 d’abril de 2003.
Publicació en el DOGV: 5 de maig de 2003.
Codi d’identificació: BRL-12.06.108-006-EPA



Restes d'una premsa d'oli i/o vi, picada en pedra, de Suera Alta

Tal grau de protecció hauria d’haver arribat a la necròpolis que hi ha al camí vell de Matet, al punt on es pren la senda de pujar a Suera Alta. Tot i ser tan evidents les restes del cementeri islàmic, van ser arramblades en les obres d’ampliació del camí (ara pista) que porta a la font de Castro. Una autèntica llàstima, perquè no hi va mediar cap estudi arqueològic i el dany és ja irreparable. 

Cementeri musulmà de Suleima (Suera Alta),
a la vora de la pista que l'ha destruït


 
















Al seu torn, Castro i el castell de Maús (BIC encara no inscrits segons el catàleg en línia) tenen una consideració genèrica com a monuments en tant que edificis militars; Castro com a fortí, i Maús com a castell.

Castell de Maús. Agraïments a Ismael Chiva

Si no m’erre, l’única intervenció que s’ha fet en estos tres espais d’interés arqueològic és una descripció superficial i succinta de reconeixement, a càrrec de l’arqueòleg borrianenc Vicent Verdegal Cerezo. En els tres casos, l’estat de conservació és, simplement, «dolent», amb un perill «Alt per enfonsament». He citat literalment. He intentat posar-me en contacte amb ell per missatgeria per tal de saber de quin any són, dins de quin pla es van fer, quins eren els objectius (reconeixement, descripció...) i si hi ha interés suficient per a fer-hi excavacions, però no ha estat possible.

No són bons temps per a la lírica, però tampoc ho van ser per a l’arqueologia nostrada quan es despatxaven els diners a cabassos. Potser siga l’hora de plantar-se i demanar actuacions urgents per no perdre este patrimoni. Certament, fa molta llàstima i el temps va en contra de nosaltres.

Castro: restes molt fràgils, tant com les de Suera Alta...



Una proposta final
M’agradaria molt proposar-vos un complement per al dia de la pujada a Suera Alta. L’estructura de l’activitat és bona (pujada en grup, descans i refrigeri, exploració lliure i baixada a la font de Castro a sopar). Aprofitant el moment del descans al voltant de les cases, es podria triar cada any un text antic que parle d’este poblat, ja siga d’època islàmica, morisca o cristiana, i comentar-lo breument. N’hi ha uns quants, i són molt interessants perquè descriuen quanta gent hi vivia, quins recursos tenia, etc. Solen ser descripcions d’algun viatger amb propòsits diversos, o d’algun enviat del duc de Sogorb, o d’eclesiàstics, estadistes, militars, etc. Són molt interessants, ho reitere. Ens ajudaran a gaudir més d’unes restes que en el passat van ser cases habitades, amb tot el que això implica.

Potser així, coneixent-ho millor i vivint-ho més intensament, arribarem a valorar-ho i a estimar-ho, i al nostre torn ens convertirem en difusors i defensors del nostre patrimoni més pròxim, aquell que parla d’allò que hem sigut i som com a poble.


Mapa de 1818 de Tomás López (fragment), en què apareix Suera Alta, Suera Baixa, la partida de Benalises i el castell

divendres, 2 de gener de 2015

Espadà, microcosmos valencià

per Xavi Delgado Franco
Membre d'Alter21 Territori, Cultura, Patrimoni
Twitter: @XaviDelgado @Alter21es

ESPADÀNIQUES vol agrair a l'autor la cessió d'este treball 




El visitant valencià (àrea metropolitana i província) que no coneix l’interior castellonenc, i més encara com més meridional és el seu origen, sol quedar sorprès pel que es troba a la serra d’Espadà. El rocam, les espècies vegetals i part del paisatge li resulten nous. I fruit d’aquesta singularitat que inclou gres roig (rodeno), sureres, roures i castanyers (entre moltes altres espècies) resulta la declaració com a parc natural de la zona. Tot i això, en una curiosa paradoxa, l’entorn singular d’Espadà ‒una vegada el despullem‒ serveix per a descriure la resta del país amb una precisió més que acurada. Més enllà del joc il·lusionista del paisatge, la realitat humana i social al darrere del microcosmos d’Espadà és fortament valenciana. Passa el mateix amb els humans: per molt que canvie l’alçada, el pes, el color dels ulls, de pell o de cabells, tots tenim bàsicament el mateix ADN amb xicotetes modificacions.

Espadà és un cordó de pedra, terra, flora i paisatge humà que uneix el litoral amb les terres altes de l’interior; i si considerem que sopalmes i valls formen també part del sistema d’una serralada, aleshores Espadà també conté l’enllaç entre façana costanera i interior. I, malgrat tot el que ens puga semblar en mirar les agulles i els pics de la serralada, és el litoral qui marca les pautes del relat humà que configura Espadà. L’Espadà que coneixem ara és el fruit de la relació entre el territori i el teixit social que l’habita. Una relació que va més enllà de l’ocupació en esdevenir simbiòtica. L’ésser humà ha contribuït a dissenyar Espadà amb els seus conreus, habitatges, camins i amb el desenvolupament de les seues activitats tradicionals i modernes (i ara també amb el seu abandonament). I els humans som bestioles, però bestioles socials.

En el seu paper d’agent modificador del territori, els espadànics (?) s’insereixen en un complex territorial i social valencià compost d’elements visibles (com ara carreteres i altres vies de comunicació, habitatges, infraestructures, etc.) i d’altres menys visibles (com ara fluxos socials, econòmics, informació, etc.). Un sistema nerviós de ciutats, pobles i diferents vies i sistemes de comunicació que ultrapassa les fronteres territorials i permet que un habitant d’Almedíjar envie els seus formatges als Estats Units d’Amèrica o que una xicona de Tales porte un cotxe de fabricació japonesa. Aquestes relacions, sumades a les personals de cadascú i dels diferents col·lectius que habiten Espadà, a les quals cal superposar sempre un complex teixit que inclou relacions afectives, el sentiment de pertinença a una comunitat o col·lectiu i molts altres elements complexos, configuren les diferents realitats que es viuen a la serra. És per això que es pot dir que Espadà, tot i les seues «vestidures i carn» singulars, té per baix un esquelet profundament valencià fruit de bona part d’aquestes relacions i dependències. Un esquelet que permet que, en descriure Espadà, estiguem descrivint també la realitat de moltes altres àrees valencianes que s’han construït sobre les mateixes estructures.




Comencem pel principi: Espadà és un territori heterogeni com a bon territori valencià, i si com ja hem dit és un territori d’enllaç entre litoral i interior, és allò que es pot anomenar un espai de transició (i probablement també «en transició»). Què es vol dir amb això? Que Espadà ‒com ja hem dit‒ té uns vincles estrets amb la plana litoral, on ciutats com Castelló, Vila-real, Sagunt o la mateixa València tenen una influència i relacions decisives en el seu dia a dia. Però no hi ha una barrera física que separe litoral i interior, el que hi ha és un espai transicional en el qual s’insereix la part de llevant d’Espadà i també aquells llocs més propers a altres ciutats que hi ha a l’entorn de la serra com ara Onda, la Vall d’Uixó o Segorbe. És la llunyania, i no únicament la física, la que marca el grau d’inserció dels territoris d’Espadà en aquests sistemes. És a dir, i de manera clàssica: a menor accés, major grau de ruralitat. En aquest sentit Espadà il·lustra de forma perfecta una realitat molt valenciana: a major llunyania del litoral i major llunyania dels grans eixos de comunicació, major grau de ruralitat. Podria ara afegir dades estadístiques per tal de confirmar la meua afirmació, però hi ha prou amb una imatge, la de l’enllumenat nocturn del nostre territori, que mostra ben gràficament el que acabe d’afirmar.





Espadà i bona part del territori valencià viuen a l’espai de tensió entre zones molt urbanitzades i altres que no ho són. I és per això que a la mateixa serra el que es coneix com a problemàtica rural (envelliment, despoblació, dificultat d’accés a serveis, etc.) es presenta en diferents graus en funció del punt en què ens trobem. Cal reconèixer ací que aquests graus es veuen també alterats per altres elements personals com ara la formació, la classe social o el propi caràcter de cadascú, però des d’un punt de vista territorial és la capacitat de connexió a aquests fluxos el que marca la pauta.

És per això que al mateix Espadà trobem realitats com les d’Higueras, Pavías o Torralba del Pinar (amb poc més de 50 habitants i en risc molt alt de desaparició) a la banda de ponent, mentre que a la de llevant i més propera a Onda i la Vall d’Uixó ens trobem amb pobles que s’acosten, passen i en algun cas ultrapassen de llarg el miler d’habitants (Eslida, Alfondeguilla, Artana, Tales...). Tot i que el paisatge físic i cultural d’uns i altres s’assembla molt, la realitat que es viu és de caire molt diferent. És un element comú al nostre territori valencià: per baix de les grans unitats de paisatge o dels trets culturals hi ha aquesta tensió dual entre urbà (majoritàriament litoral) i rural (majoritàriament interior) que és la que al final marca el present i el futur de cada territori.


Detall d'una construcció de Mosquera