Què és Espadàniques?

dimarts, 20 de gener de 2015

Llegendes de la serra d'Espadà (II): la conquesta del castell de Boinegro (Argelita)

Foto de @PascualLengua


En totes les èpoques han intentat transmetre els records i les experiències als descendents o membres de generacions més jóvens. Així, una part de la memòria familiar o col·lectiva d’un poble o territori, rebuda dels antecessors, se suma als records i experiències viscudes per cada persona en particular i s¡aniran afegint a la cadena successiva de la transmissió generacional. La transmissió de fets passats de forma escrita s’anomena història. Per contra, es dóna el nom de llegendes o fets llegendaris aquells que, transmesos de forma oral de generació en generació, han pogut patir afegits o eliminacions de certs aspectes i elements que va poder posseir o no el fet original, o bé van ser producte de la imaginació o fantasia d'una persona concreta en un determinat moment i en el seu procés de transmissió han arribat a adquirir la consideració de fets reals.

De tot el corpus de llegendes que coneixem de la serra d’Espadà, unes ens han arribat per transmissió oral, mentre que altres ja apareixen en publicacions del segle XIX i XX. No obstant això, fins a hui no s’ha realitzat de forma sistemàtica una recopilació en tot el territori, tampoc s'ha publicat cap monografia que els arreplegue en el seu conjunt, que els classifique i que els estudie, que analitze les seues característiques, etc. És, per tant, una tasca pendent que podem fer entre tots i totes, i ens comprometem a canalitzar en este blog que és vostre. Esperem la vostra col·laboració i vos oferim el nostre treball.


Al mes de novembre iniciàvem la publicació de llegendes que han arribat encara als nostres dies, ja siga a partir de la memòria oral o literaturitzades en les fonts escrites. Començàvem amb la del castell de Castro de Fondeguilla, recollida a la vora del foc per l'artanenc Vicent Tomàs i Martí en 1919 i recuperada pel nostre col·laborador habitual Òscar Pérez Silvestre.




La que vos oferim hui està íntimament relacionada amb l'anterior, ja que comparteixen les línies bàsiques de l'argument. No és gens estrany això en la literatura popular, construïda sobre unes influències compartides. De fet, n'hem trobat moltes altres de llocs peninsulars més allunyats que tenen en comú l'argúcia cristiana d'utilitzar cabres o altres ramats amb torxes i llums lligades a les banyes per a conquerir un castell en poder dels musulmans. Com a exemples, esmentem i enllacem les dels castells de Trabazos (Lleó), Cabrera (Truchas-Trueitas, Lleó), Bentomiz (Arenas, Màlaga), Sedella (Màlaga), Magacela (Badajoz), Alto Rey (Guadalajara), La Tristana (Toledo), Peña Muñana (Cadalso, Madrid) i Blesa (Terol).




Hui ens ocupem de la conquesta del castell de Buey Negro, a Argelita. Esta fortalesa ha tingut diversos noms al llarg de la història, noms que sembla que l'etimologia popular i la llegenda van portar cap a la nomenclatura que coneixem, que és ben antiga. Així, trobem Bounegre (1178), Bueynegro (1247 i 1262), "castri de Buy" (1282), Boinegro, Boxnegro, etc. Hi ha diverses teories sobre l'etimologia autèntica, una possible veu relacionada amb la botànica: bu nerzo ('tàpera silvestre'), segons que proposen Miquel Barceló i Laura Vea. Siga el que siga, toponímia i llegenda s'ajuden mútuament i conformen una història ben travada que, en temps d'històries a la vora de la llar, devia fer les delícies dels més menuts.




La versió que presentem en esta entrada és la que va recollir l'historiador Andreu Monzó Nogués (1903-1962), rector a Ludiente i Torrechiva que investigà, entre altres matèries, la llengua xurra al Millars (1951), els establiments de la Villamalefa (1953) i altres treballs arqueològics de la zona del Camp de Morvedre (també va ser rector d'Albalat dels Tarongers). L'any 1949 va publicar en la revista turística Valencia Atracción (número 179, desembre) la llegenda a doble pàgina. Com que ja ha estat difosa en el magnífic blog Ludiente Activo!, ens quedem amb l'extracte que en va fer Emili Beüt per al seu volum de 1952 de Camins d'argent, dedicat en part al riu Millars.




El resum de Beüt està ben narrat, per això hem preferit triar-ne esta versió més breu però que manté tots els elements argumentals. De fet, creiem que es tracta de dos llegendes unides, ja que per separat es poden trobar en altres pobles i conformen dos cicles diferents:

1. La conquesta dels castells sarraïns en època de Jaume I
2. Els tresors amagats/encantats dels moriscos expulsats

Això que diem només és una hipòtesi, i tal fusió ha assegurat almenys la pervivència íntegra dels arguments populars. Sense més preàmbuls, gaudiu-la!


Dibuix original de Pasqual Llop per a la llegenda de Mn. Monzó (1949)





«El prevere Andreu Monçó ha replegat una llegenda relativa a aquest castell, i que es referix a quan els cristians, ajudant Zeit Abu Zeit a recuperar el territorio perdut, posaren setge als sublevats moros que ocupaven el Boinegro. Es conta que secretament foren reunits gran nombre de ramats i una nit, silenciosament, quan els defensors del castell dormien, posaren teies enceses a les banyes dels animalets els que, enfurits, pegaren a córrer muntanya amunt, mentre els assetjadors cridaven estentòriament. L’espectacle era impressionant: el foc escampat per la muntanya i els crits ressonant pels barrancs en el silenci de la nit. Els moros, en despertar-se, acudiren allà on pensaven eren els cristians que arribaven, mentre aquests, aprofitant la confusuí, per la part contrària escalaven les muralles, obrint de bat a bat les portes del castell perquè entraren tots els atacants. Els moros, veient-se perduts, es llançaven a l’abisme i les dones també es llançaven per la Ventanica del Buey Negro, que encara s’obri allí. És una finestra natural que forma la convergencia de tres grans penyes i la muralla, a la vora del tallat de la muntanya.





I la llegenda diu que els moros soterraren el tresor en lloc secret, i que encara no ha estat trobat, perquè una fabulosa part es trova encantada en un terrible bou negre, que guaita per la Ventanica de cent en cent anys, a les dotze del dia, llançant un horrible bramul que fa tremolar la muntanya. Si algun valent s’atrevix a esperar l’eixida del bou i el toca, quedarà desfet l’encantament i el paorós animal tornarà a ser un munt de valuós tresor. Es conta que algú ‒¿quan?‒ ha vist l’horrible bou negre i no s’ha atrevit a acostar-se a ell.»


 


1 comentari:

Moltes gràcies pel teu comentari. Entre tots i totes hem de treballar per fer un territori millor.