Què és Espadàniques?

dimecres, 4 de febrer de 2015

Emili Beüt, un pioner per la serra d'Espadà (1902-1993)




Fa uns anys que estem recopilant escrits, impressions i fotografies de les persones que al llarg dels segles han visitat la nostra serra i que han cregut oportú parlar-ne perquè alguna cosa els ha sorprés gratament. Eren periodistes, cronistes, estadistes, militars, naturistes, delegats de la noblesa, artistes, o simples turistes que, per obligació o per devoció, van passar unes jornades als nostres termes.

Fa temps vam assistir a una conferència del professor Joan Mateu i Bellés –un bon coneixedor de la serra d’Espadà i del nostre sistema de reg tradicional– en què parlava del territori des d’un doble punt de vista: com a construcció humana al llarg del temps per la transformació i adaptació als seus interessos, i com a imatge construïda i de vegades compartida que deu molt a la difusió de les opinions i a la literatura. Per dir-ho amb unes paraules seues que va publicar l’any 2005 en el Butlletí de la Societat Castellonenca de Cultura, «Els paisatges –artefactes vius barrejats de natura i cultura– són simultàniament formes i imatges, morfologies objectives i mirades subjectives, estructures territorials i percepcions íntimes (...). La geografia moderna entén que un paisatge, a més de l’entorn o el medi, és també manufactura humana i imatge cultural». Per tant, un paisatge no és tan sols un lloc, sinó també la seua imatge.





En esta ocasió ens agradaria parlar-vos d’un personatge imprescindible per a la història de l’excursionisme i dels estudis del paisatge fets a peu, com a fruit del passeig, de l'observació i de les impressions que això suscita en l'excursionista. Enguany fa 65 anys de l’aparició del primer volum de Camins d’argent d’Emili Beüt i Belenguer, el dedicat al riu Túria. A este el seguiren quatre llibres més que ens parlen del Millars i del Segura (1952), del Xúquer (1955, en dos parts) i del Palància i del Sénia (1957). Tot seguint el curs d’estos rius (els camins d'argent), Emili Beüt fa unes descripcions delicioses del camí, dels pobles, de la gent i de la natura que recorre.




L’ànsia excursionista d’Emili Beüt, amb una àmplia experiència en el camp educatiu de l’escoltisme i d’altres plataformes culturals del valencianisme abans i després de la guerra, es veu a cada pàgina dels seus llibres i articles. Així, els treballs que mamprén este viatger i escriptor incansable esdevenen unes autèntiques guies de viatge. Els principis d’estes excursions es perden en el temps, però enfonsen les arrels, almenys, en la resurrecció de l’escoltisme que propicià el mateix Emili Beüt tot just després de la guerra, cap a 1941 amb la reagrupació en els Boys Scouts del País Valencià. La sèrie comprén una extensíssima bibliografia escampada per revistes i diaris, amb articles dedicats a santuaris i ermites nostrats, muntanyes emblemàtiques, castells, tradicions i festes, temes històrics i, com no, els rius majors i menors que ell descriu, després de recórrer-los, en la saga Camins d’argent

Passem, si vos sembla, a veure una selecció de les impressions que suscitaren en el visitant els passejos per la nostra serra. Començarem cronològicament, partint del 1952 amb el segon volum de Camins d'argent, i continuarem amb alguns articles més generals sobre la serra que va publicar en la premsa, escrits amb una prosa àgil i rica. L’autor mai no quedava indiferent davant dels paisatges i del patrimoni artístic i cultural dels indrets per on passava. Tingueu en compte que no totes les informacions que conté són verídiques i demostrades; Beüt era un historiador autodidacte i es deixa portar per les versions que més corrien en el seu temps, que al seu torn eren encara hereues dels textos dels cronistes dels segles anteriors, sobretot del segle XIX i primeria del XX.

Camins d'argent
Com qualsevol text, també este té una finalitat expressada en el pròleg del primer volum. A partir de la lectura del frare Francesc Eiximenis, Beüt no només se sent hereu d’aquelles consideracions que el franciscà atorgava als nostres rius, sinó que també es decideix a conéixer-los de prop, trepitjant velles sendes, bancals i riberes, tot seguint el transcurs d’estes fonts de riqueses múltiples. I diu així:

«Entre les “specials belleses” de València assenyalades per Francesc Eiximenis en el seu llibre Regiment de la cosa pública, esmentava en el sisé lloc els rius. Encertat anava el savi frare franciscà menor, perquè veritablement els rius es pot dir que són la base de la vida valenciana. Si els rius deixaren d’existir, el Regne de València rebria tan forta sotragada que perillaria tota la seua vida econòmica, perquè els rius són la vida de les hortes i, per tant, l’origen d’eixa font de riquesa incalculable que dóna a la terra valenciana el suport potencial econòmic que ha servit, i servix, per a mantindre la seua personalitat.

»...Els rius valencians són camins d’argent, pels que devalla el líquid tresor que s’escampa per les hortes, planes de verdor, que compensen satisfactòriament el trencat i abrupte territori de la resta del Regne de València.

»...Nosaltres anem a recórrer eixos quatre camins d’argent, anem a vore com en ells es reflectixen muntanyes i hortes, pobles i caserius. El nostre viatge el farem no de nord a sud, com tal vegada fóra usual, sinó en el mateix ordre que els anomenava Eiximenis, que és qui ens va suggerir la idea de viatjar per ells, i, per tant, comencem pel Túria».

D’esta manera, el treball que emprén el viatger i escriptor incansable ha de veure’s necessàriament com un projecte a llarg termini: es marca el recorregut de les principals artèries fluvials del país i la posterior redacció d’unes autèntiques guies de viatge que, per sort, trobaren qui les editara, la mítica editorial Torre, dirigida pels actius i erràtics Xavier Casp i Miquel Adlert.

Emili Beüt, dret al bell mig del grup de la tertúlia de Torre, entre Jaume Bru i Xavier Casp (anys 50)


Vegem per damunt damunt el seu pas per la serra d’Espadà. El viatger mamprén l’excursió des de la serra de Gúdar, a l’Aragó, tot passant per diversos caserius (Los Peiros, La Monzona, La García, Los Cantos), La Puebla de Arenós, més caserius (Las Torcas, Los Arcos de Abajo, La Rambla Alta, Los Arcos de Arriba), Campos de Arenós, Montanejos, Arañuel, Cirat, Torrechiva, Toga, Espadilla, Ayódar. Tot seguit, abandona el Millars i dedica temps i pàgines a seguir el curs del riu de Villahermosa, afluent del que ens ocupa: passarà per Argelita, Ludiente, el terme de Castillo de Villamalefa, Villahermosa del Río, i hi retornarà per Vallat, Fanzara, Ribesalbes, terme d’Onda i, tot seguit, Vila-real i Almassora fins a la desembocadura.

La descripció del paisatge li deixa anar esta observació interessant, possiblement la que ha marcat al llarg del segles la imatge que es té de la nostra serra: «la fortalesa natural que són aquestes contrades, de terreny montuós i trencat, amb serres imponents d’escarpats puigs, alts i aguts cims i aspres pendents» (pàg. 15).
 

El pic Espadà. Fotografia de Beüt publicada en 1962




Un altre fragment que ens interessa és la introducció que fa de la llegenda de la conquesta del castell de Boinegro d’Argelita, prestada pel seu amic Mn. Andreu Monçó, de la qual hem parlat en un altre apunt recent d’este blog i a ell vos remetem.


Els articles en la premsa (1952-1989)
Dels articles de premsa en què Emili Beüt parla en general de la serra d’Espadà, hem de dir que només té interés el primer, publicat en Las Provincias del 23 de gener de 1962. Els altres que publicà més tard (1967, 1982 i 1987) estan fets sobre la base d’aquell primer, amb alguna actualització si voleu, però amb paràgrafs idèntics.

Beüt, conegut sobretot com a excursionista i activista cívic, és geògraf. Per a ell, la serra d’Espadà va d’Almenara a Caudiel. Si des d’esta vila de la Plana assentada en la muntanya ens decidim a «adentrarnos en las fragosidades montañosas, podremos gozar de bellas perspectivas y espléndidos paisajes». I continua descrivint-la:

«La cadena orográfica toma rumbo NO, aumentando sucesivamente de altura, al propio tiempo que en amplitud, formando un extenso murallón que extiende ramales que van a buscar el enlace con otros grupos montañosos. Pero el núcleo principal, la sierra de Espadán propiamente dicha, sigue su dirección NO, elevándose más y más y formando abruptuosidades y fragosidades, a la par que ofreciendo hermosos y agrestes parajes.

El terreno va encrespándose a medida que se aproxima al corazón de la sierra; montañas en todas direcciones, barrancos profundos y en medio de todo este laberinto el Pico de Espadán, con sus 1.099 metros de altitud y una estrecha crestería».

Després de descriure-la succintament des del punt de vista geogràfic, amb algunes impressions personals (imatge) com hem vist, introdueix un poc d’història amb este paràgraf que volem ressaltar: 

«Por las peñascosas alturas, entre anfractuosidades y cinglos imponentes, se encuentran restos de viejos castillos, que recuerdan la dominación árabe y las luchas que por esta sierra se desarrollaron».

L’article finalitza amb un recull del pintoresquisme de la serra, que contribueix a crear-ne la imatge:

«El pinar cubre buena parte de las montañas, pero también el alcornoque ocupa grandes extensiones, figurando esta zona como lugar destacado en la obtención del corcho. Asimismo los olivos el aceite de la comarca tiene fama por su excelente calidad, almendros, algarrobos y viñas se esparcen por labradas tierras.

Fuentes de finas aguas brotan por doquier; encaladas ermitas señalan viajas tradiciones; bellos calvarios escalonan las laderas; maltrechos restos de antiguas fortalezas evocan pasajes históricos. Y los pintorescos pueblos, con sus típicas callejas, sus recoletas plazuelas, ofrecen al visitante paz y tranquilidad, en medio de un paisaje encantador».
 
Panoràmica de la serra, extreta de l'article de Beüt (1962)

Per acabar, ens agradaria ressenyar breument un parell més de publicacions d’Emili Beüt en què, vist l’entusiasme que posa per la nostra serra, fóra esperable una presència major. Es tracta dels llibres Els paisatges i pobles valencians descrits pels nostres escriptors (Ed. L’Estel, València, 1966) i Castillos valencianos (Ed. Huguet, València, 1984).

Ens detindrem un poc més en el primer: es tracta d’un recull de 106 textos narratius i poemes d’autors del segle XIX i primera meitat del XX, fins al moment de la publicació. Ordenats els textos de nord a sud del país, hem trobat un buit total de la serra d’Espadà. Hi ha alguna explicació a este fet? Al nostre parer, dos són els motius principals: d’una banda, l’escassa presència de descripcions o impressions literàries del nostre territori espadànic, però no per això inexistents; per una altra, el nucli intel·lectual castellonenc relacionat amb l'Ateneu i amb la Societat Castellonenca de Cultura havia girat els ulls cap a la Plana estricta i cap al Maestrat i els Ports, amb unes muntanyes senyeres que s’emporten tot el protagonisme: el Penyagolosa i el Desert de les Palmes. No és estrany que hi haja molts més textos de tot tipus i que la imatge d’estos paratges haja tingut més fortuna literària. Si ho pensem bé, el cor de la serra d’Espadà encara estava prou incomunicat fins abans de la Guerra Civil i no va oferir massa escriptors; l’artanenc Vicent Tomàs i Martí, que toca el paisatge i la gent d’algun rogle d’Espadà en algunes narracions breus, va morir prematurament el 1924 i no és esmentat, tot i ser un bon exponent.







Pel que fa al llibre Castillos valencianos (1984), cal comentar que Emili Beüt era un amant de les fortaleses a partir de l’excursionisme. És ben obvi això que diem. Com comenta Rafa Cebrián en el primer volum de Castillos de montaña en la Comunidad Valenciana (2005), els castells remots de roca són coneguts i valorats a partir del descobriment que en fa l’excursionisme, amb tocs més o menys romàntics, però bon despertador de consciències. En el llibre de Beüt que comentem només apareix el castell d’Onda en representació de la nostra àrea, del qual reproduïm la fotografia de l’autor.






Amb això, tanquem un apunt especial dedicat a este excursionista i escriptor contemporani, que coneixia com ben poques persones del seu temps tot el territori valencià. Si esta entrada desperta la vostra curiositat i sou amics de les hemeroteques i del microfilm, hi ha encara una pilera d’articles seus que al llarg de 37 anys parlen de la serra. Estos en són alguns, que toquen molts dels pobles de l'Espadà:

— «Almedíjar», Las Provincias (27-11-1952).
— «La ermita de Santa Cristina de Artana», Las Provincias (22-8-1961).
— «La Sierra de Espadán», Las Provincias (23-1-1962).
— «El Castillo de Onda», Las Provincias (1-12-1962).
— «Fanzara, junto al río», Las Provincias (22-12-1963).
— «Soneja y San Miguel», Las Provincias (27-6-1964).
— «Por la Sierra de Espadán: Azuébar», Las Provincias (29-11-1964). 
— «Por la Sierra de Espadán: Eslida», Las Provincias (11-2-1965).
— «Almenara en fiestas», Las Provincias (17-11-1965).
— «En el borde de la Plana. Onda», Las Provincias (3-6-1966).
— «Argelita», Las Provincias (2-8-1966).
— «Vall de Uxó en fiestas», Las Provincias (11-8-1966).
— «Ahín», Las Provincias (1-3-1967).
— «Por la Sierra de Espadán», Las Provincias (1-11-1967).
— «Vall de Almonacid», Las Provincias (27-7-1968).
— «Montanejos», Las Provincias (16-2-1969).
— «Alcudia de Veo», Las Provincias (7-3-1969).
— «El castillo de Almonacid», Las Provincias (18-7-1969).
— «Fiesta de la Rosa en Chóvar», Las Provincias (3-5-1970).
— «Bechí», Las Provincias (29-5-1970).
— «Montán y la Virgen de los Dolores», Las Provincias (20-9-1970).
— «Almedíjar y sus fuentes», Las Provincias (8-8-1973).
— «Villavieja», Las Provincias (26-8-1973).
— «Alfondeguilla», Las Provincias (15-11-1973).
— «Almedíjar, en fiestas», Las Provincias (16-8-1975).
— «La Sierra de Espadán», Las Provincias (28-2-1982).
— «La Sierra de Espadán», Levante (11-11-1987).
— «Onda y los musulmanes», Levante (10-3-1989).



Emili Beüt (1954)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Moltes gràcies pel teu comentari. Entre tots i totes hem de treballar per fer un territori millor.