Què és Espadàniques?

dimarts, 14 d’abril de 2015

La mossa de Suera

per Ismael-Pascual Chiva i Molina
Autor del blog Camins en la Natura
Twitter: @ipasc_CM i @caminsnatura

ESPADÀNIQUES vol agrair a l'autor la cessió d'este treball, que es publica simultàniament ací i en el blog de l'autor.




El llibre Historia, geografía y estadística de la provincia de Castellón va vore la llum l’any 1873. Obra de l’onder Bernardo Mundina, s’ha convertit en una valuosa font d’informació per a conèixer com eren les comarques de Castelló en la segona meitat del segle XIX. En aquesta obra es recull la història que relatarem tot seguit. Malauradament, es tracta de l’única font que hem localitzat que parle d’aquests fets. Totes les altres es basen en el relat de Mundina. A pesar que ell ho situà al terme de Tales, en realitat es referia a un paratge que forma part del terme de l’Alcúdia de Veo.



Mapa de la zona extret de l’Institut Geogràfic Nacional de l’Estat Espanyol



L’Alcúdia de Veo té bastants cavitats. Concretament, el catàleg del Sistema Informàtic de Catalogació Espeleològica de la Provínicia de Castelló (SICE-CS) en recull 58 dins d’un terme de vora 31 km2 (http://www.cuevascastellon.uji.es/ES6C01.php). Algunes d’elles són molt conegudes, com ara la Cova del Bou. Altres refugiaren a gent durant la Guerra Civil, com per exemple la Cova de l’Alt (o d’Eulogio) o la Cova del Rodeno de Baix. N'hi ha de més i menys visitades, però la que ara ens ocupa va ser testimoni mut d’uns fets macabres a mitjan segle XIX; era l’any 1848. Estem parlant de la Sima de l’Alt.

La Sima de l’Alt està ubicada en un dels extrems del terme de l’Alcúdia de Veo, gairebé al llindar amb Tales i no massa lluny de les terres d’Artana. El paratge és conegut amb el nom de les Penyes de l’Alt, d’ací el nom de la cavitat, i està situat en plena serra d’Espadà.

Pel que fa a la denominació, i com passa de vegades amb els paratges de muntanya, rep també més noms. Nosaltres hem elegit Sima de l’Alt per ser el més conegut, però n'hi ha d’altres:
- Sima de la Mossa, batejada així per la història de la mossa de Suera que contem en aquest article. Ja la trobem anomenada així l’any 1896.
- Avenc de l’Alt, anomenat així pel Grup Il·licità de Muntanyisme (segons l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, les paraules avenc i sima són sinònimes).
- Avenc de Tales, anomenat així pel GIE de Gràcia després de la seua exploració de l’any 1965.
- Sima de Tales, anomenada així pels membres del Colegio Menor de Juventudes de Castelló, que la visitaren l’any 1970.


Mapa confeccionat l’any 1987 per l’Espeleo Club de Castelló.
El punt C és la Cova de l’Alt (o d’Eulogio), el D és la Sima de l’Alt i el E és l’Aljub de l’Alt




Per a arribar-hi, el camí més senzill és el següent:
1. Des de Tales per la pista de la Font de Montí, avancem fins aplegar a la font.
2. Uns metres més endavant, prenem una senda a mà dreta que comença a pujar.
3. Deixem enrere un bancal d’oliveres i continuem pujant. A la segona pista, girem a l’esquerra i de seguida per una senda, a la dreta.
4. Sense abandonar-la arribarem a un encreuament a una altura d’uns 563 m.s.n.m.
5. Prenem el camí de la dreta.
6. Finalment, a mà dreta trobem l’Aljub de l’Alt
7. Avancem una mica cap al nord-est i ens trobem amb un barranc. Doncs, ací mateix s’ubica la boca de la sima, a 495 m.s.n.m. Hem de clavar-nos pràcticament a la clotada (tàlveg) d’aquest barranc i també anar amb molt de compte perquè la zona està molt tapada pels pins i per la vegetació, i es podria produir algun accident.

Segons l’Espeleo Club Castelló existiria una altra senda per a aplegar que s’agafa des de
Benitandús, però nosaltres no l’hem usada ni sabem exactament el seu recorregut.


 

Mapa en 3D de la ubicació de la sima, amb les referències de l’Aljub de l’Alt i la Caseta de Sales

 

Senda per la partida de les Coves cap a les Penyes de l’Alt



Aljub de l’Alt, un dels nostres punts de referència per a arribar a la sima

 

Dens pinar que dificulta l’accés i la visió de la sima

L’any 1990, el ja citat Espeleo Club Castelló, va publicar un interessant article sobre la Sima de l’Alt a la revista Lapiaz, de la Federació Valenciana d’Espeleologia, amb les seues característiques. Els citem:

«La Sima de l’Alt està constituïda principalment per una impressionant sala de 75 metres de longitud per 32’5 metres d’amplària (distancies màximes), tenint una superfície de 1’375 metres quadrats i un volum aproximat de 15.000 metres cúbics.
El terra de la sala està cobert totalment per materials clàstics. Al seu extrem sud, i al costat de la paret, accedim, a través d’alguns forats, a una sala inferior de 13x6 metres (...) En l’extrem de la sala, entre alguns blocs, assolim quasi sense adonar-nos els 57’5
metres de profunditat, cota màxima d’aquesta cavitat.
Geològicament la cavitat es desenvolupa en terrenys calcaris tot i que abunden també els gresos del Muschelkalk (triàsic). La seua gènesi s’ha d’atribuir a un actiu procés d’erosió-corrosió intern, que amb l’ajuda d’una intensa fracturació, ha aconseguit anar
estenent-se (...).
En alguna fase posterior, part de la primitiva volta es va afonar, bé totalment (fractura que constitueix la boca actual), aconseguint la comunicació directa amb l’exterior (només cal observar l’important con d’esllavissada ubicat just baix de la boca d’entrada); o bé parcialment, aconseguint d’aquesta manera elevar el nivell de la base a la profunditat actual (...)».

Informació completa en els enllaços següents:

Una volta ubicats, iniciem el relat que ens ocupa: la Mossa de Suera.

El municipi de Suera, a mitjan segle XIX, estava format per dues entitats poblacionals: Suera Baixa, el nucli que ara es coneix com Suera, i Suera Alta, actualment deshabitat i en ruïnes. La població total era, el 1849, de 953 habitants en tot el terme, segons les dades que ens ofereix Madoz al seu Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus provincias de ultramar. En definitiva, era un poble xicotet de l’interior on tothom es coneixia. Per tant, la misteriosa desaparició de dos dels veïns degué provocar un gran impacte en la comunitat.


Tales, en primer terme. I, en segon terme, la localitat de Suera

 
Octubre és el mes de les festes al Santíssim Sagrament i al Santíssim Crist de la Clemència. Aquell octubre de 1848, però, l’atenció se l’endugueren dos jóvens: Teresa Traver i Floro. Van desaparèixer sense deixar rastre i passaren tres llargs dies sense cap notícia seua.

Ramon, un pastor del poble, s’ocupava de les cabres d’un home de Tales i portava el ramat a pasturar per les muntanyes de l’Espadà. Aquell dia va anar fins a una muntanya anomenada la Sima, segons el relat de Bernardo Mundina, i que nosaltres identifiquem amb les Penyes de l’Alt, en el límit dels termes de l’Alcúdia de Veo i de Tales, que s’acabava de separar feia poc d’Onda.
(En canvi, hi ha altres versions que situen els fets a l’Avenc del Cuquello, a prop del Tossal Negre, a Onda:

De sobte, va sentir una veu fonda que el cridava: Ramon, Ramon! Sonava com si vinguera de sota terra. Ell, naturalment, es va espantar, però tot i això va decidir buscar l’origen d’aquelles paraules. Després de tombar pel paratge es va topetar amb l’entrada d’una sima de més de deu metres de fondària. No la coneixia. De fet, ningú la coneixia si atenem al relat de Mundina.

Ramon va preguntar: Qui em crida? I la veu li va contestar: Sóc Teresa Traver, la mossa del teu poble, que fa tres dies, de matinada, em van llançar dins d’aquesta sima creient que era morta, en companyia de Floro, que jau al meu costat des d’aquell infeliç moment. El pastor baixà tan ràpid com va poder a Tales i informà de la troballa a les autoritats. L’alcalde, el capellà i alguns veïns del poble mamprengueren la marxa cap a la sima, amb l’equip necessari per a baixar a rescatar-los. Després d’una estona de camí aplegaren al lloc, però cap d’ells volia entrar el primer perquè no es veia absolutament res allà baix. La foscor s’engolia l’interior de la terra. Finalment, dos hòmens es van nugar unes cordes i descendiren a traure d’allà dins a Teresa, la qual havia perdut prou sang com a conseqüència de les ferides que presentava. Al seu costat estava el cadàver de Floro, que també fou tret de la cavitat i baixat a Tales.

Teresa va romandre a Tales quinze dies, mentre es guaria de les ferides. Durant aquest període no pogué aportar cap dada rellevant que ajudara a identificar i a localitzar els seus agressors. Transcorregut aquest temps, va ser cridada a declarar davant del jutge per tal que explicara els fets.

Isqueren en comitiva des de Tales Teresa i alguns hòmens armats que l’havien de protegir pel camí. Ella, com que encara estava una miqueta feble, era portada damunt d’una llitera. Prengueren el camí d’Onda i en arribar al límit del terme, enfront de l’hort de Rafael Querol (no sabem si aquest Rafael Querol és el mateix que atacà els francesos instal·lats al Convent de les Clarisses d’Onda l’any 1812 i que després fou alcalde de la localitat cap a l’any 1820), aparegueren sis misteriosos individus armats amb trabucs i sabres. Reduïren els defensors de la comitiva i dispararen dues vegades a Teresa. Després la van apunyalar i, finalment, cremaren el seu cadàver.

La narració de Bernando Mundina conclou en aquest punt. Nosaltres, pel nostre compte, hem intentat trobar més informació, però cap dels mitjans de comunicació de l’època a què hem pogut accedir relaten aquests fets. Deixem, doncs, a la imaginació del lector els motius d’aquests tràgics successos: un atac dels bandolers que rondaven per l’Espadà (cap al 1857 n'hi havia almenys dos en actiu), revenges personals, odis familiars, algun compte pendent de les Guerres Carlines... qui sap?



*L’ALCÚDIA DE VEO. Municipi situat en l’extrem occidental de la comarca de la Plana Baixa, en la serra d’Espadà, i que fa de frontera entre les localitats valencianoparlants i les castellanoparlants. Està format per quatre nuclis, tres d’ells habitats: l’Alcúdia de Veo (castellanoparlant), Veo (valencianoparlant), Benitandús (valencianoparlant) i Xinquer (castellanoparlant, però despoblat). Compta amb 218 veïns (2014). Els principals monuments són l’Església de Sant Miquel de l’Alcúdia (del segle XVIII), la de l’Assumpció de la Mare de Déu de Veo, la de la Mare de Déu dels Desemparats de Benitandús, els Castells de l’Alcúdia i de Xinquer, i la Nevera ubicada en la carretera de l’Algímia.

*SUERA. Municipi de la comarca de la Plana Baixa, en la serra d’Espadà. Compta amb 599 habitants (2014). El relleu del seu terme és molt accidentat i minva d’altitud sobre el nivell del mar a mesura que es va apropant al de Tales. Els seus principals atractius són l’Església de l’Assumpció (segle XVIII) amb un panell ceràmic del reconegut ceramista onder Manolo Safont (1954), l’Ermita del Crist de la Clemència i el Calvari, i el Castell de Maús (segle XII). També té diverses fonts a les seues muntanyes: Font de Castro, del Porc, de la Bocamina...

*TALES. Municipi de la comarca de la Plana Baixa, en la serra d’Espadà. Té 858 habitants (2014). Els seus racons més coneguts són l’Església de Sant Joan (segles XVII-XIX), el Racó de Sant Francesc, el Portalet, el Llavador (segle XIX), el Castell (segle XII) i el Forn Morú (segle XVIII).


FONTS
ANÒNIM (1970, 12 de febrer). "El cursillo de espeleología del Colegio Menor de Juventudes". Mediterráneo, p.4.

ARENÓS, JOAQUÍN. Sistema Informático de Catalogación Espeleológica: provincia de Castellón. Disponible en línia en: http://www.cuevascastellon.uji.es/ES6001.php
Consulta: 30 de desembre de 2014.

CARLOS RODRÍGUEZ (2013, 4 de novembre). «La sima del amor y la muerte». Levante de Castellón, p.14.

ESPELEO CLUB CASTELLÓ (1985, 20 de novembre). "Al si de la Mare Terra". Mediterráneo, n. 14688, p. 15-19.

ESPELEO CLUB CASTELLÓ. "La Sima de l’Alt i la Cova d’Eulogio", en Lapiaz. Revista de la Federació Valenciana d’Espeleologia: Setembre de 1990, n. 19, p. 38-43.

GEON. "Avenc del Cuquello (Onda)", en L’Avenc, Federació Valenciana d’Espeleologia: octubre de 1994, p. 60-64.

GRUP IL·LICITÀ DE MUNTANYISME. Avenc de l’Alt. Disponible en línia en: http://gim-elx.site88.net/avencalt.htm Consulta: 29 de desembre de 2014.

INE (2014). Xifres oficials de població resultants de la revisió del padró municipal a 1
de gener: l’Alcúdia de Veo. Disponible en línia
en: http://www.ine.es/jaxiT3/Datos.htm?t=2865&L=0 Consulta: 27 de gener de 2015.

INE (2014). Xifres oficials de població resultants de la revisió del padró municipal a 1 de gener: Suera. Disponible en línia en: http://www.ine.es/jaxiT3/Datos.htm?t=122&L=0 Consulta: 27 de gener de 2015.

INE (2014). Xifres oficials de població resultants de la revisió del padró municipal a 1 de gener: Tales. Disponible en línia en: http://www.ine.es/jaxiT3/Datos.htm?t=122&L=0 Consulta: 27 de gener de 2015.

MUNDINA, Bernardo (1873). Historia, geografía y estadística de la provincia de Castellón, Castelló, Impremta i Llibreria dels germans Rovira.

PUIG, Gabriel (1896). Minas primordiales de España, Madrid, Establiment tipogràfic de Fortanet.


RULL, Baltasar (1967). Noticiario histórico de Onda. Onda, Gràfiques Magovi.

 
VICIANO, Josep-Lluís. "Amagaments en cavitats a la guerra de 1936/39", en Berig, Publicacions de l’Espeleo Club Castelló: Maig de 2007, n. 8, p. 61-81.