Què és Espadàniques?

dijous, 28 de maig de 2015

El valle que nos lleva

per Rubén López Morán
Autor del blog Senderal
Twitter: @rulopezmoran



ESPADÀNIQUES vol agrair a l'autor la cessió d'este treball, que va publicar en el seu blog i ara ens obsequia.


La sierra Espadán alberga la mancha de alcornocal más importante del sureste de la península Ibérica. Y el bosque más puro de estas latitudes se encuentra de camino a la Casa de la Mosquera, en el Barranco de la Falaguera (Azuébar)



Emboscarse. Esto es lo que les pido en esta ocasión. Pero no en su voz de apostarse en un sitio para asaltar a alguien, como el ladrón Fendetestas, sino para internarse en la espesura y hermanarse con los seres más pacíficos y bondadosos del bosque. Aquellos que no conocen la vanidad. Que nunca se dan importancia, aunque con su sola presencia embellezcan el alrededor. Para caminar bajo sus copas, acariciar sus troncos y admirar su arquitectura nudosa, la única que une la tierra con el cielo. Y por unos momentos abandonar el camino trillado y aventurase en un sendero entrevisto. Para sentir que algo o alguien nos observa a nuestra espalda. Que nos mira inquieto porque su espíritu está hecho del rumor del viento y el ruido de la lluvia sobre la fronda. Un manto verde y perenne que cubre con mimo unos márgenes que en parte han sido moldeados a nuestra imagen y semejanza.

El alcornoque es sin duda uno de los árboles más nobles de nuestra geografía, aunque el idioma no le haya hecho justicia. La expresión “pedazo de alcornoque” se aplica a una persona escasa de inteligencia cuando este ser vivo es un compendio de virtudes. De su corteza se obtiene un producto insustituible por sus cualidades: ligero, comprensible, elástico, impermeable, con elevada capacidad de aislamiento acústico y térmico, y resistente al fuego. De ahí sus múltiples aplicaciones, siendo el tapón de corcho la más extendida. No es por tanto una malformación genética o un capricho estético que la mayoría de los árboles que nos amparan estén descorchados, porque estamos sumidos en un bosque cultivado. Un patrimonio cultural y natural único en su género.


La saca del suro
Así se denomina el proceso de pelado del árbol por parte de los sacadores o traedors. Unas cuadrillas que siguen realizando la saca como sus antepasados: con hacha y mango. Además, todas las piezas de corcho o suro son transportadas a puro huevo primero y luego a lomos de mulas, porque en estas montañas no entran ni el tractor ni la oruga. La primera cosecha susceptible de convertirse en un tapón de calidad llega a los 40 años. Después el descorche se sucede cada 12 o 13 años, teniendo una esperanza de vida de dos siglos y medio. Ciertamente, no es un negocio de aquí te pillo y aquí te mato. Y aún así, los sacadores están extendiendo el alcornocal a la sierra Calderona. Obvio, es su manera de ganarse la vida, aunque sea parcialmente.


La Casa de la Mosquera
La Casa de la Mosquera era una antigua explotación de corcho. Hoy la finca está abandonada. Pero se mantiene en pie. Y nos invita a asomarnos, con la debida precaución, por sus balcones y ventanas, ya que han perdido sus barandillas y postigos. No hay mejor enmarcado del valle que desde sus diáfanas habitaciones. A sus pies brota entre helechos y madreselva un modesto hilo de agua. Las aguas de Espadán son muy apreciadas. No en vano, hay dos embotelladoras en los pueblos de Chóvar y Almedíjar. No desaprovechen la oportunidad y repongan el preciado líquido. No es la fuente de la juventud, pero sus propiedades están contrastadas: baja mineralización, pocas concentraciones de residuo seco, y completamente libre de tratamientos químicos ya que el alcornocal actúa de filtro natural.


Las comarcales de Espadán
Azuébar
El paisaje es memoria porque sostiene las huellas de los que estuvieron. Los castillos; los bancales de piedra seca; la toponimia; el bosque en sí mismo. Todo remite a un pasado que se refleja sobre la ventanilla de nuestro vehículo en la carreteras que atraviesan el parque natural. Unas cintas de asfalto que serpentean entre los pueblos de Soneja, Azuébar, Chóvar, Eslida, Aín y Almedíjar. Unas carreterillas que tienen la propiedad de recorrerlo. En cierto modo, de revivirlo, aunque sea fugazmente, mientras nuestra mirada se disipa sobre esos tiempos antiguos que quedaron prendidos en un paisaje prácticamente inmutable.




DATOS DE INTERÉS

Cómo llegar
Desde Valencia por la Autovía Mudéjar salida Soneja-Azúebar. Justo a la salida de Azuébar, tomad la pista de asfalto que deja a mano izquierda el área recreativa Las Carboneras. Tras unos 3 o 4 kilómetros, esta carreterilla aboca a la pista forestal que atraviesa el Barranco de la Falaguera. Hay espacio para estacionar.

Dónde comer
Restaurante La Carbonera, en Chóvar (Castellón). Tel. 964 65 10 56


El alcornoque es, sin duda, uno de los árboles más nobles de nuestra geografía, aunque el idioma no le haya hecho justicia. «Pedazo de alcornoque» se aplica a una persona escasa de inteligencia, cuando este ser vivo es un compendio de virtudes.


divendres, 1 de maig de 2015

Vicent Andrés Estellés i l'Espadà en el 'Mural del País Valencià'




Vicent Andrés Estellés, aquell poeta fill d’un forner de Burjassot, i la seua obra tenen un pes ben important per als valencians. La febra creadora d’Estellés assoleix el cim amb el Mural del País Valencià, preparat quasi completament entre 1974 i 1978. Es tracta d’una obra de dimensions inusuals i gegantines, una autèntica obra de maduresa, la més ambiciosa sens dubte de l’autor. Ell era ben conscient, si no de les dimensions, sí de la voluntat integradora en el Mural de tota la seua llarga i intensa dedicació a la poesia, i així ho declara en la introducció:

tot el que he fet al llarg dels anys
no ha estat altra cosa
que una lenta, amorosa, minuciosa preparació
per aquest moment,
per aquest llibre,
per aquest cant.

El poeta es proposa cantar la seua terra amb paraules senzilles, fidel a si mateix, a les línies més constants de la seua poesia i a la seua llengua, arrelat a la terra i als paisatges propis. El resultat serà

el cant lluminós del meu poble,
les meues gents,
el meu país.

Des de l’alegria i l’optimisme, i amb uns ulls plens de futur, evoca amb esperança el passat i el present, no el marbre sumptuós o l’acer enlluernador de les batalles, sinó la vida quotidiana dels seus pobles, allò profund que els individualitza i els ha fet ser com són, tot el que els poetes simplement encomiàstics i superficials no solen evocar en els seus poemes. El poeta Estellés, per contra, sap ben bé que és en la profunditat humil de les coses senzilles i quotidianes on cal buscar el que és bàsic i essencial. Diu:

me n’entraré a la fosca,
a la nit,
al misteri recòndit del meu poble.

El Mural és un homenatge als pobles valencians, el «cant general del meu país», escrit amb deler a la seua caseta de la platja del Perelló, teclejant incansable, amb la companyia amatent de la seua esposa Isabel i la mirada d’estímul i superació de Baudelaire, Neruda i Matilde Urrutia. En els poemes dedicats als pobles, Estellés és el cronista i el sacerdot que recorda i reviu el passat històric del seu país, constata i dóna fe del present i invoca un futur d’alegria i esperança. Oli, pa, pàtria, paisatge, ametlers, oliveres, aigua, vells castells, muntanyars... Un paisatge i una imatge eternitzats pel poeta universal de Burjassot.

Estellés continua viu entre nosaltres: la seua obra, originalment en valencià, i traduïda a l’anglés, al castellà, a l’alemany, a l’italià, al portugués, a l’hongarés i al turc, entre d’altres, ens mostra que el poble valencià fa coses grans.

Es desperta la terra! Que ressone alta i clara la veu dels pobles de la serra d’Espadà!


LA SERRA D’ESPADÀ
Veig la serra de l’oli,
de l’oliva trencada,
de l’apretada oliva del cuquello,
les herbes aromàtiques,
les velles oliveres,
condició de plata d’unes fulles,
escolte la remor
benigna d’uns bocois,
la verda lentitud litúrgica de l’oli.
una benignitat,
una sabor també
el capitell final de l’amanida,
o l’agrupació
darrera de l’arròs.
Oh serra d’Espadà, oh pàtria de l’oli,
com faré el teu elogi,
com enumeraré
el festiu litoral d’il·lustres principats,
les teues criatures
que recorren el món i es multipliquen,
el teu ferruginós
metall, corona i ceptre,
la teua antiga i digna monarquia?
Pobles socarrats, pobles.
Un ditet d’oli per al forrellat.
Dins la tasseta d’oli,
navega, perdurable, la memòria
remota dels difunts.
Canta l’oli, rebota
pels graons de la història.
Veig la breu esveltesa grega de l’olivera.
L’oli coneix el món casa per casa,
família a família,
propicia a la taula el principi del goig.
Lentament assegura
secretes lleugereses.
Oh serra d’Espadà, cançó de l’oli,
imperi de Tirant i Carmesina,
vaixells plens de bocois, lluminosos de cànters,
pa amb oli i sal, festivitat dels pobres.

(Mural del País Valencià I, p. 241-242)



AÍN
Perquè has cregut, perquè has perseverat
i perquè creus i encara perseveres,
pel front altiu i la sang combativa,
per aquell glop de verds a la vorera,
per un matí de precursora llum
et dic a tu i cante la cistella
on han florit olives i raïm,
on creix el pa com sentiment de pàtria.


L’ALCÚDIA DE VEO
Saltant bancals, per damunt l’aspra terra
vers un destí lluminós de castells,
guaitant, guaitant, vetllant el foc solemne,
com foradant amb els ulls les tenebres,
com assetjant els passos de la llum,
encara véns amb l’ègloga als teus braços,
bucòlic bé, combativa esperança,
amb un gresol on es socarra l’oli.



ALMENARA

Llances, cavalls. I soledat, barrancs,
barrancs de llum, oh il·luminada terra!

Oh garrofer de l’ombra poderosa,

serres de cims de navegadle lluita,

altiu, altiu, i cançons que t’estimes

vora la llum celeste del migdia,

vora la llar de l’hivern i el silenci.

Per tu jo tinc el cor assenyalat.



ARTANA
Vent de ponent que marceix les collites!
El drap al pal, hem de lluitar germans!
Ens vénen veus des de l’aljub del temps!
Ens vénen veus de fondària, d’anys!
Per un amor, per l’ombra clivellada.
Antics guerrers, apostolats de còdols.
Tots els metalls ressonants de la lluita!
Passarà el temps i veuran recobrat
aquest país que ens estimem tantíssim.



BETXÍ
Els feyts, els feyts de miniada còlera,

cavalls del vent, garbes de la fatiga,

pallers, pallers! Fulgent hora del dia!

Extenses valls, coronades muntanyes.

Com un metall, com de metall, et veia.

Passa brandant un garrofer encés.

Oh rierol, oh gran festa rodona!

Somni despert com una pedra solta.


ESLIDA
Aventurant el dia i l’ametller,
comprometent les andanes propícies,
pujant al cim per aixecar l’escut,
torre del jorn que albira el temps que ve!
Els aspres dons, els dons durs i de sucre,
l’oli content, l’escudella que balla,
has arribat al cimal i segueixes
camins de vent sense fronteres, clàssic!


FONDEGUILLA
Retornes tu i retorna el teu nom,
retornes tu i retorna el teu crit,
la mà a la falç venjativa i enorme,
amb voluntat enterca de país,
d’una unitat que ens ve des de la síl·laba,
des del secret invencibles del mot,
des del barranc de la mateixa sang.
Hauràs encés la torxa a la muntanya!


ONDA

Com coronat, com seguit estupor.
Com brau, com brau que irromp en el migdia!
Tarongerars de la malenconia,
tarongerars de riquesa segura.
També un passat de miniades fulles,
un magraner de dames i galants.
Has conservat tot l’aixovar intacte.
I cruix el llit a les nits de més lluna.



SUERA
De tot allò, de les clares memòries,
del temps passat, la unitat que retorna,
els clars camins que una aigua ens assenyala,
l’aigua, els cultius, l’afany innumerable,
la lenta sang, bromereta d’uns llavis,
el cast amor per a tota la vida.
Els vells salons, les columnes brodades,
un nom només al mur, escrit amb ungles.


TALES
De dolçainers, de remotes batalles,
de tanta pols confundida amb la sang,
d’altius cavalls, d’antigues altiveses,
dels vells metalls que retornen encara,
tots coronats amb fulles de llorer,
de tant amor, tantíssimes besades,
el pit nocturn que uns lents dits recorrien,
el pit nocturn, els dos jeien a terra.




LA VALL D’UIXÓ
Altiva vall de falçs vindicatives,

l’antiga vall de secret foradat,

l’antiga vall d’una aigua perfumada,

l’antiga vall de xiprers i banderes.

Digues-me tu, oh vall obrera, altiva,

de noble cor i concreta paraula,

digues-me tu, que l’amor et convoca.

Oh densa sang, patrimoni de lluites!

 

LA VILAVELLA

Bigues d’antic testament, poderosos
muscles de déu suportant una engruna

dolça de temps, una amarga memòria.

Tornarà el temps, tornarà la batalla,

tornarà el temps de bigues i d’andanes,

tornarà el temps del país ressurrecte,

tornarà el temps de pau i de collites,

tornarà el temps de més ampla alegria!

(Mural del País Valencià II, p. 72-77)











Imatges dels pobles de la serra d'Espadà: Mario Guillamón
(Biblioteca Valenciana)