Què és Espadàniques?

dimarts, 3 de novembre de 2015

Llegendes de la serra d'Espadà (V): les narracions d'Elisa Pérez Rodríguez (1912)

per Òscar Pérez Silvestre
Filòleg, investigador i escriptor

ESPADÀNIQUES vol agrair novament a l'autor la cessió d'un treball per a este blog, refet a partir del treball més extens publicat en la revista Camp de l'Espadar 18 de la SASE.


Al llarg dels segles, són moltes les persones que han viatjat pels territoris amb objectius diversos: per fer informes militars, per reconéixer els dominis d’un senyor a efectes fiscals, altres per elaborar estadístiques o enciclopèdies i descriure les terres, amb afany investigador (botànics, geòlegs, especialistes d’art, geògrafs...) i, més tardanament, pel simple plaer de l’excursionisme. És amb el Romanticisme –moviment cultural del segle XIX– que quallen els primers grups que fan eixides a visitar monuments i paisatges, una distracció de qui tenia temps lliure, és a dir, la classe burgesa emergent. Estic pensant ara mateix en el Centre d’Excursions Cientificoliteràries i Artístiques de Lo Rat Penat, un grup d’excursionistes intel·lectuals que entre 1880 i 1911 realitzà més de 140 eixides a la recerca dels vestigis històrics i arquitectònics que conservaven els municipis valencians i, posteriorment, en publicava les cròniques i fotografies en la premsa, sobretot en Las Provincias, el diari fundat el 1866 per Teodor Llorente, que fou el primer director d’aquell centre excursionista.
Després en vingueren més, sobretot amb el principi del segle XX: per exemple, els grups relacionats amb els ismes propis del tombant de segle (vegetarians, naturistes...), l’Escoltisme a partir de 1912, el Grup Excursionista El Sol des de 1926 (més tard anomenat Colla El Sol, precedent del Centre Excursionista de València), etc.
Entre els personatges que passejaren les nostres comarques en aquell primer terç de segle destaca el polifacètic Carlos Sarthou, secretari judicial de Vila-real entre 1904-1909 i de Borriana entre 1909-1920, quan és destinat a Xàtiva. En els seus treballs publicats es pot rastrejar el nostre territori: Viaje por los santuarios de la provincia de Castellón (1909), Impresiones de mi tierra (1910) o el volum corresponent a Castelló en la Geografía general del Reino de Valencia, dirigit per Francesc Carreras Candi (1913).
Altres individualitats interessants d’aquells primers anys que publicaven cròniques o impressions excursionistes foren la castellonenca adoptiva Elisa Pérez Rodríguez, una dona de la qual sabem encara poques coses, però comptem amb més informació sobre la seua família, ben rellevant en el Castelló de la primera meitat del XX. Darrerament hem pogut esbrinar que es tracta de la germana de Maria Pérez Rodríguez, famosa activista de l’antialcoholisme i del republicanisme castellonenc.

Qui era Elisa?
Encara ens falta conéixer molts detalls d’aquesta dona inquieta. Nascuda a Úbeda (Jaén), era la filla major de Luis Vicente Pérez Santos, natural d’Iznatoraf (Jaén, 1859-Castelló de la Plana, 1936) i d’Isabel Rodríguez Arias, que procedia de Besullo (Oviedo), on havia nascut l’any 1859 i faltà a Castelló el 18 de juliol de 1935. La dedicació del pare d’Elisa resulta ben curiosa: era colportor. És a dir, un home que va dedicar la vida a la difusió i la venda de bíblies, a l’estil dels que de tant en tant toquen encara a la porta de les cases. Aquest moviment –també se’ls anomenava repartidors o precursors– havia aparegut cap a mitjan segle XIX als Estats Units.
Gràcies a les informacions que ens ha oferit amablement la investigadora castellonenca Queta Ródenas hem pogut saber que el matrimoni tingué altres descendents: Manuel (1896-1973), Marta (?-1961), Esther i María (?-1962). La família, per mitjà del casament de Maria, va emparentar amb un emprenedor afincat a Castelló: l’anglés Russell Ecroyd Neild (1871-1938), fill del matrimoni format pel comerciant Alfred Russell Ecroyd Russell (1844-1922) i Hanna Maria Neild (1839-1915), que tenien molta relació amb Artana i Eslida; de fet, l’home està enterrat a Eslida, tal com vaig publicar l’any 2008 en el llibre de festes. Russell i María Pérez es casaren a València el 1911, però ja abans s’havia establit ell a Castelló i s’havia convertit a poc a poc en un conegut home de negocis: almenys des de 1906 tenim constància que havia obert un negoci (c/ Major, 170) relacionat amb els recanvis, la reparació i el lloguer de cotxes i bicicletes de marques angleses; el 1912 havia posat en funcionament una línia d’autobusos que els dijous i els diumenges d’estiu feia el trajecte Castelló-Benassal, línia que va perdre el 1913 en fundar-se la companyia Hispano de Fuente En-Segures. Aquell mateix any era el taller més antic de la capital i estava ubicat als carrers de Ximénez, 1 i Moyano, 2 de Castelló, darrere del Teatre Principal; el 1922 el trobem al carrer de l’Escultor Viciano, 22 i es dedica als recanvis i a garatge. A més, també comercia amb colors per a ceràmica de la casa anglesa Harrison & Son (Hanley) i s’ofereix a fer traduccions de l’anglés.

Russell i Maria en l’excursió al Desert de les Palmes en cotxe (1912)

Al seu torn, María Pérez –amb l’afegit «de Ecroyd», o simplement coneguda per «María Ecroyd»– fou una destacada militant d’Izquierda Republicana: va ser presidenta del grup femení a Castelló i, per tant, poden resultar ben interessants les relacions de la família amb els intel·lectuals d’esquerra dels anys 20-30. Entre les dones del partit, era una de les més actives en el terreny cultural. Durant la Guerra Civil, la localitat de Benicàssim va allotjar un dels hospitals més importants de les Brigades Internacionals. María, pels seus coneixements d’anglés, va impartir classes d’espanyol als brigadistes anglesos ferits, segons la premsa de l’època: «Tenemos organizados tres cursos obligatorios para aprender el idioma español. Uno para los franceses, otro para los ingleses y otro para los alemanes. De la clase de español para los franceses está encargado el camarada Abelardo Mus; María Ecroyd de la lección a los ingleses y a los alemanes les instruye el camarada David» (Heraldo de Castellón, 14-4-1937). A més, pel que sembla, el 1935 havia publicat el llibre Impresiones de mi viaje a Norteamérica, una mostra més de les seues inquietuds viatgeres i del seu nivell cultural.



El cas que ens ocupa ara i ací, però, és la seua germana Elisa, sobre la qual ens queden buits per omplir. Una bona coneixença del perfil familiar, però, ens pot ajudar a situar-la millor, per això el llarg preàmbul anterior.
Els primers textos d’Elisa que hem pogut localitzar es troben publicats en una revista ben curiosa: El Abstemio, portaveu de l’Asociación Antialcohólica Española, creada el 1911 pels sogres de la seua germana María, entre altres. Si bé a l’Estat espanyol hi havia hagut alguns intents anteriors –com ara la societat creada des d’un punt de vista confessional a Valladolid el 1888 per un pastor evangèlic–, pareix que és a partir de 1909 que emergeixen amb una certa singularitat les figures d’Alfred Ecroyd i Hannah Neild, ajudats per alguns metges, amb la pretensió d’obtindre firmes dels professionals sanitaris per tal de crear opinió i forçar el govern espanyol a la prohibició total de la venda i consum de begudes alcohòliques. Sembla, però, que els èxits en altres països com els Estats Units o el Regne Unit no es van poder aconseguir ací per la indiferència del govern i per l’arrelament dels hàbits de consum. Tot i això, després de dos anys de campanya del matrimoni Ecroyd-Neild i del metge de Tales Miguel Gallart Traver (natural d’Artana), el dia 1 d’abril de 1911 es constituïa a Tales l’Associació Antialcohòlica Espanyola. Durant l’any 1910 havien publicat els fullets informatius «Concepto médico del alcohol» (dirigit als metges), «Opiniones de hombres eminentes sobre el vino» i «La Iglesia contra el alcohol». L’octubre de 1910 apareixia des d’Artana el primer número del periòdic de quatre pàgines El Abstemio, amb periodicitat irregular, encara que anava publicant-se cada tres o cinc mesos. Esta publicació va arribar a un tiratge de 10.000 exemplars per a difondre’ls a tot Espanya i a l’estranger. Un altre personatge vinculat va ser el mestre Francisco Fuertes Antonino, natural de la Vall d’Uixó (1884-1953), qui des del principi va assumir la direcció del periòdic des de qualsevol dels pobles on era destinat. La Lliga Antialcohòlica es va dissoldre quasi immediatament després de la mort de Hannah Neild, esdevinguda a finals de 1915 a la població anglesa de Torquay, als 77 anys d’edat. Ella havia tingut un protagonisme cabdal en la seua creació i aportava anualment 100 pessetes, més tantes altres del seu marit i dels fills, per això ocupà el càrrec de vicepresidenta perpètua. La col·laboració del seu fill, Russell Ecroyd, al sosteniment de l’entitat fou també molt important: a més dels donatius constants, va exercir el càrrec de tresorer (1911-1913) i vicesecretari (1913-1914), i María Pérez en fou vicesecretària (1911-1913) i vicepresidenta (1913-1914). L’acció més rellevant que van ser capaços d’organitzar fou el Congrés Antialcohòlic de Barcelona, del 3 al 4 d’octubre de 1914.



Cròniques excursionistes per la serra d'Espadà (1912)
En els mateixos anys de la dècada de 1910 és quan comença Elisa a publicar en El Abstemio i en la Revista de Castellón. D’aquesta última hem extret uns textos de caire excursionista per la serra d’Espadà, en concret:
  1. «Ruinas moriscas. Leyenda del castillo de Castro en Alfondeguilla» (Revista de Castellón 7, 19-4-1912).
  2. «El hallazgo. De una excursión a la Sierra de Espadán» (Revista de Castellón 9, 15-5-1912).

Certament, els textos són fills d’una època i d’unes circumstàncies. Possiblement, els que ara presentem tenen uns valors afegits des d’un punt de vista actual per la raresa, en aquells anys, d’una dona excursionista i magnífica escriptora. Quan dic raresa, em referisc a la singularitat del personatge i als seus fets coneguts, poc parangonable en aquestes latituds. Elisa és fruit d’unes circumstàncies familiars molt especials, on sembla que la cultura va estar ben present. L’emparentament amb la família Ecroyd va coadjuvar a aquella estima per la salut i per la natura més pròpia dels petitburgesos que s’ho podien permetre, quan la immensa majoria de la població sobrevivia del treball de la terra en règims caciquils. Elisa i el seu cercle de relacions són, ho repetisc, una singularitat en aquell temps. Hui oferim la primera per al blog:

La llegenda del castell de Castro (Fondeguilla)
Fa uns anys vaig recuperar la versió que l’artanenc Vicent Tomàs i Martí va publicar en 1919 de la llegenda del castell de Castro en el diari La Correspondencia de Valencia. En la seua introducció ens deia que era coneguda i que ja s’havia publicat en alguna revista de Castelló, però no n’esmentava l’autoria. Hui sabem que era Elisa i que ho va fer en 1912.
Només reproduïm ací el fragment descriptiu del paisatge, que dóna una bona idea de la imatge que se’n va fer l’autora. Podeu trobar tot el text en el Repositori UJI:



«Rodeado de doble cadena de montañas verdes, entre las cuales se yergue como coloso gigantesco, situado en la más alta y escabrosa de todas, divisase el viejo castillo, adormecidos sus ensueños de gloria por las suaves brisas primaverales y las acariciadoras del estío; en el Invierno sus derruidos muros, azotados por los furiosos vendavales que reinan con más poder en aquellas alturas. El castillo que un día fue señor y rey de todo cuanto desde su atalaya podía dominar el vigía muslim, hoy permanece solitario y abandonado; yace en el olvido, teniendo por únicos súbditos los alcornoques, pinos y robledales que en la falda de la montaña y alrededores crecen; por única compañía las agrestes rocas que le circundan, y por solo amigo el cristalino manantial que en el antiguo subterráneo corre. Los gastados murallones se miran en sus aguas á modo de espejo recordándose de tiempos más dichosos.
Acaso el viejo castillo, lleno de despecho y tristeza por tan injustificado abandono, dirige mudas reconvenciones á los seres de la naturaleza que le rodean; acaso desde sus caídas torres columbrando el tranquilo y azul Mediterráneo no muy lejos, espera en vano que de un día á otro aparezca surcando sus aguas alguna falúa ó bajel morisco, con los remeros del turbante blanco y los guerreros de afiladas gumías, que luchando por el Alcorán le restituyan su pasada grandeza. Quizá, desvanecida por completo la esperanza, roído el corazón de pena, muere de melancolía, por su pérdida para siempre gloria, sin que logren mitigar su dolor los cantos de los pájaros que en él anidan, ni el murmullo de los arroyos que serpentean en el valle, ni el perfume de la brisa 'que pasa rozando por entre los romerales y tomillos de la sierra.
Cuatro muros casi por completo bloqueados, y dos arcos de herradura, con el subterráneo y el manantial, es todo lo que queda del castillo de Castro, al que cupo un día la gloria de ser el último baluarte moro en Valencia. A su vista, despidiéndose de él para siempre, otro rey mahometano llorara á semejanza de Boabdil. A lo lejos, las ruinas del castillo figuran rocas imponentes en aquel inexpugnable pico; rocas gigantescas se alzan en una de las laderas del monte, descollando entre ellas una semejante á la Tarpeya en Roma. La subida parece inaccesible. Millares de cadáveres cristianos rodaron por aquellos precipicios, cuando intentaban bajo el rey D. Jaime apoderarse de la fortaleza. ¡Imposible! Las fuerzas de la naturaleza que en Covadonga favorecieron á Pelayo, trocaron sus papeles; el valle manaba sangre cristiana, y en la torre del castillo ondeaba altanera la bandera de la media luna.»



2 comentaris:

  1. Compartim interessos per la terra i el patrimoni cultural que se'ns va atorgar en tan que Llegat a transmetre. La Indústria del Coneixement, des que les primeres cultures va aparèixer, ens ha dut aquí, dic de Sapiens i, d'alguna manera, fem la nostra ara que toca (a la propera vida ja veurem què). Un plaer llegir-vos al blog aquest. Salutacions

    ResponElimina
  2. Moltes gràcies pel teu comentari, Pep. Entre tots i totes hem de treballar per fer un territori millor.

    ResponElimina

Moltes gràcies pel teu comentari. Entre tots i totes hem de treballar per fer un territori millor.