Què és Espadàniques?

dilluns, 29 de maig de 2017

Presentació del llibre 'Toponímia d'Artesa', d'Ismael Chiva

El dissabte 27 de maig es presentava a Onda, dins de la Fira del Llibre anual, l'estudi Toponímia d'Artesa, del nostre col·laborador habitual Ismael Chiva. Este llibre recull dos centenars llargs de noms de lloc d'este poblet de la serra d'Espadà, motiu pel qual no podíem deixar passar l'ocasió d'acompanyar-lo i felicitar-lo per un treball tan immens.

Amb el permís d'Ismael i de l'autor de la introducció, el també col·laborador nostre Òscar Pérez Silvestre, publiquem el Pòrtic que encapçala esta edició. Enhorabona, Ismael!








Pòrtic

Els noms de lloc –els anomenats tècnicament topònims– són un patrimoni que cada poble ha de salvaguardar i compartir. Són tan comuns alguns d’ells en la conversa diària que, sense adonar-nos-en, formen part de la nostra quotidianitat. Els llocs on anem o als quals fem referència tenen nom, un nom que ve del passat i que en el nostre present és compartit per la resta d’habitants del nostre entorn; però, com en tot, hi ha diversos graus de coneixement depenent de l’edat, de l’experiència viscuda, de l’ofici de cada persona, del grau d’arrelament, de la curiositat de cadascú, independentment del fet que visquen en el mateix poble.
La motivació primera que genera un nom de lloc és la necessitat d’acotar el territori més pròxim, saber-ne els límits, poder denominar, descriure la terra on naixem o vivim i dirigir-hi els nostres passos amb exactitud. Sobre la creativitat, sempre hi ha una part compartida amb altres pobles, i per això hi ha topònims estesos ací i allà; en altres ocasions, un color, la vegetació que hi abunda (o hi abundava), una forma curiosa, un malnom, una llegenda o qualsevol altre motiu ens bateja una contrada més o menys àmplia. I això, amb el temps, es converteix en una herència, en un patrimoni cultural que passa oralment de generació en generació no com un objecte inanimat, sinó com una realitat viva i necessària per a la supervivència, almenys en un temps en què aquests conceptes eren sinònims. La modernitat industrial i postindustrial ens va portar a abandonar oficis tradicionals i indrets guanyats a la natura, que sovint ja no s’han recuperat. Amb això va vindre la manca de necessitat d’alguns noms de lloc als quals ja no calia anar a treballar, a buscar aigua o a qualsevol altre afer quotidià, superat a poc a poc per la introducció d’altres costums i hàbits. Possiblement, l’excursionisme com a pràctica també moderna ha aportat el seu granet d’arena a la recuperació dels noms tradicionals, unit a altres qüestions estratègiques com els usos militars dels mapes –castellanitzats, per altra banda, quan no deformats– i la regulació administrativa (cadastral i notarial) de les possessions agrícoles.
Sense perdre de vista això, val a dir que els topònims solen ser prou fixos, però no immutables, i no em referisc a un canvi puntual de pronúncia o d’escriptura. Sense considerar la pèrdua de noms quan hi ha la substitució d’una cultura per una altra –per exemple, la nostra expulsió dels moriscos a partir del 1609–, una motivació qualsevol pot fer que aparega un nom nou per a un lloc que ja tenia denominació (el canvi d’amo d’una propietat, la desaparició de l’element singular...). Casos com aquests expliquen que, de vegades, en un mateix moment històric convisca més d’un nom per al mateix lloc, o que els informants actuals ja no reconeguen un topònim que apareix en la documentació però que, per dissort, no té cap vitalitat i, per tant, ha mort.
Els noms de lloc ens parlen –a vegades, encriptadament– del procés viu de la denominació. Nosaltres, els habitants de la serra d’Espadà, som un bon testimoni de superposició de capes toponímiques. La més duradora, sens dubte, és la toponímia major, és a dir, els noms de poble, que evolucionen ben poc des del moment de la fundació si no es dóna el cas d’haver-ne canviat totalment el nom per motius administratius (Suera, per exemple, feia referència a tota la vall i als diversos poblaments que hi havia, no al nucli actual). Els hidrònims també resisteixen bé el pas del temps, juntament amb alguns noms de partides del terme que ens van llegar els moriscos expulsats. Possiblement, la toponímia menor està més subjecta als vaivens històrics i als capricis de la memòria col·lectiva, d’ací la necessitat de recollir-los i estudiar-los per deixar-ne constància. Cada casa és un món, i cada poble també: en toponímia no es pot generalitzar mai, i qui subscriu té un respecte immens per aquesta branca de l’onomàstica i hi manté una distància prudencial.
Per què he dit que és un patrimoni que cal salvaguardar? Sembla que en aquest món només interesse allò que tinga una utilitat directa, que ens aporte un benefici ràpid i objectiu. Sí, al calaix o al disc dur dels records tots tindrem segurament les fotografies dels avantpassats, que reverenciarem com una icona sagrada. I em pregunte jo: i si amalgamem la nostra consciència de pertànyer a un grup humà amb un coneixement superior de la terra que l’ha fet possible? No és això una utilitat directa i un benefici, ni que siga de satisfacció íntima?
En l’anomenament dels llocs conflueixen dos tipus de patrimoni cultural: el material i l’immaterial, és a dir, d’una banda els elements naturals o artificials, i de l’altra la imaginació i la llengua. La UNESCO, en la Convenció per a la protecció del patrimoni immaterial (2003), entén per patrimoni cultural immaterial «els usos, les representacions, les expressions, els coneixements i les tècniques –juntament amb els instruments, els objectes, els artefactes i els espais culturals que els són inherents– que les comunitats, els grups i, en alguns casos, els individus reconeguen com a part integrant del seu patrimoni cultural. Aquest patrimoni cultural immaterial, que es transmet de generació en generació, és recreat constantment per les comunitats i els grups en funció del seu entorn, la seua interacció amb la naturalesa i la seua història, els infon un sentiment d’identitat i continuïtat i contribueix, per tant, a promoure el respecte de la diversitat cultural i la creativitat humana». Un dels àmbits en què es manifesta és, evidentment, la llengua com a vehicle de les tradicions (‛allò que es transmet’) i de les expressions orals.
Aquesta recomanació internacional de la UNESCO ens il·lumina en la coneixença, valoració i recuperació de la nostra toponímia tradicional. La toponímia local major i menor exigeixen un treball minuciós de recopilació, contrast –de diverses fonts orals i escrites–, d’estudi individualitzat i de fixació. És una labor interdisciplinària, en la qual solen participar persones l’experiència de les quals permet d’arribar a definir el corpus.
El cas que ens ocupa és un clar exemple de tot el que hem exposat adés. Ismael Chiva Molina és un jove admirable per la seua preparació, i sobretot per uns ingredients que trobe imprescindibles: la seua curiositat, la inquietud i el treball incansable. Costa topetar persones tan implicades i discretes en un poble, i ell n’és un exemple palmari: excursionista, músic, investigador, escriptor, bloguer i tuitador amb «Camins en la natura», expert en audiovisuals, estudiant continu... I, a més a més, ben arrelat al seu poble, Artesa. Crec que són la base que defineix la seua personalitat i el treball que ara presenta en públic.
Tal com em comentava, les prospeccions realitzades fins ara sobre la toponímia d’Onda deixen fora els noms menors de lloc d’Artesa, considerada segons per a quines coses dins del terme de la vila d’Onda. Com he apuntat més amunt, és la més fràgil, encara que sovint siga la més recent (segles XIX-XX); amb la desaparició dels referents, la memòria es dilueix... Dels dos centenars llargs de topònims recollits i documentats, la immensa majoria són –seguint la classificació que sol emprar-se– d’elements físics i vies de comunicació (orografia, hidrografia natural, divisions del terme i vies de comunicació) i d’altres propis de la presència humana (poblament, partides i altres llocs d’interés). Hi trobareu casetes, corrals, arbres o arbredes singulars, elements relacionats amb l’aigua (séquies, sénies, basses i bassons, fonts, assuts, aqüeductes, pous, tolls, rambles...), eres, coves, camins, paratges, parades de caçadors, a més d’altres més pròxims com els vostres carrers i places, ben explicats.


L’autor, inquiet de mena, com és habitual s’ha servit de diversos informadors i de fonts escrites de diferents èpoques. És –ho reitere– una investigació immensa que conjuga treball a peu de camp, entrevistes, consultes d’arxiu i de biblioteca, i, encara més, molta reflexió i una oïda sempre parada. M’imagine l’Ismael amb una llibreta a la mà i sempre rumiant, com un mossén Alcover quan anava pels pobles arreplegant el lèxic viu a principis de segle XX. No cal dir que el seu estudi arredoneix i completa amb escreix la toponímia d’Onda, de la qual depén el nucli d’Artesa. La rodalada, per explorar fins ara, ja compta amb un llibre fonamental, escrit des del coneixement detallat, amb mètode i, sobretot, amb molta estima; tota la que només pot mostrar un bon fill del poble com el meu admirat Ismael.

Òscar Pérez Silvestre
Filòleg i investigador
Eslida, estiu de 2016




dimecres, 17 de maig de 2017

El jove escriptor José Montero Alonso i els calvaris espadànics (1925)

per Òscar Pérez Silvestre
Filòleg, investigador i escriptor


ESPADÀNIQUES vol agrair novament a l'autor la cessió d'este treball inèdit per al blog.



 
Fotografia de 1930




Hi ha en la revista gràfica madrilenya La Esfera – corresponent al mes de maig de 1925– un text que combina un generós reportatge fotogràfic de Reyna amb un text íntim de l’escriptor santanderí José Montero (fill), afincat a Madrid des dels 11 anys, on treballava de periodista son pare, José Montero Iglesias (1878-1920). Quan tenia 16 anys mor el pare, i el jove entra a treballar en la mateixa empresa Prensa Gráfica, amb la qual comença a col·laborar com a periodista i escriptor en les revistes gràfiques que tenia esta important empresa editora, com ara La Esfera, Mundo Gráfico i Nuevo Mundo, i el diari La Libertad (1919-1939), publicacions d’abans de la dictadura franquista. Després de la guerra va escriure en mitjans com Madrid, Pueblo, ABC i Semana, entre altres.

Coberta del número en què apareix el text de José Montero (1925)


Segons els especialistes, La Esfera (1914-1931) va marcar una època com a revista gràfica d’informació general i va ser la millor del seu temps, un paradigma del periodisme gràfic d’actualitat i literari. Gómez Aparicio destaca que «fou des de la seua aparició –per la varietat i qualitat dels seus col·laboradors, per l’audàcia de les seues estampacions en color i per la riquesa i multiplicitat dels seus gravats– una ostentació de bon gust i de perfecció tècnica que la van equiparar a les millors publicacions estrangeres de la seua classe». Per a Sánchez Vigil, «va ser un catàleg d’obres d’art en què van col·laborar els millors il·lustradors del primer terç del segle XX, i al mateix temps un àlbum de peces literàries firmades per periodistes i escriptors de prestigi». Impresa amb un disseny modernista i en el gran format que caracteritzarà este setmanari, hi destaquen les reproduccions en color i les magnífiques fotografies a tota plana, a més de les il·lustracions que entregava reunides com a separata, per la qual cosa prompte va passar a ser peça de col·leccionista. Dedicava les seues pàgines a la publicació d’articles i cròniques d’actualitat general, teatre, cine, moda, esports, indústria, així com a geografia, viatges, història, arqueologia, art, literatura, etc., tant de l’Estat espanyol com d’altres països, amb una atenció especial als europeus. A més, publicava poemes, contes i extractes de novel·les i de peces teatrals d’autors reputats. Eixia els dissabtes als quioscos.



El text que portem hui ací, publicat per Montero als 21 anys, està amerat de romanticisme juvenil, entés com una introspecció cap a una ànima a què molesta el tràfec de la ciutat i busca la pau dels poblets emblanquinats i les passejades asserenadores. Així enceta el seu periple...
«Estáis un poco cansados de la vida de ciudad, aunque esta vida sea la quieta de muchas ciudades españolas. En vuestro peregrinar por las rutas de España os fatiga esa constante sucesión de hoteles, de trenes, de autos, de humo de fábricas, de ruido de café... Se os antoja todo artificioso, forzado, igual en una que en otra población. Y hasta el arte viejo guardado, como en relicarios, en esas ciudades; hasta lo que es remanso y ensueño para el alma se os antoja también artificioso...
Vuestra alma –el alma de todo viajero– siente un invencible hastío ante todo lo que la ciudad le muestra. Y busca algo más natural, más sencillo, que le llegue más pronta y diáfanamente... Algo sin artificio ni retoque, que acierte a dar la suprema emoción junto a la suprema sencillez...
Y un día encerráis vuestro cansancio en un pueblecito. Casitas blancas al pie de la montaña suave, huertos en que los árboles tejen palios temblorosos, un río a cuya orilla vais luego, al atardecer...».

Val a dir que el text no fa cap al·lusió a la serra d’Espadà ni a cap dels seus pobles. Només les fotografies de Reyna ens diuen –no sabem si com a exemple de pobles tranquils amb calvaris– que l’article ben bé es pot il·lustrar amb imatges dels calvaris d’Artana i Eslida. Per la foto que tanca el reportatge, podem pensar que és el jove José Montero, vist de costat recolzat en una surera, amb gorra i mirant de lluny l’ermita de Santa Cristina d’Artana, la rambla i els camps d’oliveres.
Gaudiu del text i de les imatges.


Por los caminos de España
LOS CALVARIOS ROMÁNTICOS



Estáis un poco cansados de la vida de ciudad, aunque esta vida sea la quieta de muchas ciudades españolas. En vuestro peregrinar por las rutas de España os fatiga esa constante sucesión de hoteles, de trenes, de autos, de humo de fábricas, de ruido de café... Se os antoja todo artificioso, forzado, igual en una que en otra población. Y hasta el arte viejo guardado, como en relicarios, en esas ciudades; hasta lo que es remanso y ensueño para el alma se os antoja también artificioso...
Vuestra alma –el alma de todo viajero– siente un invencible hastío ante todo lo que la ciudad le muestra. Y busca algo más natural, más sencillo, que le llegue más pronta y diáfanamente... Algo sin artificio ni retoque, que acierte a dar la suprema emoción junto a la suprema sencillez...
Y un día encerráis vuestro cansancio en un pueblecito. Casitas blancas al pie de la montaña suave, huertos en que los árboles tejen palios temblorosos, un río a cuya orilla vais luego, al atardecer...
Mi cuarto, el vuestro –cuarto de hombre joven, de hombre cuya alma y cuyos labios tienen sed de todo–, es claro y sencillo. Sobre una mesa, libros, muchos libros y un montón de cuartillas. Aquellas páginas os traducen muchas veces lo que el paisaje dice y lo que dice vuestra propia alma. Por la gran ventana entra un chorro magnífico de luz. Se ven algunas casas blancas, y destacada sobre ellas la torre de la iglesia. Más allá el campo desbordante de rama, de fruto y de flor. Y al final, confundiéndose con el horizonte, una sierra suavísima, bajo la serenidad del cielo azul, muy azul...
Habéis encontrado al fin aquella emoción y aquella sencillez que buscabais. Huye de vuestros ojos la melancólica luz de hastío que antes les nublaba. Y de vuestros labios el gesto de cansancio. Y de vuestro espíritu la fatiga...
Y un día –ágiles los pies, brillantes las pupilas, cantarina el alma– salís de vuestro cuarto, cruzáis el pueblo, dejáis atrás sus últimas casas. Queréis dar un paseo largo, más largo que el de todos los días. Y seguís camino adelante...



Hemos encontrado en nuestro camino un calvario. Está sobre un cerro. Sus paredes blancas son de un blanco más intenso bajo la cruda y ardiente luz solar. Corona la pequeña construcción una cúpula de tejas. Ante el pórtico, como dándole guardia, varios cipreses alzan su gracia altiva y pensativa. Soledad y silencio absolutos en torno al calvario...
La sombra rígida de los cipreses se refleja netamente sobre la tierra soleada. No tiembla una hoja en la quieta hora de la tarde. Diríase que la vida, con sus rumores y sus ruidos, ha quedado allá abajo, en el pueblo...



Hay una callada y romántica emoción en estos calvarios. Una emoción que surge de su nombre, de su sencillez, de su significado. Una emoción que os detiene, que parece ataros allí, que os habla con una voz nueva, oída muy pocas veces...
Los calvarios y los cruceros en el campo, en un cerro o en el encuentro de dos caminos, os recuerdan aquella santa Pasión del Dios-Hombre. En la Semana de Dolor, ante aquellas capillas y ante aquellas cruces se recogen las almas, fervorosas, como se doblegan las rodillas, humildes. Antes de llegar a la capilla, las cruces puestas a lo largo del camino simbolizan los dolores de Jesús en su ruta hacia la muerte. Y en cada una de ellas los creyentes hacen estación en memoria de los divinos sufrimientos...
Nuestro pueblo, muy imaginativo, muy dado a la representación material, ama con tan apasionado fervor el Drama del Gólgota, porque éste, de tan hondo y tan trágico, adquiere tonos humanísimos. Por eso nuestra Semana Santa es espectacular y brillante. Va a los ojos tanto como al corazón...



«Por cada vez que tú te detienes –nos dicen las cruces de las estaciones en un misterioso y dramático lenguaje– floreció un nuevo dolor en el sendero de Nuestro Padre hacia la muerte. Tus rodillas se doblan en señal de voluntaria y gustosa humildad, y las de Él se descoyuntaban dolorosamente, cárdenas y rojas por el sudor y por la sangre...».
No nos damos cuenta del tiempo que pasa, prisioneros de aquella romántica emoción del calvario. El alma dice silenciosamente retazos de oraciones viejas y de nuevas plegarias, aprendidas las unas cuando niños, forjadas las otras, inconexas y extrañas, en nuestras atormentadas horas de hombre...
Sobre nuestro espíritu entra un rayo de aquel ardiente sol de amor que iluminó la vida del Santo de Asís. «Hermana estrella, hermana agua, hermano lobo...», decía Francisco, en íntima comunión su espíritu con todas las cosas. Ante el calvario encontrado en el camino, nuestra pobre alma, tan humana, tan ligada a todo lo terreno, quiere también dar su beso fraternal –hecho de amor y de perdón– a todo, a lo más distante y a lo más hostil. Quiere llamar hermano a lo que menos justificaba esta hermosa palabra: al amigo que dejó de serlo y al poderoso que hizo sentir injustamente el peso de su fuerza, y a la mujer cuya crueldad abatió nuestros mejores ensueños...



¿Quién no comparó sus días a un calvario, con estaciones de dolor, en cada una de las cuales iba quedando un jirón de alma y un jirón de vida?
Una ciudad, una calle, una casa, un jardín, son los sitios que recordamos siempre, como estaciones de nuestra ruta de dolor sobre la tierra. Aquí, una traición; allí, un desencanto; más allá, una injusticia... El corazón tuvo también sus caídas y tuvo miedo de que llegaran a crucificar, con clavos de incomprensión, sus ideales y sus sueños. Y es que el pobre corazón se había sentido redentor más de una vez...
Una hora ante un calvario, prisioneros del silencio y la soledad, nos hace mejores, más llenos de amor y de comprensión. El tiempo desfila insensiblemente ante el espíritu, dominado por una infinita sed de amar todas las cosas. Cuando queremos volver al pueblecito que quedó allá abajo, el sol se ha ido con sus crudas lumbraradas. Un viento levísimo agita la copa altiva de los cipreses, que ya no recortan su silueta sobre el suelo. Hay un lento sonar de campanitas lejanas. El cielo ha perdido su azul intenso y bruñido de antes.
Penumbra, serenidad fragante, bordoneo de cigarras. Allá arriba, en lo alto, brilla, tembloroso, el primer lucero del atardecer...

La Esfera. Ilustración mundial, número 594 (23 de maig de 1925)


dijous, 16 de febrer de 2017

Alfred Baeschlin: un suís valencià enamorat d’Eslida

per Òscar Pérez Silvestre
Filòleg, investigador i escriptor

ESPADÀNIQUES vol agrair novament a l'autor la cessió d'un treball per a este blog.



  



Allà per l’any 1934 o 1935 va visitar Eslida un personatge il·lustre, amb uns ulls i una sensibilitat molt especials. Es tracta de l’arquitecte, pintor i escriptor Alfred Baeschlin, nascut a Suïssa el 1883 i establit a Godella cap a l’any 1929, després d’haver viscut a Biscaia i a Barcelona, on es va casar. El seu fill, amb qui vaig poder parlar fa uns anys, viu a València.
No tenim ací prou espai per a tractar un personatge fascinant i tan cultivat com Alfred Baeschlin. La seua obra i reflexions han sigut objecte de diversos estudis i d’una tesi doctoral presentada l’any 2011 per Juan Antonio García Esparza, professor del Departament d'Enginyeria Mecànica i Construcció de la Universitat Jaume I. Només per donar-ne uns detalls, diré que es va interessar per la cultura i per la llengua de tots els llocs on va viure, i que ací es va fer valencià entre els valencians. Dominava la nostra llengua (escrita i oral) com qualsevol valencià cultivat de l’època, que és dir molt perquè n’eren pocs aleshores. Per això, es va fer amic dels principals artistes i lletraferits de l’avantguarda dels anys 30, i va col·laborar en la premsa més moderna d’aquell temps (Valencia Atracción, el setmanari valencianista El Camí, Nueva Cultura, etc.).
Un dels articles publicats el 1935 en el setmanari Valencia Atracción (número 101) parla de la seua visita a Eslida. I d’Eslida diu aquell any previ a la Guerra Civil que «es un pueblo hecho adrede para cobijar artistas que irán labrando la fama de este rincón bendito de la tierra valenciana. Ya Casimiro Gracia trajo de allí bien inspirados paisajes y también Peris Brell, y últimamente Juan Tomás y Martí, de Artana». El seu article, molt semblant a un reportatge breu, inclou una aquarel·la del Porxet vist des del racó de cal Conillero, i tres bones fotografies realitzades per l’artista artanenc Joan Tomàs i Martí, que el degué acompanyar en la visita. De fet, em sembla que es coneixien almenys des del 1933, quan van exposar junys en la I Exposició Col·lectiva d’Acció d’Art, una agrupació d’intel·lectuals i artistes valencians fundada el 25 de maig de 1933 provinents de l’Agrupació Valencianista Republicana.

El Porxet, a Eslida. Aquarel·la de Baeschlin

Baeschlin va sentir molt d’interés per l’arquitectura rural i va recórrer els pobles valencians amb tal intensitat que fa entrar vergonya a aquells qui presumeixen de ser valencians i no coneixen el seu país. La sèrie de 21 dibuixos publicats en el setmanari El Camí de València és un indici d’això que diem, però encara més les monografies que va dedicar a les alqueries valencianes i al riu-rau de la Marina, a més d’altres obres relacionades amb l’arquitectura popular: La arquitectura del caserío vasco (1930), Casas de campo españolas (1930) i uns quaderns sobre les construccions de Mallorca i Eivissa.
Eslida, que ja tenia des de principis de segle una certa fama de colònia d’estiu, degué causar-li una bona impressió com a espai pintoresc, i amb el seu reportatge anima a potenciar un turisme cultural que no canvie els costums de la nostra gent: «Que tengan en cuenta, sin embargo, que el turista huye del seudoconfort. Prefiere una ducha bien instalada a un baño que no funciona, y un cuarto pulcramente encalado con mosquiteras a una habitación lujosamente empapelada que carezca de ellas. En la mesa le encantará alguna nota típica regional, y en cuanto a los platos del menú dará la preferencia a un plato genuinamente del terruño ante una dudosa langosta a la americana».


Carrer del Bon Aire d'Eslida, entrada al poble des de Xova



Vista de l'ermita del calvari i de part de la Carrera (Eslida) en 1934.
Fotos de l'artanenc Joan Tomàs i Martí


De València estant, des de la revista Valencia Atracción, Alfred Baeschlin proposava Eslida com a poble que calia conéixer: «Se presenta a los artistas valencianos una ocasión excelente de poner de moda una comarca poco recorrida aún, y sobre todo un pueblo enclavado en ella, que sólo dista unos sesenta kilómetros de Valencia y se alcanza cómodamente yendo de Valencia a Nules en los autocars de Fuente En Segures y de Nules, valle arriba —por Villavieja— en otros, menos lujosos, pero tan rápidos y cómodos como aquellos».



Baeschlin mirava Eslida amb ulls d’artista. No sospitava que un any més tard començaria una Guerra Civil de conseqüències tan nefastes. Fins i tot per a ell, que va haver d’exiliar-se el 1942 a Suïssa sense la seua família, després d’haver passat dos anys i mig tancat a la Model de Barcelona i al camp de concentració de Miranda de Ebro (Burgos). Va morir el 1964 a Schaffhausen, el seu poble natal de Suïssa, però lluny de la terra adoptiva que tant coneixia i s’estimava.

Schaffhausen


dijous, 26 de gener de 2017

Toponímia històrica de Tales, del 'Llibre d’assegadors de la vila d’Onda' (1779)

per Ismael-Pascual Chiva i Molina
Autor del blog Camins en la Natura
Twitter: @ipasc_CM i @caminsnatura

ESPADÀNIQUES vol agrair de nou a l'autor la cessió d'este treball inèdit.

 
La toponímia, és a dir, el conjunt de noms d’un territori concret, és una realitat viva que canvia amb el temps i que, generació rere generació, superposa uns noms de lloc nous a uns altres de vells que, a poc a poc, s’obliden. Així doncs, hom pot detectar diverses capes històriques de toponímia superposada que, al cap i a la fi, mostren les vicissituds i els canvis que s’han experimentat en una determinada contrada al llarg dels anys (Romà, 2015: 148). En aquest sentit, els topònims majors, els més importants, són més estables en el temps que els menors, els menys destacats, que són els més propicis a aquests canvis.

En qualsevol cas, la toponímia, la vella i la nova, la major i la menor, resulta ser un «valuós instrument per a la identificació dels trets més representatius d’un territori» (Cruz i Español, 2009: 179). Per això, en aquest breu escrit hem fet aplec dels topònims talers que recull el Llibre d’assegadors de la vila d’Onda de l’any 1779, per tal d’aportar una font més per a la coneixença de l’entorn de Tales en aquell segle XVIII.

A banda, els hem tractat de connectar amb la toponímia actual, cosa que ha estat possible en la major part dels casos, ja que en aquesta font apareix poca toponímia menor, i principalment se’n recull de major.

Val a dir que Tales formà part d’Onda fins a l’any 1842, i és per això que els noms del seu terme estan inclosos al llibre esmentat (Rull, 1967).

TOPÒNIMS

BARRANCO DE AHÍN
Cita al text: “... hay un paso que se encamina el barranco de Ahín por la derecha...”.
Topònim actual: Barranc d’Aín / Barranc de l’Ullastre

BARRANCO QUE BAJA DE CHICLÁ
Cita al text: “Al barranco que baja de Chiclá junto camino de Fanzara...”, “... junto al barranco que baja de Chiclá...”, “Enseguida junto al barranco que baja de Chiclá...”.
Topònim actual: Barranc de Xiclà / Barranc del Pantà

CAMINO DE MAYÓN / CAMINO DE ARTANA / CAMINO DE TALES A ARTANA
Cita al text: “... á 29 pasos se puso otra camino de Mayón en medio”, “... en heredad de Bautista Sentelles de Tales camino de Mayón...”, “... en heredad de Tomás Pallarés de Tales camino de Mayón...”, “... la hita camino de Mayón...”.
Cita al text: “... á 20 pasos camino de Artana...”, “... á 29 pasos camino de Artana...”, “... á 20 pasos camino de Artana...”.
Cita al text: “... á 23 pasos camino de Tales á Artana...”, “... de asagador camino de Tales á Artana”.
Topònim actual: Camí de la Font de Montí / Camí Vell de Tales a Artana
Comentari: Mayón, o millor dit Mallón, és un topònim d’origen aragonés amb el significat de ‘vall’ (Elcock, 1962: 293). El retrobem a Fuente de Mayón i a Mayón.

CAMINO DE SEGORBE
Cita al text: “... en heredad de Francisco Puchal de Tales camino de Segorbe...”, “... no puede haber hita camino de Segorbe...”, “... á 20 pasos camino de Segorbe...”.
Topònim actual: ?

CAMINO DE SUERA / CAMINO DE SUERAS
Cita al text: “... á un ribazo á 20 pasos camino de Suera...”, “... á 20 pasos camino de Suera...”, “... á 20 pasos camino de Suera...”, “... á 20 pasos camino de Suera...”, “... no es menester hita camino de Suera...”.
Cita al text: “... á 20 pasos camino de Sueras...”, “... á 20 pasos camino de Sueras...”, “... otra á 20 pasos camino de Sueras...”.
Topònim actual: Camí d’Onda a Suera

CAMINO DE TALES
Cita al text: “... en heredad de Juan García de Tales camino de Tales...”, “... á 20 pasos camino de Tales...”, “... á 20 pasos camino de Tales...”, “... otra á 20 pasos camino de Tales...”, “... se encontró otra camino de Tales...”, “... en heredad de Bautista Herrando de Tales camino de Tales...”, “Comienza este paso camino de Tales...”.
Topònim actual: Camí Vell d’Onda a Tales / Camí de l’Assut / Camí d’Artesola

CASTILLO DE TALES
Cita al text: “... va cruzando por el Castillo de Tales...”.
Topònim actual: El Castell

COLL DE ESPINO
Cita al text: “... rama que mira asi á coll de espino...”.
Topònim actual: Coll d’Espí / L’Espí

EL CAÑAR (DE LA VILLA)
Cita al text: “... delante del cañar de la Villa...”, “... delante del cañar...”, “... camina asi al cañar de la Villa...”, “... mira de paso asi al cañar de la Villa...”, “... del paso asi al cañar de la Villa...”, “... á borada del Canar”.
Topònim actual: El Canyar

EL RACHOLAR DE TALES
Cita al text: “... delante del racholar de Tales...”, “... paso al racholar de Tales...”.
Topònim actual: La Teuleria?
Comentari: ‘Rajolar’ o ‘rajoleria’ i ‘teuleria’ són termes sinònims. Per això pensem que ambdós topònims es poden correspondre.

Vista de Tales des de la Teuleria


EMBOSADOR DEL RÍO DE SUERA
Cita al text: “... mira al embosador del río de Suera delante de una casica del dicho puchals...”.
Topònim actual: ?

FUENTE DE MAYÓN
Cita al text: “En llegando á la fuente de Mayón...”, “... comienza en la fuente de Mayón...”
Topònim actual: Font del Montí / Font del Montí Maion

LA SEQUIA NUEVA
Cita al text: “... camina asi á la sequia nueva...”, “... fina este paso á la sequia nueva de Tales al río”.
Topònim actual: La Séquia Nova
Comentari: El text del Llibre d’Assegadors de la Vila d’Onda de 1779 està redactat en castellà i tracta també de castellanitzar els topònims, però sense massa èxit. Sequia és un mot inexistent en castellà, l’equivalent correcte del qual és acequia.

Partida de la Séquia Nova de Tales


MALEA / MONTES BLANCOS
Cita al text: “... en heredad en malea o montes blancos...”.
Topònim actual: ?

MAYÓN
Cita al text: “... camina asia Mayón...”, “...miran así á Mayón”, “... de paso asi a Mayón”, “... dicho paso asi á Mayón”, “... camino de Tales asia Mayón...”, “... asagador asi á Mayón”.
Topònim actual: ?
Comentari: Pel significat abans exposat d’aquest topònim, tal vegada faça referència a la vall en la qual està enclavada la font del Montí.

MOLLONADA DE AHÍN
Cita al text: “... mira asi á Mollonada de Ahín...”.
Topònim actual: Molló d’Aín

MOLLONADA DE ARTANA
Cita al text: “... asagador asi á mollonada de Artana”.
Topònim actual: Molló d’Artana

MOLLONADA DE SUERA
Cita al text: “... paso vora mollonada de Suera...”, “... y empar de esta vora mollonada de suera en heredad del mismo puchals...”.
Topònim actual: Molló de Suera

RÍO
Cita al text: “Enseguida vora río...”, “... á la sequia nueva de Tales al río”.
Topònim actual: Riu de Veo

RÍO DE SUERA
Cita al text: “... vora mollonada á sia el río de Suera”, “... mira al embosador del río de Suera...”.
Topònim actual: Barranc de Castro / Riu de Suera


REFERÈNCIES
ACADÈMIA VALENCIANA DE LA LLENGUA. Corpus Toponímic València. Disponible en línia a: http://www.avl.gva.es/va/inici/toponims.

CRUZ, Linarejos i ESPAÑOL, Ignacio (2009). El paisaje: de la percepción a la gestión. Madrid: Liteam.

ELCOCK, W.D. (1962). «La evolución de -LL- en el dialecto aragonés». Archivo de Filología Aragonesa, v. XII-XIII, p. 289-297.

INSTITUT CARTOGRÀFIC VALENCIÀ. Visor TERRASIT. Disponible en línia a: http://terrasit.gva.es/val.

ONDA (1779). Llibre d’assegadors de la vila d’Onda.

ROMÀ, Francesc (2015). «Els noms de lloc i la cultura popular: la toponímia en l’imaginari de la societat tradicional». A MALLORQUÍ, Eva (coord.) Toponímia, paisatge i cultura: els noms de lloc des de la lingüística, la geografia i la història (p. 127-142). Girona: Diputació de Girona.

RULL, Baltasar (1967). Noticiario histórico de Onda. Onda: Magovi.