Què és Espadàniques?

dijous, 1 de març de 2018

La serra d’Espadà des de la Magdalena (1915)

per Òscar Pérez Silvestre
Filòleg, investigador i escriptor


ESPADÀNIQUES vol agrair novament a l'autor la cessió d'un treball inèdit per a este blog.




Ara que vénen les festes de la Magdalena, volem exhumar i mostrar un text de 1915 que ofereix un quadre de costums de com eren aquells dies de festa per a la gent de Castelló i dels pobles de la rodalia, una rodalia àmplia que arribava a alguns dels pobles més amagats de la serra d’Espadà. Efectivament, l’autor ens descriu com molts pobles baixaven a la Plana, i també el panorama que es veia des de l’ermita de la Magdalena. Entre els elements del paisatge, apareix una visió de lluny de la serra d’Espadà. L’autor és el castellonenc Enric Ribés i Sangüesa (1868-1936), iniciador d’una nissaga lligada a la vida cultural i pública castellonenca, farmacèutic, músic, poeta, orador, dramaturg, polític i promotor cultural.


Nosaltres hem treballat sobre el text original, premiat en els Jocs Florals de Lo Rat Penat de València en 1915 amb el premi que oferia l’Ajuntament de Castelló a «la millor col·lecció de costums de Castelló escrites en valencià del que hui es parla»; fou publicat a Castelló l’any 1916 en la clàssica impremta d’Armengot. De l’any 2000 n’hi ha una edició anotada i estudiada a càrrec de Josep Ripollés, del qual prenem algunes notes sobre el contingut i el valor de l’obra. Segons ell, «Quadros de costums castellonencs és una sèrie d’articles que ens aporten informació sobre la vida social popular, sobre els personatges, molts d’ells prototípics, d’una societat encara rural, de comportaments ancestrals i folklòrics, dels costums i les celebracions religioses i civils del segle passat», molts dels quals són ja inexistents hui en dia a causa dels canvis experimentats per la ciutat de la Plana els darrers cinquanta anys. «El llibre es completa amb la descripció de nombrosos personatges populars i il·lustres, amb un sens fi d’anècdotes i reflexions al voltant de la vida i l’obra d’aquests. Il·lustren el text alguns dibuixos del seu germà Francesc Ribés i fotografies d’alguns d’aquests personatges».



Sobre el seu estil, Ribés mateix el qualifica com de «ploma loca» i «paraula tosca, però franca i noble, que no tartamudeja». Per a Ripollés, la seua prosa «és plena de metàfores, comparacions, locucions i frases fetes, refranys, equívocs, paronomàsies, al costat de referències al món mitològic, químic i farmacèutic, mèdic i zoològic; tot mesclat amb un llenguatge col·loquial local que produeix una barreja explosiva i altament expressiva, un estil singular i propi, impossible d’imitar, com escrigué Carles Llinàs a propòsit de la publicació: “mixto de Hipócrates y Quevedo, de doctor Garrido y Baldoví”». Quasi res!
Així mateix, reproduïm alguns dels dibuixos que apareixen en l’edició original que il·lustren esta narració, realitzats pel seu germà Paco. D’un altre germà, Manuel, inserim un fragment d’un poema premiat a Castelló en 1901 que tracta, curiosament, el mateix tema i es titula «¡A la Magdalena!», amb un esment més velat al panorama que brinden les muntanyes que s’albiren des de l’ermita:

Mirando hacia el Mediodía
se divisa en lontananza
la ciudad de mis amores,
el Castellón de mis ansias,
que eleva entre el caserío
su torre esbelta y gallarda,
como índice gigantesco
que al infinito señala,
y en el último confín
aparecen esfumadas
de los apartados montes
las siluetas violáceas.

Per a l’edició del fragment que presentem a continuació hem introduït alguns canvis només en les grafies, per facilitar la faena als lectors actuals i no quedar-se entrebancats en les grafies prenormatives i en les vacil·lacions o errates d’impremta. Mantenim els castellanismes en tots els casos. La nostra intenció és que els lectors d’ara gaudisquen el text amb el mateix sabor que el va escriure Ribés fa ara un segle. Bon profit!



L’anada a la Madalena
Esta costum... és tan antiga, que a la mare de mon pare dido –el sinyo Miquel de Boira–, li oïa dir que els ribesagüelos del seus tataragüelos ja anaven a la festa, conque... tira-li peixet a la sinyó Mariana, que aixina era el nom d’aquella venerable anciana, que fa 40 anys que dorm en el Garroferal de Mut.
Era la vespra del tercer diumenge de Quaresma de l’any 1876. La campana Maria va tocar a vol quan lo sol refregava sa cara més roja que les roselles que es veuen per damunt de les espigues del blat, o millor dit, mos fea carasses com si fóra el cap d’un borratxo de Velázquez, que s’assomara per detràs de les muntanyes de la Serra d’Espadà.
La campana de l’església de la Sang contestà enseguida, fent-li el duo, a la campana Maria, i tres quarts d’hora més lluny fea el terceret la campaneta de l’ermita de Lledó, que està enclavada enmig les hortes.
(...)



¡A la Madalena!...
¡A la Madalena!...
FilIs d’este poble, des del senyor més ric hasta el més humil llaurador, com el modest menestral i el més atrassat solero, anaven contents i entusiasmats cridant ¡a la Madalena... ¡a la Madalena!...

Allí acudien, també, gent dels pobles de la Plana i de la muntanya, lo mateix de Vall d’Uixó, Vilavella i Nules, que de Borriana, Vila-real i Almassora, com de Llucena del Cid, o d’Aranda, Figueroles, la Foia, Alcora, Costur, Useres, Onda, Ribesalbes, Artana, Betxí, Villamalur, Tales, Artesa, Vinaròs, Benicarló, Peníscola, Alcalà de Xivert, Torreblanca, Orpesa, Benicàssim, Cabanes, la Pobla, Vilafamés, Vall d’Alba, Borriol, Moró, etc. etc., i hasta de més lluny de la xurreria.

¡Donava gust vore la gent per lo carrer d’Enmig, en el saquet del menjar i la boteta del vi penjada a l’esquena i el gaiato en la mà!...

Agüeles, agüelos, dones, hòmens, xiquetes, xiquets, tots a bandades, anaven cap a la Madalena; uns a peu; altres a cavall d’haques, matxos i burros; però, els més acomodats empleaven faetons, galeretes, tartanetes, cotxes-diligències, carrets atartanats, carros en vela i sense vela, en deu o dotze asientos o cadires d’espart, a on estaven com a figues en cofí.
I com alguns carros i cavalleries els portaven adornats en palmes, rams de llorer i de flors, i baladres i murta i mantes bordades en colors i poms de madronyos o alborços d’estam, rojos, verds, grocs, blaus i negres, i les colleres i collerons en llaços llamatius i campanillos i cascavells, donaven a la festa un aspecte fantàstic, poètic, algo... que recordava el salvatgisme marroc.
Les ventes del camí, des de la bateria del Portal de Sant Roc hasta el pas a nivell, com desde el Portal del Toll fins a Sant Roc de Canet, feen el seu negociet entre la gent de copeo.



El panorama
Des de la muntanya de la Madalena es domina un paisatge molt bonico, molt hermós. La Plana, com un paner de flors, caigut del Cel a la Terra, encaixat entre la gran ferradura de muntanyes de la Serra d’Espadà i el mar llatí, ¡el mar d’història i tradició gloriosa!...
A la dreta, el secà, les garroferes, ametlers, vinyes i oliveres; a l’esquerra, les hortes, els blats, cànems, tarongerals, les alqueries; i vora el mar, el quadro, els arrossars, la marjaleria, el Serrallo, el Clot del Menescal, el port en vapors, bergantins, falutxos, barcasses i barquetes veleres; i, en l’arenosa platja, el bosc de pins, la frondosa pinada, el nostre pinar... I, enmig d’este conjunt, ple de vida i de colors harmonitzats per la Naturalesa, està Castelló de la Plana, abraçat al campanar octogonal, com per a que no es canse d’estar dret el vigilant etern i gegantí de nostres terres i de nostres costes.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Moltes gràcies pel teu comentari. Entre tots i totes hem de treballar per fer un territori millor.