Què és Espadàniques?

dilluns, 9 de juliol de 2018

Els camins empedrats: un patrimoni a valorar




«Más vale empedrar caminos que hacer flores de porcelana»
Alejo Carpentier. El siglo de las luces



Els camins tradicionals –empedrats en alguns trams– són un patrimoni material que cal conéixer, valorar, preservar i transmetre. Estan vinculats a un passat agrícola, ramader i comercial en el qual les vies de comunicació entre els pobles eren bàsiques per a la supervivència. Per això, els feien amb una vocació de perdurabilitat.
Amb l’inici de la industrialització i de la progressiva extinció d’aquell modus vivendi –a més de la generalització de les carreteres, de les pistes forestals i dels vehicles de motor–, aquelles vies es van convertir en secundàries i només aptes per a trajectes curts a peu o amb una cavalleria. De ser les úniques vies de comunicació fins a ben entrat el segle XX, a poc a poc es convertiren en una recialla d’un passat suposadament superat i es va abandonar el seu manteniment.
A la nostra serra d’Espadà, la recuperació dels traçats dels antics camins és cosa dels anys 80-90 per l’interés que susciten a l’excursionisme. Els incendis salvatges dels anys 80 en estes muntanyes nostres van obligar a obrir quilòmetres de pistes forestals per facilitar l’extinció i en previsió de futur. Per tant, el primer interés excursionista fou saber per on passaven aquells camins tradicionals per a gaudi d’uns caminants que, possiblement, no els havien xafat mai per anar al secà: es desbrossaren i es netejaren, es marcaren recorreguts, però en pocs casos s’arreglaren i l’erosió va continuar fent el seu camí.
Amb estes línies volem oferir algunes dades sobre les motivacions i les tècniques que utilitzaven per a l’empedrament (parcial) d’aquells camins, que hui en dia són una de les mostres visibles de la bellesa paisatgística per on discorren.





Com els empedraven?
Sovint, en el ferm dels camins de ferradura queden restes dels antics empedrats que cobrien alguns dels seus trams. Estos empedrats tenien com a objectius principals assegurar un ferm sòlid en terrenys molt humits i amb presència important de fang, reduir l’erosió produïda per les torrentades d’aigua i el trànsit intens d’animals com en els trams més propers als pobles, i crear una pendent constant en els trams més costeruts per facilitar la pujada i baixada dels animals carregats, ja que la ferradura de l’animal trobava millor suport en el terreny. Pensem una cosa: si els empedrats van ser construïts en certs trams per assegurar un trànsit òptim pels camins, és perquè feien falta.
L’empedrat consisteix bàsicament en el pavimentat del ferm d’un camí amb pedres travades les unes amb les altres. Les pedres que conformen l’empedrat no estan apegades amb cap material ni argamassa, sinó que mantenen la seua posició pel contacte d’unes amb altres. Els espais on no hi ha contacte es reomplin amb pedra més menuda i terra de la zona per acabar de travar el seu moviment.






El procés de construcció d’un empedrat és el següent:
1. La construcció d’un empedrat s’iniciava amb la preparació del terreny. Primer calia excavar la superfície a empedrar uns 20-30 cm (depenent de la mida de la pedra de què es disposava) per crear una cavitat regular i anivellada entre els talussos del camí.
2. El segon pas consistia en la delimitació de sectors dins del tram a empedrar d’un màxim de 4-5 metres de llarg (depenent de la inclinació del tram de camí i de la necessitat de crear graons per superar la inclinació o no). Cada un d’estos sectors a empedrar havia de seguir un mateix pla inclinat.
3. Quan s’havien delimitat els sectors, es col·locava en cadascun d’ells una filada de pedres més grans que les de la resta d’empedrat en el límit més baix i en el lateral del talús inferior. Esta primera filada s’anivellava totalment amb regle per la seua cara superior i marcava l’alçada exacta de tota la resta d’empedrat.
4. Totes les pedres es col·locaven verticalment de manera que quedaren travades les unes amb les altres amb la màxima superfície.


5. El següent pas consistia a anar reomplint un sector col·locant una pedra al costat de l’altra fins a omplir tot l’espai. Les pedres havien d’estar anivellades amb la filada exterior que prèviament s’havia col·locat, de manera que no quedaren ni concavitats ni convexitats en la superfície. Per tal d’aconseguir este acabat reomplien amb més terra les pedres més grans o bé les trencaven en fragments més menuts.
6. Per assegurar el drenatge del terreny, donaven a la superfície de l’empedrat la inclinació necessària cap a un o altre costat del camí.
7. Quan tot l’espai estava empedrat calia reomplir amb pedra menuda els forats que hi haguera per tal d’acabar de travar el ferm. Després estenien per damunt una capa de terra que s’havia d’anar introduint en les separacions entre les pedres. Al final calia retirar l’excés de terra.

8. Quan acabaven un sector o tram plantejaven el següent (de baix cap amunt).

El principal agent erosiu del ferm dels camins és l’aigua, tant la que s’escola seguint el traçat del camí com la que creua el camí transversalment en forma de rierol, o la que es filtra per entre el marge o talús superior del camí creant trams de fangar. Els camins són un espai on l’aigua circula natural i freqüentment, ja que no troba cap resistència: ni hi ha fullaraca, ni arrels, ni promontoris ni cap element que obstaculitze el seu moviment com roques o troncs d’arbres. Quan l’aigua entra en el camí circularà per ell fins que l’orografia o un drenatge l’expulsen fora. Per això, l’enginyeria tradicional construïa drenatges com ara canaletes de recol·lecció d’aigua pel lateral del talús interior i cada certs metres feia un desguàs cap a l’exterior.


L’empedrat d’alguns camins de ferradura presenta com a elements constructius les ratlletes. Són filades de pedres de secció rectangular situades de biaix i que sobreïxen uns centímetres del nivell del camí. Tenen una funció hidràulica, ja que serveixen per a trencar i frenar els corrents d’aigua i evacuar les aigües. A més, en un cas de trencament de l’empedrat per forta erosió només caldria refer algun tram del camí. Les pedres en filada dels laterals s’anomenen escopidors i són una protecció; estan situats sense cap tipus de separació, excepte en els punts on estan les ratlletes, per facilitar l’evacuació de l’aigua.



La conservació: un problema de tots els temps
El valencià Tomás Manuel Fernández de Mesa dedica en el seu llibre Tratado legal y político de caminos públicos y possadas (1755) un espai a la conservació dels camins, que devia ser un problema de tots els temps. Diu així:

«Una de las cosas mas necesarias para la pública utilidad en los caminos es su fortaleza y duración, así por los excesivos gastos que ocasiona la frecuente reparación, los cuáles son por repetidos tan grandes que fuera tal vez más conveniente hacerlos duraderos de preciosos mármoles que de tierra, habiéndoles de componer cada día; como también porque nunca se puede hacer tan presto, que mientras llega el aviso y queja del caminante, la oye la Justicia, y se mueve el perezoso cuerpo de los Paisanos, no suceda el haberse entre tanto de hacer Camino por los campos y heredades» (p. 115).

Fernández de Mesa fa referència moltes vegades a la lentitud en les actuacions, de manera que quan els operaris arribaven al lloc ja no quedava camí perquè estava totalment arruïnat. Recordem-ho: convé no menysvalorar la força de l’aigua en la conservació dels camins...

El futur dels camins tradicionals
Segons els tècnics, per a la pràctica del senderisme no és imprescindible hui en dia mantindre la totalitat de trams d’empedrat que existeixen, però sí que pot ser convenient reconstruir aquells que superen trams de fanguissars i els situats en trams molt costeruts i amb forta erosió per la baixada d’aigües pluvials.
L’estat actual de conservació desaconsella la pràctica d’esports més agressius, com pot ser la baixada (o pujada) de bicicletes de muntanya, motos i quads. No som nosaltres els qui podem limitar els moviments del personal, però convindria que els tècnics especialistes estudiaren quins usos són sostenibles i quins poden contribuir a l’afectació d’estos camins tan fràgils.










Un poc de llengua que es perd...
Gràcies a diccionaris que es van fer en una època marcada encara per la vida arrelada al territori, als costums i a la manera de viure tradicional podem recuperar com anomenaven els nostres avantpassats les diversíssimes vies de comunicació de què disposaven. Una senzilla recerca en el Diccionari català-valencià-balear de Mn. Alcover, Moll i Sanchis Guarner ens dóna tota esta riquesa per a tot el nostre territori:

Camí real/ral: camí que posa en comunicació les poblacions principals (Ripoll, Pobla de L., Pallars, Oliana, Organyà, Pla d’Urgell, Camp de Tarr., Calasseit, Morella, Castelló, Val., Xàtiva, Al.). També s’anomena a certes comarques el camí seguit (Tamarit de la L.), lo camí vell (Fraga) i es camí general (Eiv.).
Camí de carro: camí ample, que hi poden passar carros (Calasseit, Ribera del Cinca, Mall., Men.). També es diu camí de trilla (Cost. Cat. ii, 77).
Camí de ferradura: camí relativament estret, per on no poden anar carros sinó sols bísties (or., occ., val., bal.). També es diu camí de muntanya (Puigcerdà), camí d’animal (Balaguer), camí de tres peus (Vilafr. de B.). Els camins molt estrets s’anomenen camins morralers (Pla de Llobregat, Penedès).
Camí sender: caminet que alguns propietaris fan per anar a les seves propietats (Mall., Men.)
Camí de sagraments: camí que parteix des d’una església i va a una masia o altre lloc habitat, per portar-hi els sagraments (Vendrell). També s’anomena camí de combregar. Quan el camí de sagraments condueix a un cementeri, és anomenat camí de vius i morts (Empordà, Vendrell).
Camí misser o camí misseter: caminet de veïnat per on la gent va a missa (Ripoll, Olot).
Camí de creu: el camí per on s’emporten el cos del qui mor a una masia o casa solitària (St. Celoni).
Camí molinant o dels molinants: camí que condueix d’un poblet o masia a un molí per portar-hi el blat a moldre (or.). També s’anomena camí moliner o camí fariner.
Camí ramader: camí per on els ramats d’ovelles poden passar i aturar-se a pasturar per les voreres (Pirineus). A València s’anomena camí assagador.
Camí de pas: aquell camí molt estret, per on només pot passar una persona a peu, sense bístia.
Camí de combregar: el camí que l’amo té obligació de deixar obert o lliure perquè hi ha passat un combregar (Berga).
Camí de cabres: camí molt mal de transitar (or., occ., bal.). També s’anomena camí de guineu (Aguiló Dicc.).
Camí veïnal: el camí que va de poble a poble, o del poble al camí real o a la carretera (Cat.).
Camí real de perdius: expressió per designar irònicament el camp que s’ha de travessar sense camí ni viarany de cap mena (Tortosa).
Els mots senda, sender i sendera, caminoi o raseret tenen el mateix significat: ‘camí estret per anar-hi a peu’, i si és molt molt estret l’anomenen senderol o senderó.
Tirany significa ‘caminoi estret i rudimentari’.
Viarany o viaró és un ‘corriol, camí estret i de pas difícil’. Al seu torn, corriol és un ‘camí estret, que no dóna pas per a gaire més d’una persona a la vegada’.
Caminal, canaró o carrerany és un ‘camí estret que passa per enmig del camp o entre dos sembrats’.
Finalment, una tresquera és ‘un lloc per on cal trescar’, és a dir, caminar amb energia.

CONTINUEU TRESCANT!



4 comentaris:

  1. Per a ampliar informació:

    Campillo, X. i López-Monné, R. (2010) El llibre dels camins Ed. Arola

    Tutusaus, J. (2015) La recuperació dels camins tradicionals Ed. Arola

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Moltes gràcies pel teu comentari. Entre tots i totes hem de treballar per fer un territori millor.

      Suprimeix
  2. Molt interessant l'article. Cal crear conciència entre usuaris i administracions respecte al manteniment de senders, inexistent en la majoria dels casos...

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Moltes gràcies pel teu comentari. Entre tots i totes hem de treballar per fer un territori millor.

      Suprimeix

Moltes gràcies pel teu comentari. Entre tots i totes hem de treballar per fer un territori millor.