Què és Espadàniques?

divendres, 9 d’agost de 2019

Entre dos clarors, amb Vicent Tomàs i Martí (1916)

per Òscar Pérez Silvestre
Filòleg, investigador i escriptor



ESPADÀNIQUES vol agrair novament a l'autor la cessió d'un treball inèdit sobre l'intel·lectual d'Artana, pare del nom del nostre blog.



L’estiu passat donàvem a conéixer la primera narració publicada per l’artanenc polifacètic Vicent Tomàs i Martí (1898-1924), un personatge interessantíssim des del punt de vista literari i polític, escriptor, excursionista, dibuixant, propagandista, protoarqueòleg i ideòleg del valencianisme agrarista allà pel 1918. Era «L’abre de l’agüelo», escrita a Artana el 27 d’agost de 1915. Va viure pocs anys, però la seua obra –immensa i intensa– va tindre una influència formidable en el valencianisme de preguera. N’hem parlat en diverses ocasions, repassant i completant el magnífic treball que va fer als anys 80 l’amic Vicent Franch i Ferrer, biògraf principal de l’intel·lectual i home d’acció d’aquest poble de la serra d’Espadà.



Hui tornem a la seua obra literària, a una narració juvenil publicada el 2 d’abril de 1916 en la mateixa revista que l’anterior, El Cuento del Dumenche. No era el segon text que hi publicava, però sí que hi podem trobar alguns elements del paisatge de la serra d’Espadà i del seu poble natal, on retornava en les temporades vacacionals. No es tracta, tampoc, de cap conte, sinó d’una descripció del paisatge, d’una narració contemplativa quan mor el dia, cap al tard. Per tant, hi trobareu les sensacions, els colors, les siluetes, els sonsonets, els pensaments que ens poden envair a boqueta nit.




És un text senzill, de contemplació del paisatge, d’un jove de 17 anys. Una animeta sensible que havia eixit a estudiar a València i Barcelona i se li havia obert un món. En aquell mateix moment (abril de 1916) ja havia iniciat les col·laboracions esporàdiques en el periòdic castellonenc La Veu de la Plana com a membre de la Joventut Valencianista.

Un aclariment necessari: entre la narració «L’abre de l’agüelo» (24-10-1915) i «Quan el dia mor» (2-4-1916) que hui presentem per primera vegada, Vicent Tomàs havia publicat una novel·leta curta –hui en diríem un conte– titulada Les penes d’un romàntic, que sí que està totalment ambientada en Artana i exposa el xoc entre vilatans-visitants, entre altres consideracions. Ara mateix la tenim en procés d’estudi per la seua extensió, que ultrapassa l’objectiu divulgatiu d’aquest apunt. Tinguem-ho en compte, doncs. Com vaig dir l’any passat en aquell text introductori a l’edició de «L’abre de l’agüelo», «deixant a part algun poema anterior, alguna crònica excursionista, la historiografia morisca tan agradosa a la Renaixença i algun esment de lluny de la serra d’Espadà, este text de Tomàs i Martí és el primer document que usa la serra com a espai narratiu. És important això: per primera vegada, la nostra serra és el marc d’una narració, un espai de ficció per a la prosa de creació. El text no esmenta mai ni el poble ni la contrada, però s’hi endevina; no es prodiga en detalls, però s’hi intueix... Més tard vindrien altres contes més ben construïts amb Artana com a protagonista, que van passar per la impremta i constitueixen, juntament amb este humil i intimista “L’abre del agüelo”, el primer corpus de narracions íntegrament espadàniques».


Castell d'Artana. Dibuix de Vicent Tomàs i Martí


I parlant d’intimitats i de contemplacions, tanquem este pòrtic amb unes paraules de Vicent Franch (1980) que situaran perfectament els lectors i les lectores. Cal tindre-ho ben present, perquè compartim esta apreciació: estos contes ens acosten «a la imatge que Tomàs, en aquesta època, s’hi feia d’ell mateix. S’imaginava ésser “diferent”, solitari i preocupat per coses que la resta de joves no estimaven. De fet, aquesta és la imatge que al cap de molts anys ens recorda la seua germana Regina, i, de fet, una component comprovada del seu caràcter. (...) Tomàs intentà sempre de no perdre el contacte amb la solitud, recer on sembla que collia les millors idees i iniciatives» (1980: 195).

Vos desitge una bona entrada en el crepuscle vespertí, amics!




Quan el dia mor

Pausadament i sens donar-me compte, han anat passant, en invariable orde, les hores primeres de la vesprada.
Ara ja el sol comença a ser envolt per les gases del crepuscle, que maten son brillo i fan que puga ser mirat cara a cara, que convertit queda en un platejat redolí que pareix animat de misteriosos moviments.

La cort de núvols que acompanya a l’astre rei perd entonses sa llum falsa, sos esplendors són com les gales de la mort de les coses o com la reanimada de l’agonisant, o les darreres flamades de la bugia al gastar-se, flamades de brillo extraordinari. Torne, pues, a l’ocàs, quan se despedix de l’efímer reinat del dia; el sol trau a relluir les vestimentes, noves sempre, encara que formades dels mateixos fonamentals colors. Poc a poc ensanguina els núvols més lluntans, mentres als més apropats els descompon en pols i fils d’or que presenta teixits en gracioses filigranes d’una arquitectura sublime. I aixís com l’or, a la volta del temps s’ennegrix, la porpra del fluir del dia quan va alluntant-se el fanal de la vida, perd son colorit per a esdevindre morada quan al llevant les negrenques puntes del manto de la nit van difuminant-se en l’espai.

Llavors, la Naturalesa que semblava morta renaix activa com ho fa a l’amanéixer.

Busquen tots una defensa contra els perills que darrere de si duen les tenebres de la nit. L’ocell s’amaga en lo més espés del brancatge, els insectes en lo seu cau. El treballador retorna a la llar satisfet de la seua tasca.
Venen a mi apagades per la distància les veus de les humils esquelletes d’un ganao que va frarejant les mates verdes en el pròxim prat.

Més propa, extasiada per la remor del bosc, una parella d’enamorats, agarrats u de l’atre, van dient-se el monòton i etern, però sempre nou, cant de l’amor... Se besen... El xasquit del bes pareix cosa natural del paisatge.

En el prop poble toquen les campanes.

Dalt, al pico d’una muntanya, pareixent una gran estrela i ressaltant del marc de negror que l’envolta, parpalleja una foguerada.

És de nit.

Vicent Tomàs Martí
El Cuento del Dumenche 118 (2-4-1916)



Cap comentari:

Publica un comentari

Moltes gràcies pel teu comentari. Entre tots i totes hem de treballar per fer un territori millor.