Què és Espadàniques?

dijous, 3 d’octubre de 2019

Cants i balls de l'Espadà



Àlex Torres & Joan V. Sempere
Membres del Grup de Danses El Raval de Vila-real



Sempere i Tomàs, presentats per J. V. Frechina
En enfrontar-nos a l’estudi de la música tradicional de la serra d’Espadà, cal constatar que parlem d’un territori extens i molt divers, emmarcat en tres comarques –l’Alt Palància, l’Alt Millars i la Plana Baixa–, cosa que origina una certa complexitat en la comprensió d’una unitat natural afectada d’alguna manera per divisions sociopolítiques, judicials, lingüístiques i religioses. Probablement, la divisió diocesana és la que una major empremta deixa en el fet musical, tal com veurem més endavant. El territori natural va estar dividit antigament en tres diòcesis (Sogorb, València, Tortosa); Betxí, com a excepció, formava part del bisbat de Terol, fet que origina diferències en la presència de músiques en l’àmbit religiós estricte però també en les manifestacions més populars –i de vegades profanitzades de la religiositat. No podem defugir la proximitat de l’Aragó, que també hi deixa la seua empremta.

En el Grup de Danses El Raval realitzem des de fa temps un treball de recopilació de materials de tradició oral –musica, ball i dansa, relats, costums a les comarques del nord valencià. Consisteix tant en treball de camp com en la identificació de materials recollits en arxius diversos, públics o particulars, sonors o escrits, així com en l’estudi de cançoners publicats. El nostre treball a la serra d’Espadà ha consistit en l’enregistrament de cançons en molts pobles: Aín, Artana, Eslida, la Vilavella, Ayódar, Suera, Tales, Torralba del Pinar, Onda, Betxí, Castellnovo... Evidentment, el treball de camp s’acompanya dels testimonis orals dels informants sobre els rituals, jocs, balls, etc. que acompanyen els cants.


Recopilant materials a peu de carrer


Per a parlar del repertori tradicional en aquest treball, caldrà que el definim o que intentem posar-li algun límit. Parlem d’un conjunt de cançons, de maneres de cantar i de maneres de ballar que, amb funcionalitats diverses, han utilitzat al llarg dels darrers temps les persones que han viscut a la serra i que han rebut per transmissió oral dels seus avantpassats i que ara trobem en fonts vives –persones que les recorden o escrites –arxius, enregistraments... La vitalitat d’aquest corpus està en perill de desaparició en la gran majoria dels casos, ja que no se’n fa ús en el seu context natural i per això l’accés a la informació es fa complicada i cal esmerçar esforços per la seua identificació, si més no. La nostra classificació dels materials recollits la presentem al quadre 1.





Anàlisi de la música tradicional a la serra d’Espadà
Situat l’objecte d’estudi, podem passar a realitzar-ne una anàlisi d’aproximació, sobre els trets que caracteritzaria l’Espadà des del punt de vista de la música i el ball tradicional. El corpus que hem pogut recollir és molt ampli i variat. No obstant això, convé aclarir que la metodologia de treball entre els folkloristes se cenyeix a l’observació de determinats gèneres de cançons –tant profanes com religioses per tal de caracteritzar una zona geogràfica o d’establir límits a l’extensió i influència de determinats estils. Per això, hem triat els gèneres que exposem en el quadre 2.



Començarem aportant algunes dades sobre les músiques, i fora interessant descriure breument alguns trets del ball tradicional de la zona.

  1. Música religiosa
    1. Aurores
Són cants generalment interpretats per un cor d’hòmens que, a l’alba, intenten despertar els pobles i convidar el veïnat al posterior res del rosari. Es coneix a la zona com Despertada de l’Aurora i apareixen altres denominacions locals, com ara Copletes (Onda, Nules). Són cants polifònics amb veus a terceres que en alguns casos es desdoblen i aconsegueixen un gran efecte estètic amb molta plasticitat i bellesa. La interpretació amb les seues veus esgarrades –a gola oberta ens remunten a temps i gustos musicals molt antics. Es fa a capella tot i que en ocasions s’acompanyen amb vent o amb rondalla.

Hem pogut recollir mostres arreu dels pobles de l’Espadà amb gran quantitat de variants, però destaquen dues melodies com a més usuals. La primera, que a la Vall d’Uixó coneixen com l’Alcúdia, l’hem trobada a Suera, Algimia de Almonacid, Almedíjar, Artana, Eslida, Fuentes de Ayódar, Matet, Torralba del Pinar, Betxí, la Vilavella... I la segona que es pot assimilar a les copletes d’Onda, es canta a més a Artesa, Tales, Suera, Artana, Ayódar, Torralba del Pinar, Vall de Almonacid, Betxí, Vilavella...

A la Vall d’Uixó, aquest tipus de cant polifònic i matiner presenta una gran riquesa de melodies i variants, de manera que cada sant important en la localitat manté viva encara la seua pròpia aurora. També s’estén aquest estil de cant a l’àmbit profà, i n’és una mostra el que efectuaven les colles de caçadors cantant a l’alba les curruques. No coneixem cants d’aquest tipus profà en cap altre poble de la serra.

    1. Goigs
Les advocacions més generalitzades a la serra són la Divina Pastora, la Verge del Rosari, la Verge dels Desemparats i, a més, altres advocacions locals. Les melodies més usuals dels goigs són les dos més populars al País Valencià, i també sembla ser que les de major antiguitat. Una assimilable als goigs de Sant Lleó a Eslida i l’altra la trobem, per exemple, en els goigs de la Sagrada Família a la Vall d’Uixó. S’entonen en acabar els actes religiosos, generalment a capella, i també és freqüent acompanyar-los amb l’orgue quan s’interpreten a l’interior dels temples.
En remarcaríem tres fets particulars:
  • En alguns pobles, s’acompanyaren amb la banda de música, fet que dificulta el seu cant i fa que desaparega l’estrofa, quedant com a única part cantada el peu dels goigs.
  • En Nadal s’entonaven els Goigs a Jesús com a nadala en l’església. N’hem recollit exemples a Aín, Eslida i Nules.
  • A la Vilavella hi ha dos carrers rivals fent festes: Sant Roc i Sant Xotxim. Els devots fan vetla la vespra i entre altres oracions interpreten els goigs de manera repetida. El mateix fet ocorre en la festa del Salvador d’Onda.

    1. Aguinaldos i albades (amb connotacions religioses)
En el cicle de Nadal, deixant a banda els cants de l’església i els familiars, s’entonen cants per tal de recollir les estrenes. Colles de jovencells anaven pels carrers, tot i que en la decadència d’aquesta tradició va quedar com a cosa de xiquets. Hem pogut recopilar albades i aguinaldos que, tot i no ser música estrictament religiosa, tenen una vinculació estreta amb el fet religiós per produir-se de manera particular en temps nadalenc, encara que el cant d’albades es repeteix amb motiu d’altres celebracions profanes (quintos i altres).

Les albades són cants de ritmes irregulars pròxims a l’antic aksak (7/8 -3/8 + 5/8- en les nostres mostres) que s’escampen al llarg dels països mediterranis. Podem trobar-les també en altres pobles i comarques de l’Estat amb múltiples variants i moltes similituds. Són més abundants en les zones interiors que han tingut un desenvolupament econòmic i social més lent i tardà, fet que ens fa pensar en la seua antiguitat.

En algunes mostres, la interpretació és a veu solista i repeticions a cor. S’acompanyen amb instruments de corda –guitarres, guitarró, bandúrries... i percussió, tot i que es prescindeix de la rondalla en ocasions. Trobem albades d’aquest estil a Almedíjar, Eslida, Artana, Betxí, Onda, Artesa, Tales, Suera, Ayódar, Fuentes de Ayódar, Pavías, Higueras, Vall de Almonacid... El mateix tipus de cant serveix per a rondar les xiques i les autoritats, i de vegades es fan servir melodies diferents a Matet, Onda, Suera, Ribesalbes, Torralba del Pinar...

Altres peces, en l’àmbit religiós, presenten la mateixa estructura i solen interpretar-se en Nadal: són les proses. S’entonen a l’interior de les esglésies i narren el naixement de Jesús i fan un homenatge als sants i devocions locals. També hi ha proses que es canten en altres moments de l’any dedicades als patrons, com ara la Prosa al Crist de la Clemència (Suera).

Les cançons d’aguinaldo o simplement aguinaldo són, a la zona, una composició musical de caràcter popular formada per una cobla seguida d’una tornada també cantada. El seu ritme és ternari (3/4 o 6/8). Podem dir que són els més complexos dels cants petitoris, i això pot fer pensar que es tracta també dels més moderns. Només hem trobat aguinaldos a pobles de la serra situats en la Plana Baixa: Betxí i la Vilavella. Hem recopilat cobles en castellà i en valencià, tot i tractar-se de pobles de parla valenciana, i els temes poden ser nadalencs o no, mentre que les tornades sempre han sigut en castellà i fan referència al Nadal. S’acompanyen generalment amb guitarres i guitarró principalment, i percussió, encara que en algunes ocasions es prescindeix de la rondalla.


  1. Música profana
    1. Cançons de taverna i de beure
Les cançons de divertiment són nombroses a tots els pobles, però volem destacar com a mostra més particular el cant de peteneres de la Vilavella amb ocasió de la festa de Sant Roc. Se celebra un esmorzar que dura fins a ben avançada la vesprada, i quan ja la gent va contenta se solen arrancar per peteneres.

    1. Tocs de dolçaina ritual i famílies més destacades de dolçainers
Pel que fa a la música de dolçaina, destacarem les dues nissagues de dolçainers que han estat coneguts en totes les comarques del nord i que marquen les dos vessants de la serra d’Espadà. La vessant que mira el Palància era zona d’influència de la família Los Leones d’Almedíjar, i al seu repertori corresponen nombroses tocates de processó, dianes, cercavila, danses... A la vessant del Millars, els dolçainers de més renom són els de Tales, que van deixar la seua empremta en multitud de pobles on es desplaçaven a tocar dins i fora de la serra.

El repertori que executaven uns i altres era, en un primer temps, de caràcter tradicional, altres peces influenciades per les bandes de música i per les noves modes, i per últim peces de creació dels mateixos dolçainers.

Altres dolçainers que han recorregut la zona són: Sabata de la Vall d’Uixó, l’Auelo Rovell de la Vilavella, el Negre de Vila-real i Pasqualet Grenya de Vila-real. Els tres últims eren de l’escola dels dolçainers de Tales.


Publicitat de 1922


    1. Música de ball
La música de ball que hem pogut conéixer a la serra forma un grup de peces amb molta cohesió i fortes similituds. La varietat dels intèrprets que ens han servit de font distorsiona de vegades la possibilitat d’una anàlisi més acurada. Pràcticament no queda cap manifestació viva de música de ball popular en tota la serra d’Espadà i hem treballat amb tres tipus de materials:
  • peces muntades per a ballar en escenari (Jota vallera vella, Ball de la Vilavella, Jota d’Onda...),
  • reinterpretacions a posteriori de grups d’aficionats locals (Ball de Tales, Baile suelto de Castellnovo...),
  • fonts orals desmembrades del conjunt d’interpretació i del context de ball: –cantadors sense acompanyament, tocadors solts... (Aín, Torralba, Suera, Eslida, Ayódar...).

Hi havia dos tipus de formacions musicals per al ball: la dolçaina i el tabal en danses rituals i la rondalla formada per instruments de corda (guitarres, guitarró, bandúrria i llaüt), acordió, percussió i veus. La banda de música en temps més recents, quan ja havia decaigut el ball solt popular, complementa la rondalla perquè el ball tradicional passa a ser una mena de representació en les places públiques en celebracions.


Ball solt a Eslida




El ball solt

Seguidilla
Les mostres que hem recopilat a l’Espadà pertanyen a dos tipus: torrades o manxegues, quan s’interpreten amb rondalla, i corregudes quan formen part del repertori de dolçaina.

En contraposició amb el que ocorre a les comarques més septentrionals, les melodies instrumentals de les seguidilles són molt més elaborades. Podem distingir dos grups melòdics instrumentals: el primer l’hem trobat a Suera, Torralba del Pinar, Ayódar, Castellnovo, Almedíjar, Onda i fora de la serra a l’Alt Millars, i la segona a Tales, Villamalur, Vall de Almonacid, Soneja, Montán, Aín, Eslida...

Jota
És, sense dubtes, el ritme que més ha sobreviscut a tots els pobles de l’Espadà. L’aplec de seguidilla i jota unida sense interrupció amb el fandango és el que més identifica els balls de tots aquests pobles.

Podem dir que la jota d’aquests pobles es correspon amb l’estructura que intercala tornades instrumentals i cobles cantades, i que en molt poques ocasions s’interpreten les tornades cantades. És freqüent trobar melodies d’estils aragonitzants tant en les tornades instrumentals com en les cobles, i pensem que això és fruit de la proximitat amb les terres aragoneses; també per la popularitat de la jota aragonesa durant el segle XX, que va fer que s’imitaren aquests estils.

Com a particularitats de la interpretació de la jota a la serra d’Espadà, trobem dos fets que no podem deixar passar per alt:
  • Les variades i elaborades melodies instrumentals que trobem en alguns pobles i que pensem que es deu a l’aportació i enriquiment que els músics de vent han fet en aquest gènere.
  • Una manera de cantar les cobles de jota que en la zona es coneix com jota vallera o vallerenca i que rep el nom perquè es creu que va ser a la Vall d’Uixó on es va introduir aquest estil. Podem afirmar que a la Vall d’Uixó hi hagué bons cantadors d’aquests estil. La jota vallera la trobem en pobles del Palància (Segorbe, Almedíjar, Castellnovo, Gaibiel, Sot de Ferrer) i de la Plana Baixa (la Vall d’Uixó, la Vilavella, Artana, Onda, Vila-real, Borriana, Almenara, Aín), i també en altres pobles de fora de les comarques en què se situa la serra com ara Cabanes, Figueroles o Llucena.
La vallera es canta fragmentada o amb la cobla partida en dos i redueix el primer i cinqué vers de la interpretació de la jota a una sola síl·laba. En alguns casos, especialment quan s’empra aquest tipus de cant per al ball, es pot suprimir la reducció del primer vers i deixar-la tan sols per al cinqué tal com hem pogut observar a Aín, Castellnovo, Sogorb i Cabanes... És un cant que ofereix la possibilitat d’un cert lluïment a l’intèrpret. Hem pogut constatar un altre tipus de variant a les terres de l’Alt Millars, on la cobla no es parteix però sí que hi apareix la reducció del primer vers del cant a la sola síl·laba.

Fandango
El fandango d’aquestes terres sempre apareix lligat a la jota. Tan sols hem trobat un cas on el fandango es balla independent i apareix com a Baile de tres en Castellnovo. El fandango arcaic, que és com alguns autors anomenen aquest estil de les terres del nord, presenta una forma genuïna a les comarques de Castelló i s’escampa pels Serrans i per pobles limítrofs de l’Aragó. Es tracta d’una acceleració del ritme del ball. En la part musical, podem distingir que en la seua interpretació s’utilitzen tres acords (tònica, dominant i subdominant), i el cant presenta unes repeticions diferents de la jota. És la darrera part del ball i solia destinar-se al lluïment dels balladors i com a prova de resistència entre aquests i els músics.

Les melodies instrumentals que l’acompanyen també semblen més elaborades que en altres comarques, i podem definir dos subzones en la serra: una a l’Alt Millars i l’altra als pobles de la Plana i del Palància.

       Marineria
Es tracta d’un altre tipus de fandango. Al sud rep el nom de malaguenya o ball de l’u, i als pobles de la Plana es coneix com marineria o grana(d)ina. Hem pogut trobar diferents mostres a Vila-real, Borriana, Nules, Castelló i Orpesa. A la serra d’Espadà, només en coneixem un exemple al poble de la Vilavella. Aquest apareix de manera fossilitzat dintre d’un muntatge de la Sección Femenina i presenta una molt bella melodia de cant molt similar a la conservada a Nules.

Buscant balls...

      1. Danses
Són molts pocs els exemples de danses que han sobreviscut a la serra d’Espadà, i molts d’ells estructurats en muntatges coreogràfics de la Sección Femenina i posteriors restauracions. Així i tot, ens podem fer una idea de la importància que tenien als pobles que ens ocupen. El ritual de celebració era molt semblant a tots els pobles, i com a exemple transcrivim una descripció de les que es feien a Aín al voltant de 1873 quan Bernardo Mundina va publicar el llibre Historia, geografía y estadística de la Provincia de Castellón.

«Entre sus costumbres pueden citarse por su originalidad la fiesta de San Ambrosio (...). Durante los días de las fiestas, por la noche se reúne todo el pueblo en la plaza, en cuyo centro se eleva un tronco coronado con una gran losa sobre la cual arde una pequeña hoguera de tea, animada con nuevo combustible que de vez en cuando va añadiendo un mozo, nombrado al efecto. Este aparato que sirve de antorcha para iluminar la función, le llaman el barril; a su alrededor se agrupa el pueblo, formando una gran circunferencia, y ocupando la primer línea todas las mozas y gente joven, dispuestos a bailar un fandango al son de la dulzaina y el tamboril. Apenas el dulzainero ha empezado a dar al aire sus extrañas armonías, todos los mozos buscan su pareja, y puestos frente a su elegida, le hacen un reverente acatamiento sin hablar palabra, a cuya señal sale la moza y se dispone al baile.
Cuando hace una hora que están bailando, el gaitero acelera un tanto el compás de su música como señal de que va a terminar el baile, el cual se suspende por media hora, durante la cual unos cuantos hombres dirigidos por el dulzainero, representan algunos mamarrachos, llamados pasos, que hacen desternillar de risa a los concurrentes, cual pudieran hacerlo las más chistosas comedias representadas en magníficos teatros. (...)»

Coneixem las Bailas d’Almedíjar i del Palància, els Balls del barril d’Onda i Betxí i el Baile de las clavariesas de Villamalur. Els primers, de la zona d’influència de los Leones, i els segons, de l’escola de Tales. L’estructura de las Bailas està formada per un seguit de melodies ajotades i acaba en el Ball de l’arenilla. En alguns pobles del Palància s’ha conservat una primera part de bailas amb ritme trencat semblant al dels balls plans del Maestrat. S’executa en rogle enfrontat de parelles, les quals van marcant passades de jota amb el toc de dolçaina i valseig fent evolucions amb la parella, canviant de parella al ritme del tabalet. L’arenilla és una mena de cadena en què balladores i balladors ballen tots entre si canviant constantment de parella.

Trobem una certa similitud amb aquestes Bailas i els Balls de barril d’Onda i Betxí, encara que aquests presenten una primera part emparentada amb les xàqueres de l’Horta de València, un seguit de melodies ajotades, unes seguidilles boleres i una melodia final a mode de fandanguet que es va accelerant fins acabar el ball.

Per últim, las Clavariesas de Villamalur és l’única dansa viva encara a la zona del Millars. Pensem que es tracta d’un dansa de caràcter més ritual i tancat. Ballada a quadres, estructura molt estesa a la Plana, conserva una primera part a ritme de ball pla del Maestrat i l’Alcalatén i una segona part ajotada en què es fan les evolucions del quadre.



Pensem que a la zona de la Plana i de l’Alt Millars, on acudien a tocar les danses els dolçainers de Tales, aquestes tindrien certa similitud amb els balls del dolçainer que tocaven als pobles de l’Alcalatén. Trobem moltes músiques comunes en el repertori de Tales de les danses de l’Espadà i les de l’Alcaltén.

Cal afegir que forma part del corpus un gran nombre de peces de música de ball més moderna: polques, masurques, valsos...


Conclusions
Pel que fa a la música religiosa, podríem afirmar que hi ha una gran riquesa de melodies en les aurores a la Vall d’Uixó i la Vilavella, tot i que a la resta dels pobles predominen dos melodies de gran extensió a la resta del País Valencià, tal com passa amb els goigs. La presència de proses amb ritmes i estructura d’albada mantinguda als pobles més interiors.

Les marineries, aguinaldos i peteneres, entre altres, relacionen la part baixa de la serra, immersa en la Plana, amb les comarques del sud valencià.

La música del ball solt –seguidilla, jota i fandango– presenta una gran riquesa melòdica, cosa que la diferencia d’altres llocs. Aquest tipus d’aplec de ball i el fandango arcaic relaciona musicalment la serra amb la zona dels Serrans i amb totes les comarques del nord. Les melodies de les cobles de la jota i d’algunes tornades manifesten les relacions amb el proper Aragó.

La música de dolçaina en totes les seues manifestacions es deu a la presència de les dos nissagues: Los Leones a la vessant del Palància i els Dolçainers de Tales a la vessant del Millars. Això configura també l’estil de les danses públiques.






Bibliografia

Armiñana, R. i Oller, M. T. Veus d’un poble. Betxí. Institut d’Estudis Valencians, 1983.

CSIC. Misiones de recopilación de música tradicional del Instituto Español de Musicología del CSIC (Consejo Superior de Investigaciones Científicas). 1944 i següents.

Gil Desco, M. i Benedito, R. Coplero del Alto Palancia. Publicaciones de la Caja de Ahorros y Monte de Piedad de Segorbe. Segorbe, 1985.

Ilescas, J. M. El dolçainer del Grau de Castelló. Inèdit.

Macián, M. Baile popular de Sueras. Cuaderno núm. 1. Suera. Abril 1986. Inèdit.

Manzano, M. La jota como género musical. Un estudio musicológico acerca del género más difundido en el repertorio tradicional español de la música popular. Editorial Alpuerto, SA. Madrid, 1995.

Mundina, B. Historia, geografía y estadística de la Provincia de Castellón. Castelló, 1893.

Pardo, F. i Jesús-María, J. A. La música popular en la tradició valenciana. Sèrie Menor. IVM. València, 2000.

Puerto, G. Danzas de la provincia de Castellón. Cavalcada del Pregó. Castelló de la Plana, 1954.

Seguí, S. Cancionero musical de la provincia de Castellón. Fundación Caja Segorbe.

Serra, V. P. i Ramia, D. La dolçaina. Cançoner de la dolçaina a la província de Castelló. Publicacions de la Diputació de Castelló, 1983.

Torrent, V. La música popular. IVEI Alfons el Magnànim, col·l. «Descobrim el País Valencià». València, 1990.

Torres, L. Escuela de dulzaineros «Los Leones» de Almedíjar.
València, 1990.

Xarxa Teatre. El dolçainer de Tales. Diputació de Castelló. Castelló, 1987.




Cap comentari:

Publica un comentari

Moltes gràcies pel teu comentari. Entre tots i totes hem de treballar per fer un territori millor.