Què és Espadàniques?

dimarts, 17 de desembre de 2019

Soldats marroquins enterrats a les poblacions de la serra d’Espadà

per Queta Ródenas
Investigadora i escriptora

ESPADÀNIQUES vol agrair a l'autora la cessió d'este treball original.









Des que el 26 de desembre de 2007 es va aprovar la Llei de memòria històrica, han sigut moltes les veus que n’han opinat i l’han titllada de: profundíssima errada, atac a la Transició, divisió dels espanyols, obertura de velles ferides, etc.
Alguns fins i tot es pregunten per què aquesta llei només es preocupa per les víctimes del bàndol perdedor. I és que encara hi ha molta gent que no és coneixedora de tot el que va fer el franquisme pels qui van morir lluitant en el seu bàndol, el dels revoltats. Tota una sèrie de lleis i disposicions sobre ajudes econòmiques i exempcions de taxes per a inhumacions, exhumacions i trasllats de les víctimes, així com prebendes laborals, com el subsidi de l’excombatent, es van publicar en atenció a “los caídos por Dios y por España” i a les seues famílies.
D’això tracta la Llei de memòria històrica, de fer exactament el mateix que va fer Franco amb les seues víctimes. Mitjançant una ordre inserida en el Boletín Oficial del Estado del 5 d’abril de 1940, es van donar ordres molt detallades per a recuperar els cossos de les víctimes “dels marxistes” i donar-los un enterrament digne. L’Ajuntament de Castelló de la Plana va dur a terme aquestes ordres i el 20 de setembre de 1941 va poder comunicar al fiscal instructor de la Causa General que els cadàvers enterrats fora del cementeri del terme municipal ja estaven “totalment i degudament controlats”.
A més a més, el 1958 el governador civil de la província va donar ordres per a la recollida i posterior trasllat dels “caiguts en la Guerra d’Alliberament”. Les seues restes, que ja estaven enterrades dins del cementeri, a l’illa tres del Quadre Vell, van ser col·locades en 65 caixes de 15 cossos cadascuna i van fer cap a Cuelgamuros, al monument que allí s’havia construït.

Franco tampoc es va oblidar dels soldats marroquins que van lluitar al seu costat en la guerra. De fet, el 30 de març de 1940, inserit en el Boletín Oficial de la Provincia núm. 38, es va sol·licitar informació de tots els marroquins que hi havia enterrats a la ciutat de Castelló i la seua província. Una a una, totes les poblacions van informar-ne, fins i tot les que no en tenien cap.
A banda dels enterrats al cementeri moro que hi havia a la població d’El Toro, la suma dels que hi havia a la resta de poblacions de la província de Castelló feia un total de 201. D’aquests, hi havia a la ciutat de Castelló 22 cadàvers identificats i 21 sense identificar en un recinte “junto al cementerio”. Realment estaven enterrats a les esquenes del cementeri, tot just on s’havia de fer la següent ampliació, que rebria el nom de Quadre de Santa Maria Magdalena. Però, per a poder dur endavant aquesta ampliació, l’Ajuntament va haver de demanar permís a l’Autoritat Militar per a poder exhumar els soldats marroquins, el qual va rebre el 1953, però amb una condició: “siempre que la nueva inhumación tenga, en lo posible, carácter de perpetuidad y por otra parte las sepulturas queden perfectamente localizadas, por si en su día se lleva a cabo la reunión de los restos de los muertos en nuestra Guerra de Liberación, en algún panteón común, como el proyectado en el Valle de los Caídos”.
Les poblacions de la serra d’Espadà, com ara Algimia de Almonacid, Chóvar, la Vall d’Almonacid, Torralba del Pinar, Tales, Matet, Fuentes de Ayódar, Almedíjar i Azuébar van informar de manera taxativa que no hi havia enterrat cap soldat o paisà marroquí en les seues terres.

D’altres, com Higueras, Eslida, Artana, la Vall d’Uixó i Aín, deien no tindre coneixement que s’hi haguera enterrat cap paisà o soldat marroquí, i l’Alcúdia de Veo va al·legar que, en haver estat evacuat el poble, no eren sabedors d’aquest fet.
Per contra, les poblacions que sí que en tenien constància eren Onda, amb 12 soldats marroquins enterrats al cementeri municipal (amb document amb les dades dels identificats); Suera, amb dos enterrats al costat del cementeri; Villamalur, amb sis o vuit marroquins en un camp sense determinar, segons els havien dit en tornar al poble després de l’evacuació, i Alfondeguilla, on tenien constància que hi havia 10 soldats al paratge de la penya del Migdia.

Curiosament, tot i que l’Ajuntament de Pavías deia tindre constància que al “camino de Artea” hi havia una persona marroquina, no es va donar el vistiplau per a posar-la en la relació total.


Malgrat no dur a terme el projecte d’un mausoleu del tipus del Valle de los Caídos per als moros que el van ajudar a guanyar la guerra, Franco sí que va dur endavant una gran tasca pel que fa a la memòria històrica dels seus.



Cap comentari:

Publica un comentari

Moltes gràcies pel teu comentari. Entre tots i totes hem de treballar per fer un territori millor.