Què és Espadàniques?

dimarts, 21 de gener de 2020

Una aproximació al patrimoni històric, econòmic i cultural de l’activitat ramadera a la serra d’Espadà: el cas d’Aín (I)

per Josep Lluís Blázquez Mendoza
Exalumne de la Segona Escola de Pastors i Ramaderia Extensiva de la Generalitat Valenciana

Dibuixos: Teresa Ribes


ESPADÀNIQUES vol agrair a l'autor la cessió d'este treball original per al nostre blog. A més, agraïm i felicitem la il·lustradora, Teresa Ribes. En esta primera entrega publiquem la part històrica, i pròximament publicarem la part relacionada amb el patrimoni ramader material d'Aín (vies, corrals...) i unes propostes de l'autor.





Les presents ratlles, demanades pels inquiets responsables del blog Espadàniques, volen ser una aproximació general al patrimoni ramader d’Aín, entenent aquest com una riquesa econòmica, cultural, històrica, arquitectònica, paisatgística i ecològica que és imprescindible preservar.

Així, davant de la desaparició absoluta de l’activitat ramadera local, ens centrarem a fer una mínima relació d’aquells espais relacionats amb la ramaderia com serien els corrals i els camins ramaders i tota la resta d’equipaments relacionats. Com, per exemple, totes les construccions de pedra en sec existents en els sistemes d’aprovisionament d’aigua de pluja. Amb aquesta tècnica constructiva trobarem una gran diversitat d’edificacions, com les clotxes naturals lleugerament adaptades humanament (els cocons), aljubs, cisternes i pous; els reguers i sistemes de conducció d’aigua; els abeuradors; les basses, etc. D’igual manera, en l’activitat de pasturatge trobarem la pedra en sec en les fites que marquen els límits dels assagadors, les casetes refugi de pastor, paridores, mallades (sesters o sestadors, pletes, redones), etc.

Però, per altra banda, també ens centrarem en les qüestions econòmiques generades per la ramaderia, principalment les relacionades amb la hivernada transhumant dels ramats manyos, tot ressenyant també la importància de la ramaderia estant i domèstica en l’economia d’autoconsum local. Sense deixar de relacionar-les igualment amb la conseqüència de l’activitat pastoril: la creació de paisatge. Com fa la dita, els pastors no produeixen ni carn ni formatge, produeixen paisatge.

Finalment, farem un intent de reflexió amb tot plegat per a poder aportar algunes consideracions que podrien esdevindre útils en un futur.


Cases d'Aín, de Teresa Ribes



La ramaderia en Aín
Tot i que no d’una manera directa, la gran majoria dels estudis sobre l’època morisca indiquen una gran importància de l’activitat ramadera en el territori espadànic de la Serra d’Eslida, un espai sense «creus ni campanars». D’aquesta manera, l’espai habitat d’Aín i les alqueries del barranc també participaven d’aquesta activitat i no només per a l’autoconsum de les comunitats morisques locals, sinó que també participava del comerç ramader, de la resta del mercat global de l’època. Així, alguns dels grans potentats tractants de ramats moriscos de Betxí o Onda havien acumulat les seues riqueses amb el comerç ramader, tant de bestiar major (matxos d’arada, vaques i ases) com menor (cabres i ovelles). Aquests traginers recorrien la serra buscant relacions comercials a les diferents poblacions i posar el material en el mercat global valencià: força, carn, pell, llana, etc.

D’igual manera, també en la mateixa època es realitzaven moviments de ramats en transhumància «curta» per la serra i entre aquesta i la Plana. Alguns propietaris de ramats forans també recorrien els camins ramaders serrans per tal de fer arribar els animals a les diferents fires medievals que es realitzaven al litoral cristianitzat.


Model de casa morisca



La transhumància
El moviment ramader estacional que busca bones pastures ha estat present en la serra d’Espadà des de fa segles, pel que sembla intensificat per l’ocupació cristiana del territori en el segle XVII. Aquesta important activitat transhumant ha estat protagonitzada principalment per les diferents cabanes ramaderes de la província de Terol en època d’hivernada, tot cercant les zones planes o muntanyenques del litoral. Així, aquestes raberes abandonaven les zones altes per a iniciar un recorregut transversal que les duria en sis o set jornades fins a la serra d’Espadà, arribant a l’extrem al voltant del dia de Tots Sants, 1 de novembre. El camí de tornada es realitzava al voltant dels darrers dies de maig o a primeries de juny.

Els pastors transhumants obtenien les zones de pastura en subhasta pública. El terme pasturable es dividia en quatre parts, els Quarts, amb un preu inicial diferent segons la capacitat ramadera de cadascun d’ells. Aquesta subhasta es realitzava al mes de juny, de tal manera que els pastors ja tenien adjudicat el quart per a la hivernada següent. Cal dir que fins a ben entrat el segle XX aquesta aportació en metàl·lic era dels pocs fons comuns disponibles als municipis, que servien per al manteniment de les infraestructures ramaderes i per al funcionament municipal.

En l’ocàs d’aquesta activitat local a finals dels anys noranta del proppassat segle, a Aín s’assignaven tots el quarts a un únic pastor, segons les investigacions publicades pel professor Pablo Vidal, basades aquestes en la informació municipal i l’entrevista oral realitzada al Tio Milio, Emilio Tomàs. Segons aquest testimoni, l’arribada del pastor era esperada i desitjada cada any, mentre algun pastor templat era degudament «turmentat» per les xiques joves del poble. Aquest, a banda de pagar els drets d’herbatge, també arrendava una vivenda a la localitat, el fem dels corrals era perseguit pels agricultors i, comunitàriament, s’esperava també la participació d’aquest en algunes de les celebracions locals com, per exemple, amb el regal d’un corder per al poble al final de la hivernada. D’altra banda, també existia el costum de regalar-li algun litre d’oli. En definitiva, generalment, els pastors transhumants gaudien d’un nivell de vida acceptable i de reconeixement social i dignitat professional.

També era comú que el propietari del corral aportara la palla de blat per tal de proporcionar un bon jaç a l’estable i un bon compostatge de fem. Als llocs on no hi havia cultius de cereals s’utilitzava la palla de fenàs, planta de la família de les gramínies abundant a la serra. D’altra banda, també el propietari aportava algun complement nutritiu utilitzat en l’estabulació quan les condicions climàtiques no permetien la pastura, normalment garrofa o restes agrícoles.

Un ramat xurro al pas per Eslida (1966)

Si fem una ullada als pobles veïns, a Artana, un quart era destinat als propietaris de les carnisseries locals, mentre que els altres es subhastaven als pastors manyos. A partir de 1990 només hivernava un pastor de Mosquerola fins al 2013, any que es va jubilar i casar. A Eslida, la fi de la transhumància va ser més dramàtica segons el professor Pablo Vidal: ja el 1969, els veïns d’Eslida van demanar que no es subhastaren els quarts, adduint la quantitat de maleses ocasionades per les ovelles en terres de cultiu i que havien estat massivament denunciades. En aquesta ocasió, les autoritats provincials no en feren cas, argumentant l’existència de 1.000 hectàrees de pastura al seu terme, amb una capacitat ramadera suficient per al manteniment de 1.000 ovelles. Pel que sembla, la desconfiança no desaparegué i el conflicte continuà durant la dècada següent fins al 1978. En la subhasta d’eixe any a la Cambra Agrària Local acudiren els pastors manyos i gran quantitat d’agricultors locals. Aquests darrers amenaçaren de presentar una gran quantitat de denúncies i, finalment, obligaren que la subhasta quedara deserta.

Amb la desaparició de l’activitat de pasturatge de la transhumància, el paisatge evolucionava cap al que avui ens podem trobar, bàsicament, degut a la pèrdua de les funcions dels camins i terres d’herbatge com a connectors ecològics. D’altra banda, l’agricultura es simplificava amb la implantació definitiva dels adobs i herbicides químics.


Les pastures del comú
Segons van definir per al territori valencià els erudits Arcadi Garcia i Germà Colon, en la reedició dels Furs valencians, el bovalar era la «partida, vedat o devesa del terme d’una vila o un lloc generalment al secà, degudament delimitada i amollonada i reservada al pasturatge de les bèsties d’arada, a la dula i als bestiars dels carnissers de la vila o el lloc».

Efectivament, des de la rabera comuna de les «cabres de l’Aljama» musulmana fins a la regulació cristiana dels bovalars, trobem l’existència d’un espai de pasturatge comunal, normalment reservat al maneig de la ramaderia local. Molts d’aquests espais continuaren així fins que una part es privatitzava a partir de la implantació del règim liberal durant la segona meitat del segle XIX. A nivell local, pel que sembla, es redueix l’espai pasturable del bovalar amb l’expansió de la vinya en les parts altes durant les darreries d’aquest segle i l’augment de les replantacions de sureres a les parts baixes a principis del següent.

Pel que fa a la dula, es tractava d’un ramat de cabres comunitari la majoria propietat d’un pastor, el duler. Segons la descripció que en fa Josep Herrero, tots els dies aquest treia el seu modestíssim ramat i passava pels diferents carrers, on cada propietari soltava el seu animal i s’incorporaven a la dula. Després d’acabat el pasturatge de proximitat, el pastor feia el camí de tornada pels carrers on cada cabra es dirigia sola a casa seua. El propietari de la cabra es beneficiava de la llet i d’algun cabrit, i el duler les alimentava i mantenia el mascle a canvi d’una xicoteta remuneració mensual. Tot aquest servei de pastura col·lectiu ha quedat retratat en algunes de les obres del pintor artanenc J. M. Catret.


La dula d'Artana, peer J, M. Catret


Pel que sembla, a la dècada 1960 del passat segle en desaparegueren les raberes locals de cabres i ovelles d’Aín i només en quedaren les domèstiques i les estacionals de la transhumància. La gran majoria dels corrals del terme s’abandonaren i només quedaren en marxa les granges de conills. Encara s’utilitzarien alguns d’ells, però per a tasques exclusivament agrícoles. D’altra banda, els carnissers locals pasturaven alguna de les cabres que eren incorporades a la carnisseria durant el temps que les mantenien fins al moment de sacrificar-les. Alguns d’aquests animals els eren venuts per veïns del poble, normalment estaven tancats en corrals als baixos o annexos de les vivendes. En aquests era també comú guardar algun bestiar d’arada com els matxos, o un ase, així com gallines, conills o alguna cabra o xotet. Precisament, les dones vesprejaven per vora el barranc, cadascuna amb les seues cabres. Les cabres riberejaven així amb aportacions fresques i nutritives de tot tipus de pastura vegetativa. A més, segons com i en èpoques determinades aquestes també rostollaven i bancalejaven a les finques del secà. Aquesta estampa va quedar immortalitzada pel pintor paisatgístic Francisco Gimeno Barón en la seua obra titulada Corrals (1963). El mateix artista, estiuejador a Aín molts anys, en realitzaria més obres amb el corrals del Barranc com a protagonistes, incorporant al paisatge algunes persones fent tasques agrícoles, passejant les cabres o criatures divertint-se. En definitiva, els espais propers eren lloc comú de dones assolellant-se, cabres pasturant i criatures inventant jocs.

Continuarà...


Corrals (1963), de Gimeno Barón. A l'esquerra es veuen les cabretes negres. Col·lecció del Casino Antic de Castelló

Cap comentari:

Publica un comentari

Moltes gràcies pel teu comentari. Entre tots i totes hem de treballar per fer un territori millor.