Què és Espadàniques?

dijous, 26 de març de 2020

Històries naturals: la paraula ‘rodeno’

per Òscar Pérez Silvestre
Filòleg i investigador

ESPADÀNIQUES vol agrair a l'autor la cessió d'este treball original per al blog.





Un dels mots espadànics per antonomàsia és aquell que designa els gresos rojos que tant abunden en estes latituds, però també en altres de veïnes com l’Aragó o Conca. Científicament s’anomenen Buntsandstein (de Bunten Sandstein), terme alemany utilitzat per primera vegada en 1834 pel geòleg Friedrich August von Alberti per a referir-se a les roques arenoses roges sobre les quals es trobaven les calcàries de les fàcies Muschelkalk i les margues Keuper, els tres estrats que configuren el Triàsic (251-201 milions d’anys). Literalment, el seu llibre es titulava Monogràfic sobre les arenoses tintades, les calcàries amb closques i les argiles trencadisses, pels fòssils que contenien, i que va estudiar a Alemanya i a l’Europa nord-occidental.



Tornem a la paraula rodeno, que forma part de molts topònims locals i la trobem documentada a partir del 1750 per a referir-se al mineral esmentat i al Pinus pinaster (pi marítim, pi resiner). La seua entrada en els diccionaris va tardar una miqueta més: tot i ser emprada per alguns geòlegs i pels parlants valencians, aragonesos i de Conca, la veu va suscitar una discussió en 1874 entre el pamplonés Justo Egozcue y Cía i el geòleg, metge, paleontòleg i antidarwinista Juan Vilanova y Piera (València, 1821-Madrid, 1893) en la sessió de la Sociedad Española de Historia Natural del 5 d’agost de 1874. En aquella sessió es presentaven diverses consultes sobre com anomenar científicament en castellà diversos fenòmens i objectes naturals (glaciar, tormo, rodeno).

Juan Vilanova


La discussió entre els científics va transcórrer en estos termes:

«Por último, [Juan Vilanova] dijo que en este mismo espíritu había propuesto para designar la arenisca triásica el nombre de rodeno, que se aplica en la Sierra de Espadán á dicha roca. (...)
El Sr. [Justo] Egozcue (...) rechazó la palabra rodeno que en la Serranía de Cuenca se aplica á la arenisca (que aunque sin datos paleontológicos califica Jaquot de pérmica) en que crece con preferencia el Pinus pinaster que vulgarmente es conocido bajo aquella denominación, fundándose en que la arenisca triásica, aparte del carácter paleontológico, no tiene ninguno, ni aun el abigarramiento que esencialmente la distinga de la de otras edades geológicas. (...)
Por lo que respecta al rodeno, dijo [Vilanova] que igual razón hay para admitir esta palabra, que al fin es española, en la ciencia, que la de gneis, empleada por los mineros alemanes y extendida hoy á rocas de orígenes diferentes, y siempre preferibles á tantos galicismos de que está plagado el lenguaje.
El Sr. Egozcue replicó que pudiendo adoptarse para expresar una roca de caracteres mineralógicos determinados, no era admisible, á su parecer, tratándose de una época geológica.
El Sr. Vilanova manifestó su deseo de que la Sociedad consignase ser de su incumbencia este género de discusiones, pues consignadas después en los Anales, los lectores de esta publicación sabrían qué palabras debían emplear y cuáles rechazar para expresar los objetos naturales, formándose así el lenguaje científico español, apoyado en la autoridad de la Sociedad.
El Sr. [Manuel] Fernández de Castro dijo que veía en ello dificultades toda vez que al efecto no bastarían las reuniones mensuales que hoy se celebran, y no haciendo por otra parte suyas la Sociedad las opiniones particulares que en los trabajos que publica emiten sus individuos.
El Sr. [Laureano] Pérez Arcas manifestó su conformidad con el Sr. Fernández de Castro, añadiendo que las votaciones que vinieran á finalizar las discusiones nada significarían, no siendo ellas, sino las razones en que se apoyan las opiniones, las que dan á éstas verdadera autoridad.
 El Sr. [Miguel] Colmeiro dijo que para denominar los objetos y fenómenos naturales no deben inventarse palabras nuevas, sino averiguar las empleadas al efecto en algunas provincias de España. Recordó que el Sr. [Casiano del] Prado había recogido gran número de ellas, cuyo catálogo existía, aunque tal vez aumentado por quien no tenga tanta autoridad como aquél, y que D. Simón de Rojas Clemente había reunido también datos sobre el particular que se encontraban consignados en hojas sueltas muy desordenadas y deterioradas que el Jardín Botánico posee, y en las cuales, mezcladas con otras de naturaleza muy diversa, él había visto voces geológicas.
El Sr. Fernández de Castro manifestó que los trabajos de Prado para formar un diccionario de voces de minería, en que entran muchas geológicas, y otro de topografía, no estaban perdidos, y que podrían, depurados de las adiciones hechas con posterioridad mediante el cotejo de la letra, ser publicados.
El Sr. Vilanova dijo que veía confirmada su opinión de que son útiles y propias de la Sociedad estas discusiones en la muy animada ó interesante que acababa de sostenerse.»


D'esquerra a dreta:
Juan Vilanova, Justo Egozcue, Manuel Fernández de Castro, Miguel Colmeiro, Laureano Pérez Arcas i Casiano del Prado 



Juan Vilanova estava usant-la des del 1856 en els seus treballs publicats: Memoria geognóstico-agrícola sobre la provincia de Castellón (1856, 1859), Ensayo de descripción geognóstica de la provincia de Teruel (1863) i Compendio de Geología (1872). També el català Miquel Bosch i Julià l’emprava en la Memoria sobre la inundación del Júcar, en 1864, presentada al Ministerio de Fomento (1866). Les primeres referències que hem pogut localitzar són del 1752 (Juan de Roxas) i de 1795 (Cavanilles).





El cas és que 10 anys després d’aquella discussió acadèmica entrava la paraula rodeno en l’edició de 1884 del Diccionario de la Real Academia Española, amb l’accepció «adj. Rojo. Dícese de tierras, rocas y pinos», sense més especificacions. Fins al dia de hui, la RAE encara no ha incorporat l’accepció com a substantiu i continua com a adjectiu: «1. adj. Dicho de un color: Que tira a rojo» i «2. adj. De color rodeno. U. m. referido a la tierra o a las rocas». Tampoc l’Acadèmia Valenciana de la Llengua ha introduït el substantiu, però sí l’adjectiu: «1. adj. i m. GEOL. Que és (una classe de terra o de roca) de color rogenc» i «2. adj. BOT. Que és (una varietat de pi) de color rogenc»; només si anem a gres trobarem un poc de llum, però poca més: «1. m. GEOL. Roca sedimentària detrítica».  Al seu torn, el DIEC no registra rodeno i es queda en l’entrada de gres: «1 m. [GL]  [LC] Roca sedimentària detrítica, coherent, composta, en més d’un 85 %, de sorra consolidada per un ciment de qualsevol natura, i amb el gra que la forma compost de qualsevol mineral detrític». El DCVB tampoc no entra rodeno.

En els dos casos (RAE, AVL), resulta curiós que només registren l’ús com a adjectiu, quan és usada també com a substantiu, és a dir, s’ha substantivat. Sense anar més lluny, observem l’entrada de l’adjectiu roig, que conté usos en les dos categories gramaticals:





El filòleg Miquel Boronat, en la seua pàgina Eines de llengua, aporta unes notes ben interessants sobre rodeno i gres roig que poden justificar la incorporació del castellanisme/aragonesisme al Diccionari del SALT i al posterior Diccionari normatiu valencià de l’AVL: «Josep Lacreu [cap de la Unitat de Recursos Lingüisticotècnics de l’AVL] ens ha comentat (febrer 2005): «És una paraula que forma part de molts topònims valencians, i això és una mostra clara de com està d’incrustada en valencià, i per consegüent de les enormes dificultats que hi ha en valencià per a poder substituir-la. Però si, damunt, amb les dades de Coromines, resulta que no està clar que siga un castellanisme, l’operació de reemplaçar rodeno per altres paraules és, potser, dubtosament útil. Per això, està incorporada en el diccionari del Salt».

Segons l’etimologista Joan Coromines, en català, rodeno és mot d’origen mossàrab, probablement «heretat del gòtic RAUDAN». És comú em la toponímia (genèric o apel·latiu) «des de la Serra d’Espadà fins al Túria» (Artana, l’Alcúdia de Veo, Olocau de Carraixet, Fondeguilla, Nàquera, Morvedre...). Segons Coromines –a propòsit de la Rodana de Vilamarxant– «hem d’entendre que la forma en -ano, -ana degué ser, primitivament, la romànica pura, que quedà fixada en la seva figura fonètica primitiva, en qualitat de NL; i que en arabitzar-se el país lingüísticament, fou pronunciat rodēno en virtut de la imela».

Finalment, Boronat sentencia: «Algú podria pensar que tanta volta pel mossàrab torna a amagar una antiga aportació aragonesa (o castellana) i en pau».

Qui sap. És la història oculta de les paraules...



Cap comentari:

Publica un comentari

Moltes gràcies pel teu comentari. Entre tots i totes hem de treballar per fer un territori millor.