Què és Espadàniques?

dilluns, 20 de juliol de 2020

«Els Huit d’Artana»: 100 anys de la Declaració del Puntal

per Òscar Pérez Silvestre
Filòleg i investigador

ESPADÀNIQUES vol agrair a l'autor la cessió d'este treball original per al blog, elaborat per a commemorar el centenari dels Aplecs de Betxí que organitzava l'artanenc Vicent Tomàs i Martí.


L’artanenc Vicent Tomàs i Martí (1898-1924) s’havia iniciat en el valencianisme des d’Artana als 16 anys, quan era batxiller i pròxim estudiant de Medicina. En pocs anys, del 1918 al 1923, va desplegar una activitat tan intensa a l’Horta de València, a la Plana i al Maestrat que el fet de pensar com un jove estudiant podia mamprendre tants fronts em fa ballar el cap: la publicació de centenars d’articles en periòdics, mítings i aplecs, la creació de revistes per a la causa valencianista i anticaciquil, excursions arqueològiques, l’escriptura de novel·les i contes, el dibuix..., i encara alguns rastrejos de cultura tradicional al seu poble de la serra d’Espadà. Hem parlat d’ell ací en diverses ocasions sobre la seua vida i obra. Gràcies de nou a l’Equip Espadàniques per brindar-nos espai i temps per a este treball acabat de coure, realitzat per a commemorar els 100 anys de l’inici dels Aplecs de la Muntanyeta de San Antoni de Betxí, planificats i organitzats per ell.

L’avinentesa que ens torna a portar hui el seu nom i la seua història és un fet desconegut fins ara: la convocatòria a Artana d’un acte solemne, romàntic si voleu, en petit comitè, però carregat de significat: una reunió al Puntal d’Artana, a 693 metres d’altitud, unes setmanes abans del I Aplec de Betxí. Era una vesprada calorosa del 22 de juliol de 1920, en plena canícula, ara fa 100 anys, la vespra del romiatge a l'ermita de Santa Cristina, festa grossa del poble.


Vicent Tomàs, fotografiat a sa casa


La labor dels “Solitaris”

Vicent Tomàs i Martí era fill d’un comerciant dels productes derivats de l’espart, sobretot els esportins per a les premses d’oli, una indústria que va definir en el passat el modus vivendi d’este poble de la Plana Baixa i d’altres de la rodalia de la serra d’Espadà. Estudià Medicina a Barcelona i a València, ciutats que van marcar la seua trajectòria de pensament i d’acció valencianista. Des de ben jove entrà en contacte amb el catalanisme a Barcelona i connectà amb les organitzacions Joventut Valencianista (1915...), Agrupació Nacionalista Escolar (1918...) i la Unió Valencianista Regional d’Ignasi Villalonga, i començà a col·laborar assíduament en la premsa catalana i en altres portaveus dels ideals valencianistes com la castellonenca Veu de la Plana, La Correspondencia de Valencia i Pàtria Nova.

La seua contribució més original per al valencianisme fou la cofundació en 1919 de la Lliga Espiritual de Solitaris Nacionalistes amb Carles Salvador, Adolf Pizcueta i Eduard Martínez Ferrando, entre altres. La finalitat d’este grup era posar en relació el personal valencianista dispers per les comarques i portar el valencianisme més enllà del reduït marc urbà, on només havia penetrat tímidament fins aquell moment i els resultats electorals eren ben limitats. Per a ell, era possible superar la realitat caciquil dels pobles –del seu mateix i de la Plana i el Maestrat– i la crisi econòmica derivada de la fi de la I Guerra Mundial actuant des d’esta doctrina. Un titular seu en el fullet agrarista El Crit de la Muntanya –portaveu de la Lliga de Solitaris publicat entre 1922-1923– condensa el missatge fundacional que hi vol fer arribar: «Valencianisme per interés».

La seua estratègia per a la difusió de l’ideari es basava en la influència entre aquells qui tenien un clar ascendent social en el món rural: els mestres d’escola, els capellans i els metges i apotecaris. A banda de mítings i d’una atapeïda agenda d’actes i de projectes i realitzacions, una trobada anual marcaria la força i les orientacions ideològiques del grup: els anomenats Aplecs de la Muntanyeta de Sant Antoni de Betxí, convocats als estius de 1920, 1921, 1922 i 1923. Just aquell darrer any, un mes i mig més tard, s’imposava la dictadura militar de Primo de Rivera, i el dia 1 de febrer de 1924 moria de tifus a sa casa el metge novell Tomàs i Martí, quan a penes havia començat a exercir com a contractat temporal per als ajuntaments de la Vall d’Alba, Vilafamés i Picanya.



Els Huit d’Artana

La versió publicada que ens ha perviscut sobre l’acte d’aquell dia apareix en el diari La Correspondencia de Valencia, en un comentari redactat per Adolf Pizcueta, amic i col·laborador inseparable de Tomàs i Martí. La qüestió, però, és que o Pizcueta no va entendre bé la carta que aquell mateix 22 de juliol de 1920 li escrivia l’artanenc ple de satisfacció, a la nit, en el silenci de sa casa del carrer del Pla d’Artana, o bé la supressió de paraules per al resum deixà un poc ambigu el text. La columna que insereix Pizcueta en la secció anomenada «Acció Valencianista» és bellíssima, però es nota que no hi era present i que l’escriu a partir dels comentaris d’una altra persona. Hem localitzat les dos fonts i amb això es desfà definitivament l’embolic.

Diu el text d’Adolf Pizcueta (transcric literalment):

«Les diades aclaparadores d’estiu obrin un parèntesis en les actuacions col·lectives i trenquen la conexió dels esforços, resultant la labor personal, encara que ben orientada i sense discrepància, de difícil relligament amb la que altres individus isolats realitzen. Sols quan hi ha una coincidència d’elements desapareix d’una manera parcial eixa característica estiuenca.

El moviment valencianista passa també per el silenci de les vacances, per el respecte a les joies de fira. Pero açò que és cert en la ciutat, té la seua força neutralitzadora en alguns pobles. Els nostres valencianistes se relacionen mes cada vegada des de les seues residències i organitzen aplecs que són simultàniament motiu de propaganda i de conservació de l’unitat que al·ludiem.

Hui volem esmentar als valencianistes del Maestrat (sic) per el seu inici en aquesta política. No consisteix en cap acte apoteòsic, en res estrident, popular. Ha estat una cosa senzilla, però tràgica.

En la cum més alta que té la serra Espadà enlairaren la senyera barrada. Onejava damunt les planes castellonenques i valencianes, front a les serres de Castelló i el Maestrat, les cums d’Espadà i Molvedre, és a dir, des de Penyagolosa a les montanyes de Cullera i des del Pic Espadà al mar. Era al atardir.

Fins ací estrictament el fet. Ara penseu tot el que aquells amics valencianistes pensarien des del seu punt d’obir, mentre perdia fortor la llum i es plenaven de melanconía. La seua consciència, el pensament de muntar allí perquè dominés l’espai la nostra senyera i una inevitable recordança sobre la psicología general del nostre poble, faría tràgic aquell moment.

Sentiren la solidaritat i redactaren el Missatge, que copiem a continuació, per figurar en ell els noms dels valencianistes que allí estaven. (...)

Prompte quedarà constituit un grup de valencianistes, que començarà a propagar les nostres reivindicacions per tots aquells indrets.

Per tot açò la nostra cordial felicitació a l’incansable company Vicent Tomàs i Martí, desvetllador de sentiments valencianistes per tot arreu.»

 

Este text –la versió oficial, l'única que va transcendir, diguem-ne– podria fer-nos pensar que el grup de valencianistes havien pujat des d’Artana al pic Espadà («En la cum més alta que té la serra Espadà...», diu), però la carta enviada per Vicent a Adolf ens ho aclareix i ens dona més detalls d’aquella reunió o aplec:

«Artana 22-VII-MCMXX

Company Pizcueta:

Estic content; aquesta vesprada s’ha iniciat el propagament de nostres doctrines per aquests indrets. En la cum més alta que té per ací la serra Espadà, havem enlairat la senyera barrada. Onejava damunt les planes castellonenques i valencianes, front a les serres de Castelló i el Maestrat, les cums d’Espadà i Molvedre, és a dir, des de Penyagolosa a les montanyes de Cullera i des del pico Espadà al mar. Era al atardir.»


 


No hi ha cap dubte sobre la font d’informació per a la crònica de Pizcueta, són ben evidents les similituds. La carta de Tomàs i Martí, document de confessió a l’amic, continua:

«Jo estava entusiasmat. M’acompanyaven set persones quina condició la voràs en aquesta còpia d’un document que vàrem firmar allí i que diu així:

En la cum del Puntal, terme d’Artana (Castelló) a les sis trenta de la vesprada del jorn XXII de joliol de MCMXX, els que sotaescriuen enlairaren per primera vegada en els indrets espadànics la invicta senyera barrada. Des d’aquest cim trametem missatge de germanor a tots els valencianistes del Reialme.

Per a que conste:

Vicent Tomàs i Martí (estudiant, publicista i cap de “Solitaris”), Felip Sales (dibuixant), Joan Vilar (estudiant), Pascual Vedrí (obrer fabril), Abdon Herrero i Badia (Batxiller), Joan Tomàs (comerciant), Ramiro Sabater i Zaragozà (estudiant), Patrici Vilar (estudiant), Josep Mª Alba adherit (practicant).»


Fragment de la columna de Pizcueta, resum de la carta


 Llevat de dos estiuadors, els altres eren d’Artana. Què van fer allà? El líder artanenc ens ho explica també:

«Els hi vaig fer allí dalt un parlament de prop d’un quart, parlant-los dels fonaments del nacionalisme evocant l’Història nostra (...) i els vaig atiar a estimar la llengua que parlaven fins ara sense orgull, fent-los una explicació breu de les grandeses de la parla nostra.

Tots anirem a l’“aplech” de Bechí que organitzaré aviat. La cosa era començar. Ja ho he fet. Ara els donaré conferències ben rabiüdes.»



 

Això mateix: el 26 d’agost de 1920 tenia lloc a la Muntanyeta de Sant Antoni de Betxí el primer Aplec dels quatre que van convocar. Aquella provatura quedà en un grup d’unes vint persones que, tot reconeixent que es tractava d’un assaig, prengueren els acords que donarien el carisma a la resta de convocatòries, les quals adquiriren més volada a partir de l’any següent.

Més enllà de l’èpica que cadascú vulga veure en aquella reunió i en la que podem anomenar "Declaració del Puntal d’Artana", la bona veritat és que va servir per a escampar el valencianisme entre un primer grup d’espadànics que van ser el bressol de la Joventut Valencianista d’Artana, presidida pel barber, practicant i poeta Josep Maria Alba Silvestre.


Cim del Puntal d'Artana, lloc de la reunió


Hi pujarem, sí, pujarem el pròxim 22 de juliol al Puntal d’Artana a la vesprada, a la mateixa hora, a rememorar i celebrar que fa justament 100 anys allí un grup d’amics van fer el jurament de treballar pel País Valencià i per la seua gent. Un acte, potser, menudet, discret, privat, però ple de significacions per a la història d'esta contornada. Ad perpetuam rei memoriam.

 

Agraïments: a Vicent Franch, sempre, per ajudar-me a entrar fa 25 anys en este camí d’investigació sense final.




Cap comentari:

Publica un comentari

Moltes gràcies pel teu comentari. Entre tots i totes hem de treballar per fer un territori millor.