Què és Espadàniques?

dilluns, 19 d’octubre de 2020

Pierre Méchain, el metre i el cel de la serra d’Espadà

 per Òscar Pérez Silvestre

Filòleg, investigador i escriptor


ESPADÀNIQUES vol agrair a l'autor la cessió d'este treball fet expressament per al nostre blog. Gràcies!

Pierre Méchain


El 20 de juny de 1792, enmig del caos social de la Revolució Francesa, dos astrònoms intrèpids partien des de París en direccions oposades a un viatge extraordinari: Jean-Baptiste Joseph Delambre aniria cap al nord fins a la ciutat portuària francesa de Dunkerque, i Pierre-François André Méchain viatjaria cap al sud fins a Barcelona. La seua missió era mesurar el món sobre la base del meridià que passa per l’Observatori de París, en concret l’arc entre Dunkerque i Barcelona. Els resultats d’aquella primera expedició (1792-1799) ajudaren a calcular i definir la longitud del metre com a unitat fonamental del sistema mètric; en aquell moment, el metre era definit com la deumilionèsima part de la distància entre el Pol Nord i l’Equador de la Terra, un estàndard que s’utilitzarà des del 1799 a París i que anirà estenent-se per tot el món.


Observatori de París

El projecte de prolongar els mesuraments de l’arc des de Barcelona fins a Formentera va portar Pierre Méchain a la nostra serra d’Espadà en una segona expedició, concretament l’estiu de 1804. Per als càlculs, utilitzaven el mètode de la triangulació geodèsica: situats dalt d’unes muntanyes seleccionades, feien ús d’un instrument de precisió anomenat cercle de reflexió (o cercle de repetició de Borda) per a mesurar els angles i azimuts formats amb altres cims, amb l’ajuda d’uns fanals reflectants que funcionaven amb oli i amb espills parabòlics per a l’observació nocturna, col·locats en cada punt d’observació. Eren els anomenats réverbères en francés. Els triangles que formaven donaven les distàncies buscades utilitzant la trigonometria. Amb totes les dades obtingudes encara s’havien de fer càlculs amb l’ajuda de fórmules matemàtiques per a salvar les diferents altures dels punts d’observació (zenit), els angles que feien els costats dels triangles respecte del meridià (azimut).

Joan Rofes Mestre s’aproxima a les condicions laborals d’aquells investigadors amb estes paraules: «Per comprendre les condicions en què treballaven cal destacar que en aquesta època a la península hi havia una forta epidèmia de febre groga i eren centenars les persones que morien per aquesta causa. La gent emigrava de les ciutats cap als pobles. En les triangulacions, instal·laven als diferents cims com una mena de tendes de campanya índies de set metres d’alçada sota les quals hi posaven els aparells mesuradors. Pujaven als diferents cims amb mules o a peu i solien quedar-se a dormir en els pobles més propers al punt en qüestió». Afegirem que per fer les observacions nocturnes s’havien de quedar a la muntanya, i que quan el vent o altres elements desmuntaven la instal·lació, els movia o s’apagaven els fanals reflectants havia d’anar algú a aquell punt geodèsic a refer l’estació.


Instrumental per als mesuraments


Pierre Méchain (Laon 1744-Castelló de la Plana 1804), a més de matemàtic clarivident, era també conegut com a astrònom, i de fet va descobrir 8 cometes i 26 objectes del cel profund. Alguns dels descobriments van ser atribuïts a altres astrònoms, com és el cas del cometa Encke. Segons Ken Alder (The Measure of All Things: The Seven-Year Odyssey and Hidden Error That Transformed the World, Nova York, 2002), Méchain va contraure malària a la zona de l’Albufera mentre treballava en l’estació d’observació pròxima a la muntanya de Cullera. L’Encyclopaedia Londinensis confirma esta idea, i afegeix que la va contraure per les exhalacions de les marjals on es plantava l’arròs. D’allí degué passar a València, al Puig de Santa Maria i, finalment, a la serra d’Espadà (possiblement amb el seu fill), on la febra començà a desenvolupar-se el 5 de setembre de 1804. El van poder convéncer perquè es traslladara a Castelló a descansar i curar-se el 12 de setembre. La sort, però, no va jugar al seu favor i el 20 de setembre de 1804 moria a Castelló als 60 anys. Un monòlit el recorda al Parc Ribalta.




Davant d’este tall en sec, el 2 de maig de 1806, el Bureau des Longitudes encomanà les tasques de represa del mesurament del meridià (abandonades per la mort de Méchain quan només s’havien enllestit 5 de les 16 triangulacions previstes) al físic, astrònom i matemàtic Jean-Baptiste Biot (1774-1862) i al jove astrònom rossellonés François Aragó (1786-1853), qui després d’esta missió va tindre un ascens meteòric en la seua carrera científica i arribà a ministre de la República Francesa, càrrec des del qual aconseguí millores socials molt remarcables. Aragó i Biot aplegaren al setembre de 1806 a Barcelona per començar tot seguit les operacions allà on Méchain les havia deixades al Desert de les Palmes, estació que fou unida per triangulacions amb el punt elegit de la serra d’Espadà, el de Cullera (la Ribera Baixa), el del Montgó (la Marina Alta) i el d’Ares del Maestrat. Pel mes de gener de 1808, Biot retornà a París amb les dades enllestides dels setze triangles.


Triangulació completa de Biot i Aragó


En les obres completes de François Aragó hem trobat on van instal·lar el vèrtex d’Espadà i el motiu: «Le vrai pic d’Espadan avait trop peu d’étendue pour que nous pussions nous y établir et nous dûmes mettre notre station sur une hauteur voisine qu’on nomme la Altura de la Pastora». És a dir, que l’autèntic pic d’Espadà era massa estret per a instal·lar allí l’estació i ho van fer en una altura pròxima, l’Alt de la Pastora (1.044 m), que és on està i podem visitar el punt geodèsic.




La descripció completa, que apareix més avant, explica: «La station d’Espadan est sur une hauteur qu’on nomme la Altura de la Pastora (la montagne de la Bergère), et qui est située entre la Râpita, que sa forme conique fait reconnaître de loin, et le vrai pic d’Espadan sur lequel on ne put s’établir à cause de son peu d’étendue. Le versant méridional de la chaîne d’Espadan est extrêmement escarpé; du côté du Nord, au contraire, les chemins qui conduisent aux petits villages d’Alcudia et d’Algimia sont praticables même à cheval».

Aragó anava acompanyat pel valencià Josep Chaix i el gallec José Rodríguez González, els dos comissaris que havia designat el govern espanyol per a la missió. Els tres van estar a l’Espadà fent observacions i càlculs del dia 1 al 14 de juny de 1807.


Josep Chaix i José Rodríguez
al Paranimf de Saragossa
Francesc Aragó















L’estació de l’Espadà forma vèrtex en els triangles X, XI, XII i XIV, que es concreten així:

Triangle X: Ares-Desert de les Palmes-Espadà

Triangle XI: Desert de les Palmes-Espadà-Cullera

Triangle XII: Espadà-Cullera-Montgó

Triangle XIV: Desert de les Palmes-Espadà-Montgó

 

Adés comentàvem com eren més o menys les instal·lacions, que no sempre eren fàcils de posar. Com a exemple, llegiu este fragment de la memòria escrita per Biot i Aragó, referit al Montgó:

«Il n’y avait pas de chemin pour arriver au sommet: on en tailla un dans le roc même; mais ensuite, lorsque l’on connut mieux la montagne, on en trouva un autre un peu plus commode dans le fond d’un ravin creusé par les pluies et par les éboulements des neiges. Ce fut à travers ce ravin, à peine praticable pour des hommes, que l’on monta, non sans peine, les caisses des réverbères, les miroirs, une tente et les planches de la cabane; mais ces faibles abris étant incapables de résister aux terribles coups de vent auxquels cette montagne est exposée, à cause de sa hauteur et de son isolement dans la mer, on fut obligé de construire une petite maison en pierres sèches dans une anfractuosité du rocher. Là, des matelots s’établirent et passèrent la moitié de l’hiver au milieu des ouragans et des neiges, allumant nos signaux toutes les nuits, jusqu’à l’époque où nous vînmes nous-mêmes les remplacer avec nos cercles, et porter en ce point le centre de nos observations».

D’este fragment podem ressaltar els patiments i els esforços titànics que hagueren de fer aquells científics –i les persones oriündes que de segur llogaven– per a estudiar i establir punts de referència que hui potser no ens qüestionem. A més, ens parla dels materials que posaven en cada estació (fanals, espills, una tenda i taulers de fusta) i de les persones encarregades de mantindre la llum nocturna per poder fer les observacions des d’un altre punt.




El cas de l’Espadà no devia ser diferent; si no era hivern com a Dénia, era estiu, el ple de l’estiu. Estant a la Mola d’Ares el 6 de juliol de 1807, Aragó i Chaix escrivien: «tems assez calme; la série a été achevée vers les 4 heures du matin, après la 38me observation, parce que le brouillard a fait disparaître le réverbère d’Espadan».

Però l’hivern anterior ja havien tingut algun problema amb l’estació. Escriu Biot: «Biot. Le 5 décembre 1806, de six heures à dix heures du soir. Réverbères d’Espadan toujours très brillants. La tente d’Espadan avait été enlevée quelques jours auparavant par le vent du Nord; mais M. Arago était allé la replacer, et avait remis les réverbères au centre de la station, exactement au même point que dans les séries précédentes». El dia 31 de desembre també els va donar algun maldecap: «Arago et Biot. Le 31 décembre 1806 (...) à la seizième observation, la lumière d’Espadan parut éprouver une diminution subite de grandeur, à tel point que l’on pensa qu’un des deux réverbères de cette station s’était peut-être éteint et n’avait pas été rallumé. On nota l’heure exactement pour vérifier cette circonstance. On s’est assuré depuis que les deux réverbères d’Espadan avaient brûlé toute la nuit sans interruption. Nous n’avons rapporté cette remarque que pour ne point altérer, même dans les plus petites circonstances, les détails consignés sur nos registres originaux».

Altres anotacions interessants que hem trobat són les següents:

«Arago. Le 9 décembre 1806; vent d’une force prodigieuse pendant cette série; les réverbères d’Espadan ont été éteints plus de 30 fois; ceux d’Iviza étaient plus tranquilles et se voyaient assez passablement; après le douzième angle ona cessé de rallumer les réverbères d’Espadan, et nous n’avons pas pu continuer les observations.

Arago et Biot. Le dimanche 30 novembre 1806, depuis 6 h du soir jusqu’à 9. Tems assez beau; vent frais du S. au commencement de la série. Les réverbères d’Espadan sont toujours très brillants.

Arago. Le 12 mai 1807; vent O. assez fort. (...) Au coucher du soleil, la montagne du Desierto de Las Palmas était entièrement plongée dans le brouillard; l’horizon était un peu plus clair du côté d’Espadan, mais on n’apercevait que très-difficilement les arbres qui avoisinent la station; aussi la lumière de nos signaux de nuit fut-elle faible, large et diffuse.

Arago et Chaix. Le 26 juin 1807, à 2 h du matin. Nous fûmes forcés d’interrompre la série après le dixième angle, parce que le vent qui soufflait dans la direction d’Espadan, éteignait si fréquemment le réverbère de cette station, que son apparition ne durait jamais plus de 3 ou 4 secondes.

Arago et Chaix. Le 27 juin 1807. Il est probable que le réverbère le moins éloigné d’Espadan était plus souvent éteint que l’autre, puisqu’il était moins garanti, ce qui aura occasionné une augmentation dans la valeur de l’angle.

Arago et Chaix. Le 30 juin 1807, à 11 h 3/4, les réverbères de Ares sont très brillants; ceux d’Espadan, au contraire, sont faibles à cause des brumes».

 

Quan coneixem les històries d’aquells científics, dels viatgers, dels fets que han passat en estes muntanyes, en el nostre cor es desperta una emoció íntima. Haver tingut ací personatges tan importants per a l’avanç de la ciència, com Pierre Méchain i François Aragó, ens ha d’omplir d’orgull; però d’un orgull actiu, mai de mirar-se el melic. La lliçó que hem d’extraure’n és que, gràcies en part a la muntanya que dona nom a la serra, els científics van tindre un suport físic per a delimitar la longitud del metre i per a dibuixar l’arc entre Dunkerque i Formentera, i que s’hi va establir un vèrtex geodèsic que forma part d’una xarxa planetària de triangles les coordenades dels quals s’han calculat amb la major precisió possible (tot el globus està comunicat a través de vèrtexs geodèsics, que a més es basen en el mateix sistema de coordenades). Estes posicions serveixen a l’Institut Geogràfic Nacional per a calcular desnivells, fer mapes topogràfics, calcular altituds, distàncies... No és estrany que des de l’any 1975 estiguen protegits per llei.





Cap comentari:

Publica un comentari

Moltes gràcies pel teu comentari. Entre tots i totes hem de treballar per fer un territori millor.