Filòleg i investigador
ESPADÀNIQUES vol agrair novament a l'autor la cessió d'un treball per a este
blog, publicat originalment en el número 30 la revista de cultura popular Caramella (gener-juny 2014)
La seua memòria no s’ha perdut, gràcies sobretot
als estudis que Vicent Franch inicià en la dècada dels 80 i que altres persones
han revisat i continuat fins al moment actual. De fet, anualment es fa alguna
trobada a l’ermita de Sant Antoni de Betxí –on es realitzaren els quatre aplecs
entre 1920-1923– per recordar-lo i hi ha alguna iniciativa que encara no ha
quallat en forma de fundació del seu llegat valencianista.
Les pàgines que segueixen volen ser un humil
homenatge a aquell homenot traspassat prematurament als 25 anys, que no sabem
què hauria arribat a fer i a ser en els anys a venir de la dictadura de Primo
de Rivera, la II República i més enllà. El que sí que sabem és la llavor que va
sembrar en un lapse relativament breu; una llavor germinada que li han
reconegut les generacions valencianistes de tots els temps.
La labor dels
solitaris
Vicent Tomàs i Martí (Artana 1898-1924) era fill
d’un comerciant de l’espart i dels productes derivats, sobretot els esportins
per a les premses d’oli, una indústria que va definir en el passat el modus
vivendi d’aquest poble de la Plana Baixa i d’altres de la rodalia de la
serra d’Espadà. Estudià Medicina a Barcelona i a València, ciutats que van
marcar la seua trajectòria de pensament i d’acció valencianista. Des de ben
jove entrà en contacte amb el catalanisme a Barcelona i connectà amb les
organitzacions Joventut Valencianista (1915...), Agrupació Nacionalista Escolar
(1918...) i Unió Valencianista Regional d’Ignasi Villalonga, i començà a
col·laborar assíduament en la premsa portaveu dels ideals valencianistes com La
Veu de la Plana o La Correspondencia de Valencia.
La seua contribució més original, però, fou la cofundació en
1919 de la Lliga Espiritual de Solitaris Nacionalistes amb Carles Salvador i
Adolf Pizcueta, entre altres. La finalitat d’aquest grup era posar en relació
el personal dispers per les comarques i portar el valencianisme més enllà del
reduït marc urbà, on només havia penetrat tímidament fins a aquell moment. Per
a ell, era possible superar la realitat caciquil dels pobles –del seu mateix i
de la Plana en general– actuant des del valencianisme. Un titular seu en el
fullet agrarista El Crit de la Muntanya –portaveu de la Lliga de
Solitaris publicat entre 1922-1923– condensa el missatge fundacional que hi vol
fer arribar: «Valencianisme per interés». La seua estratègia per a la difusió
de l’ideari es basà en la influència entre aquells qui tenien un clar ascendent
social en el món rural: els mestres d’escola, els capellans i els metges. A
banda de mítings i d’una atapeïda agenda d’actes i de projectes i
realitzacions, una trobada anual marcava la força i les orientacions
ideològiques del grup: els anomenats Aplecs de la Muntanyeta de Sant Antoni de
Betxí, convocats en els anys 1920, 1921, 1922 i 1923. Just aquell darrer any,
un mes i mig més tard, s’imposava la dictadura militar de Primo de Rivera, i el
dia 1 de febrer de
1924 moria de tifus a sa casa el metge Tomàs i Martí, que a penes havia
començat a exercir com a contractat temporalment pels ajuntaments de la Vall
d’Alba, Vilafamés i Picanya.
Tomàs i Martí i
la cultura tradicional
En la biobibliografia de Vicent Tomàs hi ha un
aspecte molt poc estudiat, i és el temps que dedicà a atendre les crides de
recopilació de mostres de cultura popular que sorgiren en les primeres dècades
del segle XX. Tot i que el seu treball no és massa ampli en aquest camp,
conéixer-ho ens ajuda a acabar de dibuixar el perfil d’un home preocupat pel
patrimoni del seu poble, entés lato sensu. En la seua trajectòria
intel·lectual s’entrellacen la reescripturació de llegendes espadàniques,
l’etnopoesia, els relats de costums i festes, el dibuix, l’arqueologia i una
frustrada col·laboració en el Diccionari de Mn. Alcover. Entrem-hi a
pams.
Arqueologia, dibuix...
Quan
llegim els articles que Tomàs i Martí publicava en la premsa, descobrim la gran
estima que sentia pel seu país. No és estrany, per tant, que estimara tant el
seu paisatge, la seua història, la seua llengua i això anava acompanyat de
l’interés per l’excursionisme, i, per derivació, la inclinació per les restes
arqueològiques. Ell mateix degué contagiar aquesta dèria al seu germà Joan (dos
anys més menut, 1900-1975), que en els primers anys 20 van ser capaços de
trobar diversos jaciments prehistòrics, ibèrics i romans al terme d’Artana i
rodalia. Uns anys després de la mort de Vicent, Joan fou denunciat per les seues
indagacions i va desviar la seua atenció cap a les fortaleses espadàniques.
Segons ens diu l’arqueòleg Francesc Esteve Gàlvez, «trobà més atraients les
ruïnes dels castells, on surt la bella ceràmica vidriada, que cada vegada
l’interessava més... Amb el temps, restaurant allò que trobava als castells o
adquiria fent compres i canvis, arribà a constituir un esplèndid conjunt, que
feia goig veure». Joan, com a bon excursionista, «sentia vivament el paisatge i
de tant en tant pintava. Quadres que alguna vegada copsaren l’hora i l’ambient
de la serra, d’una impressió vibrant, lluminosa, malgrat foren pintats sense
aquella formació professional que s’adquireix a les escoles», ens diu Esteve en
les seues memòries. Vicent també dibuixava, i conservem una bona col·lecció
d’esbossos i peces definitives de les seues excursions de lleure sobre ermites,
convents, mines, castells, molins, muntanyes, algun tipus popular, etc.
 |
| Convent de Sta. Caterina (Onda). Dibuix original de VTM, realitzat el dia de Fira del Carme d'Onda. Podeu veure la crònica que va escriure ací. |
El DCVB i l’Espadà
Seguint els dietaris de les eixides de Mn. Alcover
pel País Valencià, podem saber que no va visitar mai els pobles de la serra
d’Espadà; els deficients mitjans de transport de l’època el van portar per la
Plana –a Onda a tot estirar, gràcies a la Panderola– quan anava de camí a
València o cap a Tortosa. Els esments que hi podem trobar a l’Espadà són de
comentaris dels col·laboradors o pels complements que anys a venir hi faria el
valencià Sanchis Guarner amb Francesc de Borja Moll en la visita filològica a
Aín per a l’obra de l’Atlas Lingüístico de la Península Ibérica.
Gràcies als treballs de digitalització del fons
Alcover que ha realitzat la professora Maria Pilar Perea, hem pogut localitzar
una carta del 3 de juliol de 1922 escrita per Tomàs i Martí al canonge
manacorí, que ell va respondre el 15 de setembre en missiva que no ens ha
pervingut. De fet, Tomàs no consta en la base d’antropònims del Bolletí del
Diccionari que publicava Mn. Alcover, així que hem de presumir que o bé no
acceptà el seu oferiment o bé no el pogué realitzar com volia. Tomàs i Martí li
escriu com a director d’El Crit de la Muntanya en aquests termes:
«Feia temps que volia posar-me en relació amb
vosté per a col·laborar en l’obra de recerca dels mots dispersos que formen en
(sic) tresor de nostra llengua. Al hora que un desitg de patriotisme un
altra finalitat m’empeny a posar-me a les seves ordres.
Se que voste retribuix aquesta col·laboració.
Espere em dira les condicions i el que tinc de fer
per a ajudar. Visc a Artana durant les vacances escolars i aquesta comarca,
Serra Espadà de Castelló, es de les menys conegudes filològicament. Crec que
alguna paraula nova podria aportar-se al Diccionari.
L’afany de la remuneració no’s per dar-me cap
satisfacció personal si no per vore la manera de dur-li alguna minsa ajuda a
“El Crit de la Muntanya” humil publicació que dirigix, unica en nostra llengua
que existix ara al Reine de Valencia.»
Efectivament, el fullet portaveu del valencianisme agrarista resultava quasi sempre deficitari i sobrevivia amb els donatius dels simpatitzants. Sembla que per aquest cantó no hi va arribar cap ajut i no es van materialitzar les ganes de Tomàs i Martí de fer de corresponsal de l’Espadà, una regió que coneixia perfectament i que recorria sovint fent excursions.
Retalls de cultura tradicional en la seua obra
Per la seua labor propagandística de difusió del
valencianisme polític incipient, Tomàs i Martí és un gran escriptor d’articles
periodístics. Té una obra ingent en la premsa que va recuperar i seleccionar
Vicent Franch en 1980 en el segon volum d’El valencianisme agrarista
(1918-1923). A més, té contes destinats a la revista El Cuento del
Dumenge («Les penes d’un romàntic» (1916), «Flor de drap», «¡Campanes de la
meua terra!», la traducció de Poe «El gat negre» i «Les ombres maleïdes», totes
quatre del 1920) i diverses novel·letes inèdites (Els herois d’Hespèria,
Lliris de passió, El remans sedant, Retaule sentimental, Un
camí...). Tota aquesta immensa tasca es concentra en pocs anys de joventut,
els únics que va viure, i amb tot Adolf Pizcueta en digué que «el seu
llenguatge enriquit pel lèxic de la part de Castelló, que hi habitava, depurat
dels barbarismes i grolleries a què està condemnat el valencià actual, apte i
flexible per a l’expressió, el col·locava entre els millors prosadors
valencians». Certament, és un llenguatge viu alliberat de certs encarcaraments
de l’època i sovint de la temàtica costumista tan agradosa en aquells primers
anys de recuperació nacional. Ell, però, fa ús del costumisme com a element per
a emmarcar la narració i defuig les petrificacions folklòriques, que tant
criticà.
En aquest apartat incloem dues modalitats de
textos que connecten directament amb la cultura tradicional viva en les dècades
de la primeria de segle. Es diferencien pel grau d’intervenció de l’autor i per
la naturalesa: en els poètics, Vicent Tomàs i Martí es limita a transcriure’ls
tal com brollen de la boca de iaies o infants; en els narratius, es tracta
d’una recreació descriptiva (i, en conseqüència, literària) d’aspectes que
l’autor ha recollit de la tradició oral del seu poble o que coneix per
experiència personal. Ara com ara no entrem en les escenes de caire tradicional
que esguiten les seues narracions literàries.
Des del 1920, el Boletín de la Sociedad
Castellonense de Cultura (BSCC) havia encetat una campanya per a la
recol·lecció de les pregàries, supersticions, cants tradicionals, parèmies,
contes, llegendes, etc., en valencià o castellà, que encara es podien sentir
als pobles. Era Àngel Sánchez Gozalbo qui hi feia la crida per recollir tota la
saviesa popular valenciana, i s’interrogava: «¿Podrá llegarse a recoger todo el
folk-lore del reino de Valencia? Si todos los idealistas y valiosos componentes
de la Lliga Espiritual de Solitaris, si todos los aficionados, modestos
trabajadores y curiosos que se hallan diseminados en ciudades, villas y lugares
acuden con sus aportaciones y respuestas, una espléndida floración anunciaría
sazonados frutos. Una buena voluntad al servicio de una mediana actividad es
cuanto se necesita para ser colaborador». El BSCC publicava qüestionaris
orientatius presos dels models emprats per Sebastià Farnés i Badó, que el 1913
havia publicat el primer volum de la Paremiologia catalana comparada,
finalitzada a partir del 1992 per Columna.
Vicent Tomàs i Martí va participar en el projecte
al costat d’altres lletraferits de l’època relacionats amb la Castellonenca,
com ara Carles Salvador, Joan Manuel Borràs Jarque, Àngel Sánchez Gozalbo,
Salvador Guinot, Manuel Lamata, Josep Pascual Tirado, Tomàs Roig, Francesc
Mateu Llopis, Gaetà Huguet, Emiliano Benages, Vicent Giménez, Emili Sanchis,
Josep M. Arnau, Emili Calduch, Donís Nostrort, Josep Garcia Tirado, fra Andreu
Ivars, Ricard Carreras Balado, Joan Simon, Joan Bta. Porcar i Manuel Betí. En
total es publicaren 73 exemplars de fitxes entre 1920-1930. A Tomàs i Martí
li’n publicaren huit recollits entre 1920-1921, tres mentre vivia i altres cinc
pòstumament (1928-1929). Entre els seus manuscrits hem trobat anotacions en
brut d’altres tres pregàries inèdites: una en absentar-se de casa (vegeu un
treball meu en Caramella IV, 2001), una molt extensa a sant Vicent i una
altra a la Mare de Déu del Roser.
De l’altre grup esmentat, a tall de mostra,
parlarem de la llegenda literaturitzada de la conquesta del castell roquer de
Castro i del relat de la transhumància al seu pas per Artana. Pel que fa al
text de la llegenda de Castro (en terme de Fondeguilla), fou publicat en
castellà dins La Correspondencia de Valencia el 14 de juliol de 1919.
Segons que ens avisa Vicent Tomàs, era una llegenda viva en el seu temps i
coneguda a diversos pobles de la Plana Baixa i Alta. De fet, en altres pobles de
l’Espadà es contava aquesta mateixa llegenda per a la conquesta jaumina del seu
castell. Per altra banda, el relat de la transhumància inclou un dibuix seu
inèdit que reproduïm ací i conta el pas dels ramats xurros pels assagadors i
corrals dels pobles de l’Espadà, un món que recentment ha estudiat i publicat
l’amiga Teresa Casquel en dos llibres de rutes del Centre Excursionista de
València, Caminos de trashumancia. Vos deixe amb la lectura relaxada d’aquest
passatge inèdit, cedit amablement per Vicent Franch.
"Els ganaos churros"
 |
| Corral de la Masadeta (Artana), dibuixat per VTM |
A
mitjans d’octubre, quan començaven a esdevindre gèlids els oratges de
tramuntana i es tornaven sanguinosos els pàmpols dels ceps després de veremades
les vinyes, assagadors avall, venien els ganaos churros que fugint de la
inclemència de la hivernada a l’Aragó, cercaven pasturatge, amagat per la neu a
les terres d’origen.
Era
bonic veure devallar els ramats, seguint a les manses que brandaven
l’esquelleta, balant humils sota l’esguard dels pastors, i vailets que
llançaven cops de roca en desmandar-se alguna ovella.
Tot
l’hivern se’l passaven a d’aquestes terres, fins que amb la rialla de la
primavera es desensopegaven les terres de Terol sortint tots el dia de Santa
Creu, veredes amunt, cap al Mas Quemao i el Puerto Mingalbo.
Ací
tancaven el ramat en quansevol d’aqueixos corrals de ganao que voreu casi
enderrocats vora la rambla dels assagadors. En aquells cercats coberts de teula
en una mitat sostingudes per rústegues arcades, feien nit ovelles i pastors.
Aquests últims tenien en un recó del corral una estança petiteta de sostre en
volta, com un aljup, amb un banc i una llar de parets tosques i ennegrides, amb
uns carcaus que feien d’armaris. Damunt del banc jeien els pastors amb sacs
plens de palla, i a la llar s’escalfaven i coïen la vianda: arròs i queredilles
fadrines (1), o les tortes cuites en el pedrís i els caps de les ovelles qu’els
se morien, cuits sota la cendra.
Després
que post el sol tancaven el ramat, feien una estona de vetllada, allumenats amb
teies o un llumet, fins que la son els aclucava les parpelles i ensonyats es
deixaven caure damunt les saques de palla.
Per
dematí, amb el sol, es llevaven marxant amb el ramat cap a les muntanyes a
passar un altre jorn de solitud pels cingles i barrancs deturant son esguard en
un tallant de penyes o espandint la mirada per un ampli horitzó amatents a les
ovelles que anaven pasturant.
Els
diumenges matinet anaven al poble a missa primera i després a casa del corraler
(2), que els donava la tradicional lliura d’oli que ells guardaven en banyes de
bou.
Només
cumplir amb Déu i fer el seu comiat, retornaven al corral a treure les ovelles
que esperaven balant que obriren la porta del cercat per sortir a pasturar
altre jorn.
Ah,
els dies de pluja al corral! Els pastors fent corda davant d’un foc minso i
fumós, escoltant com balaven les ovelles a prop seu.
Així
tota la invernada i els primers jorns de primavera, fins al dia de Santa Creu,
que llevaven podria dir-se la tenda retornant a l’Aragó on ja s’amostraven les
humils matetes de brossa.
NOTES DEL TEXT
(1)
Diuen fadrines a les llegums cuites sense cap mescla de carn ni bacallat.
(2)
Amo de la tanca.
 |
| Corral de la Masadeta, en l'actualitat (Artana) |
