La primera narració espadànica de Vicent Tomàs i Martí (1915)

per Òscar Pérez Silvestre
Filòleg, investigador i escriptor

ESPADÀNIQUES vol agrair novament a l'autor la cessió d'un treball inèdit per a este blog.

«Han passat alguns anys des de que un matí fred –un fred que es clavava en la carn com agulles– acompanyàrem per darrera volta a Vicent Tomàs i Martí per entre aquelles montanyes familiars en les seues narracions i contes, en les seues converses i en les seues invocacions de patriota».

Adolf Pizcueta (1933)

 

Vicent Tomàs i Martí, a l'ermita del calvari d'Artana (1917)

Ho diré una vegada més, i no serà l’última: fa anys que estic enamorat intel·lectualment de Vicent, aquell artanenc prolífic i polifacètic que va morir als 25 anys i ja havia deixat una obra immensa. Els valencians, però, som de memòria curta i de vegades no tenim ni llapissera per recordar que no tot està per fer. Capbussant-nos en el passat trobem torxes que un dia van voler il·luminar foscors, injustícies, despertar consciències, fer que la vida dels seus conterranis millorara, que es desferen de lligasses que els encadenaven a un sistema corrupte regit per la por de perdre el jornal, el pa, la vida.

Vicent Tomàs i Martí era un d’aquells jóvens. Just en acabar la carrera de Medicina a València (1923) i d’acomplir amb beneplàcit dels pacients les primeres destinacions provisionals de metge, va i es mor. Era l'1 de febrer de 1924. En quatre o cinc anys havia pogut aconseguir que els valencianistes solitaris que campaven disseminats en alguns pobles valencians s’aglutinaren i es reuniren al voltant d’algunes publicacions periòdiques, en mítings i en quatre aplecs anuals a la muntanyeta de Sant Antoni de Betxí (1920-1923).

La mort li va vindre massa jove, però ja era un referent i tenia una fama indiscutible en els cercles valencianistes. Tot havia començat cap al 1915, quan es preparava a València per ingressar a la universitat. Allà, als 16 anys, va entrar en contacte amb els valencianistes que comandava Eduard Martínez Ferrando, al qual sempre va tindre com a «volgut amic i guia».

El 31 de juliol de 1915 havia tingut lloc la protesta en la gala dels Jocs Florals de València per la intervenció d’un mantenidor forà que ni coneixia mínimament del valencià. Allò trencava la tradició, hi hagué una protesta al galliner del Principal, articles de premsa i algunes detencions durant unes hores. Vicent no hi era, però envià des d’Artana una carta de suport al grup protestatari que s’arrecerava en el setmanari Pàtria Nova.

Uns dies més tard datava a Artana la que és, molt probablement, la seua primera narració: «L’abre del agüelo». La primera part fou publicada en el número 95 d’El Cuento del Dumenche (24-10-1915), i la segona en el número 96 (31-10-1915). Ja era tardor avançada. El director d’El Cuento era Vicent Miquel Carceller, amb qui podia tindre ja una relació pels estudis a València o bé va anar recomanat pel seu mentor Eduard. Siga com siga, és un detall que no ens lleva la son. El cas és que esta senzilla narració breu, amb elements biogràfics possibles, no era coneguda fins ara i inaugura –mentre no es demostre el contrari– la seua obra literària i periodística en les publicacions valencianes.

I n’hi ha més encara: deixant a part algun poema anterior, alguna crònica excursionista, la historiografia morisca tan agradosa a la Renaixença i algun esment de lluny de la serra d’Espadà, este text de Tomàs i Martí és el primer document que usa la serra com a espai narratiu. És important això: per primera vegada, la nostra serra és el marc d’una narració, un espai de ficció per a la prosa de creació. El text no esmenta mai ni el poble ni la contrada, però s’hi endevina; no es prodiga en detalls, però s’hi intueix... Més tard vindrien altres contes més ben construïts amb Artana com a protagonista, que van passar per la impremta i constitueixen, juntament amb este humil i intimista «L’abre del agüelo», el primer corpus de narracions íntegrament espadàniques.

D’ell va dir l’amic fidel i amb bon criteri Adolf Pizcueta, que «el seu llenguatge enriquit pel lèxic de la part de Castelló, que hi habitava, depurat dels barbarismes i grolleries a què està condemnat el valencià actual, apte i flexible per a l’expressió, el col·locava entre els millors prosadors valencians». En 1933 encara diria: «En literatura, sense dubte, des del punt de vista del llenguatge fluid, de la construcció i de l’emoció, les seues proses eren lo únic bo i de pervindre que es fea». Certament, és un llenguatge viu alliberat de certs encarcaraments de l’època i sovint de la temàtica costumista tan agradosa en aquells primers anys de recuperació. Ell, però, fa ús del costumisme com a element per a emmarcar la narració i defuig les petrificacions folklòriques i el tòpics, que tant criticà. Quan llegiu la narració tingueu en compte la seua edat, el romanticisme, l’aïllament, la cerca de la solitud i de l’autenticitat, i també les vacil·lacions ortogràfiques i idiomàtiques d’aquell jovenet artanenc que aspirava a entrar en el circuit literari valencià –en valencià– des de l’espai que millor coneixia: Artana i la serra d’Espadà.

Les nostres intervencions ortogràfiques han sigut mínimes, només orientades a facilitar la fluïdesa mental en la lectura. Espere que la gaudiu tant com jo. Era un 27 d’agost de 1915 quan Vicent hi posava el punt final.

Trenant espart

L’arbre de l’agüelo

I

Era en lo més caliu de l’estiu. Totes les vesprades, després de dinar, aguantant els sofocants rajos del sol, anava per la polsosa carretera, apoiat en el seu gaiatet, el tio Joan del Molí. En aquelles hores de sol ardent, el bon vell anava a buscar la sombreta de costum a on passava les vesprades.

L’arbre que donava asilo al tio Joan era un alcornoc majestuós que s’alçava frondós, fea alguns segles. Pot ser que en altres temps a altres vells emparara baix la seua verda copa.

Estava situat a un mig quart del poble i a quaranta passes de la carretera, i, per lo tant, es vea d’allí el trànsit de la gent.

Tots els xiquets que anaven per la carretera passaven per l’alcornoc per a que el tio Joan els contara cuentos de morts i de bruixes o susoïts d’altres temps.

I quan estava a soles el vell, quan els xiquets o els amics l’olvidaven, més caritatius els aucellets, se paraven en les branques de l’arbre per alegrar al tio Joan amb els seus harmoniosos cants.

Com el punt de l’alcornoc i el poblet paraven altets i entremig, com invadejable llac, la verda horta, se veen els dos punts, i per això contemplava el vell, front de si, les xaparres cases i l’esvelt campanar sobreeixint entre elles, les muntanyes dels altres pobles, confundint-se en l’infinit o pareixent negrosos núvols.

L’alcornoc era la vida, era la distracció, era l’observatori del tio Joan, pues de baix d’ell predia acertadament els canvis de temps, trobava en la xarra amb els xiquets o amb els amics conhort a la seua vellea i pareixia que allí li fugien uns anys.

Allí aguantava la pesadés de les hores, hasta que el toc de l’Avemaria, després de la posta del sol, amb les seues tres campanades, donava l’imperi a la foscor.

Entonces, el vell fea un esforç i s’alçava, i apoiant-se en el gaiatet mamprenia la tornada amb calma, a espaiet, com les hores del pesar, i adonant-se de que ja havia passat en este món un altre dia.

La jovenalla tornava alegre del treball. Quan passaven per la vora del tio Joan li donaven l’adéu amb respecte.

II

Passava jo per la carretera, i baix de l’alcornoc vaig sentir la tos, que era l’únic senyal de vida que donava el decrèpit cos del vell.

Pugí a l’alcornoc per a conversar amb el tio Joan de les coses passades.

Amb veu entrecortâ i ademans tremolosos, me contava els plaers, les costums i els tràgics drames de la seua joventut. Li caïen les llàgrimes al contar-me més de quatre fets. ¡Pobres personatges de les històries del vell! La terra, cobrant son tribut a la humanitat, se’ls ha endut, hui, u; demà, l’altre; despús-demà, aquella, i així tots. Tot un temps, tota una època, per a donar lloc després d’ensenyança a altres èpoques i temps, a noves generacions que també seran substituïdes.

La mort de les tradicions, de les velles costums, susoïx al mateix temps que la mort de certs individuos, que, per cultura o incultura, eren fervents aimants dels records dels avantpassats.

Aquell vell, al recordar son passat, sols desitjava una cosa: anar a reunir-se amb els seus companys baix les fredes lloses del sepulcre.

De quant en quant, alguna falcia creuava ràpida l’espai, seguint-la el vell amb la mirada indiferenta.

L’evocadora parla del vell m’atraïa moltes vegades a l’alcornoc per a fer-li companyia i enterar-me del passat, que com a ver aimant de la granor del poblet recollia amb plaer dels seus trèmuls llavis.

III

Ja moria l’estiu quan una vesprada vaig anar a l’alcornoc, i amb gran pesar vaig vore que el vell no estava allí.

Vàries vesprades més aní cap a l’alcornoc, i el vell sense anar.

Aquell lloc que tanta melengia tenia al crepúscul, ja no tenia per a mi atractiu, pues l’ànima d’allí no estava; fea dies que no venia a embellir el paisatge, a robar-li algo de força i esplendor a la Naturalea.

La família del tio Joan me digué que els canvis de temps li afectaren molt al vell, i s’havia vist obligat a gitar-se en lo llit, a sepultar-se en les negrures del quarto, d’a on era dudós que isquera per a tornar a l’alcornoc. Quan preguntava per ell als seus fills, me dien que de cada dia se trobava pitjor, i que era dudós el seu estat.

Una vesprada entrí en el quarto a on esperava la mort el tio Joan. Gitat en lo llit, pareixia ja més mort que viu, pues ni coneixia ni parlava, i la seua cara era una calavera coberta de pell. Des d’entonces, ya creïa jo que l’alcornoc quedava solitari. Que ja no aniria ningú a pendre el fresc i a sentir cantar als pardalets.

IV

Era ja en l’otony. Les figueres ja s’havien despampolat, i si ne quedava algú era groc i esmortit. El vent alçava en torbellins les fulles seques.

La gent, que mai s’alegra amb lo que té, desitjava ja l’hivern, pues ja estava cansâ de l’estiu, volia embolicar-se amb les mantes, recollir-se enjornet i emparar-se en les fogates, a on en les llargues vetlades eixien totes les històries hagudes i per haver, les mentires i les veritats, les coses de profit i gambals.

Una vesprada vaig vore moviment en casa del tio Joan. Al mateix temps, les campanes tocaven a mort. Des d’aquell moment ja pensí que havia mort el tio Joan. La gent del veïnat, a la que vaig preguntar, me digueren que el vell havia anat a donar compte a Déu.

. . . . . . . . . .

. . . . . . . . . .

En lo carrer del tio Joan es veuen grupos de gent, silenciosos i vestits de negre. Són que van a acompanyar-lo a la seua darrera estància. Dones amb mantellines al cap ploriquen. Són moltes velles, quisà amigues de la seua jovenesa, que senten que se’n va un company.

Ve el Clero; els seus trists cants avisen a la família que se l’enduen per a sempre. Ixen al balcó llançant gemecs i plors esgarrats.

La comitiva va a espai, amb lo cap baix i entristida, per la carretera. Quatre jóvens fornits duen al pobre vell.

El cementeri els obri la seua ampla porta redona. Alts ciprers i negres creus es veuen per a on se dirigix la mirada.

Com última despedida, obrin l’ataüt. Al vore les faccions del tio Joan per última vegada, una grossa llàgrima caigué dels meus ulls. Després, els colps de la terra que cobrixen l’ataüt; després res; tot record del vell quedava borrat.

. . . . . . . . . .

. . . . . . . . . .

Quan passe per l’alcornoc del tio Joan del Molí sempre me venen a la memòria aquell vell i les seues històries, i alguna vegada assoma una llàgrima als meus ulls.

Artana, 27-8-1915.