Filòleg, investigador i escriptor
ESPADÀNIQUES vol agrair novament a l'autor la cessió d'un treball inèdit per a este blog.
«Han passat alguns anys des de que un matí fred –un fred que es
clavava en la carn com agulles– acompanyàrem per darrera volta a Vicent Tomàs i
Martí per entre aquelles montanyes familiars en les seues narracions i contes,
en les seues converses i en les seues invocacions de patriota».
Adolf
Pizcueta (1933)
 |
| Vicent Tomàs i Martí, a l'ermita del calvari d'Artana (1917) |
Ho
diré una vegada més, i no serà l’última: fa anys que estic enamorat
intel·lectualment de Vicent, aquell artanenc prolífic i polifacètic que va
morir als 25 anys i ja havia deixat una obra immensa. Els valencians, però, som
de memòria curta i de vegades no tenim ni llapissera per recordar que no tot
està per fer. Capbussant-nos en el passat trobem torxes que un dia van voler
il·luminar foscors, injustícies, despertar consciències, fer que la vida dels
seus conterranis millorara, que es desferen de lligasses que els encadenaven a
un sistema corrupte regit per la por de perdre el jornal, el pa, la vida.
Vicent
Tomàs i Martí era un d’aquells jóvens. Just en acabar la carrera de Medicina a
València (1923) i d’acomplir amb beneplàcit dels pacients les primeres
destinacions provisionals de metge, va i es mor. Era l'1 de febrer de 1924. En
quatre o cinc anys havia pogut aconseguir que els valencianistes solitaris que
campaven disseminats en alguns pobles valencians s’aglutinaren i es reuniren al
voltant d’algunes publicacions periòdiques, en mítings i en quatre aplecs
anuals a la muntanyeta de Sant Antoni de Betxí (1920-1923).
