«Más vale empedrar caminos que hacer flores de porcelana»
Alejo Carpentier. El
siglo de las luces
Els
camins tradicionals –empedrats en alguns trams– són un patrimoni material que
cal conéixer, valorar, preservar i transmetre. Estan vinculats a un passat
agrícola, ramader i comercial en el qual les vies de comunicació entre els
pobles eren bàsiques per a la supervivència. Per això, els feien amb una
vocació de perdurabilitat.
Amb
l’inici de la industrialització i de la progressiva extinció d’aquell modus vivendi –a més de la
generalització de les carreteres, de les pistes forestals i dels vehicles de
motor–, aquelles vies es van convertir en secundàries i només aptes per a
trajectes curts a peu o amb una cavalleria. De ser les úniques vies de
comunicació fins a ben entrat el segle XX, a poc a poc es convertiren en una
recialla d’un passat suposadament superat
i es va abandonar el seu manteniment.
A
la nostra serra d’Espadà, la recuperació dels traçats dels antics camins és
cosa dels anys 80-90 per l’interés que susciten a l’excursionisme. Els incendis
salvatges dels anys 80 en estes muntanyes nostres van obligar a obrir
quilòmetres de pistes forestals per facilitar l’extinció i en previsió de
futur. Per tant, el primer interés excursionista fou saber per on passaven
aquells camins tradicionals per a gaudi d’uns caminants que, possiblement, no
els havien xafat mai per anar al secà: es desbrossaren i es netejaren, es
marcaren recorreguts, però en pocs casos s’arreglaren i l’erosió va continuar
fent el seu camí.
Amb estes línies volem
oferir algunes dades sobre les motivacions i les tècniques que utilitzaven per
a l’empedrament (parcial) d’aquells camins, que hui en dia són una de les
mostres visibles de la bellesa paisatgística per on discorren.
Com
els empedraven?
Sovint, en el ferm dels camins de ferradura
queden restes dels antics empedrats que cobrien alguns dels seus trams. Estos
empedrats tenien com a objectius principals assegurar un ferm sòlid en terrenys
molt humits i amb presència important de fang, reduir l’erosió produïda per les
torrentades d’aigua i el trànsit intens d’animals com en els trams més propers
als pobles, i crear una pendent constant en els trams més costeruts per
facilitar la pujada i baixada dels animals carregats, ja que la ferradura de
l’animal trobava millor suport en el terreny. Pensem una cosa: si els empedrats
van ser construïts en certs trams per assegurar un trànsit òptim pels camins,
és perquè feien falta.
L’empedrat consisteix bàsicament en el
pavimentat del ferm d’un camí amb pedres travades les unes amb les altres. Les
pedres que conformen l’empedrat no estan apegades amb cap material ni
argamassa, sinó que mantenen la seua posició pel contacte d’unes amb altres. Els
espais on no hi ha contacte es reomplin amb pedra més menuda i terra de la zona
per acabar de travar el seu moviment.
El
procés de construcció d’un empedrat és el següent:
1. La construcció d’un empedrat s’iniciava
amb la preparació del terreny. Primer calia excavar la superfície a empedrar
uns 20-30 cm (depenent de la mida de la pedra de què es disposava) per crear
una cavitat regular i anivellada entre els talussos del camí.
2. El segon pas consistia en la delimitació
de sectors dins del tram a empedrar d’un màxim de 4-5 metres de llarg (depenent
de la inclinació del tram de camí i de la necessitat de crear graons per
superar la inclinació o no). Cada un d’estos sectors a empedrar havia de seguir
un mateix pla inclinat.
3. Quan s’havien delimitat els sectors, es
col·locava en cadascun d’ells una filada de pedres més grans que les de la
resta d’empedrat en el límit més baix i en el lateral del talús inferior. Esta
primera filada s’anivellava totalment amb regle per la seua cara superior i
marcava l’alçada exacta de tota la resta d’empedrat.
4. Totes les pedres es col·locaven
verticalment de manera que quedaren travades les unes amb les altres amb la
màxima superfície.
5. El següent pas consistia a anar reomplint
un sector col·locant una pedra al costat de l’altra fins a omplir tot l’espai.
Les pedres havien d’estar anivellades amb la filada exterior que prèviament
s’havia col·locat, de manera que no quedaren ni concavitats ni convexitats en
la superfície. Per tal d’aconseguir este acabat reomplien amb més terra les
pedres més grans o bé les trencaven en fragments més menuts.
6. Per assegurar el drenatge del terreny,
donaven a la superfície de l’empedrat la inclinació necessària cap a un o altre
costat del camí.
7. Quan tot l’espai estava empedrat calia
reomplir amb pedra menuda els forats que hi haguera per tal d’acabar de travar
el ferm. Després estenien per damunt una capa de terra que s’havia d’anar
introduint en les separacions entre les pedres. Al final calia retirar l’excés
de terra.
8. Quan acabaven un sector o tram plantejaven
el següent (de baix cap amunt).
El principal agent erosiu del ferm dels
camins és l’aigua, tant la que s’escola seguint el traçat del camí com la que
creua el camí transversalment en forma de rierol, o la que es filtra per entre
el marge o talús superior del camí creant trams de fangar. Els camins són un
espai on l’aigua circula natural i freqüentment, ja que no troba cap
resistència: ni hi ha fullaraca, ni arrels, ni promontoris ni cap element que
obstaculitze el seu moviment com roques o troncs d’arbres. Quan l’aigua entra
en el camí circularà per ell fins que l’orografia o un drenatge l’expulsen
fora. Per això, l’enginyeria tradicional construïa drenatges com ara canaletes
de recol·lecció d’aigua pel lateral del talús interior i cada certs metres feia
un desguàs cap a l’exterior.
L’empedrat d’alguns camins de ferradura
presenta com a elements constructius les ratlletes. Són filades de pedres de
secció rectangular situades de biaix i que sobreïxen uns centímetres del nivell
del camí. Tenen una funció hidràulica, ja que serveixen per a trencar i frenar
els corrents d’aigua i evacuar les aigües. A més, en un cas de trencament de
l’empedrat per forta erosió només caldria refer algun tram del camí. Les pedres
en filada dels laterals s’anomenen escopidors
i són una protecció; estan situats sense cap tipus de separació, excepte en
els punts on estan les ratlletes, per facilitar l’evacuació de l’aigua.
La
conservació: un problema de tots els temps
El valencià Tomás Manuel Fernández de Mesa
dedica en el seu llibre Tratado legal y
político de caminos públicos y possadas (1755) un espai a la conservació
dels camins, que devia ser un problema de tots els temps. Diu així:
«Una de las cosas mas necesarias para la
pública utilidad en los caminos es su fortaleza y duración, así por los
excesivos gastos que ocasiona la frecuente reparación, los cuáles son por
repetidos tan grandes que fuera tal vez más conveniente hacerlos duraderos de
preciosos mármoles que de tierra, habiéndoles de componer cada día; como
también porque nunca se puede hacer tan presto, que mientras llega el aviso y
queja del caminante, la oye la Justicia, y se mueve el perezoso cuerpo de los
Paisanos, no suceda el haberse entre tanto de hacer Camino por los campos y heredades» (p. 115).
Fernández de Mesa fa referència moltes
vegades a la lentitud en les actuacions, de manera que quan els operaris
arribaven al lloc ja no quedava camí perquè estava totalment arruïnat.
Recordem-ho: convé no menysvalorar la força de l’aigua en la conservació dels
camins...
El
futur dels camins tradicionals
Segons els tècnics, per a la pràctica del
senderisme no és imprescindible hui en dia mantindre la totalitat de trams
d’empedrat que existeixen, però sí que pot ser convenient reconstruir aquells
que superen trams de fanguissars i els situats en trams molt costeruts i amb
forta erosió per la baixada d’aigües pluvials.
L’estat
actual de conservació desaconsella la pràctica d’esports més agressius, com pot
ser la baixada (o pujada) de bicicletes de muntanya, motos i quads. No som
nosaltres els qui podem limitar els moviments del personal, però convindria que
els tècnics especialistes estudiaren quins usos són sostenibles i quins poden
contribuir a l’afectació d’estos camins tan fràgils.
Un
poc de llengua que es perd...
Gràcies a diccionaris que es van fer en una
època marcada encara per la vida arrelada al territori, als costums i a la
manera de viure tradicional podem recuperar com anomenaven els nostres
avantpassats les diversíssimes vies de comunicació de què disposaven. Una
senzilla recerca en el Diccionari
català-valencià-balear de Mn. Alcover, Moll i Sanchis Guarner ens dóna tota
esta riquesa per a tot el nostre territori:
Camí
real/ral:
camí que posa en comunicació les poblacions principals (Ripoll, Pobla de L.,
Pallars, Oliana, Organyà, Pla d’Urgell, Camp de Tarr., Calasseit, Morella,
Castelló, Val., Xàtiva, Al.). També s’anomena a certes comarques el camí
seguit (Tamarit de la L.), lo camí vell (Fraga) i es camí general
(Eiv.).
Camí de
carro:
camí ample, que hi poden passar carros (Calasseit, Ribera del Cinca, Mall.,
Men.). També es diu camí de trilla (Cost. Cat. ii, 77).
Camí de
ferradura:
camí relativament estret, per on no poden anar carros sinó sols bísties (or.,
occ., val., bal.). També es diu camí de muntanya (Puigcerdà), camí
d’animal (Balaguer), camí de tres peus (Vilafr. de B.). Els camins
molt estrets s’anomenen camins morralers (Pla de Llobregat, Penedès).
Camí sender: caminet que alguns
propietaris fan per anar a les seves propietats (Mall., Men.)
Camí de
sagraments:
camí que parteix des d’una església i va a una masia o altre lloc habitat, per
portar-hi els sagraments (Vendrell). També s’anomena camí de combregar. Quan
el camí de sagraments condueix a un cementeri, és anomenat camí de vius i
morts (Empordà, Vendrell).
Camí misser
o camí misseter:
caminet de veïnat per on la gent va a missa (Ripoll, Olot).
Camí de
creu: el
camí per on s’emporten el cos del qui mor a una masia o casa solitària (St.
Celoni).
Camí
molinant o dels molinants: camí que condueix d’un poblet o masia a un molí per portar-hi
el blat a moldre (or.). També s’anomena camí moliner o camí fariner.
Camí
ramader:
camí per on els ramats d’ovelles poden passar i aturar-se a pasturar per les
voreres (Pirineus). A València s’anomena camí assagador.
Camí de pas: aquell camí molt estret,
per on només pot passar una persona a peu, sense bístia.
Camí de
combregar:
el camí que l’amo té obligació de deixar obert o lliure perquè hi ha passat un
combregar (Berga).
Camí de
cabres:
camí molt mal de transitar (or., occ., bal.). També s’anomena camí de guineu
(Aguiló Dicc.).
Camí veïnal: el camí que va de poble a
poble, o del poble al camí real o a la carretera (Cat.).
Camí real de
perdius:
expressió per designar irònicament el camp que s’ha de travessar sense camí ni
viarany de cap mena (Tortosa).
Els mots senda,
sender i sendera, caminoi o raseret tenen el mateix significat:
‘camí estret per anar-hi a peu’, i si és molt molt estret l’anomenen senderol o senderó.
Tirany significa ‘caminoi estret
i rudimentari’.
Viarany o viaró és un ‘corriol, camí estret i de pas difícil’. Al seu torn, corriol és un ‘camí estret, que no dóna
pas per a gaire més d’una persona a la vegada’.
Caminal, canaró o carrerany és un
‘camí estret que passa per enmig del camp o entre dos sembrats’.
Finalment, una tresquera
és ‘un lloc per on cal trescar’, és a dir, caminar amb energia.
CONTINUEU TRESCANT!
