Investigador. Membre d'Artanapèdia
ESPADÀNIQUES vol agrair a Josep Herrero el gran treball d'investigació, recuperació i dignificació que realitza des de fa molts anys a Artana. Amb tota l'estima i admiració.
El segle passat no fou
una època d’abundància per als pobles de la serra d’Espadà i la Plana. Temps
políticament plagat de constitucions de curta durada, socialment obsessionat en
reformes agràries que no s’acomplien i militarment qualificat com una època de
pronunciaments i guerres civils. Aquestes circumstàncies un tant desoladores no
podien oferir en contrapartida una alternativa econòmica favorable. Ben al
contrari fou, com la majoria d’èpoques pretèrites, un temps de penúria i a
voltes fam per a les classes populars.
Artana, poble de la
serra d’Espadà, no fou una excepció. Durant una gran part del segle XIX compta
amb una població de més de 2.500 habitants, amb una mitjana de 78 habitants per
km2, quan la mitjana espanyola era de 37 hab./ km2).
Donarem més importància a l’economia d’aquesta població si tenim en compte que
l’agricultura era predominantment de secà i hi havia grans àrees del terme amb
bosc i garriga, amb tan sols una explotació de pastura extensiva, aprofitament
de llenya i carbó en aquestes àrees.
Per a mantenir-se la
població existent en relació als seus recursos naturals i en fase d’expansió
demogràfica, es necessitaven noves fonts de riquesa. La població, regida per l’instint
de conservació i la intel·ligència, els trobà principalment en l’extensió de la
propietat a altres termes, en l’augment dels regadius, l’emigració definitiva i
temporera i el treball de l’espart.
 |
| Fent espartí a Eslida, cap als anys 40 |
Els sariers i
l’espartí
Aquests artesans de l’espart eren
unes vint famílies que en temporada de primavera i estiu eixien del poble amb
el seu mul carregat d’espart i es dirigien a diversos llocs principalment del
País Valencià, Aragó o Catalunya, on muntaven els seus improvisats magatzems, elaboraven les peces i venien majorment
previ encàrrec.
Fins a l’acabament del
segle XIX, la llata i els seus derivats constituïen quasi la totalitat de la
indústria artesana de l’espart. Esporàdicament es feien espartins (esportins)
per al consum local i poca cosa més. Fou en els darrers anys de segle XIX quan
el treball de la llata evolucionà per a transformar-se en la indústria de
l’espart. El pas es realitzà progressivament. Al principi es venen els dos
productes, però en pocs anys l’espartí té una preponderància respecte de la
llata. L’obertura de mercats és deguda a dues causes ben diferents: la qualitat
de l’espartí local i el perfeccionament de la premsa.
Ara és al poble on es
confecciona tota la mercaderia amb un treball a destall realitzat a domicili i
amb matèria prima, prèviament pesada per evitar els fraus, a càrrec de
l’empresa. La labor serà de les dones, i ocasionalment –si faltava jornal al
camp– també dels homes.
Es gastaven 100
vagons de 6.000 kg, que sumen un total de 600.000 kg d’espart. El preu entre
compra i transport sumava 137.500 pessetes, i el de confecció ascendia a
229.166 pts.
Fins a l’any 1912
continua l’expansió, augmenta el nombre de comerciants fins a 14 i les
treballadores disfruten d’un modest però acceptable nivell de subsistència. A
poc a poc, però, el mercat s’estabilitza, sorgeix una dura competència entre
els empresaris del poble que a més de fer front als espartiners d’altres
indrets, fan la guerra entre ells. En canvi, a escala local sembla hi ha un
acord de no apujar els preus de confecció com a forma de pal·liar les seues
dificultats comercials.
Aquesta falta de
rendibilitat en la confecció que patien les treballadores es produiria des de
l’any 1912, precedida i acompanyada per unes circumstàncies econòmiques
generals altament desfavorables. L’any 1904 es manifesta un conflicte social en
reclamar els traballadors agrícoles locals el mateix jornal que a Borriana. Els
llauradors no hi accedeixen per considerar les terres de secà menys rendibles i
acorden com a mesura de pressió no donar cap jornal. La gelada de 1905 anorrea
les collites i, conseqüentment, el conflicte. Des del març de 1906 es viu una
sequera que tindrà una durada de més d’onze anys, concretament fins als
temporals de novembre i desembre de l’any 1917. La Primera Gran Guerra
(1914-1918) arruïna l’economia tarongera i hi ha treballadors que es veuen
obligats a emigrar a França, on fa falta mà d’obra per estar la població
ocupada en la defensa del país. L’estiu de l’any 1918 venia al poble la cucaratxa; al poble van morir
centenars de persones, moltes d’elles pares i mares de família amb nens menuts.
L’any 1915, les
espartineres que es veuen forçades a viure del seu treball havien de fer una
jornada de 15 o 16 hores. Algunes col·locaven el pa sobre els genolls per no deixar
la feina mentre menjaven. En canvi, als ulls de les obreres semblava que els
espartiners creixien econòmicament.
Després de moltes
protestes infructuoses i considerant que la situació desesperada hi persistia,
en el mateix any 1915 es crea entre les espartineres una junta de defensa que
molt prompte agruparà 725 sòcies. Els comerciants, temorosos de la unió,
intentaren desfer-la per diferents mitjans, però no ho aconseguiren.
La vaga
Tres mesos antes
de la huelga
als patrons els varen
dir:
«s’ha apujat el
comestible;
que s’apuge
l’espartí».
Aquesta cobleta de
l’època ens pot il·lustrar sobre els motius més que qualsevol llarga
explicació. El probable pacte dels empresaris per a no apujar els preus de
confecció –motivat, suposem, per la dura competència entre ells i altres
indústries foranes– implicava dues conseqüències ben diferents: en l’àmbit
local, l’escàs guany de les treballadores, i en l’àmbit de mercat una crisi
general de les indústries del ram d’altres llocs per la impossibilitat de
competir amb un producte de més qualitat i un preu molt competitiu.
Finalment, esgotades
totes les possibilitats d’acord, les treballadores es posen en vaga, promoguda
i portada endavant per la Societat Obrera Espartinera. Les espartineres
demanaven una pujada de 3 perres (15 cèntims) per espartí de 75 cm, mentre que
les empreses –naturalment, unides per fer front a la demanda– tan sols estaven
disposades a apujar 2 perres.
L’atur es mantingué
des dels primers dies de juliol fins al 16 del mateix mes. Durant aquests dies,
la junta de defensa feia diverses reunions amb participació massiva de les
obreres, s’establiren piquets de vaga a l’eixida del poble, concretament a
l’hospital (edifici desaparegut situat en el lloc que ocupa ara la gasolinera)
i a les portes dels comerciants durant les 24 hores del dia.
Hem escoltat anècdotes
interessants que ens poden ajudar a comprendre una mica més aquells fets. El
piquet de l’hospital, a deshora en la nit, va interceptar un carro amb la
càrrega coberta per mantes; les dones, tot pensant que portaven espartins, el
feren parar violentament esgrimint algun que altre punxó, corbella, falçonets
d’esquilar espartins embalats i sal per a tirar-la als ulls dels animals. Els
carreters, que eren d’una família anomenada els Roldans, tan sols intentaven
fer broma i van demanar clemència. Tot seguit van descobrir la càrrega de
garrofes que anaven a vendre a la Plana.
En una altra ocasió el
fet fou més greu: era un diumenge cap a les onze, hora de missa major; quatre
dones tragueren espart de casa d’un comerciant del carrer de l’Assagador. Molt
prompte, les integrants del piquet de guàrdia i altres que hi acudiren en
sentir l’avalot intentaren amb tots els mitjans impedir l’acció. El sergent i
la parella de la Guàrdia Civil, que eren veïns, també hi arribaren i donaren
llenya a tort i a dret. El resultat fou una jove de 16 anys amb el braç trencat
i altres dones amb ferides de poca consideració, però malgrat això van seguir
les esquirols fins a cremar-los l’espart. També durant aquests dies explotà una
bomba a la porta d’un comerciant, afortunadament sense conseqüències, i després
les dues parts en litigi s’acusaven mútuament de l’acció.
 |
| El Pueblo (23-7-1920) |
A mitjan juliol de
l’any 1916 aparegué Don Antonio Masa Pineda, propietari d’una important indústria
espartinera a Ojós, localitat murciana pròxima a Cieza. La crisi del mercat
provocada pels industrials d’Artana de segur que també afectava greument el seu
negoci, i ell, amb seny comercial i probablement informat del que hi ocorria,
venia a salvar la seua indústria.
En aquest llastimós
panorama, l’activitat espartinera era vital. Per això l’aparició de D. Antonio
Masa, el Senyoret, va ser
providencial. Ell estudià l’assumpte de l’espart al marge dels esdeveniments i
una vegada aclarits els seus dubtes es posà en contacte amb les treballadores i
hi arribà a un acord. Accedeix a pujar 3 perres per espartí de 75, i elles
n’havien de fer 3.000 dotzenes. Al cap d’un temps hi torna, quan les
espartineres havien superat considerablement el destall convingut i ja dubtaven
que hi tornara.
Ràpidament es féu una
reunió general del sindicat, davant del qual D. Antonio es negava a complir la
promesa. Les dones començaren a protestar, però ell s’imposà fent-les callar i
resolgué la qüestió amb una nota d’humor: «Yo no les doy tres perras; quiero
subirles cinco». L’alegria fou molt gran per aquell augment de sorpresa que ni
tan sols havien somiat, i des d’aquell moment tot el poble treballà per a ell.
D’aquesta intel·ligent manera, el Senyoret salvava la seua empresa d’Ojós, en
creava una altra a Artana de considerables dimensions amb un producte de
qualitat i dignificava el salari de les espartineres.
Després de la pujada,
els preus quedaven així:
Espartins de 80 cm:
0,50 pessetes/unitat
Espartins de 75 cm:
0,45 pessetes/unitat
Espartins d’a sou:
0,20 pessetes/unitat
L’empresa
del Sr. Masa
El Sr. Masa començà a
treballar-hi l’agost de 1916; l’any següent, a més de quedar-se els seus
magatzems plens de material elaborat, va comercialitzar 7.000 dotzenes. El 1918
l’activitat va ser màxima, i hagué de desestimar per manca de capacitat
productiva un encàrrec de 12.000 dotzenes (equivalents a uns 12.000 quintars de
Múrcia, uns 396.000 kg). Aquest desajust entre l’oferta i la demanda impulsa a
ampliar la indústria als pobles veïns d’Eslida, Tales, la Vilavella i Betxí. En
canvi, no arribà a Nules per l’oposició d’Artana, motivada per la por que el
centre fabril passara allí per la facilitat de les comunicacions.
Els empresaris locals,
totalment desbancats del negoci, intentaren al principi dissuadir D. Antonio
per diversos mitjans, i en no aconseguir-ho a Artana estengueren els seus
comerços a Eslida, Xova, Fondeguilla, Nules, Alcalà de Xivert i fins i tot a la
localitat d’Hellín, a Albacete. També acolliren treballadores locals que no
treballaven per a D. Antonio o que es deslligaven d’ell, fet prou freqüent
perquè aquest era molt exigent en la qualitat del treball.
Malgrat l’èxit
inicial, el Sr. Masa molt prompte deixà la indústria en mans d’encarregats fins
a desentendre-se’n allà per l’any 1920. Això ens fa sospitar que el seu
objectiu principal era apujar els preus a Artana per tal de fer més competitiva
la seua empresa d’Ojós. Després d’aquesta etapa, són les obreres qui
comercialitzen el seu producte per mitjà del sindicat, però molt prompte
fracassen i passa l’empresa a mans des senyors Franch, Meneu i Ibáñez de Betxí.
La seua gestió no és encertada i acaba també en fracàs.
La tornada dels
empresaris locals
Joaquín Pitarch Vedrí,
espartiner de tota la vida, compra el comerç dels senyors Franch, Meneu i
Ibáñez i constitueix la indústria més gran de la vila. També els altres
espartiners tornen a treballar al poble i durant aquest període es labora
constantment sense cap conflicte. Els mercats s’estenen: passem dels primers
del Maestrat, del Montsià i del Baix Ebre a tota la part nord-oriental de la
península (Catalunya, Aragó, Navarra i Logronyo). Expandir-se al sud era més
problemàtic perquè la competència venia en un primer moment de Múrcia i després
també de Jaén. La producció mitjana es podria xifrar en unes 30.000 dotzenes
anuals, equivalents a 1.300.000 kg d’espart, si bé fluctuava prou en relació a
la producció olivarera.
L’adveniment de la
República no modificà la conjuntura favorable de la indústria, però sí la
Guerra Civil de 1936. Van tancar moltes empreses. El temps que durà el
conflicte fou desfavorable per a la nostra indústria, com ho era per a quasi
totes les activitats, per desenvolupar-se amb una gran inseguretat política,
econòmica, social i comercial.
 |
| Publicitat de 1925 |
La indústria de
la postguerra
La postguerra va ser
una etapa extremadament difícil: persones, principalment joves, mortes o
desaparegudes; altres joves fent un servei militar d’una durada considerable,
homes empresonats, etc. Als factors de caràcter humà cal afegir els econòmics i
socials. Camps erms i nul·la activitat tarongera a causa de la II Guerra
Mundial, manca de treball, control i repressió, pobresa i fam generalitzada de
la qual solament es lliuren alguns agricultors acomodats...
A causa de la
desorganització econòmica i laboral, de la manca de transport i del mal estat
de les zones olivareres, no és possible reiniciar el treball fins a l’any 1944.
Més tard, el règim econòmic autàrquic revalora l’oli i, en conseqüència, la
indústria espartinera viu un bon moment. El preu de confecció també puja
moderadament: l’any 1945 es paga l’espartí de 75 a 2 pessetes/unitat, però
l’optimisme dura poc: a principi de l’any 1946 es frena la conjuntura favorable
a causa d’una terrible gelada que acaba o debilita moltes comarques olivareres.
L’any 1951 s’uneixen
les vuit empreses locals i constitueixen La Industria Capachera Artanense (ICA).
El principal motiu d’aquesta unió és obtenir la matèria primera necessària, ja
que la falta d’espart era un gran problema pel gran consum que en feia la
indústria dels sacs (recordem que en l’època de l’autarquia no es podia
importar jute). D’aquesta manera es va resoldre, en part, el problema.
En aquest període, la
gelada del 56 i la progressiva transformació de terres d’olivar en zones
fruiteres (és el cas de moltes comarques lleidatanes) fan perdre a l’ICA
nombrosos clients tradicionals. Llavors, l’empresa busca nous mercats a
Castella i Andalusia i entra en forta competència amb les indústries
espartineres del sud. Algunes d’elles tenien preus més competitius perquè no
pagaven la Seguretat Social de les obreres. Davant d’aquest problema de
competitivitat, s’aposta per la mecanització com a única alternativa per tal de
garantir la continuïtat de l’empresa.
La mecanització
Un primer intent es
portà a terme l’any 1962 amb la compra a Arganda (Madrid) d’una màquina de
segona mà. Era un plagi d’una altra de Marsella utilitzada a l’empresa Les
Fills de Louis le Roc. L’any 1963 s’instal·len noves màquines importades
d’Itàlia; són de teler circular i utilitzen fibres sintètiques de niló,
polietilé i prolipropilé. Tal com anava mecanitzant-se l’activitat, hi havia
una reducció de personal: es passà de 280 a 32 treballadores, amb la
indemnització reglamentària per a les aturades i una assegurança d’atur durant
18 mesos.
Malgrat els intents
d’alçar l’empresa, la crisi arrossegada durant anys ara és major i sense
possibilitats de solució, però l’activitat continua durant els anys 70 fins a
l’any 1981, quan pot considerar-se extingida.
 |
| Patent de màquina de 1942 |
Conclusions
Va ser molt positiu
per a Artana, i també per als pobles veïns, haver tingut durant quasi cent anys
una indústria que mantenia nombrosos llocs de treball, els beneficis de la
Seguretat Social i els subsidis de jubilació. En contrapartida, va ser una
llàstima –quan es veia clarament que l’espartí no tenia futur– no haver
aprofitat els empresaris l’organització industrial, la mà d’obra disponible, el
potencial econòmic i l’experiència acumulada per a continuar l’activitat en
algun altre sector de més futur. Si això s’haguera previst, s’hauria evitat el
drama de l’emigració.
De fet, quan va acabar
la indústria quedaren moltes famílies desemparades, principalment aquelles de
la classe treballadora amb filles, que no tingué altre remei que emigrar
majoritàriament a pobles veïns on podien ocupar-se en sectors com la indústria
del calcer a la Vall d’Uixó o a la del taulell d’Onda.
Va ser una època de
penúria econòmica i patiment per a qui marxava, com també per als qui s’hi
quedaven. Es prescindia així de familiars, amics i veïns que, sense cap dubte,
aportaven molts valors a la nostra societat local. Un d’aquests valors perduts
va ser l’equilibri entre dones i homes joves: en marxar tantes joves, va
haver-hi un desequilibri a favor d’aquests. Aquesta circumstància va comportar,
entre molts altres inconvenients, la dificultat de trobar-hi parella, amb un
inusual nombre de solters, una baixada de la natalitat i, com a conseqüència,
un descens de la població.
 |
| Ecosaber espadànic, ara només visible en alguna fira local |
