Dels fils de la serra d'Espadà: de Barcelona al mas dels Frares d'Aiòder

per Ismael-Pascual Chiva i Molina

Autor del blog Camins en la Natura
Twitter: @ipasc_CM i @caminsnatura

ESPADÀNIQUES vol agrair de nou a l'autor la cessió d'este treball inèdit per al nostre/vostre blog.

  

Vivim al món de la immediatesa, interconnectats mitjançant tota classe de dispositius. El telèfon mòbil s’ha convertit en una extensió del nostre cos. La informació flueix ràpidament, com mai hauríem pogut imaginar ara fa només 20 anys. Ahir és un passat remot; el present és líquid, en termes baumanians; el futur és un sospir que, de seguida, esdevé passat.

Habitem un temps efímer en què els ordinadors i les consoles dels 90 formen part de la prehistòria, el BETAMAX i els cassetes dels 80 són poc més que uns desconeguts, i només alguns recorden quan TVE emetia en blanc i negre i la televisió es veia als teleclubs.

Als nascuts en aquest món tecnològic, en aquest temps d’aigua corrent, electricitat a casa i aigua calenta a la dutxa els resultarà difícil d’imaginar com els seus avantpassats podien sobreviure amb ciris, amb l’aigua de la font i el foc de la llar. Els semblarà estrany pensar en unes persones que en escoltar la paraula ‘ratolí’ l’associaven a un animal, que no sabien res d’Internet i que el viatge més llarg de sa vida havia estat el del servei militar.

Però, certament, aquella època va existir. La gent s’asseia a la vora del foc durant les llargues nits d’hivern, durant els dies de pluja o en acabant de dinar, i parlava. Sí, parlaven i narraven històries que només raïen al seu cap, que els havien contat els pares, i als pares els pares dels seus pares, en una imparable cadena de transmissió intergeneracional. Imparable fins que l’arribada de la tecnologia, els mitjans de comunicació i la vida moderna va proporcionar al jovent noves maneres d’entretindre’s. Els jóvens deixaren d’escoltar els seus majors i moltes d’aquelles contalles s’esvaïren irremeiablement en l’oblit.

És setembre. L’estiu s’acaba, però la calor es resisteix a marxar. L’asfalt de la ciutat abrasa els vianants. Pel centre se sent la cridòria dels turistes, barrejada amb la sorollada festiva que ompli la Ciutat Vella de Barcelona per la Mercè. Aquest marc pareix poc propici per trobar petjades de la serra d’Espadà.

Per això, a Via Laietana, davallem per unes escales i accedim al metro de Jaume I, direcció Trinitat Nova. Unes poques parades i fem cap a l’estació de Girona. Estem a l’Eixample. Al carrer de València, junt al Mercat de la Concepció, ens espera en Joan. Va nàixer a Barcelona i allà hi ha viscut sempre. Tanmateix, quan era un infant, passà llargues temporades al territori espadànic. I d’això en fa ja 70 anys. Ell habità aquella remota època de les xarrades a la llar, de les feines en família al camp i de les muntanyes abancalades, netes i cuidades. Tot i el temps que ha transcorregut, recorda vivament les nits al mas dels Frares, a la masà, com l’anomena ell.

El mas dels Frares s’alça, isolat, a l’extrem sud de la Mola, enlairat un centenar de metres per dalt del coll d’Aiòder, entre el terme d’aquesta localitat i el de Fanzara. Aquestes són terres de frontera. Ací acaba el País Valencià valencianoparlant i comença el castellanoparlant. Ací acaba l’Espadà i comença el Millars. En aquest sentit, com afirmà en l’Onomasticon Cataloniae l’eminent lingüista Joan Coromines en parlar d’Espadilla, és aquest poble, situat al nord-oest del mas dels Frares, on està l’äspat’âi-Lah o “gran espadat” que és la penya Saganta, on finalitza definitivament la nostra serra i el Millars estricte ja remunta cap a terres aragoneses.

La dels Frares és una masia amb molta història, o prehistòria millor. Diuen que allà hi habitaven dotze eremites, que allò fou un convent. En qualsevol cas, les notícies més antigues de l’indret que hem aconseguit daten de les acaballes del segle XIX, quan el mas fou comprat pel matrimoni de masovers format per Francisco Escrig Moliner i Antònia Domènech Segura, originaris d’alguna de les moltes pagesies que poblen el país comprès entre Atzeneta, Xodos i Llucena, entre el Maestrat i l’Alcalatén.

En Joan encara conegué a Antònia. La recorda gitada al llit d’una habitació del mas el dia en què, mentre ell entrava a la cuina, un llamp travessà la paret, enrampà lleument la dona i s’estavellà al barandat metàl·lic de les escales que conduïen al pis superior. El menut, que havia anat a buscar unes espardenyes que s’eixugaven junt a la llar, se’n va salvar de miracle.

Dels quatre fills que va parir Antònia, tres es feren adults. I va ser dels seus llavis d’on isqueren les contarelles que en Joan escoltava. És fàcil d’imaginar la impressió que li degué causar a un xiquet de la ciutat oir aquells hòmens, de mans desgastades i pell cremada pel sol, narrar les seues vivències, les llegendes de la contrada, les històries dels avantpassats, reunits al voltant del foc, en una casa al mig del no-res, negra nit a fora, ombres allargades a dins.

Açò era i no era una nit al mas dels Frares, temps abans de la Guerra Civil. Podria ser que, com a molt enrere, fóra l’any 1925. Fins a la masia havien pujat uns caçadors d’Aiòder, hòmens avesats a la muntanya que coneixien pam a pam aquells terrenys. No tenien por. Si calia dormir al ras, hi dormien. Si calia recórrer grans distàncies a les fosques, les recorrien.

Eren just al llindar de la porta de la casa, mentre xarraven de Déu sap quines coses amb els germans Higinio i Nelo, dos dels fills de Francisco i d’Antònia. De sobte, algú d’ells girà el cap cap a un cobert que hi havia a l’exterior de l’edifici. La porta estava mig oberta i, d’entre l’obscuritat, li semblà distingir una ombra que els espiava des de dintre. No fou l’únic que va veure aquella ombra. Altres hòmens també asseguraren haver vist una silueta allà dins.

A pesar de ser-ne uns quants, cap dels aplegats volgué entrar a l’interior del cobert. Colpejaren la porta amb els seus gaiatos, però no obtingueren resposta. Aquell fet donà per acabada la reunió. Els masovers pegaren cap a dins del mas, mentre que els caçadors mamprengueren el camí cap al poble.

Higinio i Nelo tancaren la porta amb pany i forrellat. Tanmateix, pensant-s’ho millor, no podien deixar que, si algú hi era a fora, passara la nit sense aixopluc. Per això, una estona després van eixir novament a investigar. S’aproparen al cobert i demanaren, però ningú els va respondre. Al remat, giraren cua i es ficaren al llit. Al matí següent, ja amb la llum del dia, es van atrevir a entrar-hi. No hi havia ningú.

Centenars d’històries del passat, com aquesta, van ser narrades al caliu del foc al mas dels Frares. Llàstima de no haver-les conservades. Però aquella gent també en parlava del present, també rumiaven les seues pròpies històries del dia a dia.

Cap al 1945, en plena postguerra, en temps del maquis i de la Guàrdia Civil encara per les muntanyes; quan ja quedaven lluny els dies de 1936 en els quals el diputat a Corts per la CEDA, Antonio Martí Olucha, s’havia refugiat al mas dels Frares i algú havia disparat contra el masover Nelo Escrig des de la banda de Fanzara, començaren a succeir fenòmens estranys.

En Joan ja no ho recorda amb pèls i senyals. Té en la ment la referència constant a una dona, que tenia un llibre i que, amb ell, volia fer-los mal als habitants de la masia. Una bruixa? Qui sap. No ens hauria d’estranyar això. De fetilleres de les d’abans en tinguérem encara a l’interior del País Valencià, almenys fins als anys 60 del segle XX. Posem per cas la neteja d’una casa al carrer Caballeros del poble de Villahermosa, a l’Alt Millars, per part d’una dona de Nogueruelas, a Gúdar-Javalambre, que s’hi dedicava.

Amb tot, els porcs botaven les tanques a les nits i els animals es barallaven quan es feia fosc. Finalment, però, els successos estranys cessaren, tot i que sempre va quedar surant en l’aire el record d’aquella dona de nom ignot.

El mas dels Frares ara està enrunat. En queden quatre parets i poca cosa més. Les veus dels seus habitants fa temps que varen callar. Tanmateix, la mateixa tecnologia que féu desaparèixer aquell món passat, és la que ara ens ha permès a nosaltres escriure aquestes línies i fer-vos-les arribar a través d’aquest blog format per bits i per 0 i 1.