Fervor religiós al Baix Espadà: confraries, germandats i festes de l'Església a través de l'informe del comte d'Aranda (1770)

per Ismael-Pascual Chiva i Molina

Autor del blog Camins en la Natura
Twitter: @ipasc_CM i @caminsnatura

ESPADÀNIQUES vol agrair de nou a l'autor la cessió d'este treball, publicat originalment en el seu magnífic blog. Visiteu-lo!

Aquesta setmana us presentem un article sobre les celebracions religioses que organitzaven cap a l'any 1770 els pobles del Baix Espadà, territori definit per l'Emili Beüt al seu mapa de les Comarques naturals del Regne de València (1934) i que engloba la Vall d'Uixò, Onda, Ribesalbes, Artesa, Tales, Suera, Benitandús, Veo, l'Alcúdia de Veo, Aín, Eslida, Artana i Alfondeguilla.

Fou en aquell temps quan en Pedro Pablo Abarca de Bolea-Ximénez de Urrea y Ponts de Mendoza, comte d'Aranda i president del Consell de Castella, va ordenar efectuar un informe sobre l'estat de les confraries, germandats i congregacions de tota Espanya. Amb més o menys fortuna, amb més o menys errors ortogràfics i amb alguna valencianada amollada per allà, els secretaris dels ajuntaments espadànics deixaren per escrit i donaren fe davant de José Sanjust, governador de Peníscola, i de Juan García de Ávila, alcalde major de la vila de Castelló, respectivament, de les associacions religioses dels seus pobles i de les festes que aquestes i les corporacions locals muntaven en honor de Jesucrist, de les Marededeus i dels sants.

Tots els pobles del Baix Espadà, a excepció de Benitandús, declararen fer celebracions religioses i, endemés, tots ells coincidiren en tindre una festa o una confraria dedicada a la Mare de Déu del Roser, culte molt popular al Regne de València, però també a Catalunya, a les Illes Balears i arreu del món cristià a partir del segle XVI, com a conseqüència de la derrota turca a la batalla de Lepant el 1571.

Per altra banda és a destacar com algunes de les festes que es descriuen encara se celebren hui dia, com és el cas, per exemple, de les dedicades a santa Anna a Artesa, a sant Marcel a Veo, o a sant Bertomeu a Alfondeguilla. D'altres, però, han desaparegut, com ara la celebració de sant Pere Màrtir a Onda, mentre que algunes van aparèixer temps després. És el cas de la també ondera Congregació dels Dolors, la qual va ser fundada l'any 1788, tot i que abans ja es feia algun tipus de festa en honor a aquesta advocació mariana. Tanmateix, no apareix reflectida al text que ens ocupa, cosa que podria indicar que va ser iniciada després del 1770.

Així diu el text seleccionat de l'informe:

Dels fils de la serra d'Espadà: de Barcelona al mas dels Frares d'Aiòder

per Ismael-Pascual Chiva i Molina

Autor del blog Camins en la Natura
Twitter: @ipasc_CM i @caminsnatura

ESPADÀNIQUES vol agrair de nou a l'autor la cessió d'este treball inèdit per al nostre/vostre blog.

  

Vivim al món de la immediatesa, interconnectats mitjançant tota classe de dispositius. El telèfon mòbil s’ha convertit en una extensió del nostre cos. La informació flueix ràpidament, com mai hauríem pogut imaginar ara fa només 20 anys. Ahir és un passat remot; el present és líquid, en termes baumanians; el futur és un sospir que, de seguida, esdevé passat.

Habitem un temps efímer en què els ordinadors i les consoles dels 90 formen part de la prehistòria, el BETAMAX i els cassetes dels 80 són poc més que uns desconeguts, i només alguns recorden quan TVE emetia en blanc i negre i la televisió es veia als teleclubs.

Als nascuts en aquest món tecnològic, en aquest temps d’aigua corrent, electricitat a casa i aigua calenta a la dutxa els resultarà difícil d’imaginar com els seus avantpassats podien sobreviure amb ciris, amb l’aigua de la font i el foc de la llar. Els semblarà estrany pensar en unes persones que en escoltar la paraula ‘ratolí’ l’associaven a un animal, que no sabien res d’Internet i que el viatge més llarg de sa vida havia estat el del servei militar.

Però, certament, aquella època va existir. La gent s’asseia a la vora del foc durant les llargues nits d’hivern, durant els dies de pluja o en acabant de dinar, i parlava. Sí, parlaven i narraven històries que només raïen al seu cap, que els havien contat els pares, i als pares els pares dels seus pares, en una imparable cadena de transmissió intergeneracional. Imparable fins que l’arribada de la tecnologia, els mitjans de comunicació i la vida moderna va proporcionar al jovent noves maneres d’entretindre’s. Els jóvens deixaren d’escoltar els seus majors i moltes d’aquelles contalles s’esvaïren irremeiablement en l’oblit.

És setembre. L’estiu s’acaba, però la calor es resisteix a marxar. L’asfalt de la ciutat abrasa els vianants. Pel centre se sent la cridòria dels turistes, barrejada amb la sorollada festiva que ompli la Ciutat Vella de Barcelona per la Mercè. Aquest marc pareix poc propici per trobar petjades de la serra d’Espadà.

Per això, a Via Laietana, davallem per unes escales i accedim al metro de Jaume I, direcció Trinitat Nova. Unes poques parades i fem cap a l’estació de Girona. Estem a l’Eixample. Al carrer de València, junt al Mercat de la Concepció, ens espera en Joan. Va nàixer a Barcelona i allà hi ha viscut sempre. Tanmateix, quan era un infant, passà llargues temporades al territori espadànic. I d’això en fa ja 70 anys. Ell habità aquella remota època de les xarrades a la llar, de les feines en família al camp i de les muntanyes abancalades, netes i cuidades. Tot i el temps que ha transcorregut, recorda vivament les nits al mas dels Frares, a la masà, com l’anomena ell.

El mas dels Frares s’alça, isolat, a l’extrem sud de la Mola, enlairat un centenar de metres per dalt del coll d’Aiòder, entre el terme d’aquesta localitat i el de Fanzara. Aquestes són terres de frontera. Ací acaba el País Valencià valencianoparlant i comença el castellanoparlant. Ací acaba l’Espadà i comença el Millars. En aquest sentit, com afirmà en l’Onomasticon Cataloniae l’eminent lingüista Joan Coromines en parlar d’Espadilla, és aquest poble, situat al nord-oest del mas dels Frares, on està l’äspat’âi-Lah o “gran espadat” que és la penya Saganta, on finalitza definitivament la nostra serra i el Millars estricte ja remunta cap a terres aragoneses.

La dels Frares és una masia amb molta història, o prehistòria millor. Diuen que allà hi habitaven dotze eremites, que allò fou un convent. En qualsevol cas, les notícies més antigues de l’indret que hem aconseguit daten de les acaballes del segle XIX, quan el mas fou comprat pel matrimoni de masovers format per Francisco Escrig Moliner i Antònia Domènech Segura, originaris d’alguna de les moltes pagesies que poblen el país comprès entre Atzeneta, Xodos i Llucena, entre el Maestrat i l’Alcalatén.

En Joan encara conegué a Antònia. La recorda gitada al llit d’una habitació del mas el dia en què, mentre ell entrava a la cuina, un llamp travessà la paret, enrampà lleument la dona i s’estavellà al barandat metàl·lic de les escales que conduïen al pis superior. El menut, que havia anat a buscar unes espardenyes que s’eixugaven junt a la llar, se’n va salvar de miracle.

Dels quatre fills que va parir Antònia, tres es feren adults. I va ser dels seus llavis d’on isqueren les contarelles que en Joan escoltava. És fàcil d’imaginar la impressió que li degué causar a un xiquet de la ciutat oir aquells hòmens, de mans desgastades i pell cremada pel sol, narrar les seues vivències, les llegendes de la contrada, les històries dels avantpassats, reunits al voltant del foc, en una casa al mig del no-res, negra nit a fora, ombres allargades a dins.

Açò era i no era una nit al mas dels Frares, temps abans de la Guerra Civil. Podria ser que, com a molt enrere, fóra l’any 1925. Fins a la masia havien pujat uns caçadors d’Aiòder, hòmens avesats a la muntanya que coneixien pam a pam aquells terrenys. No tenien por. Si calia dormir al ras, hi dormien. Si calia recórrer grans distàncies a les fosques, les recorrien.

Eren just al llindar de la porta de la casa, mentre xarraven de Déu sap quines coses amb els germans Higinio i Nelo, dos dels fills de Francisco i d’Antònia. De sobte, algú d’ells girà el cap cap a un cobert que hi havia a l’exterior de l’edifici. La porta estava mig oberta i, d’entre l’obscuritat, li semblà distingir una ombra que els espiava des de dintre. No fou l’únic que va veure aquella ombra. Altres hòmens també asseguraren haver vist una silueta allà dins.

A pesar de ser-ne uns quants, cap dels aplegats volgué entrar a l’interior del cobert. Colpejaren la porta amb els seus gaiatos, però no obtingueren resposta. Aquell fet donà per acabada la reunió. Els masovers pegaren cap a dins del mas, mentre que els caçadors mamprengueren el camí cap al poble.

Higinio i Nelo tancaren la porta amb pany i forrellat. Tanmateix, pensant-s’ho millor, no podien deixar que, si algú hi era a fora, passara la nit sense aixopluc. Per això, una estona després van eixir novament a investigar. S’aproparen al cobert i demanaren, però ningú els va respondre. Al remat, giraren cua i es ficaren al llit. Al matí següent, ja amb la llum del dia, es van atrevir a entrar-hi. No hi havia ningú.

Centenars d’històries del passat, com aquesta, van ser narrades al caliu del foc al mas dels Frares. Llàstima de no haver-les conservades. Però aquella gent també en parlava del present, també rumiaven les seues pròpies històries del dia a dia.

Cap al 1945, en plena postguerra, en temps del maquis i de la Guàrdia Civil encara per les muntanyes; quan ja quedaven lluny els dies de 1936 en els quals el diputat a Corts per la CEDA, Antonio Martí Olucha, s’havia refugiat al mas dels Frares i algú havia disparat contra el masover Nelo Escrig des de la banda de Fanzara, començaren a succeir fenòmens estranys.

En Joan ja no ho recorda amb pèls i senyals. Té en la ment la referència constant a una dona, que tenia un llibre i que, amb ell, volia fer-los mal als habitants de la masia. Una bruixa? Qui sap. No ens hauria d’estranyar això. De fetilleres de les d’abans en tinguérem encara a l’interior del País Valencià, almenys fins als anys 60 del segle XX. Posem per cas la neteja d’una casa al carrer Caballeros del poble de Villahermosa, a l’Alt Millars, per part d’una dona de Nogueruelas, a Gúdar-Javalambre, que s’hi dedicava.

Amb tot, els porcs botaven les tanques a les nits i els animals es barallaven quan es feia fosc. Finalment, però, els successos estranys cessaren, tot i que sempre va quedar surant en l’aire el record d’aquella dona de nom ignot.

El mas dels Frares ara està enrunat. En queden quatre parets i poca cosa més. Les veus dels seus habitants fa temps que varen callar. Tanmateix, la mateixa tecnologia que féu desaparèixer aquell món passat, és la que ara ens ha permès a nosaltres escriure aquestes línies i fer-vos-les arribar a través d’aquest blog format per bits i per 0 i 1.

Presentació del llibre 'Toponímia d'Artesa', d'Ismael Chiva

El dissabte 27 de maig es presentava a Onda, dins de la Fira del Llibre anual, l'estudi Toponímia d'Artesa, del nostre col·laborador habitual Ismael Chiva. Este llibre recull dos centenars llargs de noms de lloc d'este poblet de la serra d'Espadà, motiu pel qual no podíem deixar passar l'ocasió d'acompanyar-lo i felicitar-lo per un treball tan immens.

Amb el permís d'Ismael i de l'autor de la introducció, el també col·laborador nostre Òscar Pérez Silvestre, publiquem el Pòrtic que encapçala esta edició. Enhorabona, Ismael!

Pòrtic

Els noms de lloc –els anomenats tècnicament topònims– són un patrimoni que cada poble ha de salvaguardar i compartir. Són tan comuns alguns d’ells en la conversa diària que, sense adonar-nos-en, formen part de la nostra quotidianitat. Els llocs on anem o als quals fem referència tenen nom, un nom que ve del passat i que en el nostre present és compartit per la resta d’habitants del nostre entorn; però, com en tot, hi ha diversos graus de coneixement depenent de l’edat, de l’experiència viscuda, de l’ofici de cada persona, del grau d’arrelament, de la curiositat de cadascú, independentment del fet que visquen en el mateix poble.

La motivació primera que genera un nom de lloc és la necessitat d’acotar el territori més pròxim, saber-ne els límits, poder denominar, descriure la terra on naixem o vivim i dirigir-hi els nostres passos amb exactitud. Sobre la creativitat, sempre hi ha una part compartida amb altres pobles, i per això hi ha topònims estesos ací i allà; en altres ocasions, un color, la vegetació que hi abunda (o hi abundava), una forma curiosa, un malnom, una llegenda o qualsevol altre motiu ens bateja una contrada més o menys àmplia. I això, amb el temps, es converteix en una herència, en un patrimoni cultural que passa oralment de generació en generació no com un objecte inanimat, sinó com una realitat viva i necessària per a la supervivència, almenys en un temps en què aquests conceptes eren sinònims. La modernitat industrial i postindustrial ens va portar a abandonar oficis tradicionals i indrets guanyats a la natura, que sovint ja no s’han recuperat. Amb això va vindre la manca de necessitat d’alguns noms de lloc als quals ja no calia anar a treballar, a buscar aigua o a qualsevol altre afer quotidià, superat a poc a poc per la introducció d’altres costums i hàbits. Possiblement, l’excursionisme com a pràctica també moderna ha aportat el seu granet d’arena a la recuperació dels noms tradicionals, unit a altres qüestions estratègiques com els usos militars dels mapes –castellanitzats, per altra banda, quan no deformats– i la regulació administrativa (cadastral i notarial) de les possessions agrícoles.

Sense perdre de vista això, val a dir que els topònims solen ser prou fixos, però no immutables, i no em referisc a un canvi puntual de pronúncia o d’escriptura. Sense considerar la pèrdua de noms quan hi ha la substitució d’una cultura per una altra –per exemple, la nostra expulsió dels moriscos a partir del 1609–, una motivació qualsevol pot fer que aparega un nom nou per a un lloc que ja tenia denominació (el canvi d’amo d’una propietat, la desaparició de l’element singular...). Casos com aquests expliquen que, de vegades, en un mateix moment històric convisca més d’un nom per al mateix lloc, o que els informants actuals ja no reconeguen un topònim que apareix en la documentació però que, per dissort, no té cap vitalitat i, per tant, ha mort.

Els noms de lloc ens parlen –a vegades, encriptadament– del procés viu de la denominació. Nosaltres, els habitants de la serra d’Espadà, som un bon testimoni de superposició de capes toponímiques. La més duradora, sens dubte, és la toponímia major, és a dir, els noms de poble, que evolucionen ben poc des del moment de la fundació si no es dóna el cas d’haver-ne canviat totalment el nom per motius administratius (Suera, per exemple, feia referència a tota la vall i als diversos poblaments que hi havia, no al nucli actual). Els hidrònims també resisteixen bé el pas del temps, juntament amb alguns noms de partides del terme que ens van llegar els moriscos expulsats. Possiblement, la toponímia menor està més subjecta als vaivens històrics i als capricis de la memòria col·lectiva, d’ací la necessitat de recollir-los i estudiar-los per deixar-ne constància. Cada casa és un món, i cada poble també: en toponímia no es pot generalitzar mai, i qui subscriu té un respecte immens per aquesta branca de l’onomàstica i hi manté una distància prudencial.

Per què he dit que és un patrimoni que cal salvaguardar? Sembla que en aquest món només interesse allò que tinga una utilitat directa, que ens aporte un benefici ràpid i objectiu. Sí, al calaix o al disc dur dels records tots tindrem segurament les fotografies dels avantpassats, que reverenciarem com una icona sagrada. I em pregunte jo: i si amalgamem la nostra consciència de pertànyer a un grup humà amb un coneixement superior de la terra que l’ha fet possible? No és això una utilitat directa i un benefici, ni que siga de satisfacció íntima?

En l’anomenament dels llocs conflueixen dos tipus de patrimoni cultural: el material i l’immaterial, és a dir, d’una banda els elements naturals o artificials, i de l’altra la imaginació i la llengua. La UNESCO, en la Convenció per a la protecció del patrimoni immaterial (2003), entén per patrimoni cultural immaterial «els usos, les representacions, les expressions, els coneixements i les tècniques –juntament amb els instruments, els objectes, els artefactes i els espais culturals que els són inherents– que les comunitats, els grups i, en alguns casos, els individus reconeguen com a part integrant del seu patrimoni cultural. Aquest patrimoni cultural immaterial, que es transmet de generació en generació, és recreat constantment per les comunitats i els grups en funció del seu entorn, la seua interacció amb la naturalesa i la seua història, els infon un sentiment d’identitat i continuïtat i contribueix, per tant, a promoure el respecte de la diversitat cultural i la creativitat humana». Un dels àmbits en què es manifesta és, evidentment, la llengua com a vehicle de les tradicions (‛allò que es transmet’) i de les expressions orals.

Aquesta recomanació internacional de la UNESCO ens il·lumina en la coneixença, valoració i recuperació de la nostra toponímia tradicional. La toponímia local major i menor exigeixen un treball minuciós de recopilació, contrast –de diverses fonts orals i escrites–, d’estudi individualitzat i de fixació. És una labor interdisciplinària, en la qual solen participar persones l’experiència de les quals permet d’arribar a definir el corpus.

El cas que ens ocupa és un clar exemple de tot el que hem exposat adés. Ismael Chiva Molina és un jove admirable per la seua preparació, i sobretot per uns ingredients que trobe imprescindibles: la seua curiositat, la inquietud i el treball incansable. Costa topetar persones tan implicades i discretes en un poble, i ell n’és un exemple palmari: excursionista, músic, investigador, escriptor, bloguer i tuitador amb «Camins en la natura», expert en audiovisuals, estudiant continu... I, a més a més, ben arrelat al seu poble, Artesa. Crec que són la base que defineix la seua personalitat i el treball que ara presenta en públic.

Tal com em comentava, les prospeccions realitzades fins ara sobre la toponímia d’Onda deixen fora els noms menors de lloc d’Artesa, considerada segons per a quines coses dins del terme de la vila d’Onda. Com he apuntat més amunt, és la més fràgil, encara que sovint siga la més recent (segles XIX-XX); amb la desaparició dels referents, la memòria es dilueix... Dels dos centenars llargs de topònims recollits i documentats, la immensa majoria són –seguint la classificació que sol emprar-se– d’elements físics i vies de comunicació (orografia, hidrografia natural, divisions del terme i vies de comunicació) i d’altres propis de la presència humana (poblament, partides i altres llocs d’interés). Hi trobareu casetes, corrals, arbres o arbredes singulars, elements relacionats amb l’aigua (séquies, sénies, basses i bassons, fonts, assuts, aqüeductes, pous, tolls, rambles...), eres, coves, camins, paratges, parades de caçadors, a més d’altres més pròxims com els vostres carrers i places, ben explicats.

L’autor, inquiet de mena, com és habitual s’ha servit de diversos informadors i de fonts escrites de diferents èpoques. És –ho reitere– una investigació immensa que conjuga treball a peu de camp, entrevistes, consultes d’arxiu i de biblioteca, i, encara més, molta reflexió i una oïda sempre parada. M’imagine l’Ismael amb una llibreta a la mà i sempre rumiant, com un mossén Alcover quan anava pels pobles arreplegant el lèxic viu a principis de segle XX. No cal dir que el seu estudi arredoneix i completa amb escreix la toponímia d’Onda, de la qual depén el nucli d’Artesa. La rodalada, per explorar fins ara, ja compta amb un llibre fonamental, escrit des del coneixement detallat, amb mètode i, sobretot, amb molta estima; tota la que només pot mostrar un bon fill del poble com el meu admirat Ismael.

Òscar Pérez Silvestre

Filòleg i investigador

Eslida, estiu de 2016

Pere Calders: de maniobres per la serra d'Espadà

per Ismael-Pascual Chiva i Molina

Autor del blog Camins en la Natura
Twitter: @ipasc_CM i @caminsnatura

ESPADÀNIQUES vol agrair a l'autor la cessió d'este treball, que es publica simultàniament ací i en el blog de l'autor.

Pere Calders als anys 80

Pere Calders restava en la meua memòria com un d’eixos noms d’escriptors del segle XX que havíem estudiat a l’institut, en classe de valencià. Tanmateix, la seua figura no destacava sobre altres com Manuel de Pedrolo, Pere Quart, Martí Domínguez o Salvador Espriu, noms que, amb encert o sense, el meu cap havia classificat en un mateix sac.

Per això, quan l’estiu de 2014 em van regalar una edició dels anys huitanta de la novel·la Gael·li i l’home Déu (1938), en llegir el nom de l’autor em va vindre al cap un senyor amb ulleres que apareixia al llibre de Llengua i Literatura, però poca cosa més. No és que vulga fer gala de la meua ignorància en la qüestió, però els meus estudis universitaris em van conduir cap a la coneixença d’altres autors com Zygmunt Bauman, Tom Gunning o Roland Barthes, molt allunyats en origen, temàtica i estil dels escriptors de la nostra literatura.

Portada de ‘Gael·li i l’Home Déu’

Aquests mateixos estudis universitaris, però, foren els que em van permetre participar en la postproducció d’un documental que s’emetria a Televisió de Catalunya, concretament al Canal 33. Era pel febrer de 2015. Amb Pere Calders, tocant de peus al cel (Raül Cuevas, 2015), l’autor barceloní i jo ens tornàvem a creuar.

Van ser tres mesos en els quals, de dilluns a divendres, tot girava al voltant de Pere Calders. Em passava el dia veient autoentrevistes que gravà a casa seua a meitat dels anys huitanta, material de pel·lícula rodat durant el seu exili mexicà (1939-1962), fotografies familiars... I m’hi vaig interessar. Per això, el 23 d’abril, per Sant Jordi, un dels meus objectius era aconseguir un llibre de Calders, o Caldés, que fou el seu cognom fins el 1936.

Pere Calders de xiquet, en una fotografia del fons conservat a la

Universitat Autònoma de Barcelona

Caminant entre les parades de llibres ubicades per a l’ocasió a banda i banda de les Rambles de Barcelona, vaig fixar la mirada en un exemplar d’Unitats de xoc (1938), el llibre de guerra per excel·lència de la literatura catalana del segle XX, segons diuen els entesos en la matèria. Calders el va escriure durant la Guerra Civil, en la qual havia pres partit com a cartògraf de l’exèrcit de la República, i per convicció: «(...) aquesta feina m’apassiona, (...) i em fa l’efecte que si no fes precisament el que estic fent, mai més no podria fer escoltar la meva opinió, ni tindria dret a abraçar la meva dona, ni seria lícit que eduqués el meu fill».

Portada de l’edició original del llibre ‘Unitats de xoc’ (1938)

Sabia que havia estat destinat a Castelló a finals de 1937, però em va sorprendre obrir el llibre i llegir en una citació de l’estudi introductori, obra de la professora de la Universitat Autònoma de Barcelona Maria Campillo: «Abans de sortir d’Onda, l’alcalde del poble ens ha parlat, des del balcó de l’Ajuntament (...)». Resultava que un dels autors més importants de la literatura catalana del segle XX, qualificat pels estudiosos com el millor contista contemporani en la nostra llengua, Creu de Sant Jordi 1982, Premi d’Honor de les Lletres Catalanes 1986 o Medalla d’Honor al Mèrit Artístic de la Ciutat de Barcelona 1992, havia estat a casa nostra. I no només a Onda; Artesa i Tales també foren visitades per Calders.

Pere Calders al front, durant la Guerra Civil

Font

El seu viatge pel País Valencià havia començat, però, més al nord. Després d’un trajecte feixuc des de Barcelona entrà per Vinaròs i observà, en fer-se de dia, que les coses de «la regió valenciana (...) en relació a Catalunya, són d’una mida reduïda (...)», però «d’una gran bellesa». En arribar a Castelló, l’autor i les seus companys foren establerts al Lledó, des d’on van eixir, uns dies més tard, de maniobres cap a les muntanyes de l’interior de la província.

Pere Calders, el segon dret per la dreta, amb companys durant la Guerra Civil. Font

S’adreçaren aquell jorn cap a Vila-real i d’allà «a Pueblos del Mijares o bé a Onda». Al remat, la destinació fou la localitat taulellera on les companyies entraren en desfilada, acompanyades per la banda de música de la Base. Calders descriu com les onderes els reberen «amb els ulls plens de llàgrimes» i amb la plaça del poble, suposem que la del Pla, plena de gent que saludava des de les finestres. També apunta la presència dels refugiats del sud, desplaçats per l’avanç rebel a Andalusia.

L’església de Sant Pasqual de Vila-real el 1936, després del seu incendi,

en un estat similar al que devia tindre per les dates de la visita de Calders al poble.

Font

Acabada la desfilada, els militars es barrejaren amb els civils. Diu l’escriptor que «les noies festejadores i les criatures són qui ens dediquen una major atenció; els infants, sobretot, ens fan objecte d’una mena de culte». Calders i els seus van tindre temps de passejar per Onda, on regnava la pau a pesar de la proximitat dels combats. Però prompte continuaren el viatge cap a l’interior, cap a la serra d’Espadà. Abans, tanmateix, l’alcalde aleshores d’Onda, segurament per la data aproximada ja seria Agustín Sansano Gaya, els va adreçar un discurs. Amb el to sorneguer que caracteritza les lletres caldersianes, diu: «(...) ens ha vingut a dir que nosaltres aniríem al front i que era molt probable que hi deixéssim la vida, perquè érem carn de canó. Però ens ha dit que això no ens havia d’afligir, perquè l’ésser carn de canó d’aquesta guerra era una cosa que honorava molt (...)».

Llavador d’Onda i carrer de Cervantes (antic camí de Saragossa), cap al 1930.

Imatge de l’arxiu fotogràfic de la Caixa Rural d’Onda

D’Onda pujaren cap a Artesa, on sembla que no s’aturaren. Calders observa que el poble encara manté les característiques pròpies dels pobles valencians. No obstant això, poc més d’un quilòmetre més enllà, l’autor percep un canvi profund en l’entorn: «(...) a Tales (...) els carrers són irregulars, gairebé tots en pendent accentuat, i el sòl està empedrat amb còdols (...) les construccions (...) de l’arquitectura rural valenciana, no tenen representació (...) els edificis estan constituïts per grossos murs de pedra de fàbrica rude». Parla també dels talers i els qualifica de reservats, de poc oberts i de desconfiats envers els nouvinguts.

Fotografia antiga de l’església de Tales, de data desconeguda

Després de passar per Tales, els soldats continuaren la marxa cap a «un indret on l’única vida humana és la que hi portem nosaltres». Han aplegat a aquelles «muntanyes altes que donen a Tales un fons d’una gran bellesa», a «una vall de Tales on mai no hauria vingut si no fos la guerra». Allà és on realitzen les maniobres. Calders, que reconeix que es troba «bé en aquest indret» però està neguitós perquè no sap «quan podré reprendre el fil de les meves il·lusions».

Soldats de l’exèrcit rebel de Franco amb xiques d’Artana, poc de temps després d’ocupar la localitat, a pocs quilòmetres del poble de Tales visitat per Calders. Font

De fet, mai més el reprendria. Al febrer de 1939 passà la frontera de França amb la seua companyia i acabà al camp de concentració de Prats de Molló, a la comarca del Vallespir (Catalunya Nord). D’allà fugí i arribà fins a Tolosa, on el Comitè Universitari d’Ajut als Refugiats li facilità el viatge a Mèxic.

Pere Calders, ja exiliat a Ciutat de Mèxic

Calders deixà tota una vida a Barcelona. La seua esposa, Mercè Casals, i el seu primogènit, Joan Caldés i Casals, no l’acompanyaren a l’exili; tampoc els seus pares. A Ciutat de Mèxic va començar des de zero: es va casar amb Rosa Artís, germana del seu amic Tísner, i també exiliada al país americà, i tingué tres fills: el Raimon, la Glòria i la Tessa.

Pere Calders amb la seua segona esposa, Rosa Artís, durant l’exili mexicà.

La fotografia forma part de l’arxiu conservat a la Universitat Autònoma de Barcelona

El 1962, després de vint-i-tres anys d’exili, la família Calders-Artís va tornar a Catalunya. De nou a Europa, Pere Calders es retrobà amb el seu fill Joan i amb els seus pares. Mai més va visitar Mèxic, perquè li havien comentat que allò que havia estimat a Amèrica ja no existia. Tampoc tornà als indrets que havia trepitjat durant la Guerra Civil, perquè com ell admeté en una de les autoentrevistes, gravada pel setembre de 1986, ni a ell ni a la seua dona els agradava recordar el temps de la guerra.

Pere Calders, en una imatge dels anys 70

Pere Calders, l’escriptor català que havia trepitjat la serra d’Espadà, va morir a Barcelona el 21 de juliol de 1994. Les seues cendres foren dipositades al monument en el seu honor de la localitat de Llançà (l’Alt Empordà).

El 'Catálogo Monumental de la Provincia de Castellón de la Plana': una visió inèdita de l’Espadà-Millars

per Ismael-Pascual Chiva i Molina
Autor del blog Camins en la Natura
Twitter: @ipasc_CM i @caminsnatura

ESPADÀNIQUES vol agrair a l'autor la cessió d'este treball, que es publica simultàniament ací i en el blog de l'autor.

Portada de l'obra manuscrita.Font: Catálogo Monumental de la Provincia de Castellón de la Plana (CSIC)

A primeries del segle XX es va iniciar la redacció d’un gran recull dels monuments més significatius de l’Estat Espanyol, sota el títol de Catálogo Monumental de España. Va ser l’any 1917 quan a Luis Tramoyeres Blasco li va pertocar redactar la part corresponent a la província de Castelló, titulada Catálogo Monumental de la Provincia de Castellón de la Plana (Olucha, 1997). Malauradament, mai va arribar a veure la llum i restà inèdita fins que el Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC) la va digitalitzar i publicar al seu portal web. Com assenyala Ferran Olucha (1997), en ocasions Tramoyeres es limità a fer un aplec de la bibliografia ja existent sobre el poble en concret. Però en altres, sí que va aportar dades interessants.

El primer esment a l’Espadà-Millars es fa a la introducció del volum, i fa referència a la llengua que es parla: “En la Plana y el Maestrazgo se habla en valenciano con matices diferentes en su léxico y fonética, y el aragonés valenciano a lo largo de la frontera de Aragón, siendo el centro dialectal la región segorbina y las dos vertientes de la sierra de Espadán, habitadas por pueblos de origen morisco y donde quedan rastros algarábigos de estos pobladores” (Tramoyeres, 1917: IV).

Poques pàgines després fa referència a les diòcesis dels nostres pobles: “A la diócesis de Valencia corresponden Arañuel, Argelita, Ayódar, Campos, Castillo de Villamalefa, Cirat Cortes de Arenoso (…); Espadilla, Fuentes de Ayódar, Ludiente, Montanejos, Puebla de Arenoso, (…), Torrechiva, Vallat, Villahermosa y Zucaina (…). Torralba y Villamalur (…)” (Tramoyeres, 1917: VI). La resta formaven part de la diòcesi de Tortosa. La de Sogorb aplegava, per la seua banda, els arxiprestats de Xèrica (Jérica), Montan (Montán), Xelva (Chelva) i Alpont (Alpuente) (Griera, 1931: 9; Tramoyeres, 1917: VI).

Retaule de Sant Martí de Tours, de l'església de la Vall d'Almonesir.
Font: Catálogo Monumental de la Provincia de Castellón de la Plana (CSIC)

En parlar dels temps primitius, Tramoyeres destaca la importància de la Cova del “Toro, en Veo (Sierra de Espadán)”. I afegeix: “Faltan datos para apreciar el aspecto paleontológico de estas cavernas y simas por haber sido exploradas de un modo muy elemental” (Tramoyeres, 1917: 4).

Quan parla de l’època romana es refereix a les nostres terres quan exposa una de les principals vies de comunicació: Sagunt – Calataiud. El citem: “Jérica, después de Sagunto, parece haber sido el segundo centro itinerario de esta vía (…) A Jérica afluían los caminos vecinales de ambas orillas del río [Palancia]. Los habitantes de la margen derecha, procedentes de la Sierra de Espadán, pasaban el Palancia por las cercanías de Navajas, aprovechando el puente llamado de Cartagena, reconstruido sobre estribos de la época romana” (Tramoyeres, 1917: 16-17).

De l’època musulmana destaca que les àrees del riu de Sogorb i l’Espadà eren els nuclis més significatius de l’estirp àrab en terres de l’actual província de Castelló. “Persistió la raza africana, a la que en su mayor parte pertenecían hasta 1609, en que fueron expulsados los moriscos no convertidos al cristianismo. Esta dilatada permanencia en aquellos lugares tiene su justificación en el hecho de ser sus moradores simples cultivadores del campo; dependientes de los dueños territoriales que usufructuaron la actividad agarena en el largo espacio de tres siglos (…) No han conservado aquellos pueblos, todos de reducido vecindario, vestigio alguno que indique su valer en los artes industriales ni en la arquitectura. Desaparecieron las mezquitas; modificáronse las viviendas y se destruyeron todas las señales de la civilización árabe” (Tramoyeres, 1917: 70-71). En aquest punt es fa referència a la inscripció àrab d’Artana: “Fue leída por el catedrático de la Universidad de Salamanca Don Pascual Meneu, hijo de Bechí, en esta forma: Al [il·legible el text de Tramoyeres]  ALLAH, Dios de Mahoma, alzó, (levantó) esta piedra el valuoso ALI ZO BEID” (Tramoyeres, 1917: 74).

Inscripció àrab d'Artana.
Font: Catálogo Monumental de la Provincia de Castellón de la Plana (CSIC)

D’època més moderna no se’n fa cap esment més, i ja comença amb la descripció poble a poble. Concretament en descriu deu dels del nostre àmbit. Són: l’Algímia (Algimia de Almonacid), Argelita, Aiòder (Ayódar), Assuévar (Azuébar), el Castell de la Vilamalefa (Castillo de Villamalefa), Eslida, Matet, Montanejos, la Vall d’Almonesir (Vall de Almonacid) i Vilafermosa (Villahermosa del Río), repartits per les comarques naturals de la Conca del Millars, l’Alt Palància i el Baix Espadà (Beüt, 1971). 

De la resta de localitats, l’autor diu el següent: “Cortes de Arenoso, Espadilla, Fanzara, Toga, Ludiente, Zucaina, Sueras, (...), Fuentes de Ayódar, Torrechiva, (...), Vallat y Ribesalbes. Ninguno de estos últimos ofrecen particularidad alguna en orden a monumentos y obras de arte. Todas las iglesias son modestísimas, correspondiendo a la escasa importancia de los nombrados pueblos” (Tramoyeres, 1917: 175). I “Ahín, Alcudia de Veo, Alfondeguilla, Almedíjar, Chóvar y Veo. Todos ellos están enclavados en la sierra de Espadán. Carecen de obras de arte por ser de corto vecindario, dedicado al cultivo de terrenos pobres. Conservan el aspecto morisco y sus iglesias pequeñas y de arquitectura modesta fueron construidas después de 1609, sin verse en ellas obras de arte merecedoras de particular mención” (Tramoyeres, 1917: 347). Finalment, “Carecen (…) de valor artístico alguno. Enclavados la mayor parte de ellos en la sierra de Espadán son de reducido vecindario, siendo su origen morisco. Las iglesias, principales edificios, son de construcción moderna, de pequeña capacidad y pobres en altares y ornamentos. A esta categoría pertenecen: (…) Campos de Arenoso, (…), Cirat (…), Montán, Pavías, Puebla de Arenoso, (…), Torralba, (…)” (Tramoyeres, 1917: 388). 

ALGIMIA DE ALMONACID 

Lugar situado en la Sierra de Espadán. De origen morisco. Expulsados estos en 1609, don Pedro de Urrea, Señor del lugar, lo repobló con veinte y siete familias de cristianos viejos, procedentes de Navarra y de la Puebla de Arenoso.

La iglesia parroquial está dedicada a San Juan Bautista y de una sola nave con adornos barrocos. Es el único monumento digno de registrarse, a pesar de lo modesto de la fábrica.

(Tramoyeres, 1917: 322)

ARGELITA

Población de origen árabe. Su fundación se atribuye al último Rey moro de Valencia, Zeit-Abuceit y a cuyos hijos perteneció el señorío de Argelita. En la plaza Mayor quedan restos del palacio señorial.

La casa Consistorial ocupa la antigua iglesia del lugar. La moderna, construida a mediados del siglo XVIII, se halla consagrada a San Joaquín y Santa Ana. En 1850 se construyó la capilla de la Comunión.

(Tramoyeres, 1917: 164)

AYÓDAR 

También es de origen árabe este lugar que en el siglo XV perteneció al ducado de Villahermosa. De esa época son los restos del palacio señorial. Existen dos iglesias. La Mayor que tiene por titular a San Vicente Ferrer, construida en 1864 y otra que forma parte de un antiguo convento de dominicos.

(Tramoyeres, 1917: 164)

AZUÉBAR

Población colocada en la falda meridional de la sierra de Espadán y cara al punto de unión de las provincias de Valencia y de Castellón. En su término se han encontrado restos romanos. Fue poblada por moriscos y después de la expulsión de estos por familias cristianas.

La iglesia parroquial está dedicada a San Mateo, con nave corintia. En 1663 fue separada de la parroquia de Soneja y agregándosele el lugar de Chóvar.

El 24 de agosto se colocó la primera piedra de la nueva iglesia por ser la antigua muy pequeña. Inaugurose en 21 de septiembre de 1673. Fue renovada en 1771.

(Tramoyeres, 1917: 332)

CASTILLO DE VILLAMALEFA

Villa de origen morisco. Según el historiador Mundina nació en ella un hijo del último Rey moro de Valencia Zeit-Abuceit el cual en conmemoración de este suceso concedió a los vecinos muchos privilegios y exenciones de contribuciones. Es uno de los parajes más agrestes y pintorescos del partido de Lucena. La iglesia parroquial es pequeña y falta de todo carácter artístico.

(Tramoyeres, 1917: 166)

ESLIDA

Villa situada en las derivaciones de la sierra de Espadán. Algunos autores creen pudo ser la antigua Oleastrum por el mucho aceite que en su término se recoge. No hay datos que justifiquen esta atribución. En una colina inmediata al pueblo existen ruinas de incierto castillejo.

La iglesia, único monumento, es pequeña sin presentar nada de notable en el orden a las Bellas Artes, si exceptuamos el altar mayor en el que hay colocado un lienzo del pintor valenciano Luis Planes, que floreció en la segunda mitad del siglo XVIII. 

De tiempos antiguos se ven vestigios de ruinas en completo abandono y se supone fueron explotados por los romanos y más tarde por los árabes.

(Tramoyeres, 1917: 249)

MATET

Está situado este pequeño pueblo al pie de la sierra de Espadán sobre la falda del monte llamado de la Torre.

La iglesia, dedicada a San Juan Bautista, es pequeña, con nave corintia y sin obra alguna de arte.

(Tramoyeres, 1917: 338)

MONTANEJOS

Villa famosa por sus aguas medicinales. Su origen es morisco. Conquistados por Don Jaime I todos estos lugares en 1239, fundó a Don Pedro Giménez de Vallterra el señorío de Castell-Montalt y sus alquerías anejas. La mayor parte de su población era morisca y en 1609 cuando se verificó la expulsión de estos Montanejos quedó abandonado hasta que nuevos pobladores cristianos reanudaron la vida social.

La iglesia parroquial es de modestas proporciones. Comenzó a construirse en 1732 terminando en 1798. La bóveda central la sostienen diez pilastras con capiteles renacentistas. Tiene once modestos altares, incluyendo en este número el de la diminuta capilla de la Comunión. Son modernos y nada particular ofrecen. El más antiguo es el de las almas con cuadros de anónimo autor. En los cuatro ángulos inferiores de la bóveda hay pinturas de Planes.

(Tramoyeres, 1917: 384)

VALL DE ALMONACID

Está situado este lugar en las estribaciones de la sierra de Espadán. Es de origen morisco.

Su primitiva iglesia no existe. Junto a la casa Abadía se ven restos de un pequeño y antiguo templo, agrupándose la población alrededor de esta iglesia. Las casas emplazadas en este sitio son las más antiguas del poblado. La iglesia actual se fundó en la parte más llana del lugar. Fue construida después de la expulsión de los moriscos en 1609. Está dedicada a la Purísima Concepción. De una sola nave de orden corintio, con altar mayor moderno. En la última capilla, lado de la Epístola, existe un antiguo retablo de San Martín, Obispo de Tours. Procede de la extinguida cartuja de Vall de Cristo, Segorbe, y fue donado por el ayuntamiento en 1836 con motivo de haber visto destruida la iglesia con ocasión de la guerra civil. Este retablo es obra de un artista valenciano que debió florecer alrededor de 1415. En los guardapolvos hay pintados escudos de Aragón y Sicilia, y seguramente fue donativo del rey don Martín fundador de la Cartuja.

En el recinto de la población vieja existe la antigua casa señorial, reformada en el siglo XVII, sin conservarse en ella obra de arte.

Un castillo derruido, ocupa la cúspide de una montaña cercana al pueblo. Compónese de varias torres construidas en diferentes periodos, pero su estado impide fijar la fecha de la construcción. No obstante puede afirmarse que ya existía antes de la reconquista de Jaime I de Aragón.

(Tramoyeres, 1917: 345-346)

Església antiga de la Vall d'Almonesir.
Font: Catálogo Monumental de la Provincia de Castellón de la Plana (CSIC)

VILLAHERMOSA

Villahermosa es lugar de origen morisco. Zeit-Abuceit la fundó por carta puebla de 9 de marzo de 1242. Los primeros pobladores fueron de Villamalefa denominándola Villahermosa por ser esta la traducción de la primera. Más tarde fue cabeza del ducado por merced de Juan II de Aragón y de Navarra a su hijo Don Alfonso de Aragón. Los primeros pobladores se establecieron en un cerro llamado la Muela. En 1707 fue destruido el antiguo poblado por las tropas de Felipe V y se reedificó en la ladera del monte de modo que las casas están en anfiteatro y como puestas unas sobre otras resultando calles muy incómodas y poco recomendables por el mal gusto y pobreza de los edificios. 

La iglesia aunque espaciosa carece de obras de arte si exceptuamos una Virgen, escultura del artista valenciano Don José Bonet.

Cuenta Villahermosa con un ermitorio que es un verdadero museo de tablas de los siglos XV y XVI. A unos seis kilómetros se levanta el consagrado a San Bartolomé, muy espacioso, con hospedería e iglesia gótica reformada en el siglo XVIII. Lo más notable son los antiguos retablos en ella conservados. Algunos nos parecieron proceden de la iglesia parroquial. Cinco son los principales. Debe figurar en primer lugar, y por ser el más completo, el de Santa Catalina mártir, obra del valenciano Juan Reixach, de 1465, formado por la tabla central con la imagen titular y seis pasajes de la vida de la santa mártir, y predela o banco con seis compartimentos de santos y vírgenes.

Reputamos como de los comienzos del siglo XV otro retablo, también completo, con los titulares de San Vicente mártir y San Bartolomé, obra de un maestro valenciano de la escuela de Pedro Nicolau.

De un artista local seguramente de San Mateo, que floreció hacia el 1480, es el tercer retablo con la Virgen sedente y varios santos en los cuadros laterales.

Ofrece legítimo interés el cuarto retablo formado de fragmentos de otros tres, todos ellos de excepcional interés por ser obra de maestros valencianos de la centuria decimoquinta. La parte interesante de este conglomerado de tablas es la central y dos laterales que forman un retablo completo. La Virgen sedente rodeada de ángeles pertenece al tipo de la Virgen llamada de Tobed, o de Enrique de Trastámara, y que nosotros tenemos por obra del valenciano Lorenzo Zaragoza. 

(Tramoyeres, 1917: 170-172)

Retaule de Sant Esteve, de Vilafermosa.

Font: Catálogo Monumental de la Provincia de Castellón de la Plana (CSIC)

Retaule de Santa Caterina, de Vilafermosa.

Font: Catálogo Monumental de la Provincia de Castellón de la Plana (CSIC)

Retaule de la Mare de Déu de la Llet (de Tobed), de Vilafermosa..

Font: Catálogo Monumental de la Provincia de Castellón de la Plana (CSIC)

Retaule de la Mare de Déu sedent, de Vilafermosa..

Font: Catálogo Monumental de la Provincia de Castellón de la Plana (CSIC)

BIBLIOGRAFIA

• BEÜT, Emili (1971). Geografia elemental del Regne de València. València: Lo Rat Penat.
• GRIERA, Antoni (1931). Gramàtica històrica del català antic. Barcelona: Institució Patxot. 
• OLUCHA, Ferran (1997). "Història de l’art castellonenc: la producció bibliogràfica, estat de la qüestió". Millars: espai i història, 20.
• TRAMOYERES, Luis (1917). Catálogo Monumental de la Provincia de Castellón de la Plana. Inèdit. Disponible en línia ací.