per Ismael-Pascual Chiva i Molina
Autor del blog Camins en la Natura
Twitter: @ipasc_CM i @caminsnatura
ESPADÀNIQUES vol agrair a l'autor la cessió d'este treball, que es publica simultàniament ací i en el blog de l'autor.
 |
Vista
actual d’Onda des de la partida de la Merlota
|
La
tradició ceràmica d’Onda ve de lluny. Per exemple, el 1385 ja hi
funcionava un xicotet taller propietat de Garcia Cantavella.
Tanmateix, fins al segle XVIII tota la producció ondera fou
domèstica, de la mateixa manera que ho era a la resta de localitats
de la zona (Feliu, 1998: 58).
El
punt d’inflexió, però, es produí l’any 1727, quan el comte
d’Aranda, en Buenaventura Pedro de Alcántara Giménez de Urrea y
Abarca de Bolea, va obrir a l’Alcora, capital de l’Alcalatén,
una fàbrica de pisa. Tot i el seu bon funcionament, com apunta María
Luisa González (1980: 13), unes dècades després, les tensions que
tingueren lloc entre la direcció i els artistes van fer que foren
acomiadats alguns d’ells, els quals s’establiren pel seu compte a
la mateixa població i a altres pròximes, com Onda o Ribesalbes.
En
aquest context, l’any 1778 en Manuel Guinot va posar en marxa la
seua fàbrica de pisa a Onda, ubicada al Raval de Sant Josep, a la
qual va seguir la d’Andrés Peris, que s’inaugurà el 1806 al
Portal de València (Feliu, 1998: 59, 62) al lloc conegut com la
pallissa de Gavaldà. A partir de mitjan segle XIX, aquestes
empreses, rebatejades amb el nom de «La Esperanza» la primera i «La
Campana» la segona, començaren a produir taulells en sèrie (Feliu,
1998: 63).
 |
Segell de
la fàbrica de La Campana d’Onda a la part posterior d’un taulell
|
La
producció ceràmica, unida al sentiment religiós dels onders, va
començar a fructificar en forma de retaules ceràmics devocionals,
que eren col·locats a les façanes de les cases del poble. Això va
fer que els carrers arribaren a perdre el seu nom tradicional en
favor del del sant o de la Mare de Déu que hi havia en cadascun
d’ells. Prova d’açò és l’acta de la sessió ordinària de
l’Ajuntament d’Onda del 4 de març de 1859, transcrita per
Francesc Àlvaro i Fèlix al seu treball inèdit Toponímia
urbana: vies públiques dedicades a personatges vinculats a la vila
d’Onda (2007):
"A
propuesta de la comisión nombrada para la variación y fijación de
los nombres de las calles de la población, el Ayuntamiento acordó
lo siguiente: Que la parte de la calle de Arriba que empieza desde la
casa de José Peris García y concluye en las cuatro esquinas, se
llame de San Isidro, por estar en ella colocado el cuadro de este
Santo (...) Que la parte de la calle de Arriba que principia en las
cuatro esquinas y termina en la casa de la viuda de Manuel Castelló
se denomine de Santa Isabel por tener dicha calle colocado el cuadro
de esta Santa (...) Que la plaza del Arraval y Plá se les ponga, á
la primera San José por estar en ella la Capilla de este Santo (...)
y la calle del Puador se denominará de la Virgen del Carmen".
D’aquesta
manera es van oblidar quasi tots els noms originaris dels carrers del
nucli històric d’Onda. A banda dels carrers de la Llum, de la
Perdiu, de València, del Moro, de Borriana, de la Moreria, d’en
Galceran o de Dalt (no oficial), i de les places de Dins (no
oficial), de Fora (no oficial), o de la Sinagoga, pocs topònims més
van sobreviure.
 |
Retaule
de la Mare de Déu dels Dolors i fragment conservat del retaule de
les Ànimes del Purgatori, dos dels més antics conservats als
carrers d’Onda (s. XVIII-XIX)
|
Un
dels molts noms antics que desaparegueren fou el de l’actual plaça
del Salvador, de la qual és titular el patró d’Onda. Ací, però,
no hi ha cap retaule ceràmic; el que hi ha és una imatge de Jesús
Transfigurat.
 |
Capella
del Salvador, a la plaça del Salvador d’Onda
|
La
del Salvador és una escultura moderna, protegida dins d’una
fornícula tancada amb un vidre i encastada en la paret de la casa
número 19. Al frontal de la capella diu «AÑO 1958» i està
dibuixat l’escut de la Vila. No obstant això, com afirma Francesc
Àlvaro i Fèlix (2006), el primigeni conjunt degué ser anterior a
eixa data.
 |
Capella
del Salvador, a la façana de la casa número 19
de la
plaça del Salvador d’Onda
|
La
prova definitiva d’aquesta afirmació l’hem trobada en una
revista anomenada Madrid Cómico,
que va publicar un viatge per la província de Castelló l’any
1897. De les diverses instantànies d’Onda que hi apareixen, la més
valuosa és la de la «Plazuela y entrada á la calle del
Salvador» per ser l’única fotografia
conservada de la capella del Salvador original.
 |
Plaça
del Salvador amb la capella original (any 1897)
|
 |
Detall de
la Capella del Salvador original. On en l’actualitat hi ha una
finestra
de
l’habitatge, abans hi hagué pintat un Sol
|
Aquesta
imatge, desconeguda per als onders de hui en dia, ens mostra l’estat
primigeni de la capella, segurament el que tingué fins el 1932.
Aleshores, proclamada la II República el 14 d’abril de 1931 i
consagrada la laïcitat de l’Estat per la Constitució aprovada el
9 de desembre d’aquell any, l’Ajuntament d’Onda enretirà els
noms del santoral dels carrers. És el que ocorregué durant el
transcurs del Ple del consistori del 17 de juny de 1931, quan «a
proposición del señor Canelles este Ayuntamiento por unanimidad
acuerda la variación o cambio de nombre de las plazas y calles
siguientes: Plaza de San José, calle de San Miguel (...), plaza de
San Roque, calle de los Ángeles, calle de la Virgen del Carmen
(...)». A banda, el 15 d’abril de 1932
emeté una ordre que obligà els propietaris dels habitatges on hi
haguera retaules ceràmics devocionals o capelles a desmantellar-los
o a tapiar-los.
 |
Retaule
de la Mare de Déu del Pilar, que les veïnes de la plaça a la qual
dóna nom afirmen que fou un regal d’un tal Vicente Gimeno l’any
1802. Si ens fixem a la dreta, es veu com els taulells estan mal
col·locats, fet que prova que fou un dels retaules desmuntats el
1932
|
Fou
llavors quan va desaparèixer la capella del Salvador que veiem a la
fotografia de 1897. Acabada la Guerra Civil i instaurat un nou règim
polític a l’Estat espanyol, amb la religió catòlica com a credo
oficial, es tornaren a col·locar els retaules ceràmics supervivents
i se’n feren un bon grapat de nous per a substituir els
desapareguts i per a santificar els nous carrers que s’urbanitzaven,
fruit de l’augment poblacional, a la zona de la Serratella, el
Tossalet i el vessant est del turó del Castell.
 |
Retaule
de sant Tomàs d’Aquino, al carreró entre la plaça del Salvador i
el carrer de la Mare de Déu d’Agost, pintat l’any 1847 i tapiat
el 1932 fins que va ser redescobert unes dècades més tard
|
BIBLIOGRAFIA
ÀLVARO,
Francesc (2006). Un tomb pel casc vell
de la vila d’Onda. Onda: Gràfiques
Castañ.
ÀLVARO,
Francesc (2007). Toponímia urbana: vies
públiques dedicades a personatges vinculats a la vila d’Onda.
Treball inèdit.
FELIU,
Joan (1998). La
cerámica arquitectónica de Onda en el siglo XIX. Tesi
doctoral. Castelló de la Plana: Universitat Jaume I. Disponible enlínia.
GONZÁLEZ,
María Luisa (1980). «La azulejería de Onda». Narria:
Estudios de Artes y Costumbres Populares,
p. 13-14, n. 17.
