Exalumne de la Segona Escola de Pastors i Ramaderia Extensiva de la Generalitat Valenciana
Dibuixos: Teresa Ribes
ESPADÀNIQUES vol agrair a l'autor la cessió d'este treball original per al nostre blog. A més, agraïm i felicitem la il·lustradora, Teresa Ribes. En esta segona entrega publiquem la part relacionada amb el patrimoni ramader material d'Aín (vies, corrals...) i unes propostes de l'autor. Trobareu la primera part ací.
 |
| Corral de Villamalur. Teresa Ribes |
El patrimoni ramader d’Aín
Les terres i camins d’herbatges
Les vies pecuàries, a banda del trasllat estacional de les raberes, també
proporcionaven una part de la base alimentària del bestiar, per tant, també el
seu traçat estava condicionat pel seu caràcter d’«àrea allargada de pastura»,
així com de proveïdor d’aigua i punts de descans. Pel que fa a l’alimentació
animal, a la gran part de les vies pecuàries locals, la vegetació predominat
seran les diferents gramínies, com el fenàs, però també hi trobarem una
important presència d’arbustos i arbres com el coscoll (carrasca), formant un
paisatge de garriga actualment encara visible i ben aprofitat pel porc senglar.
Tot i que la dieta principal i necessària de l’ovella són els farratges, aquest
petit remugant és capaç d’assimilar alimentàriament fins a un poc més 30 % de
pastura aconseguida d’arbustos i arbres i els seus fruits. Pel que fa a aquests
darrers, la presència de la bellota serà un dels principals, un complement
altament nutritiu a la base alimentària adés explicada. De manera semblant, no
serà difícil trobar zones de pastura anomenades «dehesas de encinas», «mallada
de carrasques» o «carrasques d’assestar» en les diferents zones ramaderes del
litoral mediterrani. A la serra d’Espadà també trobarem «sureres d’assestar»
com, per exemple, al bosc de la Mosquera, on ja en època medieval existia una
redona ramadera vedada. Precisament, això és el que significa la denominació mosquera,
un espai més o menys tancat de descans, de protecció del sol i de bona
d’alimentació. Altres redones en trobarem a Aín, Veo o Aiòder.
 |
Mapa 1. Mapa de les vies pecuàries d’Aín de
la classificació oficial del 1973
|
Les vies pecuàries d’Aín
Com ja hem assenyalat, a banda de permetre el moviment ramader, els
assagadors són també un proveïment alimentari necessari per al bestiar. A
partir d’ara, indicarem i localitzarem mínimament les diferents vies pecuàries
locals intentant relacionar-les amb les diverses infraestructures associades,
així com també amb les zones de pasturatge de ribera i de muntanya tradicional,
degut al fet que la ramaderia extensiva en necessita grans extensions
d’aquestes.
A Aín, els únics camins ramaders classificats oficialment són assagadors,
és a dir, tenen un ample mínim de 20,89 metres. En total en són sis. Quatre
d’ells tenen partida o final als corrals del poble i són els assagadors del
Barranc d’Aín, el del Barranc de l’Oret, el del Coll de l’Alcúdia i el del
Tossal. Els altres dos són connexions entre assagadors veïns. Aquests darrers
són l’assagador de la Cremada de Torques i el del Coll de Veo.
L’assagador del Barranc d’Aín inicia el seu recorregut des dels corrals
buscant el camí de l’Arenal, continuant riu avall fins a coincidir un tram amb
el camí d’Eslida, penetra en el terme d’aquesta localitat pels paratges de la
Costereta a l’esquerra i la Penya Miró a la dreta. Ara l’assagador tampoc
canviarà de denominació, i dins del terme d’Eslida continuarà pel riu (rambla)
passant prop del Molí Xurro i, finalment, arribarà a la població per a enllaçar
amb l’assagador del Barranc de l’Oret.
Precisament, el segon assagador local que tractem ara també pren aquesta
darrera denominació. Així, l’assagador del Barranc de l’Oret d’Aín comença al
sud del poble, passa a l’esquerra del Calvari, entra al barranc, passa junt al
Molí de Baix, deixa a l’esquerra el Palomar, s’enfila amunt, deixa el barranc
buscant el camí de Xova, deixa a la dreta el Bovalar, travessa la Múria i, pel
coll de Barres, entre la solana de l’Oret i els Noguerals, entra al terme
d’Eslida i, amb la mateixa denominació, ribereja el barranc de l’Oret des de
l’Aljub al nucli urbà, on continua per la rambla, entra al terme d’Artana vorejant
l’ermita de Santa Cristina, ara amb el nom d’assagador de la Rambla d’Artana.
Assenyalarem algunes característiques comunes dels assagadors del Barranc
d’Aín i del Barranc de l’Oret en les dues poblacions. Primerament, l’escassetat
d’infraestructures associades com ara llindars o aprovisionament d’aigua.
Respecte dels primers, en fa de límits els barrancs. Respecte de les
necessitats d’aigua, aquestes eren cobertes de sobra amb les aigües en
superfície existents des del brollador fins al terme d’Eslida. Només en les
parts de més altitud per on passa l’assagador del Barranc de l’Oret, el coll de
Barres, hi trobarem aljubs, així com també molt a prop les restes del corral
denominat el Corralet. En definitiva, ambdós assagadors discorren envoltant les
parts baixes del pic Batalla, assegurant-se l’alimentació per la diversitat
vegetativa proporcionada pels barrancs i fonts amb aigües en superfície
abundants. En fem una simplificació en la Figura 1, anomenat-la «zona de
pastura de ribera rodènica». D’altra banda, l’assagador del Barranc de l’Oret
també permetia connectar els ramats amb els corrals i zona de pastura del
Bovalar d’Aín.
 |
Figura 1. Àrea de pasturatge amb camins
ramaders que discorren per barrancs rodènics
|
Passem ara als altres dos grans assagadors locals, també amb les seues
característiques comunes, com són el pastoreig de muntanya en terreny
principalment calcari.
L’assagador del Tossal comença als corrals, pel camí de l’Arenal deixa el
barranc, creua la carretera i entra en el camí del Pouet, fregant la font de la
Basseta. A partir d’ací hi ha coincidència amb l’actual sender local SLV-29.
L’assagador continua entre el barranquet i els bancals cultivats. En aquest
tram fins a arribar al Pouet es veuen d’una manera clara els dos llindars de
pedra en sec de l’assagador, a més d’unes corralisses i un caseta refugi.
Superat el Pouet, el sender local, a l’altura del coll existent per les runes
del corral de Sorribes, gira a l’esquerra buscant la pista del coll de Veo,
mentre que l’assagador continua recte en perpendicular al camí de Mallol
buscant les zones de pasturatge del paratge del Tossal, ja amb coincidència amb
els assagadors locals de l’Alcúdia i d’Eslida. Per la ratlla de terme entre
aquests pobles passa per davall d’Esbobet en direcció a la partida de Cocons
d’Eslida, ara amb el nom d’assagador de la Rossa (possiblement, castellanització
de Roza). Aquests darrers trams també connecten amb la xarxa de camins
ramaders ubicats al voltant de la partida de l’Ullastre. Com, per exemple, els
que parteixen des de l’abeurador de la font de l’Ullastre, com l’assagador del
Camí de l’Ullastre i la colada (carrerada) del corral d’Escrig, aquesta
darrera discorrent pel mateix barranc, per a deixar el seu curs i buscar ara el
barranc de Xautena pel paratge de Ferreries, on trobem un altre pou.
A més, alguns trams del seu recorregut coincideixen amb els límits
jurisdiccionals dels tres pobles, compartint l’ample de l’assagador en la
classificació oficial. Pel que fa aquesta darrera qüestió, en aquest cas el
traçat dels assagadors tenen una funció extraramadera, com és la clarificació
de mollons i ratlles de terme.
Precisament, aquests camins ramaders són comentats per Teresa Casquel en la
ruta proposada «La Sierra de Eslida. Vereda del Tossal y de las Rozas» dins el
seu llibre Caminos de trashumancia I, editat el 2006 pel desaparegut
Centre Excursionista de València. Pel que fa al del Tossal, Casquel indica que
també és conegut localment com a assagador de les Bassetes, per la gran
quantitat d’aquestes existents en un terreny ara bàsicament calcari, qüestió
comuna en altres camins ramaders de la serra, com la continuació d’aquest
assagador fins a la partida de Cocons d’Eslida. La mateixa autora, en el segon
volum, proposa una altra ruta recreativa a partir dels assagadors interessants
entre l’Alcúdia de Veo i Suera, proposada amb el nom «Por caminos moriscos. El
azagador del Castillo».
 |
| Mapa 2. Mapa de les vies pecuàries d’Eslida de la classificació oficial del 1959 |
Segons la classificació oficial d’aquestes vies pecuàries, totes discorren
per muntanya en la major part dels trams. Precisament, en la descripció oficial
de l’assagador del Tossal s’indica que la seua amplària mínima és de 20,89
metres, encara que en les zones altes l’amplada és superior. Ara les raberes
anaven obrint-se pels tossalets amables i els frescos barranquets. Aquesta és
una altra zona de pasturatge de muntanya per nosaltres proposada en la Figura
2, una mena de teranyina de camins amb epicentre a la partida de
l’Ullastre.
 |
Figura 2. Àrea de pasturatge amb la xarxa de
camins ramaders al voltant de l’Ullastre
|
De manera semblant, l’assagador del Coll de l’Alcúdia ix al nord dels
corrals, a l’inici de l’actual pista del coll de Veo, i trenca a l’esquerra
entre els dos llindars més o menys visibles. A pocs metres es creua amb l’antic
camí de Veo i l’actual GR-36. A partir d’ara s’enfila en recte uns dos cents
metres entre clars llindars fins que aquests desapareixen davall del tossal de
la Campana. Amb parets altes i roques, l’assagador creuarà el sender local
SLV-29, continuarà buscant el paratge de Torques, creuant l’antic camí del
mateix nom, per sota del pic de la Campana (antenes), salvant-lo per la dreta
per a coincidir un tram amb la pista de pujada a les antenes, passant prop de
la creu de l’oficial combatent mort per a buscar la ratlla de terme de
l’Alcúdia de Veo, creua en perpendicular l’actual tallafoc elèctric i baixa
fins al barranc dels Morts, ara amb l’amplada oficial compartida pels dos
termes municipals, i, finalment, pel Colmenar entra al terme veí ja amb la
denominació de l’azagador del Castillo.
Explicarem les diverses infraestructures associades a partir d’ací, quan
aquest assagador del Castillo entra al terme d’Aín, deixant arrere el Colmenar,
el corral de l’Obrero i el molló separador del terme. En aquesta zona
l’assagador creua el camí de l’Alcúdia i l’actual GR-333, però l’assagador
s’enfila al capdamunt per la ratlla dels termes i en perpendicular a l’actual
tallafoc elèctric. Precisament, en aquest darrer punt ens trobem una malladeta
redona amb les parets més o menys ben definides encara i el que semblen
sistemes d’aprovisionament d’aigua de pluja i una entrada estreta que sembla un
comptador d’animals. Però abans d’arribar fins ací, a la partida de la Foia de
Moró, a l’assagador li ix a la dreta un antic pas ramader no classificat com a
via pecuària però amb domini d’ús públic segons el Cadastre, i que enfilarà
avall fins a buscar el barranc del Picaio ja a prop de la població. A pocs
metres de l’assagador, i tocant el pas ramader, ens trobem un xicotet corral
associat amb teulada, arcada i corralissa exterior; continuant avall, el pas
ramader travessarà la pista que puja a les antenes, un poc després passarà per
una altra malladeta redona en relatiu bon estat i que servia per a poder
concentrar provisionalment el ramat, protegir les zones cultivades properes i
amalladar fem; ara el pas ramader vorejarà el tallafoc elèctric al costat del
qual hi ha una caseta o paridora i, passant just a la vora de la cova de
l’Onder, baixarà a trobar-se amb el barranc del Picaio. Pel que fa aquest pas
ramader, entenem que no es va classificar oficialment com a assagador per poc
ús per part de la ramaderia local o transhumant. A més, com veurem, aquest
tipus de connexions abunden entre les aigües del riu Veo i les d’Aín, l’espai
de pastura entre el dos termes, com veurem enseguida.
 |
Mapa 3. Mapa de les vies pecuàries de
l’Alcúdia de Veo de la classificació oficial del 1985
|
Continuant novament amb l’assagador del Coll de l’Alcúdia a Aín, després
del tallafoc elèctric aquest deixarà de coincidir amb la ratlla del terme veí i
anirà a buscar el camí de Torques i la pista de pujada a les antenes, amb el
qual coincidirà un quants metres, així com amb l’actual sender SLV-29. Arribats
fins ací, els llindars no estan actualment molt clars i considerem que els
ramats ja anaven més o menys en pastura oberta.
A partir d’ací, i vorejant pel nord-oest del pic de la Campana ens trobem
un altre assagador classificat, el de la Cremada de Torques. Aquest arranca des
de l’assagador del Coll de l’Alcúdia, al nord de l’Alt de Torques en direcció
nord-oest, creua el camí de Torques, passa junt a un altre corral i entra al
terme de l’Alcúdia vorejant el reguer del Barrami fins a creuar el riu i fregar
el cementeri de Veo, ara amb el nom d’assagador de la Cova dels Trons.
En la intersecció dels dos assagadors, a més, ens trobarem tota una sèrie
de construccions de pedra en sec que entenem estaven associades a l’activitat
ramadera: casetes, paridores, corralisses, passos, aljubs, etc., i que van ser
reutilitzades com a lloc de comandament de l’exèrcit franquista. Així fins al
paratge de les Naves, on l’assagador del Coll de l’Alcúdia trencarà a la dreta
encerclant el pic de la Campana i s’enfila al recte fins a l’inici de la pista
del Coll de Veo, ja amb els llindars definits com hem vist.
Tornant a l’assagador del Coll de l’Alcúdia, des d’aquest partirà el darrer
assagador classificat, a l’altura de les Naves i direcció nord-est, l’anomenat
assagador del Coll de Veo. Aquest continuarà per la cresta de la muntanya fins
a trobar-se en perpendicular amb el camí de Veo (GR-36) a la zona del coll de
Veo. Ara el camí ramader entra al terme de l’Alcúdia canviant la denominació
per l’assagador de Benitandús, continuant per les parts altes fins al corral de
la Basseta, i des d’aquest pas fins a Tales. Però, tornant al coll de Veo i a
uns 150 metres de l’inici del l’assagador de Benitandús, ens trobem la partida
de les Malladetes amb una impressionant redona de pedra en sec. Aquesta mallada
també compta amb alguns corrals annexos i sistemes de retenció d’aigua de
pluja. De manera semblant, venint del camí de Veo a Aín i abans d’arribar al
coll de Veo, es desviarà a la dreta un altre pas ramader no classificat amb
referència cadastral que, enfilant amunt i al recte a prop de l’Ullal, entrarà
al terme d’Aín a tocar l’assagador del
Coll de Veo.
En definitiva, com hem vist, tota una sèrie d’infraestructures ramaderes
d’alt ús, una mena d’espina pasturable entre dos aigües com observem en la Figura
3 per nosaltres proposada.
 |
| Figura 3. Àrea de pasturatge intens entre les aigües de Veo i Aín |
Finalment, farem referència a un altre camí ramader local. Es tracta de
l’assagador no classificat que ix dels corrals, creua el riu buscant l’actual
pista de l’Ombria, coincidint un tram amb el camí del Palomar, l’actual SLV-28,
tot allargant-se fins al barranc del Batalla.
Convé assenyalar que la majoria d’aquests camins ramaders ja existien en
l’època medieval. En un mapa publicat pels Butzer i Mateu es poden observar els
traçats principals de les vies pecuàries antigues, amb una clara coincidència
en gran part de la xarxa de camins ramaders ací indicats a partir de la
classificació oficial de 1973: els assagadors del Coll de l’Alcúdia, el de la
Cremada de Torques, el del Collado de Veo, el de Benitandús i el del Tossal i
la Rossa. En definitiva, un territori clarament configurat per l’activitat
ramadera extensiva durant segles. Relacionada aquesta amb la resta de
l’activitat agrícola com a «model de sostenibilitat» o «ecologia humana
sistèmica» pels autors més amunt esmentats.
Els corrals del poble i el bovalar
Segons els investigadors històrics, es fa difícil ubicar les diferents
construccions ramaderes existents abans de l’expulsió dels moriscos. A més, pot
ser que algunes de les diferents alqueries morisques es reutilitzaren amb
adaptacions per a donar-los un ús exclusiu ramader. Entenem que els corrals
islàmics es trobaven al poble i a les parts baixes dels barrancs, a banda del
corral particular annexionat a la vivenda morisca. Pel que fa als altres
corrals ubicats en zones més altes on no hi havia colonització mudèjar o morisca,
potser siguen posteriors i estaven estretament units a l’expansió agrícola de
cultius de secà de finals del segle XVIII fins a la meitat del segle XIX.
 |
| Corral del Bovalar d'Aín. Teresa Ribes |
Pel que fa als corrals existents a tocar de la població, trobem una
catorzena d’edificacions. Actualment, es troben la majoria en estat ruïnós,
mentre que altres acullen nous usos com ara la producció de vi (El Celler de la
Ibola) o per a tasques agrícoles. Aquests corrals són els darrers que van fer
servir els pastors transhumants a finals del segle XX. A principis de la
pròxima centúria desaparegueren les granges cunicultores allà ubicades.
Ara, assenyalarem els corrals del Bovalar ja fora de la població.
Primerament, farem referència als
existents vora el barranc de la Caritat, a tocar dels corrents d’aigua. Així,
passant el brollador, a la dreta en direcció al barranc de l’Horteta trobem el
corral del Bovalar amb 84 metres de construcció en relativament mal estat si ho
comparem amb el «retrat» que en va fer Gimeno Barón en un dels seus olis del
1971. Continuant pista amunt, trobem un altre corral en la bifurcació d’aquesta
i la pista del camí de la Mina, totalment colonitzat per la vegetació. Aquest
vial acaba a l’inici del barranc del Joncaret, on trobem un altre corral, ara
descobert.
 |
| Corral del Joncaret |
Seguidament, assenyalarem els altres corrals del Bovalar que, a diferència
dels anteriors, estan ubicats en collades o molt a prop d’elles, comptant amb
importants construccions dedicades a l’aprovisionament d’aigua de pluja.
D’altra banda, al voltant de la majoria d’aquest corrals trobarem alguns
bancals amb cultius de secà clarament relacionats amb aquests.
D’entre aquests darrers, destaquen el Corralet, corral compartit pels
termes d’Aín i Eslida, molt a prop del coll de Barres i el coll de Xova, dalt
dels Noguerals, a un extrem de la serra del Bovalar. De manera semblant,
trobarem un altre corral a l’altura del castell, també en un xicotet coll
separador entre les aigües de la Caritat i el barranc que baixa d’Ivola. En
aquesta zona, el Tossal Gros o l’Ereta, a més, trobarem diverses edificacions
ramaderes, casetes, corralisses, paridores, etc. Convé destacar el corral de
l’Horteta, amb tot un sistema complex d’aprovisionament d’aigua que fa sospitar
un ús també humà i no només ramader o agrícola.
Menció a part mereixen els corrals de la Rossa, ubicats en una illa de
terreny calcari entre el castell i el coll d’Ivola, a prop de l’avenc de la
Rossa i la carretera d’Almedíjar. A prop dels corrals existeix un aljub i, al
voltant de les edificacions, diferents construccions per a arreplegar aigua,
així com diversos bancals cultivats. Els dos corrals presenten diferents
orientacions i tècniques constructives.
 |
| Corral de la Rossa |
Finalment, superat el coll d’Ivola, a tocar de la pista del mateix nom,
trobarem els corrals de Baix i de Dalt, amb les seues zones de cultiu annexes
d’oliveres, ametlers i vinya, de manera semblant als altres corrals que
rodejaran el pic Espadà per aquesta part: el corrals de les Esparteres,
d’Orenga, del Jinquero, els d’Agua Negra, etc. D’altra banda, a prop dels corrals
de Baix i de Dalt trobarem la font d’Ivola i, un poc més amunt, l’aljub del Tio
Carreguí. També relativament prop d’aquests corrals però ja al terme
d’Almedíjar trobem la partida de los
Majadales, a l’inici del barranc d’Almanzor.
Consideracions finals i propostes
Finalment, farem un resum ràpid del patrimoni ramader aïnenc. Pel que fa
als corrals, en podem trobar ben bé una quarantena, cadascú en diferents estats
de conservació: els quinze del poble, un nombre similar al Bovalar, entre el
coll de Barres i el d’Ivola, i uns deu entre a la foia de Moró, Torques, Naves
i coll de Veo. Un nombre semblant en trobarem d’edificacions menors:
corralisses, redones, refugis, paridores, etc., així com sistemes d’arreplegada
d’aigua d’escorrentia difícil de determinar en quantitat. Pel que fa a les vies
pecuàries, n’hi ha sis classificades amb una llargària total de 8.000 metres i
una superfície aproximada de 15 hectàrees. A part, altres tres camins ramaders
no classificats pròxims a la població.
Després d’aquesta simple aproximació al patrimoni ramader d’Aín i de la
serra, ens atrevirem a fer algunes consideracions, tot assenyalant algunes de
les possibles actuacions futures en tot el territori espadànic, un espai ara
amb dèficits i mancances ramaderes però que també ofereix un ventall de noves
oportunitats:
–És del tot impossible reproduir actualment una activitat de ramaderia
extensiva amb la utilització dels camins ramaders actuals, almenys en les zones
altes de pastura. Però no resultaria gens difícil tornar a reutilitzar alguns
camins ramaders a tocar de la població ja que encara es conserven alguns dels
llindars més o menys clars. Aquesta es podria dur a terme fàcilment amb una
intervenció mínima en les edificacions de pedra en sec existents, alhora que
amb una actuació silvopastoral adequada en el terreny. D’altra banda, la
mateixa Llei de vies pecuàries valenciana permet que aquestes deixen d’estar
classificades com a tals i, fins i tot, permet de proposar-ne la classificació
de noves. De tal manera que amb la llei a la mà es podrien tornar a classificar
noves vies pecuàries segons les possibles noves necessitats actuals.
La ramaderia extensiva i la pastura de sotabosc està sent considerada com
una acció
estratègica dintre de les mesures agroambientals en el marc dels programes de desenvolupament rural a Europa. Tímidament, la mateixa administració autonòmica intenta promocionar-la també als Parcs Naturals. També existeixen eficaces col·laboracions entre les Diputacions provincials i els productors pecuaris, amb bons exemples a Andalusia i Castelló. Fins i tot, algun ajuntament disposa del seu propi ramat, com és el cas del Rebaño Municipal del Boalo, al Parc Natural de la Sierra de Madrid, amb cabres autòctones del Guadarrama. Per la banda de les iniciatives empresarials, hi ha exemples propers d’una pràctica de ramaderia extensiva renovada, amb una viabilitat i vitalitat assegurada que també guanya rellevància pel seu caràcter i la seua funció bàsica i estratègica en la preservació del paisatge i del medi (Alcublas, Olocau).
estratègica dintre de les mesures agroambientals en el marc dels programes de desenvolupament rural a Europa. Tímidament, la mateixa administració autonòmica intenta promocionar-la també als Parcs Naturals. També existeixen eficaces col·laboracions entre les Diputacions provincials i els productors pecuaris, amb bons exemples a Andalusia i Castelló. Fins i tot, algun ajuntament disposa del seu propi ramat, com és el cas del Rebaño Municipal del Boalo, al Parc Natural de la Sierra de Madrid, amb cabres autòctones del Guadarrama. Per la banda de les iniciatives empresarials, hi ha exemples propers d’una pràctica de ramaderia extensiva renovada, amb una viabilitat i vitalitat assegurada que també guanya rellevància pel seu caràcter i la seua funció bàsica i estratègica en la preservació del paisatge i del medi (Alcublas, Olocau).
Finalment, pel que fa als camins ramaders, com a mínim les administracions
responsables haurien de considerar les seues funcions ambientals en el marc del
planejament de l’acció territorial i de desenvolupament rural. A partir de la
multifuncionalitat que presenten, també s’hauria de promocionar el seu bon ús i
el manteniment correcte.
–Pel que fa a les edificacions ramaderes, proposem una actuació d’urgència.
Actualment, l’estat d’abandonament i la colonització forestal estan fent-les
malbé de manera accelerada. El cas és que la gran part de les edificacions
estan totalment enrunades o amenaçades per l’actuació destructiva de la
vegetació sobre murs, arcs, teulades, aljubs, etc.
D’altra banda, també s’hauria d’aprofitar per fer un gran inventari de
totes aquestes construccions tal com el que s’ha fet als corrals de la Rambla
d’Eslida o com el publicat a Fanzara pel seu cronista local, José María Guarque
Porcar. El feliçment jubilat professor no es deixa un pedregam humanitzat sense
explicar. A més, des del 2018, l’art de la pedra en sec ha estat inclòs dins de
la llista representativa de Patrimoni Cultural Immaterial de la UNESCO. Pel que
fa a les possibles actuacions en les edificacions, hi ha experiències com els
camps de treball voluntari internacionals del PN de Sot de Chera, així com
diverses escoles taller o tallers ocupacionals relacionats també amb
l’aprenentatge d’aquesta tècnica constructiva. A partir d’una mínima
intervenció, no seria gens difícil la creació d’uns altres itineraris didàctics
o divulgatius. Una tasca també útil per a completar les actuals descripcions
dels senders locals i rutes recreatives, amb les indicacions necessàries sobre
el patrimoni ramader, una informació escassa, generalment. En definitiva, la
ramaderia a la serra d’Espadà és la gran oblidada, mentre, pel mateix motiu,
presenta noves oportunitats en la seua divulgació.
En conclusió, animem a promoure i divulgar accions adreçades a trobar
models de desenvolupament que entenguen la ruralitat com un espai d’activitat
econòmica dinàmica i diversificada, amb la creació d’unes infraestructures i
d’uns serveis suficients i de qualitat que preserven el territori i les seues
riqueses naturals i culturals.
 |
| Carrers i cases d'Aín. Teresa Ribes |
