Què és Espadàniques?

dilluns, 19 d’octubre de 2020

Pierre Méchain, el metre i el cel de la serra d’Espadà

 per Òscar Pérez Silvestre

Filòleg, investigador i escriptor


ESPADÀNIQUES vol agrair a l'autor la cessió d'este treball fet expressament per al nostre blog. Gràcies!

Pierre Méchain


El 20 de juny de 1792, enmig del caos social de la Revolució Francesa, dos astrònoms intrèpids partien des de París en direccions oposades a un viatge extraordinari: Jean-Baptiste Joseph Delambre aniria cap al nord fins a la ciutat portuària francesa de Dunkerque, i Pierre-François André Méchain viatjaria cap al sud fins a Barcelona. La seua missió era mesurar el món sobre la base del meridià que passa per l’Observatori de París, en concret l’arc entre Dunkerque i Barcelona. Els resultats d’aquella primera expedició (1792-1799) ajudaren a calcular i definir la longitud del metre com a unitat fonamental del sistema mètric; en aquell moment, el metre era definit com la deumilionèsima part de la distància entre el Pol Nord i l’Equador de la Terra, un estàndard que s’utilitzarà des del 1799 a París i que anirà estenent-se per tot el món.


dijous, 1 d’octubre de 2020

Eslida: itinerari per les alqueries d'època islàmica abandonades del seu terme

 per Ismael-Pascual Chiva i Molina

Autor del blog Camins en la Natura
Twitter: @ipasc_CM i @caminsnatura

ESPADÀNIQUES vol agrair de nou a l'autor la cessió d'este magnífic treball, publicat originalment en el seu magnífic blog. Visiteu-lo!


Aquesta setmana us proposem una excursió temàtica pel terme d'Eslida, localitat de la serra d'Espadà i que forma part de la comarca de la Plana Baixa. En aquest itinerari, de poc més de setze quilòmetres i mig, recorrem paratges d'aquest municipi que albergaren alqueries o llogarets durant l'època islàmica. En aquesta contrada del País Valencià, el periode mahometà va anar des de primeries de la huitena centúria després de Crist fins a més enllà de la conquesta cristiana de la dècada dels 30 del segle XIII, acabant definitivament amb l'expulsió dels moriscos l'any 1609. Precisament aquest últim fet, unit a la revolta de l'Espadà de 1526, contribuïren al buidatge d'aquests i altres pobles de la zona que, en alguns casos, mai més tornaren a ser habitats.

Vista d'Eslida des del camí que puja cap al puntal de l'Aljub, també conegut com la Mesquita

Eslida fou una localitat destacada durant l'època musulmana, si atenem a les consideracions que fa el professor Pierre Guichard i que reprodueix Vicente Forcada al seu Torres y castillos de la sierra de Espadán (2011). Els dos autors sostenen que en aquell moment tenia la rellevància suficient com per a aparèixer esmentada en una de les obres més conegudes del geògraf andalusí del segle XI Abu-l-Abbàs Àhmad ibn Úmar ibn Anas al-Udhrí ad-Dalaí. I és que ambdós identifiquen Eslida amb un poble anomenat Shalina que cita al-Udhrí. "Des d'Onda a Artana 4 milles i a un altre lloc anomenat Shalina 6 milles", és la seua traducció de l'original en àrab.

Per contra, Carme Barceló, a Historia medieval musulmana (1985), apunta a que el lloc de Shalina podria haver estat situat a prop de Borriana, en un paratge on funcionava una factoria d'extracció de sal al segle XIII. Al fil d'açò, Joan Coromines, a l'Onomasticon Cataloniae, atribueix una etimologia llatina a Eslida, bé de l'ètim assalita, "assaltada", per algun fet bèl·lic ocorregut en aquest indret, o bé d'iliceta, "alzinars", per l'abundància de sureres. En tot cas, el topònim del municipi s'ha mantingut pràcticament inalterat des del segle XIII. És Eslida el 1242 ("...qui sunt in Eslida (...) illius qui erit in Eslida (...) Et illi de Eslida..."), el 1276 ("...toti aljame sarracenorum de Eslida (...) quas habere consuevistis in Eslida (...) Et omnis sarraceni qui sunt extra Eslidam (...) reverti apud Eslidam (...), et vendere hereditatem quam habuit in Eslida aliis sarracenis (....) ad consuetudinem de Eslida..."), el 1365 ("...moros del castell e vall d'Eslida (...) als moros d'Eslida (...) e lo castell d'Eslida (...) facen alcaydiu en Eslida (...) als d'Eslida..."), el 1377 ("...eclesiam de Eslida (...) ecclesiae de Eslida quod in eodem loco de Eslida (...) loci de Eslida..."), el 1385 ("...reebuts de vos ali tabal moro de eslida (...) yo ali tabal moro vehi de eslida (...) del dit locti de eslida..."), el 1391 (...aliame sarracenorum Serre d'Eslida...), el 1510 ("Eslida, Castro e tota la serra") o el 1571 ("...Vall de Uxó y serra de Eslida en lo regne de Valencia..."). És Esllida els anys 1417 ("...vallis de Esllida...") i 1418 ("...Item de Serra d'Esllida..."). És Slida el 1374 ("...yo ali tabal moro mercader de slida (...) Çaut moro vey d'Slida..."), el 1510 ("Serra d'Slida, Castro e Fanzara"), el 1551 ("...quatro en Slida y Beo (...) Los Moros de la sierra de Slida (...) para los Moros de Slida (...) desta parte de Slida (...) Slida...") o el 1563 ("Slida"). En fi, és Sllida el 1551 ("...en la sierra de Sllida (...) en la dicha sierra de Sllida...").

Més enllà d'aquestes consideracions, altres investigadors han volgut remuntar encara més enrere la importància d'Eslida al manifestar que fou la ciutat d'Oléastron citada pel geògraf grec Estrabó. Aquest nucli estigué, segons l'autor hel·lè, entre Sagunt i el riu Ebre. Recolzen l'anterior tesi Miguel López, al tercer volum del seu Diccionario geógrafico-histórico de la España antigua (1836), o Melchor Bellver, a Influencia que ejerció la dominación de los árabes en la agricultura, industria y comercio de la provincia de Castellón de la Plana (1880). Per contra, Ramón Járrega, a El poblamiento de la Plana en la época romana (2010), defensa que Oléastron, o Oleastrum en llatí, va haver de ser l'actual l'Hospitalet de l'Infant, a la comarca catalana del Baix Camp. Del mateix parer és Ferran Arasa a la seua tesi doctoral Territori i poblament en època romana a les comarques septentrionals del litoral valencià (1995), on manté que en cap cas Eslida va ser Oléastron, i que aquest lloc va estar ubicat a prop de la desembocadura de l'Ebre.

Siga com siga, tal com expliquen Butzer, Butzer, Mateu i Miralles a Una alquería islámica medieval de la sierra de Espadán (1985), Eslida era el centre polític i econòmic d'aquesta banda de la serra d'Espadà, altrament anomenada serra d'Eslida. Segons manifesta Gaspar Escolano, al seu al seu Décadas de la historia de la insigne, y coronada ciudad y reino de Valencia (1611), va existir-hi a la localitat una destacada escola d'alfaquís on assistien molts alumnes per a aprendre medicina i filosofia. El rei Jaume I atorgà carta pobla a les aljames d'Eslida, Aín, Veo, Xinquer, Pelmes i Suera el 29 de maig de 1242. En acabant, Eslida fou protagonista i part de les vicissituds per les quals passaren els musulmans valencians i la resta del Regne, des de l'aixecament de 1276 fins a l'expulsió dels moriscos de 1609, passant per la Guerra entre Pere el Cerimoniós, sobirà de la Corona d'Aragó, i Pedro el Cruel, rei de Castella, al segle XIV, o la revolta de l'Espadà de 1526. Amb tot, la centralitat d'Eslida va fer prosperar al voltant d'ella xicotetes alqueries. Cap d'aquestes, però, ha arribat habitada fins al nostre temps. En la ruta que ens disposem a encetar visitem les ruïnes d'algunes, d'altres només les anomenem i encara en deixem més de banda per quedar massa lluny del recorregut proposat o per no tindre la certesa d'on van estar situades.

Així doncs, l'excursió comença a l'encreuament entre el carrer de la Diputació i l'avinguda del País Valencià d'Eslida. Des d'allà eixim cap al nord-oest amb aquesta última via, que es correspon amb la carretera CV-223. Amb ella, no tardem en eixir del nucli urbà.