Què és Espadàniques?

dimarts, 22 de desembre del 2015

Vents d'hivern

per Josep Lluís Abad i Bueno

espaiclaudator.blogspot.com
elpenjoll.blogspot.com
www.elpontdeleslletres.cat

@llumdelsmots

ESPADÀNIQUES vol agrair a l'escriptor el text amb què ens obsequia.


A Xavier Aliaga, cirurgià dels sentiments




Asseguts damunt la pedra freda d'aquest febrer, Jana, sentim clamar el vents.

Tu rosegues pinyes quan fa uns instants mastegaves tolls de gel d'un món glaçat per tanta pena. A l'altra banda del barranc parlen les campanes no sé quin esdeveniment.

Fixa't en el blanc del poble i com el sol, en llurs parets, rellisca humil; la figuera eixuta apunta les gemmes de la primavera, els somnis de l'espígol, del timonet. Canten els verderols al compàs dels vents que xiulen i xiulen sobre la roca foradada i blava.

Amb els ulls t'escric a Aín, sobre la terra, aquest amor. Ara tinc del cos la teua calor i la mirada: és prou, fidel amiga.

No ens importen, d'altres, els lladrucs estranys, els catàlegs literaris, les classificacions... Tampoc si els hi fan el pes els mots.

No tingues por del glaç que per menjar et done: tritura'l amb l'ivori pur.

Udola al vent, subjuga'l; saps com sóc al teu costat; arrecerats de solitud en la carrasca, abracem aquests punxosos freds.


http://espaiclaudator.blogspot.com.es/2012/02/zoomorfisme-del-princep-vents-dhivern.html

http://open.spotify.com/track/6yOjKCeVMPgRIzgiEJp9yz

dimarts, 1 de desembre del 2015

Pere Calders: de maniobres per la serra d'Espadà

per Ismael-Pascual Chiva i Molina
Autor del blog Camins en la Natura
Twitter: @ipasc_CM i @caminsnatura

ESPADÀNIQUES vol agrair a l'autor la cessió d'este treball, que es publica simultàniament ací i en el blog de l'autor.


Pere Calders als anys 80


Pere Calders restava en la meua memòria com un d’eixos noms d’escriptors del segle XX que havíem estudiat a l’institut, en classe de valencià. Tanmateix, la seua figura no destacava sobre altres com Manuel de Pedrolo, Pere Quart, Martí Domínguez o Salvador Espriu, noms que, amb encert o sense, el meu cap havia classificat en un mateix sac.

Per això, quan l’estiu de 2014 em van regalar una edició dels anys huitanta de la novel·la Gael·li i l’home Déu (1938), en llegir el nom de l’autor em va vindre al cap un senyor amb ulleres que apareixia al llibre de Llengua i Literatura, però poca cosa més. No és que vulga fer gala de la meua ignorància en la qüestió, però els meus estudis universitaris em van conduir cap a la coneixença d’altres autors com Zygmunt Bauman, Tom Gunning o Roland Barthes, molt allunyats en origen, temàtica i estil dels escriptors de la nostra literatura.

Portada de ‘Gael·li i l’Home Déu’

Aquests mateixos estudis universitaris, però, foren els que em van permetre participar en la postproducció d’un documental que s’emetria a Televisió de Catalunya, concretament al Canal 33. Era pel febrer de 2015. Amb Pere Calders, tocant de peus al cel (Raül Cuevas, 2015), l’autor barceloní i jo ens tornàvem a creuar.

Van ser tres mesos en els quals, de dilluns a divendres, tot girava al voltant de Pere Calders. Em passava el dia veient autoentrevistes que gravà a casa seua a meitat dels anys huitanta, material de pel·lícula rodat durant el seu exili mexicà (1939-1962), fotografies familiars... I m’hi vaig interessar. Per això, el 23 d’abril, per Sant Jordi, un dels meus objectius era aconseguir un llibre de Calders, o Caldés, que fou el seu cognom fins el 1936.

Pere Calders de xiquet, en una fotografia del fons conservat a la
Universitat Autònoma de Barcelona

Caminant entre les parades de llibres ubicades per a l’ocasió a banda i banda de les Rambles de Barcelona, vaig fixar la mirada en un exemplar d’Unitats de xoc (1938), el llibre de guerra per excel·lència de la literatura catalana del segle XX, segons diuen els entesos en la matèria. Calders el va escriure durant la Guerra Civil, en la qual havia pres partit com a cartògraf de l’exèrcit de la República, i per convicció: «(...) aquesta feina m’apassiona, (...) i em fa l’efecte que si no fes precisament el que estic fent, mai més no podria fer escoltar la meva opinió, ni tindria dret a abraçar la meva dona, ni seria lícit que eduqués el meu fill».

Portada de l’edició original del llibre ‘Unitats de xoc’ (1938)

Sabia que havia estat destinat a Castelló a finals de 1937, però em va sorprendre obrir el llibre i llegir en una citació de l’estudi introductori, obra de la professora de la Universitat Autònoma de Barcelona Maria Campillo: «Abans de sortir d’Onda, l’alcalde del poble ens ha parlat, des del balcó de l’Ajuntament (...)». Resultava que un dels autors més importants de la literatura catalana del segle XX, qualificat pels estudiosos com el millor contista contemporani en la nostra llengua, Creu de Sant Jordi 1982, Premi d’Honor de les Lletres Catalanes 1986 o Medalla d’Honor al Mèrit Artístic de la Ciutat de Barcelona 1992, havia estat a casa nostra. I no només a Onda; Artesa i Tales també foren visitades per Calders.

Pere Calders al front, durant la Guerra Civil

El seu viatge pel País Valencià havia començat, però, més al nord. Després d’un trajecte feixuc des de Barcelona entrà per Vinaròs i observà, en fer-se de dia, que les coses de «la regió valenciana (...) en relació a Catalunya, són d’una mida reduïda (...)», però «d’una gran bellesa». En arribar a Castelló, l’autor i les seus companys foren establerts al Lledó, des d’on van eixir, uns dies més tard, de maniobres cap a les muntanyes de l’interior de la província.

Pere Calders, el segon dret per la dreta, amb companys durant la Guerra Civil. Font

S’adreçaren aquell jorn cap a Vila-real i d’allà «a Pueblos del Mijares o bé a Onda». Al remat, la destinació fou la localitat taulellera on les companyies entraren en desfilada, acompanyades per la banda de música de la Base. Calders descriu com les onderes els reberen «amb els ulls plens de llàgrimes» i amb la plaça del poble, suposem que la del Pla, plena de gent que saludava des de les finestres. També apunta la presència dels refugiats del sud, desplaçats per l’avanç rebel a Andalusia.


L’església de Sant Pasqual de Vila-real el 1936, després del seu incendi,
en un estat similar al que devia tindre per les dates de la visita de Calders al poble.

Acabada la desfilada, els militars es barrejaren amb els civils. Diu l’escriptor que «les noies festejadores i les criatures són qui ens dediquen una major atenció; els infants, sobretot, ens fan objecte d’una mena de culte». Calders i els seus van tindre temps de passejar per Onda, on regnava la pau a pesar de la proximitat dels combats. Però prompte continuaren el viatge cap a l’interior, cap a la serra d’Espadà. Abans, tanmateix, l’alcalde aleshores d’Onda, segurament per la data aproximada ja seria Agustín Sansano Gaya, els va adreçar un discurs. Amb el to sorneguer que caracteritza les lletres caldersianes, diu: «(...) ens ha vingut a dir que nosaltres aniríem al front i que era molt probable que hi deixéssim la vida, perquè érem carn de canó. Però ens ha dit que això no ens havia d’afligir, perquè l’ésser carn de canó d’aquesta guerra era una cosa que honorava molt (...)».

Llavador d’Onda i carrer de Cervantes (antic camí de Saragossa), cap al 1930.
Imatge de l’arxiu fotogràfic de la Caixa Rural d’Onda

D’Onda pujaren cap a Artesa, on sembla que no s’aturaren. Calders observa que el poble encara manté les característiques pròpies dels pobles valencians. No obstant això, poc més d’un quilòmetre més enllà, l’autor percep un canvi profund en l’entorn: «(...) a Tales (...) els carrers són irregulars, gairebé tots en pendent accentuat, i el sòl està empedrat amb còdols (...) les construccions (...) de l’arquitectura rural valenciana, no tenen representació (...) els edificis estan constituïts per grossos murs de pedra de fàbrica rude». Parla també dels talers i els qualifica de reservats, de poc oberts i de desconfiats envers els nouvinguts.

Fotografia antiga de l’església de Tales, de data desconeguda

Després de passar per Tales, els soldats continuaren la marxa cap a «un indret on l’única vida humana és la que hi portem nosaltres». Han aplegat a aquelles «muntanyes altes que donen a Tales un fons d’una gran bellesa», a «una vall de Tales on mai no hauria vingut si no fos la guerra». Allà és on realitzen les maniobres. Calders, que reconeix que es troba «bé en aquest indret» però està neguitós perquè no sap «quan podré reprendre el fil de les meves il·lusions».


Soldats de l’exèrcit rebel de Franco amb xiques d’Artana, poc de temps després d’ocupar la localitat, a pocs quilòmetres del poble de Tales visitat per Calders. Font


De fet, mai més el reprendria. Al febrer de 1939 passà la frontera de França amb la seua companyia i acabà al camp de concentració de Prats de Molló, a la comarca del Vallespir (Catalunya Nord). D’allà fugí i arribà fins a Tolosa, on el Comitè Universitari d’Ajut als Refugiats li facilità el viatge a Mèxic.


Pere Calders, ja exiliat a Ciutat de Mèxic

Calders deixà tota una vida a Barcelona. La seua esposa, Mercè Casals, i el seu primogènit, Joan Caldés i Casals, no l’acompanyaren a l’exili; tampoc els seus pares. A Ciutat de Mèxic va començar des de zero: es va casar amb Rosa Artís, germana del seu amic Tísner, i també exiliada al país americà, i tingué tres fills: el Raimon, la Glòria i la Tessa.

Pere Calders amb la seua segona esposa, Rosa Artís, durant l’exili mexicà.
La fotografia forma part de l’arxiu conservat a la Universitat Autònoma de Barcelona

El 1962, després de vint-i-tres anys d’exili, la família Calders-Artís va tornar a Catalunya. De nou a Europa, Pere Calders es retrobà amb el seu fill Joan i amb els seus pares. Mai més va visitar Mèxic, perquè li havien comentat que allò que havia estimat a Amèrica ja no existia. Tampoc tornà als indrets que havia trepitjat durant la Guerra Civil, perquè com ell admeté en una de les autoentrevistes, gravada pel setembre de 1986, ni a ell ni a la seua dona els agradava recordar el temps de la guerra.

Pere Calders, en una imatge dels anys 70

Pere Calders, l’escriptor català que havia trepitjat la serra d’Espadà, va morir a Barcelona el 21 de juliol de 1994. Les seues cendres foren dipositades al monument en el seu honor de la localitat de Llançà (l’Alt Empordà).



divendres, 25 de setembre del 2015

Estampas artanencas

per Rubén López Morán
Autor del blog Senderal
Twitter: @rulopezmoran


ESPADÀNIQUES vol agrair a l'autor la cessió d'este treball, que va publicar en el seu blog i ara ens obsequia.


Un paseo entre olivos milenarios, vueltas de horizonte, peñas de piel roja y arquitectura de piedra en seco: Bienvenidos a la ‘Artana turística. La Porta d’Espadà’, una invitación para los sentidos.


Ver, gozar, sentir la naturaleza. Esa son las primeras palabras que oímos nada más iniciar una de las rutas ofrecidas por ‘Artana turística. La Puerta de Espadán’. Toda una invitación a sacudirnos y volcarnos hacia fuera. Como si fuéramos una tablilla de arcilla sin usar. Sin manosear. Una superficie lisa que espera las impresiones que se crucen en el camino. Que abran surcos por donde dejar correr las emociones. Ver, gozar, sentir la naturaleza. Ese es el mantra de quien nos guía en dirección a nuestras primeras estampas artanencas. Unas palabras que suenan como las notas del flautista de Hamelín. Nos dejamos arrastrar entonces. Disciplinados tras Belén Salvador de ITINERANTUR, la empresa que junto al Ayuntamiento de Artana ha puesto en valor los parajes más reconocidos del municipio. Están a un paso. A la entrada del Parque Natural de la Sierra de Espadán, en la comarca de la Plana Baixa, al sur de la provincia de Castellón.


OLIVOS CENTENARIOS
Ni somos los primeros ni seremos los últimos en admirarlos. Por su edad y su porte. Siglos no los cumple cualquiera. Además, qué manera de cumplir. No es casualidad que reconocidos pintores hayan plantado sus trípodes delante de ellos para plasmarlos sobre sus óleos. Intentando captar su anciana dignidad. Una dignidad esculpida entre sus troncos retorcidos. Estamos ante unos monumentos vivos y productivos. Artana produce un zumo de oliva de la variedad "serrana de Espadán", el cual puede ser adquirido en la almazara del pueblo. Los dejamos atrás, mudos y silenciosos. Así ven pasar el tiempo y a los mortales que los fotografían con la intención de inmortalizarlos. Vaya paradoja.



VUELTAS DE HORIZONTE
Al viajero le gusta acompañarse del poeta que lleva dentro. Incluso en ocasiones le deja expresarse. Quizá sea esta la razón por la que al viajero gusta en llamar ‘vuelta de horizonte’ a una panorámica de 360º; y a la floración del brezo y el romero de principios de la tardor, ‘una segunda primavera’. Una de las panorámicas que nos ofrece esta ruta la disfrutarán en la cima de la Rápita de Artana teniendo como telón de fondo unas montañas abrigadas de un alcornocal infinito. Lo segundo, sencillamente, lo encontrarán al borde de la senda mientras de las flores se desprenden retales de colores que vuelan cual mariposas. Es posible que al descender de la montaña se sientan vigilados. No se extrañen. Son los enebros gigantes que nos escoltan de camino a unas peñas de piel roja. El suelo las anticipa mudando de color.




LES PENYES ALTES
Según reza el folleto que nos sirve de guía, “este es el paraje más impresionante de cuantos se pueden visitar en Artana y, sin duda, uno de los puntos geológicos más destacados de la Sierra de Espadán”. Geológicamente hablando nos enfrentamos a unas inmensas formaciones de roca arenisca o rodeno que tienen la friolera de 250 millones de años. Unos acantilados de vértigo formados por una sucesión de estratos dejados caer unos encima de otros como un Tetris gigantesco. Ciertamente es difícil encontrar palabras que abarquen su visión. No en vano muchos de los que las ven por vez primera sólo gritan. Pegan unas voces que se oyen mucho antes de llegar. Es un escenario que bien vale una contemplación. Hay un panel interpretativo que nos informa de cómo se formó está roca de color rojizo. Y de las propiedades del agua que filtra y depura. En consecuencia, si se topan con una fuente no lo duden ni un momento. Llenen sus cantimploras. Y si no, cuando vayan al supermercado, compren Orotana, un agua embotellada aquí en Artana, en concreto en la Fuente de la Baldriana

 

CASETA DEL TIO XOTO

El arte de la austeridad más absoluta. De una sencillez que desarma. Hay una expresión en valenciano que se origina de esta arquitectura ancestral: tota pedra fa paret. En los paisajes de interior de la Comunitat Valenciana no sólo hacen paredes; también bancales, aljibes, pozos de nieve, masías y por descontado casetas, como la que se levanta aquí piedra a piedra, sin argamasa, sostenidas sencillamente por sus lomos y su peso. Al viajero, de naturaleza fantasiosa, le vino la imagen de adentrase en una civilización perdida semioculta por la vegetación. No es el caso, porque la Caseta del Tio Xoto está pulcramente restaurada. Pero como advierte el panel interpretativo que la acompaña, “el progresivo abandono de los cultivos está poniendo en grave riesgo este patrimonio…La naturaleza vuelve a recuperar el terreno que domesticaron nuestros antepasados”. Y mucho nos tememos que el avance es incontenible. Pero si sólo fuera la naturaleza, la veríamos, gozaríamos y sentiríamos más cerca. ¿Verdad, Belén?



Datos de interés
Rutas de la Artana Turística en www.artana.es
Artanapèdia www.artanapdeia.com
Centro de Interpretación Sierra Espadán
Avda. Francisco Mondragón, 2
Eslida (Castellón)
Tel. 964 62 91 12/679 19 62 94

Almazara Sierra Espadán

¿Dónde comer?
Restaurante de la Piscina Municipal
Restaurante Ermita Santa Cristina






dijous, 24 de setembre del 2015

Llegendes de la serra d'Espadà (IV): el tresor morisc d'Artana

Un seguidor nostre, Pere, ens ha enviat l'esquelet de la llegenda del tresor morisc d'Artana. Li ho agraïm moltíssim i el convidem a literaturitzar-la.





En ple hivern, m'auela (era la rebesàvia, però li déiem "auela") ens ajuntava als néts vora el foc i ens contava històries i cabòries. Ella va nàixer a Castelló l'any 1898, però els seus pares crec que havien nascut per la zona d'Artana. Coneixia un munt de contes que, per desgràcia, no vam apuntar enlloc i ja a penes en recordem tres o quatre. Una d'aquestes tracta sobre el tresor dels moros.



Contava que fa molts anys, a la serra vivia una família de moros que treballaven serrant pins, però eren pobres i quasi no tenien per a menjar. Un bon dia, el fill major va fer una troballa extraordinària: quan anava a buscar aigua a una riera del bosc, va trobar una gerra plena de monedes d'or. L'obrí i de dins va eixir un fum molt fosc que el va petrificar. Son pare, en veure que el seu fill tardava tant, va anar a la riera i va veure l'estàtua del seu fill amb les monedes a la mà. Alarmat, avisà a tota la família, que anaren a la riera. Sa mare, en veure'l, no va poder aguantar-se i va abraçar-lo; quedà també petrificada. Les filles van intentar salvar-los i van córrer la mateixa sort. Finalment, el pare, desesperat, va preferir convertir-se en pedra a viure a soles.

Qui trobe les cinc estàtues de pedra de la serra i aconseguisca obrir la gerra, encontrarà un gran tresor. Això ens contà alguna vegada la nostra iaia.








dimecres, 5 d’agost del 2015

Cuina tradicional de la serra d’Espadà (I): els dolços

per Laura Agea
Twitter: @Laura__Az

ESPADÀNIQUES agraeix a l'autora la redacció en exclusiva d'este text per al nostre/vostre blog.





«El fet de menjar és més que un procés físic o fisiològic… és un fet cultural»
Gil Descó, M. i Benedito Fornas, R.
A escullar, 1991




La cuina forma part del patrimoni cultural d’un lloc. Patrimoni immaterial, sí, però patrimoni així i tot. La cuina va molt més enllà de la necessitat d’alimentar-se; no es pot veure ni analitzar com un fet aïllat. El que mengem i com ho mengem és el resultat de la història d’un lloc, d’un medi ambient i d’unes tradicions i costums que, amb el pas del temps, han anat creant una cuina diferenciada.


Abans de començar ens agradaria aclarir que no existeix una cuina típica de la serra d’Espadà com a tal. Seria més correcte parlar de «cuina dels pobles de la serra d’Espadà», ja que el que hi ha són cuines locals i a voltes comarcals. No obstant això, i atesa la proximitat geogràfica dels pobles (el que implica que molts compartisquen història i un ecosistema igual o similar), sí que s’observen semblances entre les diferents cuines locals.

Si parlem de la cuina de la serra d’Espadà hem d’indicar, en primer lloc, que és una cuina que deriva de la cuina regional mediterrània. De fet, és una adaptació d’aquesta. S’adapta, entre altres aspectes, al predomini de certs productes (més endavant veurem quins) i certes tècniques.

Una de les raons de la diferenciació és que la cuina està, o estava, íntimament lligada tant al que es produïa (tant en matèria agrícola com ramadera) com a les matèries primeres que es trobaven en l’entorn (herbes, bolets, fruits silvestres…). Al seu torn, la producció agrícola i ramadera té més a veure en ocasions amb processos històrics i motius culturals que amb l’adaptació de cert cultiu a un sòl i/o clima determinat. Com ja hem dit, la cuina no és un fenomen aïllat.

És evident que avui en dia aquesta cuina típica o tradicional s’està perdent més o menys ràpidament en molts llocs, i la serra d’Espadà no és cap excepció. Encara en diríem més: a la serra d’Espadà es valora molt poc la seua cuina.

Cada vegada es cuina menys (així és, encara que estiguem en el boom dels programes televisius relacionats amb la cuina, la gent no cuina). Des de la cuina dels nostres avis, en la qual un guisat tardava hores a fer-se, fins al dia d’avui, s’ha anat creant una cuina cada vegada més simplificada, la qual cosa comporta un augment de productes industrials de molta pitjor qualitat i pitjors per a la salut però que, a força de consumir-los, acaben per modificar no solament els hàbits culinaris, sinó fins i tot els gustos, fins al punt de considerar un plat industrial millor que un de casolà o artesanal.



Com conservem aquesta cuina tradicional?
Molt simple: practicant-la


En l’esfera particular cuinant-la a casa de manera habitual (és cert que hi ha plats que requereixen de bastant temps, però veureu que no tots), preguntant a la gent gran per a esbrinar receptes i la manera de fer i cuinant i ensenyant aquestes mateixes receptes als menuts perquè passen a la següent generació, i així successivament.

Pel que fa als establiments de restauració i alimentació (pensem en restaurants, bars, forns…) haurien d’incloure els seus plats tradicionals en els menús, oferir dolços típics de la zona, etc. No solament es preservaria la seua cuina sinó que, a més, potser, s’atrauria més gent als seus negocis. Quin encant té entrar en un forn d’un poble perdut en les muntanyes per a menjar les mateixes pèssimes pastes industrials que trobes en la majoria dels despatxos de pa de qualsevol altre lloc?

Així que, amb aquest article, i els que hi seguiran, esperem despertar la vostra curiositat i que proveu a fer les receptes; que parleu amb els vostres pares, avis i altra gent gran perquè us descobrisquen noves receptes; que les compartiu amb els vostres coneguts i que cuineu amb els vostres amics, familiars… perquè entre tots mantinguem viva la cuina. Us animem a tots els que feu les receptes o a tots els qui en conegueu o en descobriu alguna altra a compartir-la amb el hashtag #gastroespadànica i, com sempre, #SerraEspadà.

Després d’aquesta introducció, anem a les receptes. Fent cas de la frase atribuïda a Ernestine Ulmer, «La vida és incerta. Menja’t de primer les postres», començarem pels dolços.

Fent una ullada a les receptes que us presentem, s’observa ràpidament l’omnipresència de certs productes com l’oli, la mel, l’ametla (productes típics de la serra encara avui), la farina, el sucre i els ous. També podeu trobar un nombre significatiu de receptes amb figues. No diem res més. Mans a la massa i bon profit!


*Les receptes que apareixen a continuació no són treball de la nostra investigació. És una selecció de receptes extretes de diferents fonts (les trobareu al final).



ORILLETAS, VALL DE ALMONACID

Les orilletas o orelletes són unes postres tradicionals de molts pobles de la serra d’Espadà com Villamalur, Alcudia de Veo, Algimia de Almonacid, Aín i Eslida, entre altres. Pot haver-hi xicotetes variacions en els diferents pobles.


 
Ingredients: 1 dotzena d’ous, 1 closca d’anís, 2 closques d’oli d’oliva, farina (la que admeta) i mel.
Preparació:
Se separen les clares i els rovells i batem les clares a punt de neu.

Agreguem el sucre, els rovells, l’oli, l’anís i la farina. Treballem la massa procurant que no quede molt toquejada.

Fem boletes que xafem amb un corró fins que quede com una coca fina. Fregim les coques en oli molt calent mentre en el centre introduïm una vareta perquè la massa quede fina en el centre i puge pels costats.

Se serveixen amb molta mel per damunt.




AGUAMIEL, VILLAMALUR

Ingredients: carabassa, cera de bresca, calç viva, mel i aigua.
Preparació:
Posem la carabassa una nit amb calç viva i aigua perquè s’endurisca. L’endemà la llavem molt bé i la posem a bullir amb una mica de mel en la qual hem escaldat la cera de bresca, fins que estiga cuita. Mentre bull anem llevant l’escuma que es forma.

A Torralba es coneix com «arrop i tallaetes» i se serveix amb una mica de mel per damunt.





CARQUIÑOLES, MONTÁN
Aquestes postres també són conegudes com rosegons (a Eslida, per exemple).



 
Ingredients: 1 kg d’ametla sencera una mica torrada i pelada, 1 kg de sucre, 10 ous, 1 kg de farina, 1 sobre de rent, 1 closca d’oli i ratlladura de llima.

Preparació:
Pugem les clares a punt de neu, afegim el sucre i ho batem bé.

Afegim els rovells d’ou, l’ametla (ha d’estar freda), el rent, la ratlladura de llima, l’oli i, finalment, la farina. Es pasta bé tot junt fins que quede homogeni. Ho posem en una llanda en forma de cordó estés i ràpidament es fica al forn.

Una vegada cuit es trau la barra i es refreda. Quan està freda es talla en trossets i es fiquen un parell de minuts al forn perquè es dauren.




CONGRETES, PAVÍAS
Els congretes són tradicionals de molts pobles de la serra d’Espadà com Villamalur, Matet, la Vall de Almonacid, Higueras, Fuentes de Ayódar… És un dolç típic de dies festius. La recepta de Pavías (congretes de San Antón, ja que es realitzaven en aquesta festivitat, encara que no exclusivament) és la següent:


Ingredients: Mig litre d’oli d’oliva, 1 litre d’aigua, 500 gr de sucre, 1 llima ratllada, 6 ous, rent, farina (la que admeta) i confitets d’anís.

Preparació:
Es baten els ous amb el sucre. Una vegada batuts afegim l’oli i l’aigua tèbia. Continuem batent i afegim la farina a poc a poc fins que es puga treballar. Afegim el rent, que teníem en aigua tèbia. Pastem bé i deixem reposar la massa perquè es faça bona (que fermente).

Fem els congretes; és a dir, els donem forma de coqueta. Els fem uns tallets en la part superior. Els pintem amb clara d’ou batuda, empolvorem els confitets i al forn.




BORRAJAS, AYÓDAR


 
Ingredients: Borraines/Borrajas, ou, farina, ratlladura de llima, oli de gira-sol i sucre.

Preparació:
Posem les fulles de borraina a remulla i les netegem.

Batem un parell d’ous, als quals afegim una mica de farina i la ratlladura de llima, i ho barregem bé fins que ens quede una pasta fina i molt clara.

Arrebossem les fulles de borraina en la pasta i les fregim en oli ben calent (es recomana oli de gira-sol per notar més el sabor de les borraines i no el de l’oli).

Una vegada fregides eixuguem l’oli i les empolvorem amb sucre al gust. També es poden empolvorar amb sucre barrejat amb canyella.




HIGAS EN COFÍN, CHÓVAR

Ingredients: Figues seques, sal i aigua.
Preparació:
Obrim les figues. En el motle anem col·locant capes de figues ruixades d’aigua i sal. Quan el motle està ple, es premsa i es deixa assecar.

Rep aquest nom pel motle en el qual es premsen.




SEQUILLOS, CHÓVAR



Ingredients: 1 dotzena d’ous, 1 lliura d’oli d’oliva (360 gr, aprox.), 500 gr de sucre de llustre (glace) i farina (la que admeta).

Preparació:
Se separen set clares i es reserven per a fer el nacarat. La resta dels ous es baten. Afegim l’oli i la farina que admeta, treballant bé la massa.

Fem barretes o sequillos i els coem al forn.

Les set clares es baten a punt de neu. S’hi afig el sucre de llustre fins a obtenir el nacarat, amb el qual es cobreixen els sequillos cuits, primer d’una banda i després per l’altra, i s’assequen al sol.




REGAÑÁ, MATET

Varietat local del pingano, coca molt popular a l’Alt Palància. A Almedíjar es coneix com delgao.


 
Ingredients: 1 kg de massa de pa, 1 tassa d’oli, 1 tassa de sucre, 1 sobre de llimonada, ratlladura de llima i llavoretes.

Preparació:
Aplanem la massa de pa i li fem una vora. Aboquem la resta d’ingredients i ho pastem bé. Ho aplanem i ho deixem reposar entre mandils durant tres quarts d’hora.

Transcorregut aquest temps, la decorem amb incisions i empolvorem sucre.
La coem al forn durant 30 minuts.




FULLOSA, ALMEDÍJAR

Ingredients: Massa de pa, oli d’oliva, farina de blat, mel i un polsim de bicarbonat.

Preparació:
Treballem la massa de pa amb oli i una mica de bicarbonat i l’aplanem.

Col·loquem la coca sobre una llanda i deixem una vora.

Anem fent capes, ruixant oli, empolvorant farina i abocant mel líquida. Farem tantes capes com ens permeta la vora. Es cou en el forn.




BUCHABENES, ALMEDÍJAR

Es tracta de pasta de bunyol que es fregeix en abundant oli i amb un motle se li dóna forma cilíndrica. Una vegada fregits es parteixen per la meitat i s’omplin de crema.


Ingredients per a la pasta de bunyols: aigua, farina, sal i llevat

Preparació:
Posem l’aigua tèbia en un llibrell.

Afegim la farina i un polsim de sal. Pastem fins que quede una pasta lleugera.
A part diluïm el rent en aigua i ho barregem amb la pasta i tornem a pastar.

Quan està preparat es fregeix en oli molt calent.




PEDOS DE FRAILE, AZUÉBAR


 
Ingredients: 250 gr d’oli d’oliva, 500 gr d’aigua, 250 gr de farina, 7 ous, un polsim de sal i mel.

Preparació:
En una cassola de fang posem a bullir l’oli, l’aigua i un polsim de sal. Quan comença a bullir es retira del foc i afegim a poc a poc la farina, movent sense parar fins que la massa no s’apegue.

Es trau la massa i es deixa refredar.

Afegim els ous a la massa i la treballem bé fins que quede una massa bastant fina.
Calfem oli en una paella i fregim cullerades de massa com si es tractara de bunyols.

Es prenen amb mel.




Més dolços de la serra d’Espadà

Margaritas (Vall de Almonacid); torta con higos (Algimia de Almonacid); escudellaes, coca celestial (Eslida); torticas de aguardiente, congret de mel (Montán), bollo de Torralba (Torralba del Pinar) i molts més.



Fonts


  • Gil Descó, M.; Benedito Fornas, R. (1991): A escullar. Alimentación, nutrición y cocina en el Alto Palancia, Caja Segorbe-Caja Valencia, Segorbe.
  • Ludeña i Espadà, F. X. (2005): Recetario tradicional del Alto Mijares, Fundació Serra d’Espadà, Nules.





Crèdits de les imatges:






dimarts, 4 d’agost del 2015

Llegendes de la serra d'Espadà (III): la gerra soterrada d'Eslida

per Òscar Pérez Silvestre
Filòleg, investigador i escriptor

ESPADÀNIQUES vol agrair novament a l'autor la cessió d'un treball per a este blog




Diu la història que corria l’any 1609 quan els habitants del terme que xafem foren obligats a deixar casa i terres. La terra no era per a qui la treballava, sinó per a qui la podia dominar. I algú ho havia de perdre tot.

Els boscos de l’Espadà, aquella nit vespra de l’eixida Déu sap on, eren abatuts per un gèlid vent que, passant entre branques de surera i pi feien presagiar mals auguris. Els rierols que corrien vora les minúscules alqueries esguitades pertot arreu feien un sonsonet trist que arribava a l’ànima d’aquells desgraciats. Les sequioles, mig desfetes mig empalustrades, portaven al seu si quadrat corrents rogencs d’aigües dels mil i un rajos que la serra els oferia. I al capdamunt, el Puntal, imponent, l’ull mut a esquenes del qual tant havien resat tot mirant la Costera, l’eterna prenyada. Cap enllà miraven també els seus morts.

La vesprada s’havia tancat de núvols negres, i només una torxa trencava la foscor en cada poblat. Al seu voltant, hi feren nit: vetlaven la terra que els havia vist nàixer; els més vells recordaven l’arribada molts segles arrere segons havien sentit per boca dels seus progenitors; les dones ja començaven a fer els fardets; els més menuts, si no dormien al braç de la mare, hi jugaven. Tardarien poc a caure rendits, acompanyats en el seu son per la cridadissa d’aquell vent sec que componia estranyes i amargues melodies entre la verdor de la muntanya.


El Puntal de l'Aljub (a l'esquerra), elevació més alta d'Eslida


Arribada la mitjanit, decidiren elevar l’últim prec al Puntal, que tant els havia protegit:

—Pare Puntal, tu ja coneixes la sort que ens hi espera. Centenars d’anys ha estat la nostra raça a l’ombra del teu cim. D’aquesta terra que brolla fruits i aigua neta hem alletat els nostres fills, i amb el cap ben a prop de tu hem soterrat els nostres morts. Al teu peu van viure els nostres germans de Lauret, i la teua fesomia mamaren des de xiquets els de l'Alcudieta, Benissanda, Cilim, Benalbuig, Alfetx, l'Albir i Almaxracà. Sabíem que la benevolència del Conqueridor no seria eterna, i per això els nostres avis es negaren a batejar-se. Abans la mort que besar la creu!

Qui cridava al vent aquestes paraules, abaixà el cap i plorà, i amb ell els qui encara eren serens i als qui la son havia abandonat. Continuà amb els ulls plens de llàgrimes, mentre la llumenària de la torxa s’hi esmorteïa:

—Estimat Puntal, que tant ens has contemplat des de dalt. No podem anar-nos-en i deixar-te només aquestes parets i aquelles taules de terra. Justament davant de tu, abans d’arribar al caminal d'Almaxracà, tindràs per sempre constància dels que tantes vegades t’han mirat.

A trenc d’alba, xiquets i grans conformaren el seguici que es dirigia al peu del serro. Els més forts cavaren un clot ben profund i hi ficaren la gerreta més bonica que havíen trobat a l’alqueria. Després, com qui s’acomiada d’un ésser benvolgut, cadascun d’ells hi deposità l’objecte que més s’estimava. Quan hi hagueren passat tots, es prostraren amb el llavis besant la terra, i taparen quasi per complet el forat. Abans, però, feren la darrera ofrena d’aquesta manera:

—Puntal sagrat, ja vénen a buscar-nos. No ens en podem anar del teu esguard sense plantar un dels pocs però el més bell dels arbres que naixen en la teua serra. Accepta aquesta olivera com a mostra del nostre afecte, perquè cresca de la saó que manté la terra, i perquè sempre que la mires sàpies que no t’oblidem.



* * * * * *

Als més vells dels pobladors cristians, els era estrany veure una olivera tan magnífica enmig de tanta garrofera i entre argelagues i matolls. Ells hi venien de fora, de no massa lluny, i havien sentit la llegenda de l’ofrena morisca. Mai no ho acabaven de creure, però l’olivera —quasibé centenària— convertia la selvàtica muntanyeta en jardí de verda fulla i de fruit daurat. Molt de temps més tard, ja prop dels nostres dies, els nostres avis la van tallar, i ningú no va saber mai de la vida on era amagat tal present al Puntal. El temps es va engolir per sempre el secret de la gerra soterrada.


Camí d'Almaxracà, antiga alqueria musulmana, hui anomenat "Camí dels Corrals" (Eslida), just enfront del Puntal, on segons la llegenda els moriscos expulsos van soterrar la gerra...