Primer dissabte d'estiu, 2016

per Josep Lluís Abad i Bueno 
espaiclaudator.blogspot.com
elpenjoll.blogspot.com
www.elpontdeleslletres.cat 
@llumdelsmots
  
ESPADÀNIQUES vol agrair a l'escriptor este original amb què ens obsequia.

He desenllaçat Jana i pel terra sec de pols roja corre camí del molí i els tolls d’aigua fresca on es banyarà.

Ingressem a poc a poc en la serralada d’Espadà i amb el seu musell tot ho escaneja: excrements de rabosa, de porc senglar, les sargantanes que sobre les pedres accepten la primerenca benedicció del sol.

I, si sóc jo qui m’ature per escriure allò que us narre, ella també ho fa sota l’ombra d’una surera, les flors de la qual li fan un bell matalàs.

Si mamprenc la marxa, aixeca el cul i mossega la pinya abans que jo m’acoste. Té un sentit primari del joc i de la propietat.

Les fulles més velles i eixutes de les sureres plouen a terra; mentrimentres, un ventall suprem de melodies ocellaires ens acompanyen pas a pas.

Ens ha arribat l’estiu Jana -li dic- i amb panteix cerca qualsevol animaló que es moga entre les botges i els matolls.

Són les 9.36 d’hora solar i l’astre rei ja arranca de la pell petits filets de suor fina. Mentre Jana s’eixuga i camí del poble, escoltem els crits propers dels primers xiquets a la bassa, que és nostra piscina. Un agradable ventijol ens acarona.

Si la vida és tan complexa com una partida d’escacs, l’estiu, precís i fort com una pedra dura, se’ns ha enrocat.

Vents d'hivern

per Josep Lluís Abad i Bueno

espaiclaudator.blogspot.com
elpenjoll.blogspot.com
www.elpontdeleslletres.cat
@llumdelsmots

ESPADÀNIQUES vol agrair a l'escriptor el text amb què ens obsequia.

A Xavier Aliaga, cirurgià dels sentiments

Asseguts damunt la pedra freda d'aquest febrer, Jana, sentim clamar el vents.

Tu rosegues pinyes quan fa uns instants mastegaves tolls de gel d'un món glaçat per tanta pena. A l'altra banda del barranc parlen les campanes no sé quin esdeveniment.

Fixa't en el blanc del poble i com el sol, en llurs parets, rellisca humil; la figuera eixuta apunta les gemmes de la primavera, els somnis de l'espígol, del timonet. Canten els verderols al compàs dels vents que xiulen i xiulen sobre la roca foradada i blava.

Amb els ulls t'escric a Aín, sobre la terra, aquest amor. Ara tinc del cos la teua calor i la mirada: és prou, fidel amiga.

No ens importen, d'altres, els lladrucs estranys, els catàlegs literaris, les classificacions... Tampoc si els hi fan el pes els mots.

No tingues por del glaç que per menjar et done: tritura'l amb l'ivori pur.

Udola al vent, subjuga'l; saps com sóc al teu costat; arrecerats de solitud en la carrasca, abracem aquests punxosos freds.


http://espaiclaudator.blogspot.com.es/2012/02/zoomorfisme-del-princep-vents-dhivern.html

http://open.spotify.com/track/6yOjKCeVMPgRIzgiEJp9yz

Eriçons

per Josep Lluís Abad i Bueno

espaiclaudator.blogspot.com
elpenjoll.blogspot.com
www.elpontdeleslletres.cat
@llumdelsmots

ESPADÀNIQUES vol agrair a l'escriptor l'enviament d'este text inèdit fins ara.

A Vila-real he de fer temps, esperar. Passegen homes i dones mentre el mercat es desempereseix. I mentrimentres rescabale una imatge passada fins l'hora dels escriptors d'El Pont.

Desconec els cors interiors i les intencions d'aquests éssers humils, d'aquests simpàtics animalons. M'ensenyen aqueixa tranquil·litat interior, la pau secreta dels qui no comptabilitzen per a res.
Em sent a prop, germà de criatures tan meravelloses i vives.

A la caseta enrunada del terme on guarde les cinc-centes falques, una parella hiverna d'esperança. En descobrir-ho, encara amb molta més cura, l'he ocultada. Aquest hivern passat, a la vora d'una sèquia enrunada, Jana descobrí un mascle i una femella. S'enroscaren davant el seu musell escrutador.
Feren temps, esperaren la seua curiositat.
Jana no lladrà; olorava la seua vida amagada i al cap d'uns minuts els quatre continuàrem els nostres camins entre els fraus.

Aquestes setmanes veig eriçons morts, esclafats pel trànsit estúpid que no mai s'atura.
Aixeque el peu de l'accelerador, veig la mort trista; calcigada per un sol cru i cruel que regira en la descomposició la solitud més dura.

No puc imaginar-me més rodes piconadores esbudellant llurs cossos. Hem passat el coll d'Artana i ens hem trobat una parella d'eriçons a pocs metres.
Ature el cotxe a la cuneta i rere la porta telescòpica agafe uns humils cartons. Retrocedisc i arreplegue els cadàvers per dignificar tanta tristesa. Retornar la vida és una quimera, però les mosques s'han enfugit. Ocult entre les tiges eixutes de botja improvise uns delicats enterraments, un funeral celest. Jana, asseguda i hieràtica com estàtua de glaç, oficia l'acomiadament.

Sabem que vindran les mosques i la vida continuarà.
Ja no he de fer més temps; en silenci, aquest batega i em creix a les mans.
Cap ésser viu mereix l'oblit, la indiferència, l'abandó; tampoc els morts.

No canviarem el món, però sempre li somriurem.
Sense cap més importància, és en aquesta acció de lletres on vibre i viu em reconec: se'm beu la compassió.

Eriçons dels meus ulls, criatures d'aquest cor.

Zoomorfisme del Príncep: la felicitat del nostre petit país

per Josep Lluís Abad i Bueno

espaiclaudator.blogspot.com
elpenjoll.blogspot.com
www.elpontdeleslletres.cat
@llumdelsmots

ESPADÀNIQUES vol agrair a l'escriptor l'enviament d'este text literari.

Veges Jana, està plovent i, alhora, fa sol. I a Aín, és possible la nostra petita felicitat.

Mira bella, plouen pètals rosa dels ametllers i, embolicats enmig de la tempesta, humils sobrevivim.

Quieta, jeu ací amb mi.
Rentem-nos la cara amb la molsa verge.
Tu no la menges, però és tan suau!

Mirem aquest córrer dels núvols blancs. Aturem el cruel rellotge que tot ho quantifica. Mira, seu; gita’t ací, tranquil·la, al meu costat.

El vent ens parla. Els arbres cruixen, gemeguen els matolls. Ja se sent piular als nius.

Jana, com és que aquesta pluja no cansa?

Redola avall el fruit d’un pi i tan sols ha fet un bot a terra: com llamp l’has agafat.
Acosta-me’l amb el musell de cotó dolç.

Però no puc llançar-te’l; estic paralitzat.
Veus com dansen les nostres fades?

Llepa’m els somnis, udola al cel!

Aín. Pintura de Gimeno Barón