Eriçons

per Josep Lluís Abad i Bueno

espaiclaudator.blogspot.com
elpenjoll.blogspot.com
www.elpontdeleslletres.cat
@llumdelsmots

ESPADÀNIQUES vol agrair a l'escriptor l'enviament d'este text inèdit fins ara.

A Vila-real he de fer temps, esperar. Passegen homes i dones mentre el mercat es desempereseix. I mentrimentres rescabale una imatge passada fins l'hora dels escriptors d'El Pont.

Desconec els cors interiors i les intencions d'aquests éssers humils, d'aquests simpàtics animalons. M'ensenyen aqueixa tranquil·litat interior, la pau secreta dels qui no comptabilitzen per a res.
Em sent a prop, germà de criatures tan meravelloses i vives.

A la caseta enrunada del terme on guarde les cinc-centes falques, una parella hiverna d'esperança. En descobrir-ho, encara amb molta més cura, l'he ocultada. Aquest hivern passat, a la vora d'una sèquia enrunada, Jana descobrí un mascle i una femella. S'enroscaren davant el seu musell escrutador.
Feren temps, esperaren la seua curiositat.
Jana no lladrà; olorava la seua vida amagada i al cap d'uns minuts els quatre continuàrem els nostres camins entre els fraus.

Aquestes setmanes veig eriçons morts, esclafats pel trànsit estúpid que no mai s'atura.
Aixeque el peu de l'accelerador, veig la mort trista; calcigada per un sol cru i cruel que regira en la descomposició la solitud més dura.

No puc imaginar-me més rodes piconadores esbudellant llurs cossos. Hem passat el coll d'Artana i ens hem trobat una parella d'eriçons a pocs metres.
Ature el cotxe a la cuneta i rere la porta telescòpica agafe uns humils cartons. Retrocedisc i arreplegue els cadàvers per dignificar tanta tristesa. Retornar la vida és una quimera, però les mosques s'han enfugit. Ocult entre les tiges eixutes de botja improvise uns delicats enterraments, un funeral celest. Jana, asseguda i hieràtica com estàtua de glaç, oficia l'acomiadament.

Sabem que vindran les mosques i la vida continuarà.
Ja no he de fer més temps; en silenci, aquest batega i em creix a les mans.
Cap ésser viu mereix l'oblit, la indiferència, l'abandó; tampoc els morts.

No canviarem el món, però sempre li somriurem.
Sense cap més importància, és en aquesta acció de lletres on vibre i viu em reconec: se'm beu la compassió.

Eriçons dels meus ulls, criatures d'aquest cor.