L'exterior

per Pau Fabregat Beltran

President de Maestrat Viu

ESPADÀNIQUES vol agrair a l'autor la cessió d'este article, publicat originalment en el seu blog personal.

De la porta del Maestrat al món. Activisme crític, rural, constructiu. A la meua terra, el Sol es desperta pel Mediterrani i s’ajoca pel Penyagolosa i el Marinet vestint el cel de calces roges.

Fem un exercici d’imaginació. Imaginem que vivim en l’interior, una terra plena d’oportunitats i habitada per moltíssima gent, amb l’administració ben a prop, ben comunicada per carretera i per aire, on tothom que hi viu troba totes les comoditats  i serveis que l’interior li oferix. El sistema econòmic li va de cara, els polítics aposten per la vida a l’interior, les grans empreses hi tenen la seu. Tot va rodat a l’interior, la vida és fàcil i els somriu.

Malauradament, a l’exterior la vida no és gens fàcil. Nuclis habitats disseminats al voltant de la costa, d’altres engolits ja per la pujada del nivell de la mar, una mar que ja no és el que era després de la contaminació dels pous petrolífers, mines, abocadors de residus tòxics i perillosos, fràquing, línies de molta alta tensió que els han dividit el territori i altres macroprojectes que la gent de l’interior no tolerava pel seu benestar. L’exterior és un territori oblidat per tots, mal comunicat i explotat en benefici d’uns interessos sempre al servei dels habitants de l’interior. Als voltants de la capital de l’interior sempre hi ha cartells publicitaris amb reclams a esdeveniments que es fan a l’exterior, i a on només uns quants agosarats de l’interior s’hi aventuren a anar, tot sabent que a l’interior ho tenen tot i per això no tenen cap necessitat d’anar a l’exterior.

L’interior és riquesa, prosperitat; l’exterior és pobresa. L’exterior s’ha convertit en l’abocador de les misèries de l’interior.

Quin panorama més desolador i aterridor per a l’exterior, veritat?

Este exercici imaginatiu el volia fer per a contraposar dos models i un poc fer veure el ridícul de la denominació ‘interior’, comparant-la amb el seu antònim ‘exterior’.

Sempre posem etiquetes, ens agrada a l’espècie humana, això! Sovint sentim l’expressió ‘l’interior’ referint-se a un territori imaginari amb muntanya, terra endins, inhòspita, salvatge com la sabana africana i on hi viuen tribus, a la manera, salvant les distàncies, d’uns highlands escocesos.

Però, en canvi, si parlem d’un suposat interior, ningú parla del seu suposat exterior, el corresponent als lowlands escocesos. Hauríem de començar per reflexionar-hi per entendre com de ridícula és esta georeferència.

Tanmateix, no n’és l’única. Les georeferències sempre s’han de veure des de l’òptica d’un centre de poder, d’una visió del món (la geopolítica), que no sempre té perquè ser el mateix. Així en el nostre context, són múltiples les georeferències, i totes igual de ridícules.

Comencem: comarques del nord, comarques de castelló, terres de castelló, maestrat-ports, ports-maestrat, castelló interior, tram nord, bla bla bla…

La geografia, que és una ciència a què se li hauria de donar molta més importància que la que se li dona, sempre és infalible. Ja va sent hora que diguem les coses pel seu nom, o millor dit, que diguem a cada territori el seu nom. Els Ports. El Maestrat. Espadà. El Millars. La Plana. El Palància, amb les seues variants (els Ports de Benifassà, el Maestrat de Penyagolosa, etc.). Les muntanyes, l’orografia, els rius, els colls, els barrancs ens marquen el camí. Però sempre l’ésser humà opta pel més difícil.

A mi, com a veí del Maestrat, no em satisfà cap solució que no passe des d’ara mateix per un reconeixement i una aposta valenta i decidida per estes marques, sense cap altre acompanyament. Ni conservants ni colorants. Ni marques complementàries ni marques subsidiàries. Res de dependència. Qualsevol altra proposta que no passe pel reconeixement d’estes denominacions sempre serà un menyspreu cap al territori (el mateix passa amb les persones, quan no se’ns diu pel nom, ens sentim menyspreats).

I això depén de la universitat, que hauria de preocupar-se molt més del territori enllà de la Plana, i sobretot dels partits polítics, que encara no han aprés a entendre el país més enllà dels seus esquemes mentals i quotes de poder internes.

Aconvido a apostar de veritat pel territori a través de l’ús d’estes marques. Qualsevol altra proposta sempre serà un brindis al sol i una mostra més de la miopia de visió de territori i del menyspreu que tenen els nostres governants, perpetuant l’actual inèrcia despobladora.

Este article va en reconeixement i agraïment als geògrafs, excursionistes, i amants del país com Emili Beüt i Manuel Sanchis Guarner, els quals, amb molts encerts i algun desencert (tot siga dit) ens van començar a dibuixar quin és el país que volem.

EN ETERN AGRAÏMENT ALS DOS MESTRES.

Les enigmàtiques Ñ de la serralada d’Espadà

Per Estanislao Lengua (text i fotografies)

Escriptor i excursionista
@estanislengua

ESPADÀNIQUES vol agrair a l'autor l’enviament d’este article, publicat originalment en el blog de l’Associació de Veïns de la Vilavella.

A través del present escrit es pretén donar a conéixer unes gravacions realitzades en roca en alguns dels cims més prominents de la serralada de l’Espadà. També aprofitar la difusió del medi, per a convidar a qui siga coneixedor d’alguna dada, o puga aportar algun detall interessant que potser podrà tindre relació amb el tema, que ho compartisca i així disposar tots de la dita informació. Gràcies.

Va ser al voltant de 1990 quan vaig descobrir gravada en una roca una espectacular i majestuosa una ena palatal en la zona del Pic de Font de Cabres. M’havia detingut un moment a recuperar-me de l’esgotadora carrera que estava realitzant, quan em vaig adonar de la inusual gravació. Una perfecta ena palatal havia sigut plasmada en el dur llenç. D’una grandària d’uns 20×20 cm i perfectament definida romania la lletra, allí impertèrrita i sense res que la intimidara. No li vaig fer més cas. Continuava corrent mentre la coneguda i simbòlica ena palatal va quedar oblidada completament fins que a causa de la casualitat, diversos anys després va emergir des del fons de la meua memòria, reclamant i exigint una atenció que en el seu moment no li vaig prestar.

Aproximadament vint anys més tard, vaig realitzar un altre singular descobriment. Havia passat ja molt de temps i aquesta vegada caminava en compte de córrer. M’havia detingut a descansar un moment al cim de Mondragón i mentre contemplava l’enorme i aborronadora cicatriu infligida a la maragda plana per la civilització i batejada com CV-10, em vaig trobar en abaixar la mirada una altra ena palatal. Em va intrigar prou, trobar una ena palatal idèntica a la que ja coneixia i que en eixe mateix instant va sorgir des del més recòndit de la meua ment reclamant atenció. Va aparéixer ràpida en la meua ment la lletra situada en el Pic de Font de Cabres i descoberta feia ja molts anys. En un principi, em vaig preguntar si estaria confós sobre el lloc on havia trobat la ena palatal, però prompte vaig recordar que l’emplaçament no era el mateix, perquè ara em trobava al cim de Mondragón i no a Font de Cabres. La roca tampoc era la mateixa, a Font de Cabres, la ena havia sigut gravada sobre aquell bru rogenc llenç del roig i en aquesta ocasió el suport triat era l’inconfusible grisenc de la roca calcària. Contemplant el Pic de Font de Cabres des de Mondragón que era on estava, vaig pensar que tal vegada en una altre cim haguera alguna ena més gravada. Mentalment, vaig observar que traçant una recta sobre el mapa de manera que unira els dos punts on estaven les dos enes palatals ja conegudes, i allargant esta línia imaginària, s’arribava fins al cim de la muntanya coneguda com a Pipa. Vaig pensar que com no hi ha dos sense tres, tal vegada allí, en aquell lloc, haguera una altra ena més.

En els pròxims dies vaig ascendir a Pipa i sorprenentment, allí també la vaig trobar gravada en la roca. Moltes eren les preguntes que acudien a la meua ment, ja que trobar-la tres vegades en un espai relativament pròxim no podia ser casualitat. Qui havia realitzat les dites gravacions? I per què?

Al cim de Pipa, i mentre contemplava les esmolades dents de la serralada, vaig pensar que tal vegada en altres indrets també es podria trobar aquesta gravació. Com que sovint eixia per la serra, vaig decidir que aprofitaria per a fixar-me en els cims que en un futur visitaria i així comprovar que no hi haguera cap ena més. Durant els tres anys següents, el resultat va ser satisfactori, ja que vaig trobar, comptant les mencionades, un total de set enes més.

Les set enes palatals són majúscules i totes presenten la mateixa grafia i més o menys la mateixa grandària; la tècnica utilitzada per a desgastar la roca formant la lletra, aparentment, és la mateixa. Pareix que s’ha utilitzat algun sistema de fregament, ja que no hi ha cap senyal que evidencie l’ús d’alguna ferramenta. No s’hi observen angles ni solcs definits, ni cap tipus de mossa que delate la utilització d’algun cisell o una altra ferramenta.

Sense tindre en compte el tapís emprat, ens trobem que totes les enes són iguals, tant en grandària com el traç i la forma, i totes es troben en cims o llocs estratègics. Això ens conduïx a deduir que ha sigut una mateixa persona la que ha realitzat tan ardu i laboriós treball.

Les zones en què s’han trobat són: pic de Font de Cabres, Mondragón, Pipa, Castro, pic Espadà, Nevera i Puntal. Cal assenyalar que vaig visitar molts més cims de la serralada sense trobar-ne cap més.

Durant els tres anys en què vaig descobrir quasi totes les lletres, vaig realitzar diverses indagacions per a conéixer a què obeïen eixes enigmàtiques gravacions en roca en molts dels importants i elevats cims de la serralada. Vaig preguntar indiscriminadament a tot tipus de persones, (muntanyencs, caçadors, pastors, habitants dels pobles, etc.) i ningú coneixia ni tan sols una sola de les enes mencionades. Evidentment, tampoc no podien donar resposta a cap pregunta formulada respecte d’això.

Vaig consultar diverses fonts –Exèrcit, Institut Cartogràfic, unes quantes Conselleries (tal vegada hi havia alguna relació amb mines, cadastre...)– i un llarg etcètera de possibilitats que se’m van ocórrer per a obtindre respostes. Entre elles, com no, navegar incansablement en Internet, però sense arribar a bon port. En la xarxa tampoc vaig trobar res que poguera donar llum sobre el tema en qüestió.

Els principals fets històrics de la serralada tampoc no van aportar cap pista al desafiador misteri que les enes palatals plantejaven. Ni l’ocupació humana de bona part de la serra, ni les incursions de les quadrilles de bandolers a finals del segle XIX, entre altres, pareixien tindre cap relació amb les gravacions de la lletra.

També vaig pensar en diverses possibilitats un poc menys ortodoxes. Potser algun tros de cosmovisió havia sigut reflectit de manera que des de les altures es poguera distingir alguna constel·lació desconeguda? Algun coneixement esotèric es tancava en la gravació i/o situació de les enes trobades? L’esperat fracàs en aquests casos no em va sorprendre.

Una de les possibilitats factibles que crec que podria ser viable és que les gravacions foren realitzades durant la Guerra Civil. Més concretament, per algú de l’exèrcit republicà. Això és degut al fet que a tot arreu on s’ha trobat una ena palatal va estar durant llarg temps l’exèrcit republicà. En canvi, molts dels cims on es troba una ena palatal gravada no van ser calcigades per l’exèrcit franquista fins a finalitzada la contesa. Acabada aquesta, és prou impensable que algú es dedicara a realitzar tals gravacions, perquè l’esforç i el temps invertit en això és evident.

En conclusió, actualment les preguntes són les mateixes i les respostes de moment també. Passats ja molts anys, em continuen intrigant les gravacions i em continue preguntant: qui les va realitzar i amb quin objectiu? Com es van realitzar? Quan? Per què eixa lletra i no una altra o altres de diferents? Queden més enes per descobrir? Hi haurà enes gravades en altres serralades, tal vegada per proximitat, com la Calderona? Amaguen les enes algun missatge encriptat que encara no coneixem? Estarà viu el desconegut autor? Preguntes aquestes i moltes més que malauradament continuen sense resposta.

Perquè no es perdera la informació, la vaig plasmar en una espècie d’esborrany en què conte les meues vivències descobrint les enes i, a més, ara per mitjà d’aquest apunt, que com ja es va assenyalar al principi pretén donar a conéixer les lletres que, maliciosament, acaricien el cel de la serra i romanen allí sagaçment ubicades, tal vegada amb l’esperança que algú aporte llum a tan enigmàtiques gravacions i es desentranye l’inexplicable jeroglífic que burlanerament ens presenten aquestes lletres de la serralada d’Espadà.

Nota de les editores: Estanislao Lengua va publicar fa uns mesos el llibre Las enigmáticas eñes de la Sierra de Espadán, disponible en Amazon per a llibre electrònic.