Què és Espadàniques?

dimecres, 23 de novembre del 2022

El churro, la pérduga qu’hace mal

per Antoni Porta i Coello

Investigador i autor del blog Romances y Calandarios

@lenguachurra


ESPADÀNIQUES vol agrair a l'autor este text tan necessari sobre una de les llengües històriques de la serra d'Espadà, patrimoni viu i de tots.


El churro es como son mentás popularmente un conjunto de variedás lengüisticas qu’enantes eran charrás en las rodalás valencianas de la Serranía, El Palancia Alto, El Mijares Alto, El Rincón d’Ademuz, La Hoya de Buñol-Chiva, y p’algunos La Canal de Navarrés, a más d’algunos otros lugares, asina como, por contato, hestoria y vecindá, puemos consederar también churras las rodalás trehuelanas del Maestrau y Gúdar-Chavalambre.

El navarro-aragonés que trajieron los repuebladores a la Sierra d’Espadán, y a toas las redolás churras, desarrolla las carateristicas suyas so un sustrato vascón. En los sieglos XIII y XIV es a la que la lengua alcigia l’escampillamiento más grande, allegando a las rodalás nuestras. Con l’allegá al Raino d’Aragón de la dinastía castellana de los Trastámara, el navarro-aragonés escomienza a penar un cambeo lengüistico a favor del castellano. L’azoniamiento de los decretos de Nueva Planta, en 1714, hace qu’el castellano sía reconocío como lengua alministrativa y d’amostranza en las ascuelas. La sostetuyición lengüistica es más fácil entre lenguas d’una mesma familia y de fácil intercomprinsión, caso’l churro, aragonés u castellano. El churro es, pos, un lenguaje que funde las radices suyas en los emprencipios de la charra de los puebladores crestianos primerencos qu’allegaron a las rodalás nuestras, que continía enfluyencias aragonesas siñalás, tanto por pueblamiento como por lindá con l’Aragón Bajo, y que fue sumetía, dinde el sieglo XVI, a un pruceso entenso de castellanización dica hoy en día.

A carramanchín de los sieglos XIX y XX las lenguas dijan de ser un estrumento cumunicativo prevau y se convierten en lemento central de la organización d’un espacio publico. Asina, l’ascuela, l’ejercito, las organizaciones agrarias u obreras, los gremios, etc., son estrumentos de socialización enantes esconocíos, ande conviven personas con variedás lengüisticas diferientes. La platica onnipresiente’l castellano en las atividás coletivas va percebiéndose como una cosa natural. Con el churro, la castellanización escomienzó en l’ascuela, por la impusicion del castellano como lengua de prestigio y midiante una fuerte imersión lengüistica y centralista. Al costau de la desvalorización de la charra familiar, por consederala qu’era “hablar mal”, los mesmos alumnos contrebuyeron a cambear isa charra po’el “correto” castellano. Los antempasaus nuestros no charraban castellano pero hoy en día el grau de castellanización ha allegau a tal extremo que tenemos consederanza d’esta lengua como nuestra, lo qu’ha hicho perder parte de la edentidá nuestra.

La cabaña del castillo de Castro

per Estanislao Lengua (text i fotografies)

Escriptor i excursionista
@estanislengua

ESPADÀNIQUES vol agrair a l'autor este text sobre un espai que és més que un lloc: el castell de Castro



Hace ya algunos años, durante una de mis correrías por la montaña, me encontré con una extraña sorpresa. Iba solo y mi objetivo era ascender al castillo de Castro en Alfondeguilla. No es que sea esa una ascensión difícil, pero sí emblemática y de gran belleza. Salí por la mañana, temprano. Conocía el camino por haberlo realizado en numerosas ocasiones, así que, corriendo algunos tramos y otros andando, llegué al castillo. No encontré a nadie por el camino, pues en esos años pocos eran los que pululaban por las montañas. 
    Al llegar a la cima del monte, junto a la antigua fortaleza, contemplé una estampa que, a día de hoy, al recordarla, aún me sorprende. Una enorme construcción de madera se había levantado en lo más alto. Una estructura similar a un tipi de los utilizados por los indios se erigía en el lugar. Enormes troncos dispuestos como las típicas tiendas de los nativos americanos rascaban el cielo. ¿Qué puede ser esto?, me pregunté. ¿Quién ha podido construir tamaña estructura? ¿Para qué? Los pinos más cercanos estaban más abajo en una empinada ladera, y acarrearlos hasta el lugar me parecía un trabajo titánico para un buen grupo de gente.

dijous, 10 de novembre del 2022

Caminar entre crisis. Significats de caminar en un món en transformació (Part I)

per Rafael López-Monné


Geògraf i fotògraf, consultor especialitzat en turisme a peu i professor de la Facultat de Turisme i Geografia de la Universitat Rovira i Virgili.

Autor del blog Vistes
Twitter: @lopezmonne
Foto de l'autor: Foto-RLM-©-Maria-Dias






ESPADÀNIQUES vol agrair a l'autor la cessió d'este text basat en la ponència del mateix nom presentada a la Trobada Internacional Art de Caminar i Geografies Relacionals, el 7 de juliol del 2022 a Olot. Nau Côclea, amb el suport de l’Observatori del Paisatge de Catalunya, la Universitat de Girona i la Universitat de Vic. Per la seua extensió, el publicarem en diverses entregues.


«Sobretot, no perdis el teu desig de caminar; jo mateix camino diàriament fins a trobar un estat de benestar i en fer-ho m’allunyo de tota malaltia. Caminant he trobat les meves millors idees, i no conec cap pensament que sigui tan aclaparador com per no poder-te distanciar d’ell caminant». 

Søren Kierkegaard, 1813-1855



Part I. Els atributs

1. Caminar ens defineix
L’existència de mamífers bípedes és una raresa de l’evolució. Resulta molt més estable recórrer el món a quatre grapes. De fet, caminar és estar caient constantment, tot i que d’una manera controlada, la qual cosa fa que no ens n’adonem. Repartir el pes entre només dos peus no és senzill i va obligar els primers homínids a variar el centre de gravetat, és a dir, el punt on es concentra el pes del cos. En els humans se situa entre el melic i el pubis i hem aconseguit mantenir la línia de gravetat sempre dins dels límits que evitessin el col·lapse.

La locomoció humana és, de fet, un prodigi de la bioenginyeria. Un peu humà té vint-i-sis ossos diferents, una veritable obra d’art. En caminar, el pes cau primer sobre el taló, que és el pilar posterior de la volta plantar. Després el pes es transmet per la vora exterior del peu fins a recolzar-se en el pilar anterior de la volta. Tot seguit es flexionen els dits i el peu s’hi recolza. L’embranzida final la dona el dit gros —absolutament essencial per a la marxa— i la cama surt impulsada cap al davant com un pèndol.1 Es tracta d’una complexa biomecànica que fem constantment sense pensar, com si respiréssim. Després d’escoltar aquesta explicació per part del paleontòleg José Luís Arsuaga, l’escriptor Juan José Millás escriu: «la bipedestació em va semblar un miracle gramatical donat que tot aquest moviment que va de la part anterior a la davantera del peu pot ser analitzat sintàcticament com una frase. Subjecte, verb, complement directe. Vaig pensar que mai més tornaria a caminar a la babalà».2

 



Tal com assenyala Arsuaga, de cintura cap amunt som quasi ximpanzés, molt similars a la resta de simis. De cintura cap avall, som humans.3 George Bataille va considerar el dit gros del peu com «l’òrgan més humà de l’home».4 El nostre cas és únic entre els primats. No se sap amb certesa ni on ni quan va sorgir la bipedestació, però les petjades dels australopitecs bípedes de fa tres milions i mig d’anys són exactament iguals a les dels nostres nens a la sorra de la platja.5 Les primeres que es conserven d’un humà sembla que són les d’una femella que va viure fa uns 117.000 anys, coneguda com l’Eva Errant. Els seus peus descalços van quedar gravats en el fang de la riba d’una llacuna salada situada en l’actual província sud-africana del Cap Occidental.6

dimarts, 13 de setembre del 2022

Motivació dels llinatges establerts a la serra d’Eslida després de l’expulsió dels moriscos (1612-1646)

per Ismael Xiva i Molina

Autor del blog Camins en la Natura
Twitter: @ismaxiva i @caminsnatura

ESPADÀNIQUES vol agrair de nou a l'autor la cessió d'este magnífic treball original, preparat per al nostre blog.



A Francesc Morón,

repoblador de l’Alcúdia en 1612.

 

L’expulsió dels moriscos fou un dels daltabaixos més importants que patí el Regne de València en els seus més de 450 anys d’història anteriors a la derogació dels furs. En poques setmanes, una bona part de la població —al voltant d’un terç del total, unes 125.000 persones segons l’estimació feta per Lapeyre (1959)—, va ser obligada a abandonar el seu país per a embarcar cap al nord d’Àfrica. Enrere quedaren les terres que treballaven, les llars, els llocs, les viles que habitaven. Tot buit.

El desterrament dels descendents dels sarraïns que havien restat en territori valencià després de la conquesta jaumina evidencià la incapacitat del poder governant a l’hora d’aconseguir una de les fites que havia tractat d’assolir al llarg de les dècades anteriors a l’expulsió: l’assimilació dels moriscos, la dissolució d’aquesta comunitat dins de la societat cristiana. Ni tan sols l’evangelització forçada en temps de Carles I va poder reduir a una gent que, per a Joan Fuster (1962), posseïa un «fons racial autòcton», atès que, al seu parer, la barreja amb berbers i àrabs no havia bastat perquè es perdera l’arrel indígena heretada a través dels hispanoromans i dels hispanogots.

En posar el focus en la serra d’Espadà —principal regió de població morisca al nord del Regne de València—, el temps de la tolerància religiosa i de les cartes pobles que respectaven la llei islàmica —com la de la serra d’Eslida de 1242 (1) o la d’Artesa de 1302 (2), per esmentar alguns exemples—, havia quedat enrere ja en els primers compassos del regnat del rei emperador.

 

Fragment de la carta de població de la serra d’Eslida atorgada l’any 1242, en una còpia feta a primeries del segle XV. L’encapçalament en castellà es un afegitó posterior.

dijous, 14 de juliol del 2022

Muntanyes valencianes i el seu patrimoni

 per Cristian Martínez Hernández

Químic, divulgador i amant de les muntanyes

Twitter: @MuntanyaV



ESPADÀNIQUES vol agrair a l'autor la cessió d'este treball, una part del qual forma part del seu llibre recent Muntanyes valencianes i el seu patrimoni. Vos desitgem una bona lectura.



Sota el títol Muntanyes valencianes i el seu patrimoni s’amaga un projecte que va nàixer sense grans ambicions. Aquest llibre, però, és la consolidació d’un altre projecte més gran, amb el qual comparteix la mateixa finalitat: donar a conéixer part del patrimoni material, cultural i natural que caracteritza el País Valencià.

No és gens estrany que quan algú pense en com passar les seues vacances tinga la idea d’agafar mitjans de transport de llarga distància (tren i avió, principalment) i anar a visitar llocs exòtics dels quals hem sentit parlar en mitjans de comunicació, llibres i pel·lícules. Aquesta opció, per descomptat, és molt atractiva i interessant.

Per altra banda, no és tan habitual com l’anterior trobar gent que pense que pot dedicar les seues vacances a agafar un parell d’hores el cotxe i visitar els pobles de l’interior valencià i els seus voltants. Pot ser que siga pel fet que una destinació llunyana i exòtica sembla més glamurosa. I pot ser que, en efecte, siga així. Una altra raó podria ser el desconeixement que hi ha al voltant d’allò que tenim ben a prop, a excepció d’uns quants llocs ben promocionats i que concentren la majoria dels visitants (parlem de llocs com Peníscola, Morella, Montanejos, Chulilla, Cullera o la Costa Blanca en general).

dimarts, 24 de maig del 2022

Naix l'associació COR DE SURO a la serra d’Espadà

per Cor de Suro

IG: @cordesuro


ESPADÀNIQUES vol agrair a l'associació Cor de Suro estes línies de presentació del projecte, ara ja una realitat. 





El pasado 15 de febrero se constituyó oficialmente la asociación “Cor de Suro”, formada por las/los promotoras/es del corcho que se capacitaron y motivaron en el transcurso del Laboratorio de Corcho “SuberLab”. 

Entre noviembre de 2021 y febrero de este año, el grupo de promotoras/es del corcho se reunió semanalmente para soñar y planificar esta nueva etapa. Fruto de este proceso, ha nacido una nueva entidad que tiene como propósito promover el corcho natural y la artesanía desde la Sierra de Espadán. 

dilluns, 9 de maig del 2022

La Surera d'Almedíjar es transforma


La Surera és un espai ja veterà a Almedíjar, un lloc de trobada i un oasi sense igual en tota la serra d'Espadà. Ara estan en procés de transformació i ens ho han volgut explicar per a tota la gent que encara té oïdes per als projectes innovadors i vol actuar localment en benefici de la comunitat espadànica.




La cooperativa de trabajo asociado sin ánimo de lucro Canopia Coop. V. nace en 2016 en Almedíjar con la voluntad de emprender un proyecto colectivo en el ámbito rural, reivindicando la necesidad de actuar localmente, generar cambios desde abajo y abrir caminos hacia nuevos paradigmas sociales, económicos y ambientales, sustentados en la relocalización de la economía, la búsqueda de estilos de vida más sencillos y el aprovechamiento sostenible de los recursos del territorio.

dijous, 13 de gener del 2022

Les nostres escoles «espadàniques»




per 
Elsa Vilalta Fonfria

Aprenent i ensenyant... Ara des de la Subdirecció d’Ordenació de la Conselleria d’Educació

@elsavilalta. Subdirectora general d’Ordenació



ESPADÀNIQUES vol agrair a Elsa que ens haja fet un espai en una agenda tan plena de compromisos per a la redacció reposada d'un article tan pròxim, tan ple d'estima per la seua terra i per l'escola. Gràcies de tot cor.




Les «espadàniques», les persones que vivim en els pobles envoltats de la serra d’Espadà, tenim una gran sort i gaudim de molts privilegis, alguns dels quals ignorem fins que arriba el dia que portes algun convidat foraster i et descobreix el luxe de viure i gaudir d’un entorn regalat, tant pel que fa al valor de l’entorn natural com del patrimoni històric que atresora. 

Vista del castell de Castro de Fondeguilla

Un dels molts avantatges que tenim els qui hem nascut en les comarques de la Plana Baixa, l’Alt Millars o l’Alt Palància, que sovint passa desapercebut i que poques vegades és preuat com caldria, és tindre l’oportunitat d’escolaritzar els nostres infants en les escoles rurals.