Caminar entre crisis. Significats de caminar en un món en transformació (Part I)

per Rafael López-Monné

Geògraf i fotògraf, consultor especialitzat en turisme a peu i professor de la Facultat de Turisme i Geografia de la Universitat Rovira i Virgili.

Autor del blog Vistes

Twitter: @lopezmonne

Foto de l'autor: Foto-RLM-©-Maria-Dias

ESPADÀNIQUES vol agrair a l'autor la cessió d'este text basat en la ponència del mateix nom presentada a la Trobada Internacional Art de Caminar i Geografies Relacionals, el 7 de juliol del 2022 a Olot. Nau Côclea, amb el suport de l’Observatori del Paisatge de Catalunya, la Universitat de Girona i la Universitat de Vic. Per la seua extensió, el publicarem en diverses entregues.

«Sobretot, no perdis el teu desig de caminar; jo mateix camino diàriament fins a trobar un estat de benestar i en fer-ho m’allunyo de tota malaltia. Caminant he trobat les meves millors idees, i no conec cap pensament que sigui tan aclaparador com per no poder-te distanciar d’ell caminant». 

Søren Kierkegaard, 1813-1855

Part I. Els atributs

1. Caminar ens defineix

L’existència de mamífers bípedes és una raresa de l’evolució. Resulta molt més estable recórrer el món a quatre grapes. De fet, caminar és estar caient constantment, tot i que d’una manera controlada, la qual cosa fa que no ens n’adonem. Repartir el pes entre només dos peus no és senzill i va obligar els primers homínids a variar el centre de gravetat, és a dir, el punt on es concentra el pes del cos. En els humans se situa entre el melic i el pubis i hem aconseguit mantenir la línia de gravetat sempre dins dels límits que evitessin el col·lapse.

La locomoció humana és, de fet, un prodigi de la bioenginyeria. Un peu humà té vint-i-sis ossos diferents, una veritable obra d’art. En caminar, el pes cau primer sobre el taló, que és el pilar posterior de la volta plantar. Després el pes es transmet per la vora exterior del peu fins a recolzar-se en el pilar anterior de la volta. Tot seguit es flexionen els dits i el peu s’hi recolza. L’embranzida final la dona el dit gros —absolutament essencial per a la marxa— i la cama surt impulsada cap al davant com un pèndol.1 Es tracta d’una complexa biomecànica que fem constantment sense pensar, com si respiréssim. Després d’escoltar aquesta explicació per part del paleontòleg José Luís Arsuaga, l’escriptor Juan José Millás escriu: «la bipedestació em va semblar un miracle gramatical donat que tot aquest moviment que va de la part anterior a la davantera del peu pot ser analitzat sintàcticament com una frase. Subjecte, verb, complement directe. Vaig pensar que mai més tornaria a caminar a la babalà».2

 

Tal com assenyala Arsuaga, de cintura cap amunt som quasi ximpanzés, molt similars a la resta de simis. De cintura cap avall, som humans.3 George Bataille va considerar el dit gros del peu com «l’òrgan més humà de l’home».4 El nostre cas és únic entre els primats. No se sap amb certesa ni on ni quan va sorgir la bipedestació, però les petjades dels australopitecs bípedes de fa tres milions i mig d’anys són exactament iguals a les dels nostres nens a la sorra de la platja.5 Les primeres que es conserven d’un humà sembla que són les d’una femella que va viure fa uns 117.000 anys, coneguda com l’Eva Errant. Els seus peus descalços van quedar gravats en el fang de la riba d’una llacuna salada situada en l’actual província sud-africana del Cap Occidental.6

Els humans no som corredors especialment ràpids. A quatre cames es pot córrer més de pressa, però, el fet de caminar drets va suposar deixar lliures les extremitats superiors i amb això, la capacitat de transportar, menjar, armes o criatures. A més, segons l’opinió de molts científics el gran cervell dels humans ha pogut créixer gràcies al bipedisme, al fet de tenir el cap perfectament equilibrat sobre l’eix del cos. Caminar és molt eficient en termes energètics. Un humà pot cobrir aproximadament el doble de distància que un ximpanzé cremant el mateix nombre de calories. Consumim molt poca energia en el desplaçament, és a dir, som una espècie feta per a recórrer llargues distàncies. Una persona habituada a caminar, amb bona forma física, no cal extraordinària, pot recórrer fàcilment en una jornada entre 30 i 50 km. Alguns càlculs assenyalen que una persona normal pot arribar a caminar al llarg de la seva vida uns 100.000 km. Som caminants excepcionals, possiblement els millors entre totes les espècies.7 El nostre cos i el nostre cervell estan dissenyats pel moviment. Som una espècie caminadora.

 

Font: https://news.culturacolectiva.com

2. Una conquesta sorgida d’una revolució

William Wordsworth va sortir a caminar gairebé cada dia de la seva llarga vida. Diuen que va arribar a recórrer uns 300.000 quilòmetres. Era la manera que tenia de relacionar-se amb el món i, alhora, de compondre la seva poesia. Va néixer a Anglaterra el 1770, en una família de petits propietaris rurals, en una època on viatjar a peu era cosa de captaires, lladres i gent de no gaire bona reputació. Wordsworth i els seus companys van fer del caminar quelcom diferent, nou, i van canviar per complet l’antiga percepció. Com destaca Rebeca Solnit,8 van fundar el llinatge de tots aquells que caminen pel plaer de fer-ho.

Aquest poeta anglès va ser un pioner en apreciar i reivindicar la ruralitat i especialment la seva gent, la seva vida quotidiana. I ho va fer amb un llenguatge senzill i immediat, molt poc habitual en la literatura de l’època. Influït per la Revolució Francesa, va dur el fet de caminar més enllà dels jardins dels aristòcrates i el va convertir en un acte de cultura. Wordsworth també estava enamorat dels camins i va ser un decidit defensor dels drets a circular lliurement per ells, enfrontant-se fins i tot a membres de la seva classe social.

Caminar és consubstancial amb l’espècie humana com a mitjà de locomoció, tal com ha estat exposat. Ara bé, triar caminar com a experiència contemplativa, introspectiva estètica o espiritual no prové de cap determinisme biològic sinó que és el resultat d’una construcció cultural que encara prossegueix. Allò que avui en dia mou milers i milers de persones a sortir a caminar per la muntanya, pels camps i els boscos, és el resultat de tres segles d’evolució de percepcions i valors. El gust per caminar, per realitzar excursions a peu, està connectat amb processos culturals absolutament clau en l’evolució moderna de les societats occidentals. El gust per caminar està vinculat amb la transformació de la mirada col·lectiva sobre la natura, la muntanya i amb la construcció de la noció de paisatge per part de la cultura europea.

Fins ben entrat el segle XVIII, la naturalesa salvatge despertava més sentiments de rebuig i de terror que cap altra cosa. El panorama alpí de cims, agulles, glaceres, barrancs, cingleres o els penya-segats de costa remetien a una idea de desordre, de caos, de territori perillós, improductiu, on la vida era difícil o pràcticament impossible. L’existència d’aquests paratges sobre la Terra només podien explicar-se com el resultat d’un càstig diví i, de fet, constituïen la prova irrefutable que hi havia hagut un Diluvi Universal. El territori era percebut des de pressupòsits morals i religiosos, com ha exposat magníficament Francesc Roma. Les geleres, les roques, els llacs, sovint eren els referents que recordaven càstigs divins esdevinguts per no haver donat hospitalitat, per no haver seguit els manaments de Déu, etc. La llegenda sobre el macís de la Maladeta n’és un bon exemple.

La transformació d’aquesta mirada va començar al segle XVII i fins i tot es poden trobar antecedents en el XVI; ara bé, és el segle XVIII el període dels canvis profunds. Amb Jean-Jacques Rousseau (1712–1778) s’idealitza la muntanya com a font de puresa, com a nou paradís. És, però, especialment durant el Segle de les Llums quan la racionalitat comença a obrir-se pas. Arriba el temps dels naturalistes que volen conèixer com funciona el món, les lleis de la natura, i que propiciaran el descobriment de la muntanya real.

Aquesta percepció, a poc a poc, anirà incorporant també dimensions emotives i consolidant-se al llarg del segle XIX. La contemplació de la naturalesa comença a generar apreciacions sensitives, estètiques, a influir en l’ànim de l’observador. Goethe, un veritable precursor d’aquestes transformacions, l’hivern del 1777 va ascendir el Brocken nevat i, entusiasmat, va escriure: «sobre l’altar del dimoni he consagrat al meu déu la gratitud més sentida (...); no és possible dir amb els llavis el que m’ha estat donat». El seu dibuix d’aquesta muntanya sota la llum de la lluna anticipa clarament el paisatgisme romàntic posterior. Alexander von Humboldt (1769- 1859), coetani de Wordsworth escrivia: «El simple contacte de l’home amb la naturalesa, aquesta influència de l’aire lliure, exerceixen un poder tranquil·litzador, suavitzen el dolor i calmen les passions quan l’ànima se sent íntimament agitada».9

 

Costa napolitana, dibuix de Goethe

Aquella evolució en el pensament conduirà a una veritable revolució cultural d’una importància cabdal, propiciada des de les arts, especialment des de la pintura i la literatura. Els poetes i pintors ens van ensenyar a veure paisatge on abans només hi havia territori, un espai connotat primer des de l’animisme, i després des de les religions i la moral cristiana. «La naturalesa és indeterminada i només l’art la determina», explica Alain Roger.10 A falta d’una mirada que la interpreti estèticament, la terra roman en la indiferència. Aquesta conquesta ho canviarà absolutament tot. Amb els artistes romàntics arribarà la natura indomable, la muntanya patriòtica, l’amor panteista a la terra. La muntanya esdevindrà un refugi, l’escenari privilegiat per a la introspecció, pel somni i la contemplació. Aquells escenaris alpins que abans despertaven por i animadversió, començaran a ser percebuts i divulgats com espais atractius a la vegada que es difonia el sentiment benefactor de retorn a la natura.

La visió de la muntanya dels artistes romàntics va donar lloc a una nova mirada col·lectiva sobre la muntanya i els paisatges naturals, una mirada de la qual encara som hereus. És a dir, els nostres ulls encara tenen molt de romàntics, només cal recordar la cèlebre pintura de Caspar David Friedrich “El caminant davant un mar de núvols” (1818). Quantes vegades hem mirat amb els mateixos ulls que el pintor? D’altra banda —tot i la vestimenta no coincideix amb els estàndards decathlontonians actuals—, el títol del quadre deixa ben clara la condició pràctica del personatge: caminant. I és que la noció de paisatge va sorgir més com el fruit d’un recorregut que d’una instantània i constitueix una experiència més que no pas el resultat d’una cosa o d’una idea.11

Els contemporanis d’aquesta revolució consideraven que el paisatge no podia ser apreciat sense l’estat d’ànim receptiu que genera un passeig o una excursió. L. Stephen considerava que «per educar la mirada atenta a les peculiaritats del paisatge, no hi ha res com mesurar-lo amb les cames».12 És a dir, el naixement del fenomen de caminar per plaer està directament vinculat al naixement del concepte de paisatge en la cultura europea. El mateix Stephen considerava que fins i tot «el moviment literari que va quallar a finals del segle XVIII es va deure, en gran part, si no pràcticament del tot, al renovat costum de caminar que tenien els autors».13

És a dir, des dels seus inicis queda clar per parlar de paisatge no hi ha prou amb l’escenari, sinó que cal el sentiment, una determinada mirada subjectiva originada, amb la col·laboració d’una manera de caminar que es revelarà com una pràctica estètica i cultural.14 «Per a mi, les passejades alpines constitueixen autèntics poemes en moviment», afirmava Stephen.15 Anant encara més enllà, Robert Macfarlane destaca el fet que per moltes persones que havia conegut, el paisatge estava relacionat amb l’autoconeixement, i escriu «la ment era en si mateixa un paisatge, i caminar una manera de creuar-la».16

Ha passat molt de temps des de les primeres i extravagants caminades d’aquells bojos anglesos, però l’anhel per caminar, per entrar en contacte amb la natura i gaudir de la contemplació de paisatges, segueix més viu que mai. Aquella extraordinària revolució va formular de nou i per complet el món intel·lectual occidental. Caminar significa quelcom més que simplement caminar. Tot i la innegable i important dimensió física del fet, en essència, caminar pel plaer de fer-ho continua sent una pràctica cultural de relació amb el món i amb nosaltres mateixos.

Caspar David Friedrich i el seu Caminant (1817)

3. Una activitat que crea comunitat

Pels humans, caminar ha estat essencialment una activitat social. Només fa uns 60.000 anys que els Sapiens van sortir de l’Àfrica per colonitzar el món i no ho van fer pas en solitari, sinó caminant en petits grups migratoris. Un proverbi precisament africà diu: «si vols anar de pressa, viatja sol; si vols arribar lluny, viatja acompanyat».17 Pels humans, caminar té una profunda funció social i sovint política. De vegades es revesteix d’una clara dimensió reivindicativa, altra commemorativa i en molts casos constitueix simplement una extraordinària manera de relacionar-nos pausadament amb els altres. Solnit afirma que si bé el fet en si de caminar no ha canviat el món, caminar junts ha estat un ritu, una eina que reforça la societat civil per tal de ser capaços de resistir davant de la violència, la por i la repressió.18

És difícil trobar cap lluita per drets democràtics que en algun moment no hagi decidit organitzar una marxa col·lectiva per fer sentir les reivindicacions exigides. Molts esdeveniments històrics han acabat generant marxes commemoratives i festives. Caminar, llavors, es transforma en una manera de testificar, de donar testimoni. La majoria de desfilades i processons són això. El fet de moure’s col·lectivament per l’espai de la ciutat per commemorar altres temps «teixeix temps i espai, record i possibilitat, ciutat i ciutadà en un tot vital, un espai cerimonial on es pot fer la història. El passat es torna ciment sobre el qual construir el futur».19

O’Mara escriu: «caminem junts per un ideal; caminem junts per aconseguir menjar que després compartirem; caminem junts per exhibir-nos en societat; caminem junts per intentar canviar el món; caminem junts per trobar una vida millor per a nosaltres mateixos i pels altres; caminem junts per tractar de gaudir de la nostra mútua companyia. Hem evolucionat per caminar junts, i aquesta dimensió social de caminar té una funció demostrativa: transmet senyals als altres sobre les nostres intencions comunes i objectius col·lectius».20 La predisposició a caminar junts, sigui per donar expressió col·lectiva al nostre gust o aversió per alguna cosa, és una característica fonamental de l’ésser humà que no compartim ni tan sols amb els nostres parents més propers.21

D’altra banda, el fet de coordinar i sincronitzar la marxa caminant amb altres persones, constitueix una proesa des d’un punt de vista biomecànic a la qual normalment no donem importància. Els éssers humans hem desenvolupat una cognició social que ens permet compartir el món i, per exemple, caminar braç a braç. Som exquisidament sensibles als comportaments dels altres i no ens costa gens lliurar-nos a una ràpida sincronització interpersonal de la conducta.22 En aquesta mateixa línia, no deixa de ser sorprenent el fet que encara sol donar-se en els encontres fortuïts entre caminants desconeguts: la salutació. La vida a les ciutats ha acabat pràcticament amb un costum que servia per advertir a l’altre de l’absència de males intencions. Segons algunes opinions, està connectat a una mena de solidaritat entre individus que es troben en un medi —la naturalesa— on tradicionalment han estat especialment vulnerables.23

4. Una eina per la introspecció i la consciència

«Caminar sovint és un tomb per retrobar-se amb un mateix», escriu Le Breton. «Caminar és una obertura al món. Restitueix en l’home el sentiment feliç de la seva existència. El submergeix en una forma activa de meditació que requereix una sensitivitat plena».24 Són nombrosos exemples de persones que han manifestat explícitament les seves preferències a caminar en solitari. William Hazlitt escrivia amb relació a fer excursions sol: «A l’aire lliure, la naturalesa és prou companyia per a mi. En aquests moments mai em trobo menys sol que quan estic sol».25 Robert Louis Stevenson era de la mateixa opinió: «per fruir plenament d’una excursió a peu ha de realitzar-se en solitari».26 Constitueix una evidència que la soledat —quan és volguda— provoca un intens sentiment de llibertat i d’emancipació de qualsevol lligam. La marxa en solitari facilita una llarga i profunda immersió en un mateix. Rousseau o Thoreau, per exemple, alaben aquesta opció com un temps privilegiat per a la meditació i la retrospecció.

Caminar en solitari no sols facilita la consciència amb un mateix, sinó també una profunda comunió amb l’entorn. El monjo benedictí François Cassingena-Trévedy afirma que «només es camina bé quan es camina a soles. No és perquè es tingui major llibertat per caminar al ritme personal o perquè es vagi més de pressa, sinó perquè només llavors un es pot concentrar per complet en la immensa lliçó que s’està rebent de totes bandes».27 Personalment, reconec el plaer de caminar sol i ho practico amb una regularitat que varia segons les èpoques; si bé també m’encanta fer-ho amb bona companyia. Alguns dels meus millors records a la muntanya estan vinculats a excursions en solitari, com aquella ascensió pràcticament de nit per anar a dormir al cim del Puigmal, mentre m’entrenava per una expedició a l’Himàlaia. Al capdamunt, sota una delicada nevada, escalfant una sopa i enfundat en el sac de dormir, vaig ser profundament feliç.

Encara que pugui resultar estrany per alguns, fins i tot en companyia, caminar pot facilitar la introspecció. Virgina Woolf, parlant del seu pare, l’escriptor Leslie Stephen, explica: «sortia a caminar sol després d’esmorzar, o amb companyia d’algú altre, i tornava poc abans de sopar. (...) segons ens expliquen, podia passar tot el dia amunt i avall travessant els erms, sense dirigir més d’una o dues paraules al seu acompanyant».28 L. Stephen no era pas considerat una persona sorruda, sinó més aviat tot el contrari, «el més amable dels homes».29

El pelegrinatge religiós ha estat una de les grans formes culturals i codificades que ha pres el caminar. En el món actual, les antigues peregrinacions han perdut bona part de la seva motivació de devoció, redemptora i de salvació. En canvi, s’han convertit en una mena d’arquetip de caminar introspectiu, sigui en solitari o també amb companyia. Enrique Gómez León, professor de filosofia, en el llibre on descriu la seva experiència de peregrinació a Sant Jaume de Galícia, escriu sobre la interpretació de la peregrinació avui dia com un viatge cap a un mateix i en subratlla tres qüestions. «1. Si peregrinar és viatjar cap a un mateix, llavors el camí que recorrem és la vida. Però el camí no és la vida, sinó el seu simulacre. I, amb tot, perquè no és la vida, aquesta es pot manifestar plenament en el camí. 2. El viatge cap a un mateix és el viatge cap a l’esperit, si bé, el que es manifesta a crits en el camí és el cos. I, això no obstant, en la revelació del cos resplendeix quelcom més durador. 3. Peregrinar és deslligar-se de la quotidianitat i experimentar el vigorós sabor de la llibertat. El camí, però, té una destinació prefixada. I, tanmateix, en aquesta submissió a la meta un mateix viu amb singular beatitud la llibertat».30

Gómez León continua explicant que, segons ell, «el camí a Sant Jaume és una via iniciàtica a través de la qual el peregrí, si té sort, arribarà a conèixer-se millor. La contínua introspecció de si mateix, en l’enfrontament diari amb els obstacles que li presenta la ruta, constitueix llavors una mena de viatge interior, del qual, el viatge exterior que porta a terme amb els peus, funcionaria com un mirall. El veritable camí seria el camí cap a endins, cap al més íntim, que és també el més allunyat: ho solem anomenar esperit».31

El filòsof Frédéric Gros, reflexionant sobre les llargues marxes explica que és precisament la durada de diversos dies el fet principal que accentua el moviment de desvinculació de la quotidianitat. Defensa que el caminant no és feliç malgrat les privacions, les dificultats i l’austeritat de la marxa, sinó precisament gràcies a tot això. La fatiga purifica, destrueix l’orgull, sosté.32 «Caminant fins i tot ens escapem de la idea d’identitat, de la temptació de ser algú, de tenir un nom i una història. (...) ¿ser algú no és encara una obligació social que encadena (ens lliga a ser fidels al retrat d’un mateix), una ficció estúpida que pesa sobre les nostres espatlles? Caminant, com que el cos que camina no té història, només un corrent de vida immemorial, la llibertat consisteix a no ser ningú».33

5. Un estímul per la reflexió i la creativitat

Fa temps que se sap amb total certesa que caminar millora l’estat cardiovascular del nostre organisme. També és cert que, des de com a mínim l’època dels filòsofs grecs peripatètics, molts pensadors i creadors han descobert una connexió profunda i intuïtiva entre caminar, pensar i escriure. El 1802, Karl Gottlob, al seu llibre El arte de pasear, escrivia: «Passejar pel camp, on els elements de la naturalesa estimulen amb dolçor l’activitat de la ment i amb les seves variacions la mantenen immersa en un agradable joc, promou el tracte amb un mateix de manera descomunal, i, per cert, sense el caràcter penós que a la llarga impregna la introspecció entre les quatre parets d’una habitació».34 Henry David Thoreau va escriure al seu diari: «en el moment que les meves cames comencen a moure’s, els meus pensaments comencen a fluir».35

Ells i molts altres pensadors van constatar els beneficis de caminar per a reflexionar i escriure. Avui dia, gràcies a estudis neurològics recents, hem pogut comprovar científicament que, certament, el fet de caminar potencia la capacitat mental, la percepció i la creativitat de múltiples maneres. Els investigadors han demostrat que existeix una relació vital entre el moviment del cos i el flux de pensament, especialment en relació amb el treball creatiu. És a dir, caminar aporta claredat al pensament, afavoreix la creativitat i millora l’estat d’ànim. Tal com explica el neuròleg Shane O’Mara, la nostra activitat cerebral canvia quan ens movem i determinats ritmes elèctrics cerebrals que abans es mantenien inactius passen a activar-se.

El cervell té dues maneres bàsiques de treballar, una d’activa i executiva i una altra per defecte. La manera activa requereix centrar l’atenció i processar detalls. La manera per defecte consisteix en deixar vagar la ment, recórrer repetidament a la memòria autobiogràfica i allunyar l’atenció de l’entorn immediat. Dediquem enormes quantitats de temps a deixar vagar la ment, però això no implica ociositat ni pèrdua de temps. Al contrari, la divagació mental facilita la resolució creativa de problemes. De fet, les dues maneres són les cares d’una mateixa moneda.36 La vida guanya temps i espai, duració i amplitud quan recuperem la capacitat de contemplar i d’entretenir-nos badant. Anhelar la dispersió, establir una relació amb ella, donar-li un nom propi, obre el pensament en comptes de comprimir-lo, defensa Marina van Zuylen.

Caminar és una forma d’ociositat activa que facilita la pràctica de la divagació mental i l’intercanvi entre estats mentals. Per a crear quelcom nou, cal combinar idees en alguna forma nova d’associació. Deixar vagar la ment permet la col·lisió d’idees, mentre que centrar l’atenció permet comprovar si el resultat és absurd o nou i interessant. De fet, els investigadors consideren la divagació mental com una forma de “pensament divergent”. Doncs bé, resulta que tot indica que la velocitat a la qual sol fer-se una marxa resulta ideal per pensar d’aquesta manera.37 Rebecca Solnit assenyala: «m’agrada caminar perquè és lent i sospito que la ment, com els peus, treballa a quatre quilòmetres per hora».38 En aquesta mateixa línia, els estudis realitzats suggereixen que «caminar constitueix un potent impulsor de la cognició creativa a causa de la forma particular en la qual s’engranen associacions remotes en el cervell, a part dels estímuls proporcionats per la naturalesa”.39

Hem evolucionat com una espècie mòbil, som ments en moviment. Els nostres cervells han evolucionat pel moviment, som «cognitivament mòbils».40 Aquesta vinculació entre caminar i pensar havia estat àmpliament constatada per molts pensadors. Entre ells, són cèlebres les paraules del filòsof francès Jean-Jaques Rousseau, qui assegurava que «només puc meditar mentre camino. Si m’aturo deixo de pensar; la meva ment només treballa amb les meves cames».41 De fet, Rousseau va ser qui va traçar els plànols de l’edifici ideològic que recolliria el fet de caminar més enllà de la seva funció purament locomotora.42 Ell mateix escriu: «Mai he pensat tant, existit i viscut, ni he estat tant jo mateix —si se’m permet la frase— com durant els viatges que he fet a peu».43 En la mateixa línia, Friederich Nietzche va arribar a dir que «només tenen valor els pensaments que ens arriben mentre caminem».44 Robert Macfarlane considera que caminar va més enllà d’una manera d’arribar al coneixement, i que «és, en si mateix, una forma de coneixement».45

D’altra banda, existeix un corrent d’opinió que considera que la mateixa activitat pot arribar a ser considerada com una pràctica artística. Creada el 1967, Line made by walking va ser, sens dubte, una de les obres artístiques més trencadores del segle XX. El seu autor, el britànic Richard Long, va caminar repetidament al llarg d’una línia recta, tot travessant un camp d’herba a Wiltshire. Quan el seu pas va ser prou visible sobre la vegetació aixafada, en va fotografiar el resultat. La proposta ha estat considerada com un destacat exemple de land art i d’art conceptual. Un altre exemple més recent és el també britànic Jeremy Wood, qui fa més de quinze anys que utilitza el GPS i el seu cos per a crear obres d’art. Aquestes reflecteixen els seus hàbits en caminar o l’ús de l’espai públic, alhora que permeten comprovar que la nostra manera de caminar és personal i intransferible. «Caminar és com dibuixar — explica. Podem fer-ho en línia recta o girant i fent tombs. Poden fer gargots passejant endavant i enrere o saltar per afegir textura».46 És evident que la mateixa dificultat de definir el concepte d’art deixa oberta la porta a la discrepància, si bé, també és evident que, com a mínim, l’exploració en aquests camps pot resultar enriquidora i intensament evocadora.

Notes

1 Millás i Arsuaga, 2020: 30. Juan Luis Arsuaga (1954) és escriptor, catedràtic de Paleontologia i membre de l’equip d’investigació dels jaciments d’Atapuerca des de 1982. Juan José Millás (1946) és escriptor i periodista.

2 Millás i Arsuaga, 2020: 31.

3 Millás i Arsuaga, 2020: 60.

4 Citat per Le Breton, 2022: 34.

5 Millás i Arsuaga, 2020: 30.

6 O’Mara, 2020: 43. Shane O’Mara és professor de recerca experimental sobre el cervell al Trinity College de la Universitat de Dublín, entitat de la qual va ser director i que actualment és reconeguda com un dels centres capdavanters sobre la matèria a Europa.

7 O’Mara, 2020: 53.

8 Solnit, 2015: 158. Rebecca Solnit (1961) és una escriptora nord-americana. Ha escrit sobre una gran varietat de temes, inclosos el medi ambient, el feminisme, la política i l’art.

9 Humboldt, Alejandro de (1847): Cosmos o ensayo de una descripción física del mundo. Tom I. Madrid, Impremta de Gaspar y Roig, Editores. En línia: https://es.wikisource.org/wiki/Cosmos:_Tomo_I

10 Roger, 2000:20.

11 Nogué, 2008: 35. Joan Nogué i Font (1958), geògraf especialista en paisatge, és catedràtic de Geografia Humana de la Universitat de Girona i ha estat director de l’Observatori del Paisatge de Catalunya.

12 Stephen, 2018: 117-118. Leslie Stephen (1832-1904), pare de la famosa escriptora Virginia Woolf, va ser una de les figures més eminents de l’Anglaterra victoriana, amb destacats treballs sobre pensament polític, literatura i treball biogràfic. A més, va ser editor de l’Alpine Journal, va cofundar l’Alpine Club i va ser un dels primers a coronar, durant l’edat d’or de l’alpinisme, tots els principals cims dels Alps.

13 Stephen, 2018: 112.

14 La condició subjectiva de la idea de paisatge des d’un bon inici —tot i la impossibilitat de deslligar- la de l’escenari físic contemplat—, reforcen les tesis d’autors com Alain Roger o Javier Maderuelo, els quals s’inclinen per considerar que el paisatge no és una cosa, no és un objecte, ni un conjunt d’objectes configurats per la naturalesa o transformats per l’acció humana. El paisatge tampoc no és la naturalesa, ni tan sols el medi físic que ens rodeja o sobre el qual ens situem. El paisatge és una construcció, una elaboració mental que els homes realitzem a través dels fenòmens de la cultura (Maderuelo, 2005: 17). És a dir, l’essència del paisatge es troba més en la mirada que no pas en l’objecte mirat. O dit d’una altra manera: és la manera en què es percep, el que atorga valor a un determinat espai, més que no pas la naturalesa dels elements que són contemplats.

15 Stephen, 2018: 117-118.

16 Macfarlane, 1976: 401-402. Robert Macfarlane (1976), escriptor britànic conegut sobretot pels seus llibres sobre paisatge, natura, lloc, gent i llenguatge.

17 O’Mara, 2020: 54.

18 Solnit, 2015: 12.

19 Solnit, 2015: 318.

20 O’Mara, 2020: 194.

21 O’Mara, 2020: 206.

22 O’Mara, 2020: 204

23 Com a practicant també de la bicicleta de muntanya, no deixa de sorprendre’m agradablement l’enorme poder de les paraules “Bon dia”, especialment quan em creuo amb persones que caminen. De fet, és molt més que una simple salutació. Aquestes paraules signifiquen: “T’he vist, no pateixis, et respecto i no suposo cap perill. Entenc que podem compartir camins i jo, que vaig dalt una màquina metàl·lica, soc qui ha de rebaixar la velocitat o aturar-me si cal”. Els resultats són àmpliament gratificants per les dues parts.

24 Le Breton, 2011: 15. David Le Breton (1953) és sociòleg i antropòleg, professor a la Universitat d’Estrasburg.

25 Hazlitt i Stevenson, 2015: 25. William Hazlitt (1778 – 1830) va ser un escriptor anglès cèlebre pels seus assajos humanístics i per les seves crítiques literàries. Robert Louis Stevenson (1850-18949 va ser un destacat escriptor britànic amb una vasta obra que inclou cròniques de viatge, novel·les d’aventures i històriques, així com lírica i assaigs.

26 Hazlitt i Stevenson, 2015: 65.

27 Citat per Le Breton, 2022: 131.

28 Stephen, 2018: 10.

29 Stephen, 2018: 20-21.

30 Gómez León, 2010: 12.

31 Gómez León, 2010: 14.

32 Gros, 2021: 90. Frédéric Gros (1967), és un reconegut filòsof especialista a l’obra de Michel Foucault, professor de Filosofia a la Universitat París XII i a l’Institut d’Estudis Polítics de París.

33 Gros, 2021: 10.

34 Gottlob, 2013: 53. Karl Gottlob Schelle (1777-1825), va ser un professor de liceu alemany, autor d’un grapat de textos filosòfics, entre els quals destaca El arte de pasear.

35 O’Mara, 2020: 171.

36 O’Mara, 2020: 174-175.

37 O’Mara, 2020: 176-177.

38 Solnit, 2015: 30.

39 O’Mara, 2020: 183.

40 O’Mara, 2020: 20.

41 O’Mara, 2020: 14.

42 Solnit, 2015: 37.

43 Citat per Le Breton, 2011: 24.

44 O’Mara, 2020: 171.

45 Macfarlane, 2017: 51.

46 Wood, 2018: 59.