La guerra no ha acabat. Fugitius armats i maquis a la serra d’Espadà

per Grup d'Estudis Socials de l'Espadà (GESE)

ESPADÀNIQUES vol agrair a J.L.B., autor d'este immens treball, la cessió en primícia d'esta investigació inèdita quan tantes hores l'ha ocupat.

Campament guerriller de l'AGL al terme de la Sénia

La conformació orogràfica de la serra d’Espadà, amb infinitat de barrancades, indrets abruptes i espadats, coves i considerables elevacions muntanyoses, ha permès l’ocultament de fugitius socials per diferents motius. Fins i tot, alguns s’atreveixen a dir que “l’únic comú denominador de tots els municipis de la serra és la seua història de lloc d’amagatall i resistències”.[i] De la mateixa manera, amb una ubicació encastada entre els cursos fluvials del Palància i del Millars, la part interior de la serra ha estat un punt de contacte relativament proper amb les serralades de Gúdar, Penyagolosa o Javalambre. Rutes utilitzades per al comerç agrari, la transhumància ramadera, etc., però també per fugitius i guerrillers de tota mena.

Així, durant la Guerra de Successió, a principis del segle XVIII, el membre destacat de la milícia armada austracista Pere Joan Barceló (a) Carrasclet també va passar per la serra. Amb una presència destacada a les muntanyes del Priorat, Carrasclet es va desplaçar des d’allà, passant pels Ports de Beseit i el Maestrat fins arribar a la serra d’Espadà, per tal de baixar a Moncofa i embarcar amb destí a La Marina, en una missió de contacte amb la resistència antiborbònica d’aquella zona. Quan la Guerra del Francés (1808-1814), un altre que va utilitzar la serra per tal d’amagar-se fou el Prior del convent de Nules. Segons el relat del fets realitzat per ell mateix, amb l’entrada de les tropes napoleòniques a Nules, es va enfrontar amb els soldats resultant ferit. Encara així, per Aïgues Vives va poder arribar a Artana on el van curar de les ferides. Posteriorment, també el van acollir a Eslida, després es va amagar a Aín, es va tornar a amagar a Eslida, fins que el van trobar els soldats i va haver de fugir de nit llençant-se per un “despeñadero”, i, finalment, per barrancs i muntanyes, es va posar a salvaguarda a Fondeguilla. Durant la seua estància a la serra, el combatiu Prior mantenia contacte amb altres frares que estaven per la zona, així com amb els guerrillers de la partida del trabucaire frare Nebot.[ii]

Significat dels noms dels pobles espadànics (i II)

 per Abel Soler Molina

Abel Soler Molina (Albaida, 1972) és medievalista, historiador i doctor en Filologia Catalana i Història per la Universitat de València. Fa uns mesos estava escrivint un llibre divulgatiu en línia, una sèrie diària iniciada en Facebook el 9 de maig de 2023. Seguint l’opinió de Pierre Guichard, que als anys 70 va parlar sobre la berberització d’estes terres, s’està ocupant de veure que hi ha més noms de lloc amazics que no àrabs, cosa que resulta fascinant. Els arabistes, però, solen ignorar esta llengua a l’hora d’explicar alguns topònims.

En haver vist l’èxit de la sèrie en la xarxa, ja té el llibre en edició i pròximament encetarà una roda de presentacions per diverses localitats. Esperem que els pobles espadànics estiguen receptius i que organitzen actes culturals a partir d'esta novetat bibliogràfica imminent; no els deixarà indiferents. La primera serà a Eslida el pròxim 8 d'octubre.

Nosaltres li agraïm la gentilesa de deixar-nos publicar la segona tanda de noms dels pobles de l'entorn de la nostra serra. Trobareu la primera entrega ací:  

Podeu seguir-lo en https://www.facebook.com/abel.solermolina

 

AÍN

Escrit "Ain" / "Ayn" en el segle XIII. De l’àrab ˤAyn عين ‘la font, el naixement, l’aigua que naix’, en referència a l’aqüífer que discorre, subterrani, per la Covatella. El mateix corrent subalvi alimenta diversos brolladors, com ara la font de la Caritat, proveïdora d'aigua de reg i potable. Aquesta aigua alimenta el riu Anna, tutelat per una prodigiosa *yanna o nimfa de les aigües; com en els casos de Borriana, Anna i la Jana, antigues "Yanna".

Canvi climàtic, sòl, erosió i desertificació

per Espadàniques

Resum del treball: Calvo-Cases, A.; Roxo, M. J. (2021): «Cambio climático, suelo, erosión y desertificación: estado de la cuestión», inclòs en el llibre Cambio climático en el Mediterráneo. Procesos, riesgos y políticas (València: Tirant Humanidades, 2021), a cura de Juan Romero i Jorge Olcina; p. 179-194. El resum ha estat revisat per un dels autors, el professor Calvo-Cases (Institut Interuniversitari de Desenvolupament Local. Departament de Geografia, Universitat de València).

INTRODUCCIÓ

Els sòls constitueixen la superfície dels continents i tenen, entre moltes altres funcions, la del suport vital de la vegetació que viu sobre la Terra. Són els reguladors dels fluxos d’aigua, la que circula sobre la superfície, la que es retindrà per a manteniment de les plantes, d’altres éssers vius i dels processos edàfics, i de l’aigua que fluirà cap a l’interior de l’escorça terrestre. Són, a més, un magatzem de carboni, la capacitat dels quals depèn de l’activitat biològica que poden sustentar. Els sòls són bastant necessaris per a la producció agropecuària, però són insubstituïbles per al desenvolupament de la vegetació natural.

El material que forma els sòls procedeix de la descomposició de les roques i les seues propietats, a més, canvien segons els climes, l’activitat d’organismes vius i el temps de desenvolupament. La posició en el relleu dels sòls també influeix en les seues característiques, tant per les condicions microclimàtiques, derivades de l’altitud o de l’orientació, com per l’efecte de la inclinació i dels processos erosius.

Significat dels noms dels pobles espadànics (I)

 per Abel Soler Molina

Abel Soler Molina (Albaida, 1972) és medievalista, historiador i doctor en Filologia Catalana i Història per la Universitat de València. Des de fa uns mesos està escrivint un llibre divulgatiu en línia, una sèrie diària iniciada en Facebook el 9 de maig de 2023. Seguint l’opinió de Pierre Guichard, que als anys 70 va parlar sobre la berberització d’estes terres, s’està ocupant de veure que hi ha més noms de lloc amazics que àrabs, cosa que resulta fascinant. Els arabistes, però, solen ignorar esta llengua a l’hora d’explicar alguns topònims. En haver vist l’èxit de la sèrie en la xarxa, li ronda pel cap la idea de fer un llibre en paper que no haurà de faltar en cap casa valenciana. L’esperem i li agraïm la gentilesa de deixar-nos publicar una primera tanda de noms dels pobles de l'entorn de la nostra serra.  

Podeu seguir-lo en https://www.facebook.com/abel.solermolina

 

L’ALCÚDIA

De l’àrab al-kudya الكُدْيَة, ‘la lloma, l’alteró, el tossalet’; nom molt repetit en el paisatge valencià.

 

ALFONDEGUILLA

La Valldigna islàmica es deia Alfàndec ("al-Khandaq", ‘el fossat, la fondalada’), tot evocant la "Gazwat al-Khandaq" غزوة الخندق o ‘batalla de la Fossat’, on Mahoma s’imposà als infidels i salvà Medina (627). Alfondeguilla és el mateix fossat, però a petita escala. Escrit Alfandeguiella (1285) o Alfandeguilla (encara en Cavanilles, 1792), amb diminutiu romanç -ella > *al-Khandaqῑlya, i una variació ulterior [a] > [o] influïda per l’àrab "funduq", ‘alfòndec, hostal, fonda’ i pel fet d’estar el poble tan fondo.

 

 

La vegetació de la muntanya del Castell d’Almenara

per Juan Ramón Vázquez Mora

Doctor en Farmàcia i professor de secundària

Autor del llibre Flora i vegetació de laserra d’Espadà (Diputació de Castelló, 2021)

Foto de l'autor: Mediterráneo

Fotos de l'article: J.R. Vázquez

ESPADÀNIQUES vol agrair al professor Vázquez la seua disponibilitat absoluta quan li vam demanar un article divulgatiu sobre la flora espadànica. Moltes gràcies!

La muntanya del Castell d’Almenara és, amb la platja i els Estanys, un del principals atractius de la vila d’Almenara (la Plana Baixa). Representa un dels últims contraforts de la serra d’Espadà, amb una orientació oest-est, i al seu peu descansa el poble d’Almenara. Al seu cim, a uns 174 metres sobre el nivell del mar, s’assenta el castell d’Almenara, flanquejat per dues torres conegudes com l’Agüelet (o de Bivalcadim) i l’Agüeleta (o de Bergamussa).

Molts són els atractius que desperta aquest turó per a qualsevol persona que s’hi acoste interessada en la història, la geografia, el paisatge o el món natural; però en aquesta ocasió vos proposem una visita pausada a la recerca de les plantes que hi habiten. Qualsevol època és bona per visitar-lo, però és a la primavera quan trobarem la major part de les plantes en flor i ens serà més fàcil el seu reconeixement.

En una primera aproximació, cal que tinguem ben present quin és el tipus de substrat sobre el qual està assentada la vegetació així com el clima, en ser aquests els dos factors principals que condicionaran la seua existència. Per al territori que ens ocupa, el clima és de tipus mediterrani, caracteritzat per un període estival amb escasses precipitacions unit a temperatures elevades, mentre que el tipus de substrat es correspon amb una base formada per argil·lites rogenques i gresos silicis formada durant el Triàsic inferior (Buntsandstein) i un sostre de roques calcàries i dolomies, amb tonalitats grisenques o brunes, formades durant el Triàsic mitjà (Muschelkalk).

Flora i vegetació de la serra d’Espadà: #biblospadànic de l'any

per Espadàniques

Tesi doctoral presentada en 2016 a la Universitat de València (Facultat de Farmàcia. Departament de Botànica) i llibre publicat en 2021 per la Diputació de Castelló.

Juan Ramón Vázquez Mora, doctor en Farmàcia i professor de secundària

 

Aquest text ha estat elaborat a partir de la tesi doctoral (1.030 pàgines), del llibre publicat per la Diputació de Castelló (presentat al mes de juny de 2022) i de les notes de premsa, especialment la de Miguel Ángel Sánchez (Mediterráneo, 7-6-2023).

En aquesta tesi de 2015, adaptada per al llibre + CD publicat en 2021 per la Diputació de Castelló, l’autor realitza un estudi botànic de la part de la serra d’Espadà situada a les comarques castellonenques de l’Alt Palància i la Plana Baixa, des de la costa fins a l’interior, a fi de poder contribuir a un millor coneixement de la seua flora i vegetació.

El treball es troba estructurat en diversos apartats o capítols:

En el primer capítol es descriuen breument els estudis previs i contribucions al coneixement de la flora o vegetació que s’han dut a terme a l’àmbit de la zona d’estudi acotada, alhora que es justifica l’estudi i es marquen quins són els objectius i el pla de treball.

En un segon capítol es descriu amb més detall el medi físic, s’indica la situació, extensió i límits de la zona estudiada, les seues particularitats geològiques, les unitats de sòls que s’hi presenten i la seua relació amb el tipus de vegetació, les unitats geomorfològiques que caracteritzen la zona, els rius i zones humides, les seues característiques climatològiques i demogràfiques, així com les àrees que gaudeixen d’algun tipus de protecció.

Al tercer capítol es realitza l’estudi florístic de la zona i s’aporta un catàleg florístic en el qual es relacionen detalladament tots aquells tàxons que ha pogut observar o dels quals es tenen referències i es conclou amb una anàlisi estadística del seu espectre corològic i de les seues formes vitals.

En un quart capítol es realitza l’estudi fitosociològic del territori, d’acord amb l’escola sigmatista, amb l’exposició de l’esquema sintaxonòmic, la descripció jeràrquica de les diverses unitats de vegetació observades a la zona i l’aportació de les taules fitosociològiques.

Finalment s’analitza la dinàmica de les sèries de vegetació i es mostra, amb esquemes, quina podria ser la seua evolució, es realitza la valoració botànica del territori i es comenten aquells aspectes relacionats amb la conservació o protecció que l’autor creu que s’haurien de dur a terme.

 

PRESENTACIÓ

La serra d’Espadà és un massís muntanyós que s’estén per les comarques de l’Alt Palància, l’Alt Millars i la Plana Baixa seguint una direcció aproximada NNW-SSE, des de la serra de Caudiel, a l’extrem occidental, fins a prop de la mar, a l’oriental. Junt amb la veïna serra Calderona constitueix el principal enclavament silicícola dins del territori valencià, i és per això que presenta un gran interés biogeogràfic i actua com un nucli d’especiació.

L’art parietal paleolític de la cova de la Penya I (Eslida)

 per Josep Casabó Bernad

Arqueòleg. Conselleria d’Educació, Cultura i Esport. Generalitat Valenciana

Foto de l'autor: La Marina Plaza

ESPADÀNIQUES vol agrair a l'arqueòleg Josep Casabó la seua disponibilitat absoluta quan li vam demanar un article divulgatiu sobre les troballes paleolítiques d'Eslida. Moltes gràcies, Josep!

El 6 de juny de 2020, Joanmi Masip i Héctor Cardona, membres de l’Espeoloclub de la Vall d’Uixó, descobriren un panell amb una sèrie de gravats en la paret més fonda de la cova, allà on la llum del sol no arriba. Pocs dies després m’acompanyaren a veure-les i recorde que aquell dia per a mi es va produir un miracle. Aquest és el relat del que sabem i sobretot del que encara no sabem, però abans convé fer una xicoteta introducció perquè els lectors entenguen la importància de la troballa i la situen en el temps.

La Prehistòria és el període més llarg i antic de la història de la humanitat. Començà fa més de 2,6 milions d’anys, i al llarg de tot aqueix oceà de temps van succeir la major part de les fites que convertiren els primitius homínids en els éssers conscients que ara som. La major part de la Prehistòria correspon al Paleolític, un període anterior al descobriment de l’agricultura, la ramaderia, la ceràmica i els metalls, durant el qual l’economia dels nostres avantpassats consistia en la caça i la recol·lecció, la qual cosa els obligava a mantindre’s sempre en moviment, cercant els llocs on hi havia aliment i refugi. Fa només uns 50.000 anys arribà a Europa una nova espècie provinent d’Àfrica, la nostra, i 5.000 anys després cohabitava en la península Ibèrica amb els neandertals. Sembla que l’art apareix just un poc abans de la nostra arribada, però es desenvoluparà enormement amb nosaltres.

Però durant tot aquest temps que suposa gairebé el 99,9 % del passat del gènere Homo, no disposem de textos escrits que ens ajuden a conéixer i interpretar el passat. És per això que els prehistoriadors hem hagut de desenvolupar tota una sèrie de estratègies i tècniques per tal d’obtenir informació que ens ajude a reconstruir el passat a partir de les deixalles que deixaren els nostres avantpassats. Restes de menjar, objectes d’ornament, eines de pedra, banya o os, pol·len i ADN fòssil, llavors, carbons i els sediments mateixos són tresors que ben interrogats ens contaran tot allò que volem saber.

Caminar entre crisis. Significats de caminar en un món en transformació (Part III)

per Rafael López-Monné

Geògraf i fotògraf, consultor especialitzat en turisme a peu i professor de la Facultat de Turisme i Geografia de la Universitat Rovira i Virgili.

Autor del blog Vistes

Twitter: @lopezmonne

Foto de l'autor: Foto-RLM-©-Maria-Dias

ESPADÀNIQUES ofereix hui la tercera (i última) part d'este text basat en la ponència del mateix nom, presentada a la Trobada Internacional Art de Caminar i Geografies Relacionals, el 7 de juliol del 2022 a Olot. Nau Côclea, amb el suport de l’Observatori del Paisatge de Catalunya, la Universitat de Girona i la Universitat de Vic. Per la seua extensió, el publiquem en tres entregues. Si vols llegir la primera, la trobaràs ací. I la segona, ací. Moltes gràcies, Rafael!

8. Caminar com a pràctica transformadora

Caminar sol ser el sistema de transport més lent —encara que no sempre—, però també és el més lliure. És el primer que adquirim entusiasmats aproximadament a l’any d’haver nascut i el darrer que volem perdre quan ens fem grans. Ens dota d’autonomia per desplaçar-nos i, per tant, per prendre decisions i governar-nos. S’ha demostrat que els nens que arriben a l’escola caminant obtenen millor rendiment escolar degut no només al fet que arriben “desperts”, sinó perquè la necessitat de prendre decisions afavoreix la maduració personal. Caminar ens atorga una experiència directa de l’espai travessat, sense intermediaris que puguin distorsionar la percepció. Caminar ens fa lliures. Sense camins no hi ha llibertat.⁸⁶

La idea de llibertat està intrínsecament lligada a caminar i, per tant, també als valors democràtics. Que a un lloc s’hi pugui arribar a peu és la millor garantia d’equitat i accessibilitat amb què es pot comptar. És també el sistema de locomoció més respectuós i tolerant amb la resta de mitjans, i no pas a l’inrevés. No contamina, no fa soroll, no pot causar danys greus a altres persones. Caminar ens iguala, tot i les diferències que puguin presentar els individus. Caminar no ajuda a sentir-se més fort o més ràpid o més prioritari que els altres. D’altra banda, és una pràctica que no cal regular, ho fem de manera natural amb l’única norma d’un mínim de respecte i tolerància.⁸⁷ Tenint en compte aquests aspectes, pot una pràctica tan bàsica, tan humil, exercir un paper transformador dels nostres espais, de les nostres societats?

Com protegir la serra d'Espadà

per Josep Herrero Cabanyes

Fundador de la SASE, investigador i membre d'Artanapèdia

ESPADÀNIQUES vol agrair de nou a Josep Herrero les seues reflexions, fetes des de l'experiència i l'estima profunda i desinteressada per la serra d'Espadà des de fa tants anys. 

Després del darrer incendi a les comarques de l’Alt Millars i Gúdar-Javalambre, en el qual hem perdut quasi 5.000 hectàrees de bosc, cultius agrícoles, gran quantitat d’animals i alguna zona urbana, la nostra preocupació per la serra d’Espadà i per altres zones boscoses és màxima. Aquesta preocupació ens motiva a fer una reflexió sobre quines causes tenen els incendis i sobretot la forma d’evitar-los o com a mínim aconseguir que els seus impactes no siguen tan devastadors.

Segons les estadístiques, el 4 % són per causes desconegudes, el 31 % intencionats, el 39 % per negligències, el 25 % per llamps i l’1 % per reproducció d’altres focs. O siga, com a mínim el 70 % és d’origen humà i les causes naturals també són considerables.

Evidentment, amb aquestes dades estadístiques, els incendis als nostres boscos són inevitables.

40 edicions de la Volta al Terme de Fondeguilla

per C.E. Amics de la Volta al Terme de Fondeguilla

www.voltaalterme.es

http://voltaalterme.blogspot.com/

ESPADÀNIQUES felicita els pioners i les persones que continuen fent que la Volta al Terme de Fondeguilla siga el que és després de 41 anys. Enhorabona! Vos oferim el text que ens han enviat des de l'organització.

 

El 27 de maig de 2023, la serra d’Espadà es vestirà de gala per a celebrar la 40ª edició de la Volta al Terme de Fondeguilla (VTF). Aquesta cursa per muntanya de 34 km i 2.450 metres positius, amb eixida i arribada a la plaça de Fondeguilla, recorre el perímetre del terme municipal (Racó del Batle, Sumet, Penya Migdia, Aigualit, Penyalba, l’Ereta, la Pitera, Coll d’Artana, la Serra, el Coll Roig, la Nevera, les Bonyigues, el Sinaí, el Pla Miralles, Marianet, l’Alt del Senyor, l’Apol·linari, el Colom, la Lloma del Tio Cirera, la Lloma la Fogassa, Aiguamolls, Rodeno, el Coll de Garrut, el Palmeralet i, per últim, l’Alt de Pipa).

Aquesta idea boja, sorgida en la barra del Pub de Paco Choli en 1982, s’ha convertit en la prova degana de curses per muntanya de l’Estat espanyol. Des d’aquell any i tots els anys (excepte 2020 i 2021 per la pandèmia) el darrer dissabte de maig tots els enamorats d’aquest esport i de la serra d’Espadà tenen una cita per a enfrontar-se a una les proves mítiques i més dures del calendari nacional del trail running.

En 2009, la VTF va acollir el Campeonato de España Individual y por Federaciones de Carreras por Montaña de la FEDME. Enguany, per a celebrar aquesta 40 edició, la VTF acollirà el Campionat Autonòmic Individual i per Clubs de curses per muntanya de la FEMECV.

Al títol de campió i campiona autonòmics només optaran els federats de la FEMECV. Els actuals campions autonòmics Francisco Vicente Macià Garcia i Júlia Font Gómez (Oriola, juliol de 2022) defensaran el títol davant dels millors corredors i corredores valencians. Volem recordar que Júlia Font és natural de Fondeguilla i ostenta el rècord de la prova amb un temps de 4 hores, 7 minuts i 11 segons des de 2019. El rècord masculí és més antic, de l’any 2008, posseït per Raúl García Castán, pentacampió d’Espanya i campió d’Europa, que va deixar el crono en un temps de 3 hores, 22 minuts i 21 segons.

Les categories inferiors federades tindran un recorregut adaptat al seu nivell. Els corredors promesa faran el mateix recorregut que l’absoluta, però eixint des de l’Ereta, amb un recorregut de 25,7 km i un desnivell positiu de 1.640 m i negatiu de 2.010 m. Les categories cadet, juvenil i júnior eixiran des del Colom i faran la part final de la Volta al Terme, amb una distància de 10,4 km i un desnivell positiu de +710 i negatiu de -790 m.

Per als corredors no federats es celebrarà, al mateix temps, la prova OPEN, amb una categoria única per a tots els corredors.

Teniu tota la informació de la prova en www.voltaalterme.es

Morir a Espadà: notes sobre l’estructura i el contingut de testaments i codicils atorgats per espadànics de la dècada dels 60 del segle XVIII

per Ismael Xiva i Molina

Autor del blog Camins en la Natura
Twitter: @ismaxiva i @caminsnatura

ESPADÀNIQUES vol agrair de nou a l'autor la cessió d'este magnífic estudi original, fruit de moltes hores de treball d'arxiu, de transcripció i d'investigació.

1. INTRODUCCIÓ

Si una cosa té l’espècie humana que iguala a tots els seus membres, aquesta és la mort. Des que naixen —llavors encara sense saber-ho—, totes les persones estan predestinades a faltar. Mentre creixen, a mesura que presencien el traspàs dels iaios, dels pares, dels amics, etc., comprenen que els dies de la seua vida finiran tard o d’hora.

Sent-ne conscients per a bé o per a mal d’aquest fet, és molt comú, arreu del món i en tot temps, que vulguen ordenar el destí del seu cos i dels seus béns per a quan jo no hi siguen en aquest món, a fi de deixar una petjada duradora en la terra, més enllà del límit de la vida biològica del seu cos físic. Açò, que ja ho succeïa en l’Antiguitat grecoromana i, evidentment, continua fent-ho en el nostre temps, s’articula per mitjà dels testaments.

 

Cementeri de Suera. Fotografia: Ismael Xiva i Molina

Aquest document és el que, negre sobre blanc, arreplega les últimes voluntats dels éssers humans que volen evitar que la seua siga una successió ab intestato. Abans, però, també es podia fer a través dels codicils, o siga, de clàusules addicionals complementàries, modificatives o revocatòries en relació a un testament prèviament atorgat. De fet, a Catalunya i a les Illes Balears, la pràctica codiciliària continua vigent, però no és admesa per la resta de legislacions civils de l’Estat espanyol.

El churro, la pérduga qu’hace mal

per Antoni Porta i Coello

Investigador i autor del blog Romances y Calandarios

@lenguachurra

ESPADÀNIQUES vol agrair a l'autor este text tan necessari sobre una de les llengües històriques de la serra d'Espadà, patrimoni viu i de tots.

El churro es como son mentás popularmente un conjunto de variedás lengüisticas qu’enantes eran charrás en las rodalás valencianas de la Serranía, El Palancia Alto, El Mijares Alto, El Rincón d’Ademuz, La Hoya de Buñol-Chiva, y p’algunos La Canal de Navarrés, a más d’algunos otros lugares, asina como, por contato, hestoria y vecindá, puemos consederar también churras las rodalás trehuelanas del Maestrau y Gúdar-Chavalambre.

El navarro-aragonés que trajieron los repuebladores a la Sierra d’Espadán, y a toas las redolás churras, desarrolla las carateristicas suyas so un sustrato vascón. En los sieglos XIII y XIV es a la que la lengua alcigia l’escampillamiento más grande, allegando a las rodalás nuestras. Con l’allegá al Raino d’Aragón de la dinastía castellana de los Trastámara, el navarro-aragonés escomienza a penar un cambeo lengüistico a favor del castellano. L’azoniamiento de los decretos de Nueva Planta, en 1714, hace qu’el castellano sía reconocío como lengua alministrativa y d’amostranza en las ascuelas. La sostetuyición lengüistica es más fácil entre lenguas d’una mesma familia y de fácil intercomprinsión, caso’l churro, aragonés u castellano. El churro es, pos, un lenguaje que funde las radices suyas en los emprencipios de la charra de los puebladores crestianos primerencos qu’allegaron a las rodalás nuestras, que continía enfluyencias aragonesas siñalás, tanto por pueblamiento como por lindá con l’Aragón Bajo, y que fue sumetía, dinde el sieglo XVI, a un pruceso entenso de castellanización dica hoy en día.

A carramanchín de los sieglos XIX y XX las lenguas dijan de ser un estrumento cumunicativo prevau y se convierten en lemento central de la organización d’un espacio publico. Asina, l’ascuela, l’ejercito, las organizaciones agrarias u obreras, los gremios, etc., son estrumentos de socialización enantes esconocíos, ande conviven personas con variedás lengüisticas diferientes. La platica onnipresiente’l castellano en las atividás coletivas va percebiéndose como una cosa natural. Con el churro, la castellanización escomienzó en l’ascuela, por la impusicion del castellano como lengua de prestigio y midiante una fuerte imersión lengüistica y centralista. Al costau de la desvalorización de la charra familiar, por consederala qu’era “hablar mal”, los mesmos alumnos contrebuyeron a cambear isa charra po’el “correto” castellano. Los antempasaus nuestros no charraban castellano pero hoy en día el grau de castellanización ha allegau a tal extremo que tenemos consederanza d’esta lengua como nuestra, lo qu’ha hicho perder parte de la edentidá nuestra.

La cabaña del castillo de Castro

per Estanislao Lengua (text i fotografies)

Escriptor i excursionista
@estanislengua

ESPADÀNIQUES vol agrair a l'autor este text sobre un espai que és més que un lloc: el castell de Castro

Hace ya algunos años, durante una de mis correrías por la montaña, me encontré con una extraña sorpresa. Iba solo y mi objetivo era ascender al castillo de Castro en Alfondeguilla. No es que sea esa una ascensión difícil, pero sí emblemática y de gran belleza. Salí por la mañana, temprano. Conocía el camino por haberlo realizado en numerosas ocasiones, así que, corriendo algunos tramos y otros andando, llegué al castillo. No encontré a nadie por el camino, pues en esos años pocos eran los que pululaban por las montañas. 

    Al llegar a la cima del monte, junto a la antigua fortaleza, contemplé una estampa que, a día de hoy, al recordarla, aún me sorprende. Una enorme construcción de madera se había levantado en lo más alto. Una estructura similar a un tipi de los utilizados por los indios se erigía en el lugar. Enormes troncos dispuestos como las típicas tiendas de los nativos americanos rascaban el cielo. ¿Qué puede ser esto?, me pregunté. ¿Quién ha podido construir tamaña estructura? ¿Para qué? Los pinos más cercanos estaban más abajo en una empinada ladera, y acarrearlos hasta el lugar me parecía un trabajo titánico para un buen grupo de gente.

Caminar entre crisis. Significats de caminar en un món en transformació (Part I)

per Rafael López-Monné

Geògraf i fotògraf, consultor especialitzat en turisme a peu i professor de la Facultat de Turisme i Geografia de la Universitat Rovira i Virgili.

Autor del blog Vistes

Twitter: @lopezmonne

Foto de l'autor: Foto-RLM-©-Maria-Dias

ESPADÀNIQUES vol agrair a l'autor la cessió d'este text basat en la ponència del mateix nom presentada a la Trobada Internacional Art de Caminar i Geografies Relacionals, el 7 de juliol del 2022 a Olot. Nau Côclea, amb el suport de l’Observatori del Paisatge de Catalunya, la Universitat de Girona i la Universitat de Vic. Per la seua extensió, el publicarem en diverses entregues.

«Sobretot, no perdis el teu desig de caminar; jo mateix camino diàriament fins a trobar un estat de benestar i en fer-ho m’allunyo de tota malaltia. Caminant he trobat les meves millors idees, i no conec cap pensament que sigui tan aclaparador com per no poder-te distanciar d’ell caminant». 

Søren Kierkegaard, 1813-1855

Part I. Els atributs

1. Caminar ens defineix

L’existència de mamífers bípedes és una raresa de l’evolució. Resulta molt més estable recórrer el món a quatre grapes. De fet, caminar és estar caient constantment, tot i que d’una manera controlada, la qual cosa fa que no ens n’adonem. Repartir el pes entre només dos peus no és senzill i va obligar els primers homínids a variar el centre de gravetat, és a dir, el punt on es concentra el pes del cos. En els humans se situa entre el melic i el pubis i hem aconseguit mantenir la línia de gravetat sempre dins dels límits que evitessin el col·lapse.

La locomoció humana és, de fet, un prodigi de la bioenginyeria. Un peu humà té vint-i-sis ossos diferents, una veritable obra d’art. En caminar, el pes cau primer sobre el taló, que és el pilar posterior de la volta plantar. Després el pes es transmet per la vora exterior del peu fins a recolzar-se en el pilar anterior de la volta. Tot seguit es flexionen els dits i el peu s’hi recolza. L’embranzida final la dona el dit gros —absolutament essencial per a la marxa— i la cama surt impulsada cap al davant com un pèndol.1 Es tracta d’una complexa biomecànica que fem constantment sense pensar, com si respiréssim. Després d’escoltar aquesta explicació per part del paleontòleg José Luís Arsuaga, l’escriptor Juan José Millás escriu: «la bipedestació em va semblar un miracle gramatical donat que tot aquest moviment que va de la part anterior a la davantera del peu pot ser analitzat sintàcticament com una frase. Subjecte, verb, complement directe. Vaig pensar que mai més tornaria a caminar a la babalà».2

 

Tal com assenyala Arsuaga, de cintura cap amunt som quasi ximpanzés, molt similars a la resta de simis. De cintura cap avall, som humans.3 George Bataille va considerar el dit gros del peu com «l’òrgan més humà de l’home».4 El nostre cas és únic entre els primats. No se sap amb certesa ni on ni quan va sorgir la bipedestació, però les petjades dels australopitecs bípedes de fa tres milions i mig d’anys són exactament iguals a les dels nostres nens a la sorra de la platja.5 Les primeres que es conserven d’un humà sembla que són les d’una femella que va viure fa uns 117.000 anys, coneguda com l’Eva Errant. Els seus peus descalços van quedar gravats en el fang de la riba d’una llacuna salada situada en l’actual província sud-africana del Cap Occidental.6