Notícies, articles i reflexions sobre els pobles de la serra d'Espadà. Podeu fer-nos arribar informacions al correu espadaniques@gmail.com.
Twitter: @espadaniques
Arqueòleg. Conselleria d’Educació, Cultura i Esport. Generalitat Valenciana
Foto de l'autor: La Marina Plaza
ESPADÀNIQUES vol agrair a l'arqueòleg Josep Casabó la seua disponibilitat absoluta quan li vam demanar un article divulgatiu sobre les troballes paleolítiques d'Eslida. Moltes gràcies, Josep!
El 6 de juny de 2020, Joanmi Masip i Héctor Cardona, membres
de l’Espeoloclub de la Vall d’Uixó, descobriren un panell amb una sèrie de
gravats en la paret més fonda de la cova, allà on la llum del sol no arriba. Pocs
dies després m’acompanyaren a veure-les i recorde que aquell dia per a mi es va
produir un miracle. Aquest és el relat del que sabem i sobretot del que encara
no sabem, però abans convé fer una xicoteta introducció perquè els lectors
entenguen la importància de la troballa i la situen en el temps.
La Prehistòria és el període més llarg i antic de la
història de la humanitat. Començà fa més de 2,6 milions d’anys, i al llarg de
tot aqueix oceà de temps van succeir la major part de les fites que convertiren
els primitius homínids en els éssers conscients que ara som. La major part de
la Prehistòria correspon al Paleolític, un període anterior al descobriment de
l’agricultura, la ramaderia, la ceràmica i els metalls, durant el qual
l’economia dels nostres avantpassats consistia en la caça i la recol·lecció, la
qual cosa els obligava a mantindre’s sempre en moviment, cercant els llocs on hi
havia aliment i refugi. Fa només uns 50.000 anys arribà a Europa una nova
espècie provinent d’Àfrica, la nostra, i 5.000 anys després cohabitava en la península
Ibèrica amb els neandertals. Sembla que l’art apareix just un poc abans de la
nostra arribada, però es desenvoluparà enormement amb nosaltres.
Però durant tot aquest temps que suposa gairebé el 99,9 %
del passat del gènere Homo, no
disposem de textos escrits que ens ajuden a conéixer i interpretar el passat. És
per això que els prehistoriadors hem hagut de desenvolupar tota una sèrie de
estratègies i tècniques per tal d’obtenir informació que ens ajude a
reconstruir el passat a partir de les deixalles que deixaren els nostres
avantpassats. Restes de menjar, objectes d’ornament, eines de pedra, banya o
os, pol·len i ADN fòssil, llavors, carbons i els sedimentsmateixos són tresors
que ben interrogats ens contaran tot allò que volem saber.
ESPADÀNIQUES vol agrair a l'autor la cessió d'este treball fet expressament per al nostre blog amb motiu de l'Any Internacional de les Coves i el Carst. Moltíssimes gràcies!
Fa un temps, va arribar a
les mans d’un bon amic un opuscle amb el títol que encapçala aquest apartat. Hi
ha dos motius bàsics pels quals vull rememorar aquell acte: el primer, és que prompte
farà 60 anys d’aquella celebració (fita que per si mateixa mereix un
reconeixement i un record) i, la segona -la causa que considere més fonamental- és la novetat que va representar
aquell aplec de gent pionera per als nostres pobles de la serra d’Espadà.
En les ocasions anteriors les
havien fetes a Tous-Carlet (1960) i Gandia (1961). La III Assemblea es va desenvolupar
al llarg de quatre dies, del 19 al 22 d’abril, i el lloc on es van pronunciar
les xarrades i els conferenciants van poder parlar sobre les seues
especialitats fou el cinema d’Eslida. Hi va assistir moltíssima gent, tant del
poble com de fora (Catalunya, Castelló, València, Alacant, Terol, Múrcia), i
els especialistes feren les seues ponències ajudats per pel·lícules i
diapositives. De debò, degueren ser unes jornades memorables. El programa que
es va seguir fou el següent:
ESPADÀNIQUES vol agrair novament a l'autor la cessió d'un treball per a este blog.
Pel
mes de juny de 2012, el programa “El poble del costat” de Canal 9 es va
fixar en el nostre poble i en les entemes tradicionals amb Artana, el
nostre poble del costat. Sembla que el resultat final va agradar més
fora d’ací que no als pobles implicats; jo personalment els vaig
donar algunes indicacions per aproximar-se a la realitat i per
aconseguir que els habitants es veren ben representats, però no va
poder ser: el guió es va apoderar de la veracitat del contingut.
Una
feliç coincidència als pocs dies de l’emissió del programa va
posar al nostre abast una narració que no havia sentit mai. La devem
al capellà Luis Vilar Pla (Artana 1869-València 1936), que la va
incloure en el segon volum de la inèdita encara Historia de
Artana, escrita en les dos primeres dècades del segle XX. La
creació del portal web de l’associació Amics d’Artana
(artanapedia.com) ha permés que disposem de tot el segon volum
digitalitzat per Nelo Vilar Herrero, com a preparació d’una
pròxima i primera edició en paper. Els felicitem per la iniciativa
del portal ‒un projecte ple de potencialitats‒ i els agraïm la
generositat de posar en les mans de tot el món uns textos tan
interessants
En
el capítol VII, Mn. Vilar arreplega diversos episodis menors
succeïts fins a l’any 1856. El que ens interessa és el conegut
com “el litigi del cuiro”, una història curiosa a la qual
l’autor atorga tota la veracitat històrica per la participació
directa de son pare en els fets. Segons que ens conta, Artana tenia a
mitjan segle XIX una necessitat creixent d’aigua per a les noves
hortes, igual que els d’Eslida.
Ermita de Santa Cristina. Font: https://artanapedia.com/historia/carlos-sarthou-carreres-text-sobre-artana-i-fotografies/
"CUESTIONES
DE AGUAS
En
esta época media del siglo, ya no estaban satisfechos con lo que
tenían, querían más, el espíritu progresivo les empujaba, querían
más agua para la huerta de Rebó. En esas deliberaciones y estudios
vino un año muy seco, y la necesidad les apresuró en sus laudables
proyectos. Pensaron hacer un trabajo de importancia para buscar aguas
por los alrededores de la Rambla; y como sabían que por la parte
derecha y Camirebó existían corrientes no muy profundas, intentaron
abrir “la Sanja de Rebó”, paralelamente a la Rambla hasta llegar
enfrente de la noria de Novella. Llegada la excavación a esta altura
cambiaron la dirección a la izquierda de la que llevaban,
apartándose de la Rambla e internándose en el olivar hasta la
proximidad de la noria y se encontró un manantial abundante,
considerable; pero la noria de Novella quedó perjudicada y secóse.
Los dueños, después de la reclamación que fue desatendida, porque
se trata de un bien general y público cual es la Sanja, entablaron
un litigio contra los de Rebó que lo perdieron. Entonces, año 1851,
ahondaron la noria y todos tuvieron agua. (Narración de mi padre,
Luis Vilar Sales, que tomó parte activa en los trabajos de Rebó.)
Mas
no se resolvió tan fácilmente la cuestión que tuvimos con los de
Eslida, era el litigio de tales proporciones, que lucharon los dos
municipios. Los de Eslida intentaron robarnos las aguas de Sta.
Cristina, haciendo una corta galería y sacando fuera el conducto de
la Covatilla de Ahín en el año 1852. Ellos, aunque digan que no,
sabían que el manantial de Sta. Cristina es el mismo que pasa por
dentro de la Covatilla; y de conseguir esto, con muy poco trabajo y
gasto, tenían ese tesoro de agua para regar ellos, aunque nos
muramos nosotros. Al empezar sus trabajos, Artana en peso levantó
enérgica protesta, pero los de Eslida no hicieron caso, creyendo
poder burlar las justas quejas de este honrado pueblo, porque
trabajaban con toda intención de dañarnos fuera de nuestro término
municipal. Ellos, taimados siempre, despreciaron avisos y consejos
amistosos e iban intencionadamente a realizar la ruina de Artana; mas
viendo nuestras autoridades la terquedad de aquéllos, su malicia
estudiada, entablaron el famoso litigio “del cuiro”. Los
tribunales suspendieron los trabajos de los de Eslida. El proceso fue
largo; ambos municipios afrontaron cantidades considerables y se
disponían a una lucha de vida o muerte para Artana y de gran mejora
para Eslida. Cuando ya habían ocasionado muchos gastos, los de
Eslida recurrieron a un medio muy raro para probar lo que ellos
querían y les convenía. “Esto que afirman los de Artana, dicen a
los del tribunal, que las aguas de la Covatilla de Ahín son las
aguas de Sta. Cristina, no es verdad, y no lo podrán probar nunca;
por tanto, nosotros podemos y queremos aprovecharnos de esas aguas
que se pierden por las concavidades de la tierra”. Efectivamente,
nadie había probado de un modo positivo esa verdad; pero la
reclamación de aquéllos sugirió la idea de hacer una experiencia
que es la que dio el nombre al litigio: si salían placas de aceite
del que se echó dentro y en la corriente del agua en la Covatilla:
un cuiro lleno arrojaron. De ello depende todo el éxito del litigio;
si en la fuente de Sta. Cristina salían placas, el pleito estaba
vencido y ganado; de lo contrario se perdía. Ambos Ayuntamientos, el
tribunal se formó, y una multitud de gente de ambos pueblos estaban
esperando con ansiosa inquietud el deseado resultado. El joven de 19
años de edad Luis Vilar Sales fue el elegido para recoger las
esperadas manchas flotantes, dado caso que saliesen. Después de casi
un día de espera, aparecieron las manchas tan suspiradas de aceite
flotante que el joven recogió y tuvo mi padre la satisfacción de
ofrecer a los dos Ayuntamientos y al tribunal para que las examinasen
y se diera el fallo definitivo. La sentencia recayó en favor de los
de Artana. Nuestro Ayuntamiento cerró la Covatilla con una
resistente reja, cuya llave guarda el Ayuntamiento de Ahín. Así
terminó el famoso litigio."
