Les nostres vivendes. Apunts sobre arquitectura tradicional a la serra d’Espadà

per Juanma García

Arquitecte tècnic
Twitter: @txuanma

ESPADÀNIQUES vol agrair a l'autor la cessió d'este treball. Podeu fer arribar comentaris a l'autor: atjuanma_garcia@hotmail.com 

Vaja per davant el meu agraïment per a tots aquells que, cadascú de la seua manera particular, col·laboren en la conservació i difusió d’aquest el nostre tan volgut entorn natural com és la serra d’Espadà, la qual a més de posseir una flora i fauna autòctones per tots conegudes, també allotja grans empremtes de totes les cultures que han esdevingut importants al nostre territori.

Com a arquitecte tècnic, sempre he estat interessat pel món de l’arquitectura tradicional, les rehabilitacions i tot el que té relació amb l’hàbitat al món rural, encara que em queda molt de camí per recórrer a l’hora de considerar-me un expert en la matèria. Hi ha gent ahí fora que, tot i no tindre estudis, ens poden donar lliçons a tots els diplomats i llicenciats, inclús doctorats, de com es construeix i es projecta a la serra. No vull que aquest apunt es prenga com un dictamen professional, sinó crear un espai de debat que done pas a la intervenció de gent realment experimentada, amb més quilòmetres recorreguts i més hores d’observació de les que fins ara jo puga presumir. Tot per poder crear un fons documental, inclús per a la seua difusió, en el qual poder-nos recolzar tots els professionals que veiem en la rehabilitació de l’hàbitat rural una gran opció per al nostre futur.

En la meua humil aportació voldria centrar l’atenció en l’arquitectura dels nostres pobles. Al nostre voltant podem observar vestigis de diferents civilitzacions, tant en les estructures defensives, com en l’urbanisme i en les vivendes, que serà el nucli central sobre el qual tractaré.

Encara que els àrabs, com a societat totalment sedentària, ja van definir els seus espais de vida, escàs és el romanent de la seua arquitectura vernàcula, ja que les seues estructures van ser reutilitzades per les civilitzacions posteriors i els espais redefinits per a allotjar uns altres costums i estil de vida per tractar-se de cultures totalment diferents. Però, van deixar una de les empremtes més simbòliques i que a posteriori més influiria en les característiques de gran part de les vivendes de la serra: l’urbanisme.

L’urbanisme d’aquella època es caracteritzava per l’adaptació dels espais a l’orografia, tenint en compte que la disposició del poblat solia estar en una de les vessants de la muntanya on s’assentava el castell. Açò donava pas a una xarxa de carrerons amb una linealitat totalment irregular, de la mateixa manera que la planimetria. Tota aquesta disposició irregular dels vials i dels espais públics donava pas a una definició també irregular de les vivendes, la qual s’ha mantingut fins als nostres dies als nuclis antics de les nostres poblacions, amb casos molt significatius com els d’Aín i Eslida o la zona pròxima al Castellet del Piló a Alfondeguilla.

Aquestes primeres vivendes, molt a sovint utilitzant les estructures àrabs, són les més antigues que han perdurat fins als nostres dies. Les característiques més bàsiques eren les següents:

Cimentació: en ser de poca altura, se solien utilitzar murs de maçoneria ordinària travada amb morter de calç viva i àrid tret de les zones d’al·luvions, de gran inèrcia (aproximadament d’uns cinquanta centímetres d’amplària) directament sobre el terreny, cuidant de deixar les pedres de major tamany i de forma més regular per als primers centímetres.

Estructura: tipologia estructural molt bàsica, amb un sistema biempotrat (entre ambdós murs de maçoneria ordinària) de biguetes de fusta i entrebigat de pedra plana travada amb morter fi de calç o algeps, utilitzant una cimbra de fusta fins a la seua total consolidació.

Coberta: inclinada de biguetes de fusta, a una o dues aigües. En aquest cas, l’entrebigat se solia resoldre amb canyís sobre el qual es disposava una capa de morter de calç per a deixar una superfície regular a l’hora de col·locar les teules ceràmiques.

Aquest tipus de vivendes es poden considerar com a referents dins del que es pot anomenar arquitectura vernàcula, a la qual el prestigiós arquitecte Frank Lloyd Wright definia com «edificacions que creixien en resposta a necessitats reals, ajustades a l’entorn per persones que coneixien millor que ningú el que hi encaixava», és a dir, a més de ser una resposta a la necessitat d’habitar, aquestes vivendes estan totalment adaptades al medi, realitzades per mà d’obra autòctona, amb sistemes constructius heretats ancestralment i utilitzant materials locals. Estem davant d’un tipus d’arquitectura totalment ecològica, ja que els materials, en acomplir el seu cicle de vida, no comporten cap risc ecològic per a l’entorn.

Al llarg del temps, aquesta tipologia de vivenda ha sofert diverses modificacions. Els pobles creixien en superfície i ja no es limitaven només a ocupar la vessant de la muntanya, sinó que ja ocupaven les zones més planes del terme. Amb aquesta modificació s’introdueix als pobles de la serra un urbanisme un poc més regular en totes les dimensions, que dóna pas a una vivenda de tipologia més regular també, en molts casos rectangular o trapezoïdal, encara que el sistema estructural pareix mantindre’s fins a l’aparició de nous elements estructurals:

Pilar mestre: pilar disposat al terç central de l’ample de la vivenda com a resposta a llums de grans dimensions que no es podien absorbir amb l’estructura de fusta per la necessitat d’elements de gran inèrcia difícils de trobar en l’entorn més pròxim.

Murs de càrrega: murs de maçoneria ordinària com els utilitzats a les façanes de l’edifici, usualment de menor inèrcia ja que la càrrega suportada era menor. Amb la disposició d’aquest element es presentava el problema de connectar els diversos espais dins de la vivenda. Se solia solucionar obrint un espai sota un dintell de biguetes de fusta que servia per a descarregar sobre els laterals de l’espai, o bé crear un arc de descàrrega, per això és prou comú trobar arcades a l’interior de les vivendes del nostre entorn.

També han variat amb la introducció de nous materials de forma cronològica seguint l’evolució social cap a un món més industrialitzat. Aquest és un aspecte al qual cap societat ha pogut ser immune. L’evolució és necessària, sempre que vaja de la mà de l’aspecte ecològic i social. Primer amb la introducció del maó i/o rajola: encara que el Llevant valencià va ser pioner en la utilització d’aquest material en l’àmbit europeu (agricultors del Neolític preceràmic, 9500 aC), als pobles de la serra sempre s’havia estat del costat d’utilitzar elements totalment autòctons, és a dir, pedra, fusta, calç, canyís i pocs més. I més endavant, amb la introducció de tots els elements derivats del ferro amb l’entrada de la Revolució Industrial, la qual va omplir tota la serra de nous elements de manufactura més complicada, com és per exemple, la forja.

Després de tot aquest procés evolutiu, en la meua opinió, arribem al model de vivenda típic de la serra d’Espadà, amb les següents característiques:

Cimentació: es passa de cimentar directament sobre el terreny a intentar crear una cimentació correguda sota mur, ja que parlem de vivendes que passen de les dues plantes, per la qual cosa la càrrega que es transmet al terreny és ja d’una magnitud important i necessitem crear un bulb de pressió per a no fracturar-lo. Hem de pensar que en aquella època no es tenien coneixements tècnics sobre el terreny on s’assentaven les vivendes i tot era basat en l’experiència.

Estructura: biempotrada en cas de llums inferiors als cinc metres i amb pilar mestre o mur de càrrega per a minorar les llums. Sempre s’utilitzarà bigueta de fusta o, en casos de vivendes més avançades en el temps, podem trobar alguns forjats resolts amb bigueta ceràmica amb vareta d’acer trefilat per a absorbir els esforços de flexotensió a què s’havia de sotmetre aquest element horitzontal.

Els murs resistents continuaran sent de maçoneria ordinària travats amb morter de calç utilitzant maons regulars per a les zones en contacte amb la cimentació, punts singulars com canvis de superfície i creació d’espais en façanes, encara que per a aquests últims també s’utilitza generalment el maó, igual que per a la regularització i linealitat a l’hora de l’execució dels murs de tancament.

Coberta: la coberta seguirà sense tindre molts canvis, ja que no és fins a l’entrada d’elements impermeabilitzants i aïllants que no s’adopten altres tipologies constructives a l’hora de realitzar-la.

Particions: envà de maó massís travat amb morter de calç i lluït amb el mateix morter, però utilitzant un àrid un poc més fi o, inclús en els casos en què es presentara la possibilitat, utilitzar el morter de guix, que tot i estar lluny de les actuals lluïdes de guix, ja es presentava com el material a utilitzar a posteriori.

Paviment: plaqueta ceràmica de superfície quadrada, de disseny senzill i disposada en tots aquells espais habitables de la vivenda.

Aquest m’agradaria que se contemplara com un model, un referent, a l’hora d’iniciar la rehabilitació dels edificis a l’interior de la serra. Clar està que hi ha material innovadors i tècniques constructives d’avantguarda, però no els mirem com a substitutius d’allò explicat anteriorment, sinó com a complementaris que ajuden a solucionar la gran quantitat de patologies presents en els nostres espais i a reduir els costos tant econòmics com temporals dels treballs.

Però, el més difícil és trobar l’equilibri. Per exemple, el formigó estructural és un element totalment indispensable en la construcció de hui en dia en tots els àmbits, però no podem anar fins a l’extrem de crear estructures totalment monolítiques en què les senyes d’identitat de la serra brillen per la seua absència. Sé que molts arquitectes no estaran d’acord i buscaran la forma d’integrar edificis modernistes dins d’entorns rurals com a símptoma d’evolució, però el que tracte de dir és que per damunt de la modernització i l’estètica, haurien d’estar els aspectes que han fet de l’arquitectura tradicional una arquitectura tan estimada. És una qüestió de balanç i de dedicar un poc més de temps en la fase de disseny del projecte, per tal d’aconseguir una vivenda totalment adaptada als temps moderns però que ens puga transmetre tradició quan la contemplem i quan ens hi allotgem.

Caminant per l'Espadà

per Antoni Pitarch Font
Historiador, professor i escriptor. Autor del blog Ciències Socials
Twitter: @ToniPitarch

ESPADÀNIQUES vol agrair a l'autor la cessió d'este treball

Mar i muntanya, entre la Mediterrània i la serra d’Espadà: així és la comarca de la Plana Baixa ‒com totes les de Castelló‒, un emplaçament privilegiat entre uns paratges tan impressionants com desapercebuts per la seua quotidianitat.

Hi ha moltes comarques i un bon grapat de províncies amb què compartim el litoral mediterrani, però cap amb una altitud mitjana tan elevada com la de Castelló, ja que ens hauríem de desplaçar fins a Santander, a Cantàbria, per trobar una província peninsular amb una altitud superior (que tampoc trobem a Portugal, evidentment)... Són xicotets detalls que, a poc a poc, van calant entre els nostres conciutadans a força de repetir-los. Les comarques de Castelló tenen una gran energia mediambiental i turística potencial, és a dir, sense desenvolupar, perquè fins ara no l’hem valorada ni els propis indígenes o naturals del lloc.

Alguns diumenges d’aquest estiu passat, ens hem dedicat a escalar, més que caminar, per les empinades pistes i els tortuosos camins de la serra d’Espadà. En una de tantes eixides vam arribar als afores d’Eslida en cotxe particular, venint per la carretera d’Onda, després de passar Betxí per l’autovia i enfilar cap amunt per Artana. El primer objectiu era fotografiar uns testimonis evidents de la persistent Guerra Civil (ara que acabem de commemorar, precisament, les noces de diamant del final d’aquell esdeveniment històric de sang, de sang fratricida) com són unes restes de trinxera excavada al terra i coronada amb pedra a tall de ribàs protector, així com superar els més de 600 metres sobre el nivell del mar de la Nevera de Castro des d’on s’observa, a més del vetust castell, una vegetació de carrasques i sureres espectacular... Més de tres hores de caminada, en forma circular, sota un sol de justícia, que va pagar la pena.

El Parc Natural de la Serra d’Espadà acull ‒no amaga‒ neveres, molins, aqüeductes, ponts i d’altres elements arquitectònics i etnològics que incrementen el valor afegit d’aquest paratge a tocar de la costa: a 15 quilòmetres del mar, com a molt.

Pels voltants, sempre és bo tornar als espais emblemàtics com són el nucli històric d’Aín o el poble abandonat de Jinquer, en terme de l’Alcúdia de Veo. Potser, molts dels nostres conciutadans desconeixen el patrimoni de pobles abandonats a les comarques de Castelló, com són, a més de l’esmentat del Jinquer, el de Bibioj (Vilafermosa) que vaig conéixer gràcies a l’amic Pep Gómez (gerent d’Altretur) en una estada al Mas de Borràs, les Alberedes (Portell de Morella), la Saranyana (Todolella), el Rotgle (l’Alcora) o el Mas de Costa (Llucena), entre d’altres.

Durant una altra ruta per a recordar, ens marcàrem com a objectiu el cim de la Ràpita, a més de 1.000 metres d’altitud, després de caminar durant més d’hora i mitja (des de la vora de la carretera on deixàrem el cotxe) per una paret vertical que, de tant en tant, volia fer-se horitzontal perquè l’excursionista puga gaudir de les excel·lències naturals del paisatge o contemplar la deshumanització soferta durant el llarg estiu del 1938, quan el front de la guerra traçà una línia perpendicular a la mar Mediterrània que, des de Nules, es va endinsar per les muntanyes d’Espadà cap a l’Alt Millars.

La bellesa de les sureres, les alzines, dels roures valencians de fulla estreta i dels pins, així com la humanització d’un paisatge on pots trobar tot tipus de construcció, des de molins fins a pobles i nobles construccions abandonades, potenciades per tot el valor afegit que aporta la càrrega històrica de les fortificacions, com ara el mateix castell del Jinquer o el de Castro, a més de tota la infraestructura bèl·lica, amanida i construïda pels republicans durant la Guerra Civil, com ara les trinxeres per exemple, o totes les sendes i els viaranys franquistes, aprofitant la mà d’obra dels soldats de lleva, que es construïren per pentinar la zona de bombes sense explotar, bales, projectils, pistoles, així com fusells de tots els calibres que s’abandonaren en acabar el conflicte civil. A la comarca de la Plana, els pitjors dies dels conflicte es van centrar, sobretot, en els bombardejos "nacionals" constants dels avions italians que venien des de Mallorca, pràcticament cada dia i en el front sanguinari (de liberación?) viscut des del mes de juny del 38. Els episodis anteriors de la guerra, com ara els assassinats de religiosos i gent de dreta, no poden considerar-se accions bèl·liques, sinó ajustament de comptes entre veïns, com també ocorregueren als pobles d’Andalusia on, totalment a la inversa del que passava en territori valencià, els franquistes assassinaven sense més argument a tots els sospitosos de ser d’esquerres o que havien militat, durant la República, en algun partit relacionat amb el Front Popular.

De tota manera, malgrat que les restes bèl·liques deuen ser escasses, encara queda molt de pirata solt, és a dir, gent equipada amb detectors de metalls que no busquen altra cosa que trobar alguna peça interessant per comercialitzar-la al mercat negre... Una cosa és la inquietud per saber més coses del passat, l’amor a la Natura i/o a la Història, i una altra el negoci clandestí, on no es paguen impostos i, a més, es malbarata el patrimoni històric que, vist tot el que hem vist fins ara, sembla que als poders públics igual els té, tant el té com el café... i quanta menys memòria històrica millor, i si, damunt, ara hi ha l’excusa de la crisi... que inventen els altres, que investiguen des de l’estranger, i la història que reste tancada als museus... I així ens va, traient els fantasmes de la Guerra Civil a cada moment, és a dir, en campanya electoral que és cada dia, com si tots foren menors d’edat i, independentment de la ideologia i/o militància dels nostres avis, no sabérem que en totes les guerres sempre hi ha criminals en tots dos bàndols, i més encara en les guerres civils entre germans que, per desgràcia, solen ser les més cruels.

De tota manera, la comarca de la Plana sempre ha estat una terra de promissió i aquesta no és la primera ni la darrera crisi que, entre tots, haurem de superar. Ens està fallant la citricultura, ha caigut en picat el taulell, els mercats amenacen l’euro, l’economia i la política en general són cada vegada més qüestionades pels ciutadans, però si retornem la vista cap a les nostres coses ‒perquè només s’estima allò que es coneix‒ i si aconseguim, d’una vegada, les anhelades infraestructures pendents a tot l’Arc Mediterrani... sempre ens quedarà el turisme, i en totes les seues modalitats, és a dir: rural, urbà, paisatgístic, històric, monumental, de platja i de muntanya, gastronòmic, etc.

I ara que ve Nadal i està tan de moda la gastronomia de proximitat, és l’hora de reivindicar l’aigua, el suro, l’oli o la mel de la serra d’Espadà, on n’hi ha per dar i vendre, perquè, a més, tots aquests productes de la millor qualitat ens ajudaran a passar unes bones festes mentre ajudem l’economia comarcal en un mercat global que tots hauríem de desitjar glocal, és a dir, local i global: Bon Nadal!!!