Entrevista a Luis Gispert, autor de 'Caminando por la Sierra Espadán' (1980)

Era un deure moral i espadànic dedicar un apunt a Luis Gispert Macián, autor de la primera guia sobre la nostra serra, quan arriba al 40 aniversari de la publicació. Caminando por la Sierra Espadán ha estat a casa "des de sempre", era com una presència obligada, un llibre d'aquells que quan estàs avorrit agafes amb estima i revises què diu del teu poble, o del poble del costat. Les fotos ja són relíquies d'aquells pobles dels anys 70 i 80 en blanc i negre, d'aspecte senzill, amb ànima.

Luis Gispert és pioner en moltes coses a casa nostra, emulador arrelat d'aquell històric Emili Beüt que ha continuat passejant i escrivint a parts iguals.

I si arrepleguem?

per Laura Agea
Twitter: @Laura__eco

ESPADÀNIQUES agraeix a l'autora la redacció d'este text per al nostre/vostre blog. Les editores del blog considerem MOLT IMPORTANT el contingut d'este article: la pressió extraordinària que ha patit la serra d'Espadà este estiu a causa de la COVID-19 i l'arribada temporal de visitants ha fet créixer el volum de residus en la natura i han aflorat comportaments poc cívics. Hi ha coses que cal dir, encara...

Avís de l'autora: L’article que estàs a punt de llegir, encara que centrat a la serra d’Espadà, és aplicable a qualsevol lloc on et trobes. De fet, el recomanen encaridament.

T’has adonat de la quantitat de fem que hi ha a la serra d’Espadà? No parlem dels nuclis urbans (que també); parlem de les zones de muntanya. Vages on vages hi ha plàstics, papers, vidres trencats, burilles, llandes i tota mena d’artefactes que no esperaries trobar entre les sureres. Segurament no quede ni un metre del parc natural que no tinga fem. Encara en el cim més alt i inaccessible, on fa anys que no hi ha posat el peu ningú, t’assegurem que hi haurà fem. Potser no tan visible, però n’hi haurà.

 

D’acord, anem a fer una suposició sobre qualsevol persona. Pots ser tu, pot ser qualsevol..., però utilitzarem la segona persona (no és res personal!!). Partim del punt que no llances mai res (i així ho esperem). És possible que quan passeges per la serra sigues més o menys conscient de la quantitat de fem que hi ha. T’assegurem que no cal fer cap esforç per veure’l i esperem que a partir d’ara en sigues més conscient. Suposem que sí que el veus. I suposem també que, com a mi, et crema la sang. Perquè sí, no és cap novetat. Sempre hi ha hagut inconscients que ho han fet, però ara, amb tota la informació que hi ha, fins i tot a la televisió, i amb la situació de crisi climàtica i ecològica en què ens ho juguem tot, començant per la nostra pròpia supervivència, encara és menys comprensible. Perquè, a més, no va a menys. Tot el contrari. Com déiem, suposem que el veus i et crema la sang. T’indigna però penses: “Això no ho he llançat jo, no és el meu fem, no és el meu problema i jo no arreplegue el fem d’uns altres”.

Estiu a la serra

per Lucía Álvarez Alfonso

Professora de Filosofia de la Plana Baixa

ESPADÀNIQUES vol agrair a l'autora la redacció d'este treball original per al blog. Ací tens ta casa, Lucía!

En aquest estiu atípic a causa de la pandèmia mundial del coronavirus, els viatges han disminuït. Des de fa un parell de dècades, sembla que és una mostra d’estatus social mostrar com de lluny pots pagar-te unes vacances. Enguany està sent excepcional en molts aspectes, però es podria dir que açò també serveix d’oportunitat per a (re)conéixer i apreciar l’entorn natural més immediat. Són escassos els racons dels rius Millars, Veo o Villahermosa on no hi ha ningú gaudint de la frescor i suavitat de les seues aigües. Cada dia d’aquest estiu especial hi ha banyistes de totes les edats en tots els pobles que conformen la privilegiada serra castellonenca i voltants, fet que contrasta amb les seues ermes tardors i més que ensopits hiverns.

Fanzara