per Rafael
López-Monné
Geògraf i fotògraf, consultor especialitzat en turisme a peu i professor de la Facultat de Turisme i Geografia de la Universitat Rovira i Virgili.
Twitter: @lopezmonne
ESPADÀNIQUES vol agrair a l'autor la cessió d'este treball d'alta sensibilitat i reflexió, publicat originalment en la secció "Territori polièdric" de La Conca 5.1. "Territori polièdric" és un espai de debat entorn el territori, el paisatge, el
medi ambient, la geografia, etc.
«En un món cansat i accelerat, on el soroll és sempre present,
cada vegada són més les persones que busquen un paisatge en què es puguin
retrobar a si mateixes o a través del qual, simplement, es puguin evadir. Hi ha
qui el troba al bosc, a la muntanya o en racons inaccessibles, on la natura es
manifesta de manera més salvatge. És llavors quan reapareix el mite de la
cabanya, segurament —i històricament— la millor plasmació d’aquesta creixent i
incessant recerca del retir, del recer, del silenci. Hi ha, però, qui és capaç
de trobar aquests llocs en els paisatges quotidians. Emergeixen així espais
puntuals, i fins i tot esporàdics, des d’on contemplar el paisatge o tornar a
conviure-hi de manera quotidiana, també dins de les ciutats o en la seva
perifèria. Uns i altres actuen com a paisatges refugi des d’on es reclamen i es
reivindiquen uns valors dels quals l’Observatori del Paisatge de Catalunya es
vol fer ressò.»
Aquesta és la suggestiva
presentació del seminari Paisatges Refugi, que va tenir lloc el passat 13 de
desembre a la Colònia Güell de Santa Coloma de Cervelló. L’Observatori del
Paisatge de Catalunya continua fidel a la seva missió de provocar el debat, la
reflexió i el pensament sobre el paisatge i tot allò amb què es relaciona. El
seminari va estar farcit de reflexions interessants i especialment inspiradores
i, si m’ho permeten, voldria compartir algunes que a mi em va generar.
D’entrada, la paraula refugi és sinònim de protecció. Així, els
paisatges refugi serien aquells que ens donen resguard, sopluig, recés —com les
cabanes— davant les inclemències a les quals estem sotmesos. En aquest sentit,
tinc la impressió que, d’entre els perills i conflictes que ens amenacen, els
paisatges refugi estan especialment connectats amb un dels elements que més
profundament caracteritzen el món on vivim: l’acceleració del temps. Cada etapa
històrica es caracteritza per una manera particular d’experimentar el temps. La
nostra és l’acceleració.
Luciano Cocherio, en el seu excel·lent assaig Contra el
tiempo,[1] explica que aquesta acceleració és
sistèmica, pròpia de l’estructura del nostre omnipresent sistema
neocapitalista. Respon a la seva necessitat bàsica: obtenir més i més guanys
cada vegada. Ja no es tracta de satisfer necessitats; la circulació dels diners
és una fi en si mateixa. Les repercussions en política són ben conegudes:
l’oportunisme, el curt termini i una enorme dependència de la conjuntura i dels
mitjans de comunicació. Socialment, l’acceleració genera individus dispersos,
estressats, ansiosos, deprimits, necessitats de substàncies estimulants i que
sempre tenen pressa.
Poquíssimes activitats
s’escapen a les seves lleis. Entre elles, una part de l’agricultura,
necessàriament vinculada al ritme de les estacions. Així, per exemple, el
conreu de la vinya en resta parcialment al marge, si bé no pas altres aspectes
vinculats a la producció del vi. Aquest aspecte em porta a pensar que, quan es
reflexiona sobre la necessitat que expressa una part destacada de la nostra
societat de tornar-se a vincular a la naturalesa, és probable que els aspectes
de ritme i velocitat siguin més importants que no pas ens pensem.
Cocheiro afirma però, que qualsevol oposició directa a aquesta
acceleració està condemnada al fracàs. No n’hi ha prou amb voler desaccelerar.
El sistema ho engoleix tot i acaba mercantilitzant també, per exemple, els
moviments slow.
L’autor defensa la conquesta de l’«instant» com a autodefensa, entenent-lo no
com una mesura de temps, sinó d’una experiència temporal particular que ens
projecta fora del ritme accelerat habitual. Durant l’instant, ens situem fora
del corrent central. El temps torna a ser nostre, compassat amb el de la nostra
existència (el riure, per exemple, quan és profund, ho inunda tot i ens
desconnecta de l’acceleració). És el temps que ens permet un altre tipus de
relació amb els objectes, amb les persones, amb el paisatge.
És difícil entendre el paisatge sense la contemplació i aquesta
necessita la calma, unes certes dosis de lentitud. La visió estètica és
necessàriament contemplativa. La bellesa invita a la pausa. Seguint el
pensament de Schopenhauer sobre l’art, el filòsof Byung-Chul Han[2] explica que, en entrar en un estat de
contemplació, la nostra voluntat queda rellevada de qualsevol desig de fer, ens
alliberem de nosaltres mateixos i s’engendra un estat en el qual el temps, es
pot dir, queda aturat.
Aquesta quietud és
precisament allò que distingeix la visió estètica de la percepció merament
sensible. Byung-Chul parla de «l’eternitat del present»; la contemplació de la
bellesa, així, aconsegueix superar el transcurs temporal, quelcom molt similar
a la idea de Cocheiro quan advoca per la filosofia pràctica de l’instant com a
mètode d’autodefensa davant la irrefrenable acceleració del temps. És en
sintonia amb reflexions com a aquestes que fa temps que defenso que situar un
banc davant l’horitzó és una proposta cultural enorme. És alta cultura.
Satish Kumar[3] afirma que estem governats per les
xifres, obsessionats amb l’economia i posseïts per la velocitat, enemics tots
de la bellesa. La privació de la bellesa suposa també la privació de la
veritat. Kumar defensa que l’art i la bellesa tenen un paper primordial en la
lluita contra les crisis que ens tenallen. Considera, però, que, en bona part,
l’art ha estat segrestat per l’espectacle i els fabricants de diners. L’hem
apartat de la vida. Malgrat tot, defensa que l’art té la capacitat de
deslliurar-nos del jou de l’avarícia, la velocitat i el desordre. Tanmateix,
experimentar la bellesa demana temps. L’essència de l’experiència temporal de
l’art és, precisament, que aprenem a demorar-nos, explica Byung-Chul.
Molt probablement, tots tenim els nostres paisatges refugi,
espais que inviten a la demorança, a aturar-se, a contemplar la bellesa. De
vegades no cal sortir de casa per trobar-los. Un bocí d’espai emmarcat per la
finestra, amb la llum adequada, potser pot esdevenir-ne un. Altres, cal sortir a
buscar-los. Sovint no són els més espectaculars, ni els escenaris més populars.
És més important que tinguin una dimensió íntima perquè, de fet, l’espai no
regala res, només facilita allò que nosaltres siguem capaços d’obtenir.
________________
[1] Contra el tiempo està publicat per Anagrama i
constitueix un dels assajos més lúcids que es poden trobar sobre aquest tema.
[2] La
salvación de lo bello és un encantador i estimulant assaig
publicat per Herder i escrit per Byung-Chul Han, filòsof nascut a Corea i
establit a Alemanya.
[3] Satish
Kumar és un antic monjo jaina, veterà activista per la pau i el medi ambient.
Nascut a l’Índia, viu al Regne Unit on va fundar The Small School, una escola
de primària i secundària pionera de l’educació holística, i la universitat
Schumacher College. Simplicidad elegante està
publicat per Icària.
