Caminar entre crisis. Significats de caminar en un món en transformació (Part III)

per Rafael López-Monné

Geògraf i fotògraf, consultor especialitzat en turisme a peu i professor de la Facultat de Turisme i Geografia de la Universitat Rovira i Virgili.

Autor del blog Vistes

Twitter: @lopezmonne

Foto de l'autor: Foto-RLM-©-Maria-Dias

ESPADÀNIQUES ofereix hui la tercera (i última) part d'este text basat en la ponència del mateix nom, presentada a la Trobada Internacional Art de Caminar i Geografies Relacionals, el 7 de juliol del 2022 a Olot. Nau Côclea, amb el suport de l’Observatori del Paisatge de Catalunya, la Universitat de Girona i la Universitat de Vic. Per la seua extensió, el publiquem en tres entregues. Si vols llegir la primera, la trobaràs ací. I la segona, ací. Moltes gràcies, Rafael!

8. Caminar com a pràctica transformadora

Caminar sol ser el sistema de transport més lent —encara que no sempre—, però també és el més lliure. És el primer que adquirim entusiasmats aproximadament a l’any d’haver nascut i el darrer que volem perdre quan ens fem grans. Ens dota d’autonomia per desplaçar-nos i, per tant, per prendre decisions i governar-nos. S’ha demostrat que els nens que arriben a l’escola caminant obtenen millor rendiment escolar degut no només al fet que arriben “desperts”, sinó perquè la necessitat de prendre decisions afavoreix la maduració personal. Caminar ens atorga una experiència directa de l’espai travessat, sense intermediaris que puguin distorsionar la percepció. Caminar ens fa lliures. Sense camins no hi ha llibertat.⁸⁶

La idea de llibertat està intrínsecament lligada a caminar i, per tant, també als valors democràtics. Que a un lloc s’hi pugui arribar a peu és la millor garantia d’equitat i accessibilitat amb què es pot comptar. És també el sistema de locomoció més respectuós i tolerant amb la resta de mitjans, i no pas a l’inrevés. No contamina, no fa soroll, no pot causar danys greus a altres persones. Caminar ens iguala, tot i les diferències que puguin presentar els individus. Caminar no ajuda a sentir-se més fort o més ràpid o més prioritari que els altres. D’altra banda, és una pràctica que no cal regular, ho fem de manera natural amb l’única norma d’un mínim de respecte i tolerància.⁸⁷ Tenint en compte aquests aspectes, pot una pràctica tan bàsica, tan humil, exercir un paper transformador dels nostres espais, de les nostres societats?

Com protegir la serra d'Espadà

per Josep Herrero Cabanyes

Fundador de la SASE, investigador i membre d'Artanapèdia

ESPADÀNIQUES vol agrair de nou a Josep Herrero les seues reflexions, fetes des de l'experiència i l'estima profunda i desinteressada per la serra d'Espadà des de fa tants anys. 

Després del darrer incendi a les comarques de l’Alt Millars i Gúdar-Javalambre, en el qual hem perdut quasi 5.000 hectàrees de bosc, cultius agrícoles, gran quantitat d’animals i alguna zona urbana, la nostra preocupació per la serra d’Espadà i per altres zones boscoses és màxima. Aquesta preocupació ens motiva a fer una reflexió sobre quines causes tenen els incendis i sobretot la forma d’evitar-los o com a mínim aconseguir que els seus impactes no siguen tan devastadors.

Segons les estadístiques, el 4 % són per causes desconegudes, el 31 % intencionats, el 39 % per negligències, el 25 % per llamps i l’1 % per reproducció d’altres focs. O siga, com a mínim el 70 % és d’origen humà i les causes naturals també són considerables.

Evidentment, amb aquestes dades estadístiques, els incendis als nostres boscos són inevitables.