Vicent
Andrés Estellés, aquell poeta fill d’un forner de Burjassot, i la
seua obra tenen un pes ben important per als valencians. La febra
creadora d’Estellés assoleix el cim amb el Mural del País
Valencià, preparat quasi completament entre 1974 i 1978. Es
tracta d’una obra de dimensions inusuals i gegantines, una
autèntica obra de maduresa, la més ambiciosa sens dubte de l’autor.
Ell era ben conscient, si no de les dimensions, sí de la voluntat
integradora en el Mural de tota la seua llarga i intensa
dedicació a la poesia, i així ho declara en la introducció:
tot el que
he fet al llarg dels anys
no ha estat
altra cosa
que una
lenta, amorosa, minuciosa preparació
per aquest
moment,
per aquest
llibre,
per aquest
cant.
El poeta es
proposa cantar la seua terra amb paraules senzilles, fidel a si
mateix, a les línies més constants de la seua poesia i a la seua
llengua, arrelat a la terra i als paisatges propis. El resultat serà
el cant lluminós del meu poble,
les meues gents,
el meu país.
Des de
l’alegria i l’optimisme, i amb uns ulls plens de futur, evoca amb
esperança el passat i el present, no el marbre sumptuós o l’acer
enlluernador de les batalles, sinó la vida quotidiana dels seus
pobles, allò profund que els individualitza i els ha fet ser com
són, tot el que els poetes simplement encomiàstics i superficials
no solen evocar en els seus poemes. El poeta Estellés, per contra,
sap ben bé que és en la profunditat humil de les coses senzilles i
quotidianes on cal buscar el que és bàsic i essencial. Diu:
me
n’entraré a la fosca,
a la nit,
al misteri
recòndit del meu poble.
El Mural
és un homenatge als pobles valencians, el «cant general del meu
país», escrit amb deler a la seua caseta de la platja del Perelló,
teclejant incansable, amb la companyia amatent de la seua esposa
Isabel i la mirada d’estímul i superació de Baudelaire, Neruda i
Matilde Urrutia. En els poemes dedicats als pobles, Estellés és el
cronista i el sacerdot que recorda i reviu el passat històric del
seu país, constata i dóna fe del present i invoca un futur
d’alegria i esperança. Oli, pa, pàtria, paisatge, ametlers, oliveres, aigua, vells castells, muntanyars... Un paisatge i una imatge eternitzats pel poeta universal de Burjassot.
Estellés
continua viu entre nosaltres: la seua obra, originalment en valencià, i
traduïda a l’anglés, al castellà, a l’alemany, a l’italià,
al portugués, a l’hongarés i al turc, entre d’altres, ens
mostra que el poble valencià fa coses grans.
Es desperta
la terra! Que ressone alta i clara la veu dels pobles de la serra
d’Espadà!
Veig
la serra de l’oli,
de
l’oliva trencada,
de
l’apretada oliva del cuquello,
les
herbes aromàtiques,
les
velles oliveres,
condició
de plata d’unes fulles,
escolte
la remor
benigna
d’uns bocois,
la
verda lentitud litúrgica de l’oli.
una
benignitat,
una
sabor també
el
capitell final de l’amanida,
o
l’agrupació
darrera
de l’arròs.
Oh
serra d’Espadà, oh pàtria de l’oli,
com
faré el teu elogi,
com
enumeraré
el
festiu litoral d’il·lustres principats,
les
teues criatures
que
recorren el món i es multipliquen,
el
teu ferruginós
metall,
corona i ceptre,
la
teua antiga i digna monarquia?
Pobles
socarrats, pobles.
Un
ditet d’oli per al forrellat.
Dins
la tasseta d’oli,
navega,
perdurable, la memòria
remota
dels difunts.
Canta
l’oli, rebota
pels
graons de la història.
Veig
la breu esveltesa grega de l’olivera.
L’oli
coneix el món casa per casa,
família
a família,
propicia
a la taula el principi del goig.
Lentament
assegura
secretes
lleugereses.
Oh
serra d’Espadà, cançó de l’oli,
imperi
de Tirant i Carmesina,
vaixells
plens de bocois, lluminosos de cànters,
pa
amb oli i sal, festivitat dels pobres.
(Mural
del País Valencià I, p. 241-242)
AÍN
Perquè
has cregut, perquè has perseverat
i
perquè creus i encara perseveres,
pel
front altiu i la sang combativa,
per
aquell glop de verds a la vorera,
per
un matí de precursora llum
et
dic a tu i cante la cistella
on
han florit olives i raïm,
on
creix el pa com sentiment de pàtria.
L’ALCÚDIA
DE VEO
Saltant
bancals, per damunt l’aspra terra
vers
un destí lluminós de castells,
guaitant,
guaitant, vetllant el foc solemne,
com
foradant amb els ulls les tenebres,
com
assetjant els passos de la llum,
encara
véns amb l’ègloga als teus braços,
bucòlic
bé, combativa esperança,
amb
un gresol on es socarra l’oli.
ALMENARA
Llances, cavalls. I
soledat, barrancs,
barrancs de llum, oh
il·luminada terra!
Oh garrofer de l’ombra
poderosa,
serres de cims de navegadle
lluita,
altiu, altiu, i cançons que
t’estimes
vora la llum celeste del
migdia,
vora la llar de l’hivern i
el silenci.
Per tu jo tinc el cor
assenyalat.
ARTANA
Vent
de ponent que marceix les collites!
El
drap al pal, hem de lluitar germans!
Ens
vénen veus des de l’aljub del temps!
Ens
vénen veus de fondària, d’anys!
Per
un amor, per l’ombra clivellada.
Antics
guerrers, apostolats de còdols.
Tots
els metalls ressonants de la lluita!
Passarà
el temps i veuran recobrat
aquest
país que ens estimem tantíssim.
BETXÍ
Els feyts, els feyts de
miniada còlera,
cavalls del vent, garbes de
la fatiga,
pallers, pallers! Fulgent
hora del dia!
Extenses valls, coronades
muntanyes.
Com un metall, com de
metall, et veia.
Passa brandant un garrofer
encés.
Oh rierol, oh gran festa
rodona!
Somni despert com una pedra
solta.
ESLIDA
Aventurant
el dia i l’ametller,
comprometent
les andanes propícies,
pujant
al cim per aixecar l’escut,
torre
del jorn que albira el temps que ve!
Els
aspres dons, els dons durs i de sucre,
l’oli
content, l’escudella que balla,
has
arribat al cimal i segueixes
camins
de vent sense fronteres, clàssic!
FONDEGUILLA
Retornes
tu i retorna el teu nom,
retornes
tu i retorna el teu crit,
la
mà a la falç venjativa i enorme,
amb
voluntat enterca de país,
d’una
unitat que ens ve des de la síl·laba,
des
del secret invencibles del mot,
des
del barranc de la mateixa sang.
Hauràs
encés la torxa a la muntanya!
ONDA
Com coronat, com seguit estupor.
Com brau, com brau que irromp en el migdia!
Tarongerars de la malenconia,
tarongerars de riquesa segura.
També un passat de miniades fulles,
un magraner de dames i galants.
Has conservat tot l’aixovar intacte.
I cruix el llit a les nits de més lluna.
SUERA
De
tot allò, de les clares memòries,
del
temps passat, la unitat que retorna,
els
clars camins que una aigua ens assenyala,
l’aigua,
els cultius, l’afany innumerable,
la
lenta sang, bromereta d’uns llavis,
el
cast amor per a tota la vida.
Els
vells salons, les columnes brodades,
un
nom només al mur, escrit amb ungles.
TALES
De
dolçainers, de remotes batalles,
de
tanta pols confundida amb la sang,
d’altius
cavalls, d’antigues altiveses,
dels
vells metalls que retornen encara,
tots
coronats amb fulles de llorer,
de
tant amor, tantíssimes besades,
el
pit nocturn que uns lents dits recorrien,
el
pit nocturn, els dos jeien a terra.
LA VALL D’UIXÓ
Altiva vall de falçs
vindicatives,
l’antiga vall de secret
foradat,
l’antiga vall d’una aigua
perfumada,
l’antiga vall de xiprers i
banderes.
Digues-me tu, oh vall
obrera, altiva,
de noble cor i concreta
paraula,
digues-me tu, que l’amor et
convoca.
Oh densa sang, patrimoni de
lluites!
LA VILAVELLA
Bigues d’antic testament,
poderosos
muscles de déu suportant
una engruna
dolça de temps, una amarga
memòria.
Tornarà el temps, tornarà
la batalla,
tornarà el temps de bigues
i d’andanes,
tornarà el temps del país
ressurrecte,
tornarà el temps de pau i
de collites,
tornarà el temps de més
ampla alegria!
(Mural
del País Valencià II, p. 72-77)
Imatges dels pobles de la serra d'Espadà: Mario Guillamón
(Biblioteca Valenciana)