per Ismael Xiva i Molina
Twitter: @ismaxiva i @caminsnatura
ESPADÀNIQUES vol agrair de nou a l'autor la cessió d'este magnífic treball original, preparat per al nostre blog.
A Francesc Morón,
repoblador de l’Alcúdia en 1612.
L’expulsió dels moriscos fou un dels daltabaixos més importants que patí el Regne de València en els seus més de 450 anys d’història anteriors a la derogació dels furs. En poques setmanes, una bona part de la població —al voltant d’un terç del total, unes 125.000 persones segons l’estimació feta per Lapeyre (1959)—, va ser obligada a abandonar el seu país per a embarcar cap al nord d’Àfrica. Enrere quedaren les terres que treballaven, les llars, els llocs, les viles que habitaven. Tot buit.
El desterrament dels descendents dels sarraïns que havien restat en territori valencià després de la conquesta jaumina evidencià la incapacitat del poder governant a l’hora d’aconseguir una de les fites que havia tractat d’assolir al llarg de les dècades anteriors a l’expulsió: l’assimilació dels moriscos, la dissolució d’aquesta comunitat dins de la societat cristiana. Ni tan sols l’evangelització forçada en temps de Carles I va poder reduir a una gent que, per a Joan Fuster (1962), posseïa un «fons racial autòcton», atès que, al seu parer, la barreja amb berbers i àrabs no havia bastat perquè es perdera l’arrel indígena heretada a través dels hispanoromans i dels hispanogots.
En posar el focus en la serra d’Espadà
—principal regió de població morisca al nord del Regne de València—, el temps
de la tolerància religiosa i de les cartes pobles que respectaven la llei
islàmica —com la de la serra d’Eslida de 1242 (1)
o la d’Artesa de 1302 (2), per esmentar alguns exemples—, havia
quedat enrere ja en els primers compassos del regnat del rei emperador.
 |
| Fragment de la carta de població de la serra d’Eslida atorgada l’any 1242, en una còpia feta a primeries del segle XV. L’encapçalament en castellà es un afegitó posterior. |
