per Rafael López-Monné
ESPADÀNIQUES ofereix hui la segona (i penúltima) part d'este text basat en la ponència del mateix nom, presentada a la Trobada Internacional Art de Caminar i Geografies Relacionals, el 7 de juliol del 2022 a Olot. Nau Côclea, amb el suport de l’Observatori del Paisatge de Catalunya, la Universitat de Girona i la Universitat de Vic. Per la seua extensió, el publicarem en tres entregues. Si vols llegir la primera, la trobaràs ací.
Part II. Les potencialitats
6. Un món en crisi
«Les idees fixes són com les rampes als peus:
el remei és continuar caminant»
Søren Kierkegaard, 1813-1855
El primer moviment sistemàtic de teoria econòmica va ser la fisiocràcia, la qual va sorgir al segle XVIII com a reacció al pensament mercantilista. Els seus seguidors consideraven que la prosperitat només podia basar-se en allò que la naturalesa fos capaç de regenerar cíclicament. Els límits els marcava la degradació de les condicions que possibilitaven el renaixement d’aquesta riquesa. En canvi, l’economia neoclàssica va tallar el cordó umbilical amb la terra, amb la naturalesa i amb les condicions que sustenten la vida. «El capitalisme té una lògica extraterrestre», sosté la investigadora i activista Yayo Herrero. L’economia dels països més rics del món ha evolucionat progressivament divorciant-se de la Terra, somiant viure en un planeta inesgotable. Hem creat una economia fantasiosament ingràvida, desconnectada dels límits. Una economia que ha crescut i s’ha expandit en una mena d’absència de gravetat, sense admetre que s’assenta sobre una realitat física i que, per tant, també està sotmesa als dictats de la mecànica i la termodinàmica.
