per Rafael López-Monné

Geògraf i fotògraf, consultor especialitzat en turisme a peu i professor de la Facultat de Turisme i Geografia de la Universitat Rovira i Virgili.

Autor del blog Vistes

Twitter: @lopezmonne

Foto de l'autor: Foto-RLM-©-Maria-Dias

ESPADÀNIQUES ofereix hui la segona (i penúltima) part d'este text basat en la ponència del mateix nom, presentada a la Trobada Internacional Art de Caminar i Geografies Relacionals, el 7 de juliol del 2022 a Olot. Nau Côclea, amb el suport de l’Observatori del Paisatge de Catalunya, la Universitat de Girona i la Universitat de Vic. Per la seua extensió, el publicarem en tres entregues. Si vols llegir la primera, la trobaràs ací.

Part II. Les potencialitats

6. Un món en crisi

«Les idees fixes són com les rampes als peus: el remei és continuar caminant»

Søren Kierkegaard, 1813-1855

El primer moviment sistemàtic de teoria econòmica va ser la fisiocràcia, la qual va sorgir al segle XVIII com a reacció al pensament mercantilista. Els seus seguidors consideraven que la prosperitat només podia basar-se en allò que la naturalesa fos capaç de regenerar cíclicament. Els límits els marcava la degradació de les condicions que possibilitaven el renaixement d’aquesta riquesa. En canvi, l’economia neoclàssica va tallar el cordó umbilical amb la terra, amb la naturalesa i amb les condicions que sustenten la vida. «El capitalisme té una lògica extraterrestre», sosté la investigadora i activista Yayo Herrero. L’economia dels països més rics del món ha evolucionat progressivament divorciant-se de la Terra, somiant viure en un planeta inesgotable. Hem creat una economia fantasiosament ingràvida, desconnectada dels límits. Una economia que ha crescut i s’ha expandit en una mena d’absència de gravetat, sense admetre que s’assenta sobre una realitat física i que, per tant, també està sotmesa als dictats de la mecànica i la termodinàmica.

El capitalisme ha renegat dels límits i s’ha tornat un fanàtic de creixement infinit. Ha confós deliberadament producció amb extracció.⁴⁷ L’economia s’ha independitzat del món físic, però, és clar, fent trampa, dilapidant «el llegat de la fotosíntesi realitzada centenars de milions d’anys enrere».⁴⁸ Hem crescut desorbitadament i hem globalitzat l’economia mercès al petroli, un hidrocarbur líquid d’origen fòssil format per la transformació de matèria orgànica enterrada profundament durant milions d’anys, una substància energèticament densa i fàcil de manipular com cap altra. Un litre de petroli conté aproximadament trenta milions de juls d’energia, que traduït a treball humà equival al treball físic d’una persona durant vuitanta-tres intenses hores, sense descans, o bé, aproximadament en deu dies amb jornades esgotadores de vuit hores.⁴⁹ Només el petroli permet que en aquest racó de món on vivim, cadascú de nosaltres, de mitjana, disposi de l’energia equivalent a 45 esclaus pedalant les 24 hores del dia.⁵⁰

Hem crescut en una economia que explícitament ha optat per no preocupar-se a proporcionar benestar per al conjunt dels éssers humans ni per la resta de la vida al planeta. Una economia que funciona a crèdit, on cada generació encoloma els problemes a la següent. Nombrosos autors, però, no consideren que la situació es degui a un “error del sistema”, sinó més aviat al contrari. Tal com ha documentat Naomí Klein a La doctrina del xoc, els teòrics neoliberals han defensat l’ús de les crisis per imposar les seves polítiques aprofitant el capteniment de la gent. La crisi del 73 va preparar el terreny per l’ascens d’aquesta ideologia del darrer capitalisme que tan bé van desenvolupar Margaret Thatcher i Ronald Reagan. Ideologia que ha treballat àrduament per la desregulació en tots els àmbits de l’economia i de la política, i per una globalització al servei d’interessos molt particulars, venuda com a modernitat. El creixement econòmic ha estat notablement més lent a l’era neoliberal que en dècades anteriors, però, “curiosament”, no pels més rics.⁵¹ Seixanta anys de reequilibrament de rendes van deixar pas a una explosió cada vegada més vertiginosa de les desigualtats al món. El resultat és la concentració enorme de la riquesa i un augment terrible de la pobresa. Les desigualtats també es manifesten pel que fa a les responsabilitats ambientals: els països rics on vivim només el 19 % de la població del planeta, hem emès el 94 % dels gasos amb efecte hivernacle.⁵²

Autors com Bruno Latour consideren que una bona part de les classes dirigents han arribat a la conclusió que no hi ha prou espai a la Terra per elles i la resta d’habitants. «Des dels anys vuitanta, les classes dirigents ja no pretenen dirigir, sinó situar-se sans i estalvis fora el món».⁵³ El mateix autor considera que la qüestió climàtica està en el cor de tots els reptes geopolítics i es troba directament vinculada amb els problemes d’injustícia i desigualtats i que no som conscients de com el negacionisme climàtic organitza tota la política present, probablement perquè admetre’l amb totes les seves conseqüències suposa admetre també el fracàs la fi del capitalisme.

«Reprenguem la gastada metàfora del Titànic: les classes dirigents estan comprenent que el naufragi és inevitable; es fan amb els bots salvavides i demanen a l’orquestra que continuï tocant per gaudir de la nit abans que l’agitació excessiva alerti les altres classes».⁵⁴ Si no és així, resulta molt difícil entendre episodis com els d’Exxon Mobil a inicis de la dècada dels noranta quan, malgrat tenir plena consciència del canvi climàtic i els seus perills mercès a excel·lents investigacions científiques realitzades, van decidir invertir massivament en l’extracció frenètica de petroli, a la vegada que finançaven amb una allau de diners campanyes que negaven l’existència d’aquesta amenaça.⁵⁵

Podem continuar prenent decisions equivocades que augmentaran el patiment de les futures generacions, però ja no podem amagar les crisis sota l’estora. Sigui com sigui, a hores d’ara som davant l’inevitable aterrament forçós al qual ens obliga l’enorme crisi ecosocial que hem provocat: emergència climàtica, crisi de biodiversitat, crisi de materials i d’energia, crisi de l’agricultura industrial i la perspectiva immediata d’escassetat d’aliments i fams gravíssimes. Els científics estan d’acord tant en el diagnòstic com en la solució: no n’hi ha altre que reduir abruptament aquest metabolisme que hem engreixat amb condicions artificials. És a dir, ens agradi o no, estem abocats a un decreixement material de l’economia.

Malauradament, com assenyala Herrero, els qui estan emparats pel poder econòmic, polític i militar aspiren a mantenir aquesta ficció de créixer il·limitadament. «La il·lusió de l’expansió sense límits, de surar sense esforç, és droga dura». Però «no es poden fer les paus amb Gaia i a la vegada contemporitzar amb la lògica fantasiosa i sacrificial del capitalisme». El capitalisme, i especialment en aquesta darrera fase de neoliberalisme desfermat, funciona com un veritable fonamentalisme religiós amb un dogma inviolable: el benefici és sagrat i està per damunt de tot, fins i tot de la vida. Aterrar, abandonar la fantasia criminal i suïcida del model econòmic vigent suposa una veritable «insurrecció cultural».⁵⁶

La realitat ens mostra que, tot i les esperances de la nova fe religiosa de la tecnolatria, continuem sent vulnerables, finits i interdependents.⁵⁷ Els reptes als quals ens enfrontem no són tecnològics sinó socials i culturals. «Estem plantejant un problema sense solució: créixer indefinidament en un planeta finit. (...) La solució que necessitem no és científica ni tecnològica: només social. Simplement, ens cal un nou sistema econòmic i social que no necessiti forçosament el creixement».⁵⁸ Com assenyalava Naomí Klein, «el canvi climàtic és el símptoma, però la malaltia és el capitalisme».⁵⁹ Ens cal desacoblar el concepte de prosperitat del decreixement. A favor hi juga el fet comprovat que, a partir d’un nivell que garanteixi uns mínims, la felicitat no està vinculada a un augment del consum. El decreixement serà inevitable, el repte està a fer-ho de la manera més ordenada, progressiva i justa possible, ens repeteixen els experts. «Siguem clars: el model és mort —assenyala l’arquitecta i urbanista Raquel Rolnik. El model actual no té cap capacitat d’oferir una resposta concreta a l’actual crisi ambiental, social i política. Encara més: no té altra cosa per oferir que la desigualtat social i la destrucció de l’espai».⁶⁰

Les decisions clau que hem de prendre respondran, com sempre, als valors presents a la societat i els valors no es produeixen en un laboratori. És a través de la cultura que es construeixen. Com afirma Toni Puig, la cultura facilita els valors ètics que donen sentit a la vida. No podem viure sense cultura perquè no podem viure sense una vida amb sentit.⁶¹ Nancy Huston (2017) sosté que una de les característiques essencials d’aquests mamífers anomenats Sapiens és la consciència de la finitud. La mort ens exigeix buscar un sentit a la vida, tot i que molt probablement no en té.

La cultura es converteix així en un motor de generació de sentits per l’existència. La cultura sempre són idees, valors, estils, mentalitats. És sentit, és símbol, és a dir, la cultura és el somni de què volem ser, del que hem de ser; el que ens esforcem per viure, per conèixer, per sentir, per comprendre.⁶² Jonathan Holloway, en una entrevista declarava: «Alguna cosa ha de canviar el món, que és evident que ha de canviar. Esperàvem que ho fessin els polítics, però, atesa l’actual situació mundial i les actuacions d’una gran part dels polítics, ho hauran de fer els artistes, els escriptors, els creatius, els líders culturals i la ciutadania en general».⁶³

7. Caminar com a pràctica regenerativa

L’agricultura regenerativa descriu pràctiques agrícoles i ramaderes basades a conservar i millorar la fertilitat del sòl. Aquesta es basa fonamentalment en la matèria orgànica. Està formada en la seva major part per carboni, millora la resistència a l’erosió, incrementa la capacitat de retenir aigua i augmenta i permet albergar una major biodiversitat. Aquest tipus d’agricultura genera molt menys CO₂ que l’agricultura intensiva industrial i és capaç de capturar-ne molt més. És una pràctica que restaura el potencial dels serveis ecosistèmics, redueix dràsticament els costos variables (prescindeix dels adobs químics, per exemple) i incrementa els rendiments. Crea ocupació i riquesa local i connecta a les persones amb una nova visió de les relacions entre humans i naturalesa.

I si caminar també pogués ser considerat com una activitat “regenerativa”? Quines són les característiques i el potencial de caminar en aquest sentit? Si tal com s’ha mostrat abans la solució als reptes als quals ens enfrontem passa per la cultura, i si caminar és en essència una pràctica cultural, és evident que aquesta activitat forma part de la solució.

La gratuïtat de caminar

Una de les característiques més evidents del sistema capitalista és la seva dinàmica expansiva tendent a colonitzar i mercantilitzar pràcticament tots els aspectes de la vida humana, pública o privada i a totes les edats. Certament, l’equipament i els serveis que s’ofereixen per caminar forma part de tot això; tanmateix, l’activitat en ella mateixa es resisteix tossudament. Caminar continua sent quelcom essencialment gratuït i calen només unes sabates i poca cosa més per sortir a caminar. En el context actual, aquesta característica resulta revolucionària, pràcticament antisistema. Caminar és quelcom íntimament relacionat amb la independència i la llibertat. L’escriptor i alpinista anglès Leslie Stephen, al seu darrer assaig In Praise of Walking (1902), explicitava clarament la sensació d’independència i allunyament que hom experimentava en fer un viatge a peu: «Lliure de la molèstia que suposen els horaris de tren i les màquines, un es posa en mans de les seves cames...».⁶⁴ Més recentment, López Silvestre al pròleg del clàssic El arte de pasear, de Karl Gottlob Schelle, escrivia: «pocs plaers hi ha més barats. Poques coses ens continuen allunyant més de l’aclaparadora dinàmica del consumisme urbà que una simple passejada sense una clara destinació».⁶⁵

La reivindicació de la lentitud

En un món obsessionat per la velocitat, per fer-ho tot més ràpid, per aconseguir més i més en menys temps, abraçar la lentitud representa situar-se pràcticament fora del sistema. Ser lent està mal vist. És sinònim de poques llums. Ara bé, en aquests temps embogits, la calma s’ha convertit en un bé escàs, en un veritable tresor que no és fàcil d’obtenir, ni tan sols amb diners. En la intimitat de la consciència pròpia, són cada vegada més els qui l’anhelen. Malauradament, el tempus fugit del qual parlava Virgili no és ben bé el de la vida sinó simplement el de la productivitat i el consum. El consum, escriu Luciano Concheiro, s’ha convertit en un sistema simbòlic de comunicació per mitjà del qual els individus construeixen les seves identitats. Les nostres vides estan atrapades pel consum: vivim consumint i consumim per donar sentit a les nostres vides. Mentrestant busquem desesperadament trobar “temps” sense qüestionar-nos com vivim i, en conseqüència, com podríem viure.

Jonathan Crary sosté que la vida sense pausa fomenta una cultura buida, enfocada a l’autopromoció i a satisfer els desitjos a través del consum i de manera instantània, mantenint-se cada cop més allunyats dels altres i de qualsevol sentit de la responsabilitat que això pugui comportar.⁶⁶ Però és impossible sostenir la vida sense assumir corresponsabilitats. Vivim un moment marcat per l’excés de culpa i l’absència de responsabilitat, afirma Yayo Herrero, mentre el neoliberalisme cultural impulsa la dissolució dels llaços, dels vincles que ens porten a cuidar-nos els uns als altres i que han assegurat durant mil·lennis la supervivència com a espècie. Ha quedat del tot demostrat que és la cooperació i no la competència la que ens ha permès superar les dificultats. Però, ens queda temps per a la cooperació, per a la solidaritat, per a l’empatia? El fet és que no podem triar viure sense ser dependents d’algú o altre en algun moment de les nostres vides. La llibertat es dona en un entorn de límits i fragilitats.⁶⁷

A La lentitud, Milan Kundera escriu: «Quan les coses passen massa de pressa, ningú no pot estar segur de res, de res, ni d’un mateix» I explica tot seguit que el grau de lentitud és directament proporcional a la intensitat del record, mentre que el grau de velocitat és directament proporcional al de l’oblit. La pressa ens condemna a l’oblit, assegura J. Tolentino. Tot es redueix a una producció i destrucció accelerada, a consumir temps. Com més ràpid el consumim, menys en tenim. La velocitat no estalvia temps, al contrari, l’escurça, el destrueix. Estem atrapats en la cultura de la pressa i de la falta de paciència. Vivim en un estat constant d’hiperestimulació i hiperactivitat que ens resta capacitat de gaudir i fruir de la vida, defensava Carl Honoré.⁶⁸ Byung-Chul Han afirma que hem expulsat de la vida tot allò que no és activitat i que la hiperactivitat resulta letal. La vida permanentment ocupada no deixa espai a la contemplació i així resulta impossible fruir de l’amabilitat de la bellesa.

El temps és fruit d’una relació sociopolítica, sosté Jorge Moruno. Tota revolució, tota aspiració de canvi implica reordenar el repartiment i el sentit del temps. En l’època de la hipervelocitat, caminar és vist sovint com un endarreriment. I tenen raó. Representa tornar a una concepció antiga del temps, pràcticament precapitalista, si es vol. Els caminants alenteixen el temps —escriu Le Breton— per tornar a ell des de les seves arrels. Llisquen cap a una altra dimensió del temps sense urgències, on és possible aturar-se per contemplar d’un paisatge o per descansar.⁶⁹

Tot i que per a la majoria, caminar suposa una activitat física no competitiva dirigida a fruir de l’instant. Caminar permet acomodar-se a un ritme no dictat per cap autoritat externa i rebutjar les tecnologies que fan guanyar temps i perdre la vida. La reivindicació de la lentitud suposa també trencar amb les exigències de rendibilitat, d’eficàcia i de rivalitat. La lentitud és tremendament subversiva. Caminar, recordava Bruce Chatwin, suposa moure’s a la velocitat natural de la persona: el ritme del cor i de la respiració.⁷⁰ El valor de caminar com a pràctica regenerativa és mostra de manera contundent en aquest aspecte.

Rebecca Solnit

La recuperació de la consciència del cos i la salut

L’actual sistema econòmic capitalista postindustrial ha aguditzat i continua aprofundint en la pèrdua del sentit de l’espai, del temps i la corporeïtat de l’individu. Per contra, des del segle XVIII, caminar pel gust de fer-ho ha constituït un acte de resistència a aquests processos. El fenomenòleg Edmund Husserl, el 1931 va descriure precisament caminar com una experiència a través de la qual entenem el nostre cos en relació amb el món.⁷¹ L’automòbil, però, s’ha convertit en el rei de la nostra vida diària i ha convertit el cos en quelcom superflu per a milions dels nostres contemporanis, alerta Le Breton.⁷²

Els processos de sedentarització propiciats pel sistema per aconseguir majors consums i beneficis han sobrepassat qualsevol límit d’allò que es pot considerar moralment i mèdicament indispensable per al manteniment d’una vida digna i saludable. Els índexs d’obesitat de la població dels EUA —la meca del sistema— en són un bon exemple. Mentre que Hipòcrates afirmava que caminar és la millor medicina, en les societats occidentals, la majoria de la població passa la major part del dia asseguda, una posició per a la qual no hem estat dissenyats i que pot acabar tenint conseqüències nefastes per a la salut i el nostre benestar. Alguns investigadors han arribat a comparar el creixement i abast el sedentarisme amb el tabaquisme, en termes de salut pública.⁷³

El cos, avui en dia, o bé és objecte de la pressió del consum, o bé és percebut —de manera conscient o inconscient— com un destorb, com una mena d’apèndix del cap que estem obligats a arrossegar a tot arreu i que ens genera més problemes que altra cosa. Els transhumanistes el consideren obsolet i, de fet, en el metavers, els cossos ja esdevenen irrellevants. Per mitjà d’un suport lògic en un ciberespai que actua com una metàfora del món real, els humans podem interactuar socialment i econòmicament com a icones o avatars, sense limitacions físiques. Algú pot assenyalar com una contradicció a la tendència exposada, la creixent popularitat del senderisme (nom amb el qual ha estat rebatejat l’excursionisme des dels anys 90 del segle passat a casa nostra). El pes d’aquesta activitat en les grans superfícies dedicades al món de l’esport i les activitats a l’aire lliure permet corroborar-ho.

Tanmateix, la revaloració de caminar com a activitat de lleure no anul·la la denigració que ha sofert en el seu ús com a mitjà quotidià de locomoció; únicament en mostra la desconcertant paradoxa. En general, la desconnexió amb els ritmes naturals en les societats occidentals ha estat tan gran que autors com Rebecca Solnit sostenen que la majoria de persones que viuen en zones urbanes i industrials els cal repensar el temps, l’espai i els seus propis cossos abans de poder transformar la mobilitat de les seves vides diàries.⁷⁴

Ens agradi o no, els canvis als quals ens aboca la crisi ecosocial estaran marcats per un irremeiable decreixement en el consum d’energia. Les transformacions que arribaran probablement afavoriran el fet de caminar, amb la qual cosa, paradoxalment, una necessitat pot acabar comportant un enorme benefici individual i social. Caminar millora tots i cada un dels aspectes del nostre funcionament social, psíquic i neuronal. Caminar és bo pel cos, pel cervell i pel conjunt de la societat. És a dir, ens cal que caminar es converteixi en una part natural i habitual de la vida quotidiana.⁷⁵

La recuperació de la consciència de l’espai

Un camí —escriu Robert Moore— és una manera de donar sentit al món. Existeixen infinites formes de travessar un territori, les opcions són aclaparadores i sovintegen els perills. La funció d’un camí consisteix a reduir aquest ingent caos a una línia intel·ligible.⁷⁶ Un camí s’oposa per definició a la immensitat del món. Caminar fa camí i els camins configuren la manera de veure els territoris. Moore destaca que, antigament, els territoris que eren habitualment transitats passaven a esdevenir una mena d’arxius de coneixement comunitari i de significat simbòlic. Avui dia, si bé moltes carreteres o línies de ferrocarril ressegueixen antigues rutes que en el passat es feien a peu, un gran nombre de les persones han perdut el vincle elemental entre nosaltres i el territori, entre els nostres peus i la terra.⁷⁷

Les comoditats i la velocitat dels moderns mitjans de transport ens ha acabat aïllant de l’entorn. Es pot dir que, a hores d’ara, es viatja en dues dimensions. La tercera, la profunditat, el contacte amb l’espai recorregut, desapareix reduït a una finestra que ben bé podria ser una pantalla. Així mateix, ja no cal conèixer l’itinerari per on es circula, ni les seves característiques, condicions o perills. Els moderns sistemes de posicionament global per satèl·lit (GPS) han eliminat pràcticament aquesta necessitat, sumat a l’abundància d’estacions de servei que pràcticament asseguren el subministrament de combustibles i menjar (en el cas de les autopistes és del tot evident). Hem deixat de transitar un espai per merament traslladar-nos d’un punt a un altre del territori destinació (en aquest sentit, el viatge en avió resulta paradigmàtic).⁷⁸

En canvi, caminar, travessar territoris a peu, permet recuperar la noció de trànsit i la tercera dimensió del viatge, la profunditat. El viatge a peu permet establir relacions lentes, pausades, íntimes amb el territori. Facilita les relacions conscients on el medi deixa de ser un simple decorat i torna a formar part de la vivència. Segons Le Breton, «caminar és un mètode d’immersió en el món, un mitjà per deixar-se penetrar per la naturalesa, per posar-se en contacte amb un univers inaccessible per mitjà de les maneres de conèixer o percebre propis de la vida quotidiana».⁷⁹ Per poder realitzar-ho plenament, però els GPS no ajuden pas. L’atenció deixa de posar-se en el medi per restar capturada per la pantalla. Ja han començat a sorgir veus que defensen el caminar sense més mitjans que un simple mapa si realment es vol establir un diàleg amb l’entorn i els paisatges.

Stephen, un gran enamorat dels Alps, afirmava: «Allò que atorga el seu encant al paisatge britànic més anodí és creuar-lo a peu».⁸⁰ Caminant no ens situem davant els paisatges, sinó que passem a formar part d’ells. Aquesta relació privilegiada amb el territori implica aspectes emotius i educatius per l’individu i, col·lectivament, contribueix a l’activació patrimonial. Sovint es camina per gaudir mirant, per descobrir, per conèixer, per apreciar, per entrar en contacte amb l’entorn, en definitiva, per valorar. Avui dia, caminar pot considerar-se sovint com una pràctica cultural de relació amb el territori i el patrimoni.

Sortir a caminar, bé sigui per la ciutat o pel camp, reconnectar-se amb l’espai obert, presenta a més una altra dimensió, potser menys evident, però absolutament transcendental en aquests moments i que té a veure amb el funcionament de mecanismes essencials de supervivència dels humans. La memòria, la facultat de retenir i recordar el passat, ens fa capaços d’adquirir i retenir informació sobre nosaltres mateixos, el nostre entorn i les conseqüències del nostre comportament. La memòria és imprescindible per l’aprenentatge. Per poder memoritzar, aprendre i anticipar és necessari estar atent. L’atenció és un mecanisme cerebral que prioritza els estímuls i pensaments rellevants i ignora els menys importants o les distraccions. Recordar és imaginar. La nostra ment reelabora els records per anticipar el futur i fins i tot l’empatia és filla de la imaginació. Sense memòria, imaginació, sentiments, empatia i atenció —afirma Yayo Herrero— no hi pot haver cures, ni precaució, ni moral, ni política, ni drets.⁸¹

Però, què passa si vivim concentrats en pantalles que saturen els mecanismes cerebrals de l’atenció? Què passa si els continguts estan bàsicament pensats per induir al consum i molt rarament coincideixen «amb els que seleccionaria un cervell pendent de la supervivència en temps de crisi ecosocial»?⁸² Què passa si aquests continguts estan dissenyats i controlats per grans conglomerats mediàtics, a través de complexos algoritmes, per tal que comprem més, votem a qui cal, desconfiem de tot i ens carreguem d’odi? El poder que adquireixen aquestes empreses quan arriben a controlar el que cal recordar i el que cal oblidar és enorme. Evidentment, procuraran que oblidem tot allò que ens amenaça.⁸³ És en aquest context ombriu, però real, que considero que el fet de caminar pot adquirir un notable paper desintoxicador i regeneratiu, un paper de reconnexió amb l’espai, amb la realitat física i amb els altres.

Yayo Herrero

Provocar la reflexió, la contemplació i la creativitat

Raonar exigeix temps, calma, mentre que l’acceleració constant en què vivim immersos no ho afavoreix pas. La manca de reflexió ens carrega de prejudicis, ens aboca a la irracionalitat i les males decisions, quelcom especialment perillós a escala individual, però especialment pel que fa a organitzar la vida en comú. Les crisis que tenim plantejades exigeixen intel·ligència, reflexió, creativitat i refer complicitats i vincles socials de solidaritat. Caminar és una de les grans maneres de salvaguardar un temps que sabem que és especialment fecund en el foment de les formes més lliure de cognició creativa.

Caminar —explica O’Mara— ens porta a un lloc on els pensaments són més nítids. Per aquesta raó defensa que les persones amb responsabilitats per gestionar complexos problemes polítics, organitzatius o d’altres tipus, haurien de sortir de les sales de reunions i començar a caminar per «orientar-se vers millors solucions i vers un món millor».⁸⁴ Le Breton considera que caminar permet anar més enllà de les «aparences organitzades i esterilitzades» de les nostres ciutats o camps. Constitueix una immersió en la sobreabundància del món que hem deixat de veure per culpa de la tecnologia que intermedia en la nostra relació amb l’entorn i les persones. Caminar purifica la mirada de les rutines que no ens deixen veure gaire cosa al nostre voltant.⁸⁵ Caminar ens afina els sentits i ens distancia de l’ordinari per poder copsar l’extraordinària complexitat i riquesa de la realitat.

NOTES

⁴⁷ Herrero, 2021: 55. Yayo Herrero López (1965) és antropòloga, enginyera, professora i activista espanyola; una de les investigadores més influents en l’àmbit ecofeminista i ecosocialista a nivell europeu.

⁴⁸ Herrero, 2021: 32.

⁴⁹ Turiel, 2020: 20. Antonio Turiel (1970) llicenciat en Física i Matemàtiques i doctor en Física Teòrica per la UAM, treballa com a investigador a l’Institut de Ciències del Mar del CSIC, a Barcelona. És conegut en la seva faceta de divulgador científic en temes relacionats amb l’esgotament dels recursos convencionals de combustibles fòssils.

⁵⁰ Montserrat, 2021: 10. Arnau Montserrat (1974), activista social i agroecològic, coordinador del projecte Regenerades, consultor per a polítiques alimentàries municipalistes i en projectes agroecològics comunitaris.

⁵¹ George Monbiot, “Neoliberalism – the ideology at the root of all our problems”, a The Guardian, 15/04/2016. En línia: www.theguardian.com/books/2016/apr/15/neoliberalism-ideology-problem- george-monbiot

⁵² Montserrat, 2021: 12.

⁵³ Latour, 2019: 12. Bruno Latour (1947) és un filòsof, sociòleg i antropòleg; un dels pensadors francesos amb major repercusió internacional.

⁵⁴ Latour, 2019: 35.

⁵⁵ Latour, 2019: 35-36.

⁵⁶ Herrero, 2021: 34-35.

⁵⁷ Herrero, 2021: 57.

⁵⁸ Turiel, 2020: 200-201.

⁵⁹ Citat per Jorge Riechmann “Allò ecològicament necessari és culturalment impossible”, a Emergència. Dossier Crític, novembre 2021.

⁶⁰ “Raquel Rolnik: Cal disputar la postpandèmia”, a Emergència. Dossier Crític, novembre 2021.

⁶¹ Toni Puig, “Cultura frente a sinvergüencerías groseras”, 2015. En línia: www.tonipuig.com/as- sets/s-(38)-cultura-para-la-creatividad-frente-a-sinverguencerias.pdf. Toni Puig, gestor cultural. Va estar a l’equip que va redissenyar Barcelona transformant-la en una marca de referència mundial per la qualitat de vida a la ciutat des de la convivència i la creativitat. Ha estat professor de branding i màrqueting públic a Esade i a la Universitat Ramon Llull.

⁶² Puig, 2001.

⁶³ “Que un esdeveniment cultural és car? Més ho són 10 metres d’autopista”, Diari Ara, 06/01/2020. Jonathan Holloway va dirigir el Norfolk & Norwich Festival i des del 2015 és el responsable del Perth International Arts Festival, l’esdeveniment d’aquestes característiques més antic i amb més ressò d’Austràlia. També és assessor artístic de la Brooklyn Academy of Music de Nova York.

⁶⁴ Stephen, 2018: 103.

⁶⁵ Lopez Silvestre, 2013: 15. Federico López Silvestre (1973), historiador de l’art i assagista espanyol especialitzat en estètica i teoria de l’art, expert en estètica del paisatge en llengua.