Morir a Espadà: notes sobre l’estructura i el contingut de testaments i codicils atorgats per espadànics de la dècada dels 60 del segle XVIII

per Ismael Xiva i Molina

Autor del blog Camins en la Natura
Twitter: @ismaxiva i @caminsnatura

ESPADÀNIQUES vol agrair de nou a l'autor la cessió d'este magnífic estudi original, fruit de moltes hores de treball d'arxiu, de transcripció i d'investigació.

1. INTRODUCCIÓ

Si una cosa té l’espècie humana que iguala a tots els seus membres, aquesta és la mort. Des que naixen —llavors encara sense saber-ho—, totes les persones estan predestinades a faltar. Mentre creixen, a mesura que presencien el traspàs dels iaios, dels pares, dels amics, etc., comprenen que els dies de la seua vida finiran tard o d’hora.

Sent-ne conscients per a bé o per a mal d’aquest fet, és molt comú, arreu del món i en tot temps, que vulguen ordenar el destí del seu cos i dels seus béns per a quan jo no hi siguen en aquest món, a fi de deixar una petjada duradora en la terra, més enllà del límit de la vida biològica del seu cos físic. Açò, que ja ho succeïa en l’Antiguitat grecoromana i, evidentment, continua fent-ho en el nostre temps, s’articula per mitjà dels testaments.

 

Cementeri de Suera. Fotografia: Ismael Xiva i Molina

Aquest document és el que, negre sobre blanc, arreplega les últimes voluntats dels éssers humans que volen evitar que la seua siga una successió ab intestato. Abans, però, també es podia fer a través dels codicils, o siga, de clàusules addicionals complementàries, modificatives o revocatòries en relació a un testament prèviament atorgat. De fet, a Catalunya i a les Illes Balears, la pràctica codiciliària continua vigent, però no és admesa per la resta de legislacions civils de l’Estat espanyol.

Amb tot, per a vestir solemnement aquest manera de fer ancestral i justificar-la, les persones han inventat tota classe de pretextos que avalen la necessitat de disposar d’allò que posseeixen en la vida terrenal abans que aquesta se’ls acabe. Així, com assenyalen les primeres línies del testament de Joan Alamany, notari de València, atorgat al Cap i Casal el 6 de març de l’any 1555: «com la creatura humana no haia cosa mes certa que la mort corporal ni mes incerta que la hora de aquella y de tota persona savia se pertanya pensar en les coses sdevenidores y de sos bens dispondre e ordenar perque quant sia davant lo conspecte divinal puixa donar bon compte y raho dels bens que en aquest mon li ha acomanats, en e per amor de aço Yo Joan Alamany notari habitador de la present ciutat de Valencia (...) de nou faç en poder meu com a notari publich de la present ciutat de Valencia lo present e darrer testament ultima e darrera voluntat mia en e per la forma seguent»(1).

Aquest és un exemple d’entre d’altres molts. D’aquesta manera, l’encapçalament del testament de Jaume Gil, llaurador de Vila-real, l’atorgament del qual es feu el 23 de maig de 1621 a la notaria del vila-realenc Vicent Granell, enraona que «com la creatura humana en carn possada la mort corporal escusar no puga lo adveniment de la qual es insert y se esguarde a tota persona sabia dispondre y ordenar de sos bens»(2).

També Jaume Matamoros i Josepa Castelló, un matrimoni de la vila d’Onda, feu testament en presència del notari Francisco Navarro el 5 d’abril de 1739 i, una de les primeres coses que consignaren, fou la fórmula típica: «estando buenos y sanos y en nuestro sano juicio memoria y entendimiento natural y en tal manera que podemos disponer de nuestros bienes creiendo como firmemente creemos en el Misterio de la Santissima Trinidad, Padre he Hijo y Spiritu Sancto y en todo lo demas que tiene cree y confiesa la Sª. Madre Yglesia Romana en cuia fe hemos vevido y esperamos vivir y morir temiendonos de la muerte que es natural y diceando salvar nuestras Almas otorgamos nuestro testamento en la forma siguiente»(3).

En fi, aquests casos —tres entre els milers i milers que es poden trobar en els arxius del nostre país—, denoten la consciència humana de la proximitat de la mort, que segur que arriba, però que mai se sap quan ho farà, i el desig de voler-ho deixar tot endreçat a la Terra per a partir en pau cap al Cel, o —en termes més contemporanis—, a fi d’evitar els conflictes familiars que solen desfermar-se quan els termes de la successió no han quedat prou clars entre la descendència del seu causant.

Fa segles que els testaments són una institució més dintre del dret civil. Aquest reserva a unes persones especialment habilitades per a fer-ho —els notaris—, la potestat de donar fe pública de l’atorgament d’un testament o d’un codicil.

Amb tot, és cert que el Codi Civil vigent permet dur a terme un testament sense la presència d’un notari, però només en casos excepcionals i taxats legalment. Per açò, el més habitual és manifestar l’última voluntat davant d’un fedatari públic. I, entre nosaltres, aquesta ha estat la norma general des del moment fundacional del Regne de València.

Però, la revolució jurídica que va experimentar el nostre país després del Decret de Nova Planta, que suprimí tot l’ordenament jurídic foral, públic i privat, no va posar les coses fàcils a molts valencians que, pels volts de 1707, volien deixar constància de la seua darrera voluntat i evitar que els seus hereus acabaren immersos en un plet fruit d’una successió intestada.

Com és sabut, l’estiu d’aquell mateix 1707 —poc més d’un mes després de la derogació del dret valencià per manament del rei Felip l’Animós, el primer dels Borbons peninsulars—, concretament el 12 d’agost, es feu pregó públic a la ciutat de València, en virtut del qual foren suspesos del seu ofici 135 dels 196 notaris que tenia el Cap i Casal. Els que quedaren, els que foren rehabilitats en el càrrec més tard com a «escrivanos» (sic) i els que van ser designats per primera vegada en el lloc a partir de llavors començaren a rebre escriptures «segons lleys de Castella y en paper sellat»(4).

La suspensió tardà algunes setmanes en arribar, però finalment ho feu, a molts racons del País Valencià. A les Useres, per exemple, no va aplicar-se fins al 26 d’agost, moment en què Pere Albiol—notari userà que després de l’entrada de les tropes filipistes a València va traslladar-se al seu poble natal—, escrigué que «se dio fin à este Prothocolo por la introduccion de la ley de Castilla y suspencion general de los escrivanos hasta obtener la aprobacion de su Mag^d»(5). Simptomàticament, aquest Pere Albiol, tan bon punt com fou rehabilitat en el seu ofici, va rebre en 4 mesos —entre el 20 de juliol i el 22 de novembre de 1709—, 7 escriptures de testament a les Useres, abans de tornar a establir-se a València (6).

Aquesta situació acabada de descriure no va haver de ser massa distinta a la que degué donar-se a la Serra d’Espadà i als llocs de la seua contornada. De la mateixa manera que al Cap i Casal, els notaris espadànics es van veure obligats a sotmetre’s a la llei castellana i, a poc a poc, degueren reincorporar-se al seu ofici. D’aquesta manera, el 13 d’agost de 1709 fou rehabilitat en el càrrec el ja ancià Pau de Tuesta, notari d’Onda, que «hizo el Juram^to acostumbrado de usar bien y fielm^te el off de ss^no del Reyno en la conformidad que le usava antes de ello»(7). També per aquells dies van haver de tornar a treballar els onders Miquel Aguilella i Pasqual [en actiu, almenys, des de 1694(8)] i Joan Batiste Palacios [en l’ofici, com a mínim, des de 1700(9)]. Paral·lelament, el notari almassorí Tomàs Martinavarro —que continuà exercint com a escribano ja des de 1707—, estigué els dies 17 i 18 d’octubre d’eixe 1709 a Artana i autoritzà el testament de Mateua Salvador, viuda de Pere Pla(10).

 

Vista de Tales, Artesa i Onda. Fotografia: Ismael Xiva

Més tard, el 17 de novembre de 1713, Maties Mesquita «certificado plenamente de la edad, practica y pericia para el exercicio de Es^no. publico» va acceptar, prometre i jurar el càrrec d’ «escrivano y Notario publico de dichas Villas de Fanzara, Eslida y su Sierra, y las Sueras, y todos sus terminos»(11). El fet és que un Maties Mesquita ja apareix documentat com a notari de Fanzara en 1701, per haver sigut el rebedor del testament de Jaume Peiró(12). Segurament, era la mateixa persona. En qualsevol cas, faltà entre 1724(13) i 1730(14).

Després d’ell, en 1739—any en què el notari d’Eslida era Josep Martínez—, posseïa l’ofici de l’ «escrivania de juzgados de esta villa de Fanzara», Pasqual Colomer(15), que en 1765 la tenia llogada del seu titular, Vicent Furió, el qual residia a Eslida i no podia atendre adequadament els fanzarins «a causa de la distancia de cinco leguas que hay desde esta villa a la de Eslida»(16). D’altra banda, a Ribesalbes, pot ser que no hi residira cap notari de manera permanent pels volts de de l’any 1730, ja que, mentre estigué establert a la vila d’Onda [de 1728 a 1740], Joan Batiste Seguí va sovintejar la capital de la baronia homònima per a donar fe pública dels actes jurídics fets pel seu veïnat(17).

 

Vista de Fanzara des del camí de la Lleuxa. Fotografia: Ismael Xiva

Aquesta panoràmica —notablement incompleta i amb moltes llacunes—, sobre els notaris que trepitjaren els llocs i viles de la Serra d’Espadà en les dècades següents a la Guerra de Successió per a autoritzar l’atorgament de compravendes, testaments, lloguers, etc., ens duu fins a les acaballes de l’any 1766, moment en què Felip Melià i Traver fou designat notari d’Eslida, Aín, l’Alcúdia i Veo. A través d’algunes de les escriptures en què intervingué, aquest article va a procedir a l’estudi de l’estructura i el contingut de diversos testaments i codicils atorgats a les acaballes de la dècada dels 60 del segle XVIII per espadànics, tant del vessant valencianoparlant com del castellanoparlant d’aquesta contrada del País Valencià.

 

2. NOTES BIOGRÀFIQUES DE FELIP MELIÀ I TRAVER

Felip Melià i Traver nasqué a la Vall d’Uixó, sent fill de Felip Melià i de Maria Traver. Va casar-se el 15 de desembre de l’any 1745 a l’església de sant Esteve de València amb Cassiana Cuots i Miralles, filla de Diego Cuots i de Josepa Miralles, originària de Pego(18).

Més tard, enviudà i es tornà a casar en segones núpcies amb Joana Batista Gómez, filla de Joan Gómez de López, mestre de cirurgià del Cap i Casal(19), i germana de Joan Antoni Gómez, oficial de cirurgià i també veí de la capital(20). D’altra banda, Joana Batista era neboda de mossèn Joan Muedra, que havia ocupat el càrrec de síndic i procurador del capítol metropolità de València(21).

L’Arxiu Històric Provincial de Castelló conserva la pràctica totalitat de la producció notarial de Melià i Traver. El primer protocol, de 1755(22), és fet a la Vall d’Uixó. En els anys següents, aquest notari treballà puntualment a Castelló de la Plana. Després, en 1761, s’establí a Borriol(23).

El 15 de novembre de 1766, des de Madrid, Luis Antonio Fernández de Córdoba y Spínola, duc de Medinaceli —com a senyor de la Serra d’Eslida—, li atorgà l’ofici d’escrivà dels jutjats de la vila i baronia d’Eslida, amb els llocs d’Aín, l’Alcúdia i Veo(24). Melià i Traver rebé i acceptà el nomenament a la Vall d’Uixó l’11 de desembre. Del seu poble natal, passà a Eslida i donà fe de la seua primera escriptura a Veo el 16 de desembre(25).

Però, aquest notari va passar escassament dos anys a la Serra d’Eslida, temps durant el qual visità puntualment Borriol. Va tornar-hi a la vila des d’on havia arribat a les acaballes de 1768(26). Més tard, en juny de 1770, es va traslladar a Castelló de la Plana(27). Ací sembla que passar la resta de la seua vida professional. Va morir cap a l’any 1797, data de l’últim protocol que conserva l’AHPC(28).

Signatura del notari de Felip Melià i Traver a l’acabar el protocol 

que conté les escriptures que autoritzà entre els anys 1761 i 1765. 

Font: Arxiu Històric Provincial de Castelló

3. ESTUDI DELS TESTAMENTS I CODICILS

Tal com s’ha avançat, el moll de l’os d’aquest estudi és l’anàlisi de l’estructura i del contingut de diversos testaments i codicils que atorgaren persones aveïnades en la Serra d’Espadà en presència del notari Felip Melià i Traver entre els anys 1766 i 1768.

En aquest sentit, val a dir que els testaments i els codicils atorgats en un determinat lloc acostumaven a incloure deixes similars adreçades al clergat local, a convents pròxims, a determinades obres de caritat, etc., en funció de les possibilitats econòmiques dels testadors.

En particular, els testaments i codicils triats per a dur a terme la investigació són el codicil de Vicenta Saura, veïna de Veo, del 16 de desembre de 1766(29), el testament de Cecília Falcó, veïna de Xóvar, del 19 de gener de 1768(30), el codicil de Francesc Mondragón i de Maria Blasco, matrimoni d’Aín, del 17 de febrer de 1768(31), el testament de Josep Sorribes i de Maria Bàguena, matrimoni de l’Alcúdia, del 9 d’agost de 1768(32), i el testament de Joan Hernández el major, també veí de l’Alcúdia, de la mateixa data que l’anterior(33).

 

           3.1. Codicil de Vicenta Saura, veïna de Veo (16/12/1766)

         [f. 60r] En el Lugar de Veo, â los dies, y seis dias del més de desciembre, y año de mil settecientos sessenta, y seis, Vicenta Saura, Viuda, por muerte de Juan Matheu, vezina de dicho Lugar, a quien yó el infraescrito escrivano Doy fé, que conosco, Dixo: Que tenia ottorgado su testamento, y escritura de ultima voluntad, yá algun tiempo haze, el que authorizo el escrivano Joseph Sanzano, vezino de la Villa de Onda, bajo de cierto calendario, en cuyo testamento dexó el quinto de todos sus bienes, los que quedasen despues de los dias de la ottorgante y de su herencia, á Domingo Matheu Labrador, su hijo, vezino del propio Lugar, y áora es su voluntad por los respetos ási bien vistos, que dexando la citada escritura en su fuerza y vigor, y permitiendolo la Ley, declara, y es su voluntad, que de todos los bienes, que recaerán en dicha su herencia, haya de percibir, y perciba el propio Domingo Matheu su hijo el tercio, con la bendicion de Dios, y suya, y con la clausula de exceptis clericis etc. si necesario fuese; todo lo qual quiere, y es su voluntad se guarde; cumpla, y execute por via de Codicilo, o como más y mejor, huviese lugar en [f. 60v] drecho; y no lo firmo dicha ottorgante, porque dixo: no saber escrivir, y a sus ruegos lo firmó uno de los testigos, que para éllo lo fueron llamados, y rogados Juan Andreu Maestro de Cirujano, Baltazar Ballester y Antonio Branchadell Labradores, de dicho Lugar vezinos y moradores. =

 

Juan Andreu Cirujano

Ante mi

Phelipe Miliâ y Travér

 

Vista de Veo des del camí d’Aín. Fotografia: Ismael Xiva

 

Els codicils, com s’ha indicat en les primeres línies d’aquest estudi, eren documents que complementaven, matisaven o esmenaven un testament ja atorgat, cosa per la qual la seua extensió era relativament curta o, almenys, no tan extensa com la de les escriptures testamentàries. De testaments, només podia haver-ne un, però de codicils se’n podien fer tants com es volguera. Molts començaven de la mateixa manera que l’atorgat en setembre de 1466 per Isabel de Borja, mare de Roderic de Borja, futur papa Alexandre VI: «com sia licit e permes a cascuna persona ans e apres de fer testament o codicils fer e ordenar codicils Nos dona Ysabel de Borga muller del magnifich Joffre de Borga cavaller habitador de Valencia recordant nos haver fet nostre darrer testament clos e sagellat a XXIIII de febrer proppassat...»(34).

Aquesta justificació, típica de l’època foral, ja no apareix en el codicil de la veolina Vicenta Saura reproduït més amunt. El document comença directament assenyalant el lloc, el dia, el mes i l’any en què és atorgat, així com identificant a la persona que el promou. En aquest cas, en ser una dona, s’assenyala el seu estat civil, especificant que és viuda per la mort del seu marit, Joan Mateu. Seguidament, passa a identificar-se el testament concret que l’atorgant vol modificar en un punt en particular, fent palès que la seua voluntat no és altra que la d’esmenar el mencionat testament, però «dexando la citada escritura en su fuerza y vigor».

Així, Vicenta Saura feu constar que, «bajo de cierto calendario», va fer testament en presència del notari onder Josep Sansano i que, llavors, va deixar la cinquena part dels seus béns al seu fill Domingo. Però, passat el temps, «áora es su voluntad por los respetos ási bien vistos» que Domingo es quede amb el terç de l’herència. Conseqüentment, aquest fill seu continuava sent hereu, tot i que veia incrementada la part que heretaria. Tal com adverteix un manual de notaria d’aquella època, el que no haguera pogut fer Vicenta és desheretar a Domingo per aquesta via ni designar un hereu nou que no estiguera esmentat en el testament esmenat: «no puede el testador nombrar directamente heredero en el codicilo; bien que si le instituye, se estimará por testamento, aunque le llame codicilo [...] Asimismo no puede quitar la herencia en el codicilo al que instituyó en el testamento, ni imponer condicion al que fue instituido sin ella»(35).

A continuació, l’atorgant demanà que allò ordenat en el codicil fóra fet després de la seua mort «con la bendicion de Dios, y suya» i ficà com a excepció la clàusula exceptis clericis. Aquesta previsió pertanyia a l’ordenament foral valencià i fou reintroduïda pel rei Felip l’Animós en 1739 arran d’un examen que encarregà per a esbrinar «el estado en que se hallavan en esse Reyno [de València] los derechos de Amortizacion que me pertenecen, examinando la forma en que en èl han passado à Eclesiasticos, Seculares, y Regulares los bienes raìzes que posseen sin licencia mia»(36) (37).

Finalment, Vicenta Saura manifestà que no sabia escriure, per la qual cosa no podia signar el codicil, i demanà que ho fera per ella un dels testimonis. En aquest cas, qui ho feu fou Joan Andreu, mestre de cirurgià —del mateix ofici que la família política de Melià i Traver—, i veí de Veo. Per últim, el notari estampà la forma típica del dret castellà «ante mi» i escrigué el seu nom, cognoms i rúbrica.

 

Signatura de Joan Andreu, mestre de cirurgià, veí de Veo.

Font: Arxiu Històric Provincial de Castelló

 

            3.2. Testament de Cecília Falcó, veïna de Xóvar (19/01/1768)

            [f. 10v] En el Nombre de Dios nuestro Señor, y de la Virgen Santissima su Madre, y Señora nuestra, concebida sin mancha, ni sombra de la culpa original, desde el primer instante de su ser purissimo, y natural. Amen. --------------------------------------------------------------------------------------

            [f. 11r] Sepase por esta publica escritura de testamento y ultima voluntad, como yo, Cesilia Falcó, viuda por muerte de Roque Bertran, vezina del Lugar de Chova, y de presente hallada en esta Villa de Eslida, hallandome como me hallo de adelantada hedad, con algunos accidentes corporales; empero en mi libre juhicio, memoria, conocimiento y entendimiento natural, y creyendo, como firmemente creo el misterio de la Santissima Trinidad, Padre, Hijo, y Espiritu Santo, tres personas distinctas, y un Solo Dios verdadero, y en todo lo demás, que tiene, creé y confieza nuestra Santa Madre la Yglesia Catholica Romana, en cuya fe, é vivido, y protesto vivir y morir, temiendome de la muerte; que lo es natura, y deceando salvar mi Alma, ottorgo mi testamento en la forma siguiente. ------------------------------------------------------------------------------------------------------------

            Primeram^te. : Mando, y encomiendo mi Alma á Dios nuestro Señor, que la crió, é redimió, con el inestimable precio de su Sangre, y suplico á su Magestad la lleve consigo á su Gloria para donde fué criada, y el cuerpo mando á la tierra, de que fué formado. --------------------------------------

            Ittem : Mando, y es mi voluntad, que quando la voluntad de Dios nuestro Señor fuere servida de llevarme de esta presente vida, á la otra, será enterrado mi cuerpo en el vazo, y carnero de la Parroquial Yglesia del antedicho Lugar de Chova, en la forma ordinaria, y costumbre de este propio Lugar, asistentes el cura y vicario de la propia Yglesia, Missas de cuerpo presente ofrendadas y todo segun costumbre.

            Ittem : Declaro, y es mi voluntad el dexarme por bien de mi Alma, y demás fieles difuntos, la quantia de quinze libras, de moneda corriente, de este presente Reyno de Valencia, de cuya quantia se pagará todo mi funeral, y quanto irá por mi dispuesto en esta presente escritura, por mi Albacea, el que más abajo nombraré, quien lo executará luego, y sin dilación alguna. ------------------

            Ittem : Declaro, y es mi voluntad, el dexarme por una ves, un trentenario de Missas resadas, al convento y religiosos de Capuchinos, [f. 11v] sito dicho Convento fuera, y cerca los muros de la Ciudad de Segorbe, dando de cada una Missa la limosna de tres sueldos, de la ante dicha moneda, y de lo que sobrare se celebrarán por los antedichos cura y vicario Missas rezadas; pagando de cada una la propia limosna. ---------------------------------------------------------------------------------------------

            Ittem : Declaro, que aviendo sido interrogada, por el presente escrivano, si legava alguna cosa a las Benditas Almas del Purgatorio, á la fabrica, á la Casa, y pobres de Nuestra Señora de la Micericordia, á la Casa, y Niños del Señor San Vicente Ferrer, ambas Casas de Redempsion de los pobres cautivos christianos, al Santo Hospital General de la antedicha Ciudad, con otras muchas, que me insinuó; y di respuesta, que no legava cosa alguna, por hallarme corta de haveres. ------------

            Ittem : Declaro, y es mi voluntad, se paguen todas mis deudas, aquellas que legitimamente constare yó sea deudora, por escrito, escritura, testimonios, ó dichos de personas dignas de entera fé, y credito, encargando siempre el fuero demás segura conciencia. --------------------------------------

            Ittem : Nombro por mi Albacea testamentario, á Joseph Bertran mi Hijo Labrador, y vecino del antedicho Lugar de Chova, á quien le doy el poder cumplido, qual de drecho se requiere, para que de lo más bien parado de todos mis bienes, tome y aprenda; quanto se necesitare para pagar mi funeral, y bien de mi Alma, cuyos bienes seran vendidos en publicas, ó privadas Almonedas, ottorgando para ello las escrituras, que se ófrecieren con las clausulas de estilo, y naturaleza, obligando en todo los bienes que restaren en mi herencia, y sin contradicsion alguna. ------------------

            Ittem : Declaro en exoneración de mi conciensia, que de dicho Matrimonio contrage, con el yá difunto mi Marido, que fué Roque Bertran, me quedan en hijos legitimos y naturales, á Joseph, y Joachim Bertran, yá casados, á los quales instituyo por mis legitimos, y universales herederos, en esta forma: que el dicho Joseph haviá para si, la heredad llamada de la Torreta, con el cargo, y obligacion de aver de pagar el bien de Alma, que tengo prereferido, sita dicha heredad en el termino del anteexpresado Lugar de Chova; asimismo le dexo al propio Joseph el Algarroveral, que lo está sito en el termino de [f. 12r] Alfondeguilla, el quarto de la casa en donde duermo, con los altos y bajos del propio quatro; y al antedicho Joachim lo restante de dicha Casa; con tal, de que Joachim estará tenido a darle seis libras, de moneda corriente por via de legado, y con alguna espera, á mi hijastro Clemente Bertran, vezino del antedicho Lugar de Alfondeguilla; que asimismo la cama en que duermo, y por via de legado lo será para mi nieta Maria Bertran, hija de Joseph despues de los dias naturales de mi vida, y si en dicho reparto el mensionado Joseph Bertran excediere en mayoria de valor, le sirvo por via de mejora, y es quanto á los restantes bienes drechos, y acsiones; que tuviere y por el tiempo pertenecerme podrán, instituyo, y nombro por mis legitimos y naturales herederos, y aun universales, á los contenidos mis hijos Joseph y Joachim Bertran, mis hijos, quienes se la partirán por partes iguales, y asi lo heredarán con la bendicion de Dios, y mia, y con la clausula de exceptis clericis locis sanctis militibus, et personis religiosis, et altris qui de foro Valentiae non existunt, nici dicti clerici iuxta seriem et tenorem fori novi super hoc editi bona ipsa ad vitam suam adquinerent, vel haberent; y bajo la pena de comiso, segun el tenor de los antiguos fueros; y real orden de su Magestad, Dios le guarde; de nueve de julio mil setecientos treinta y nueve años; Y las colmenas; que huviere en mi herencia, serán para Joseph. Y revoco, y anulo otos quales quiera testamentos, y codicilos, que antes de este huviere hecho por escrito, de palabra, ó en otra forma para que no valgan, ni hagan fé, salvo este que aora ottorgo, que quiero que valga por mi testamento, y ultima voluntad, por la via, y forma que mejor y mas haya lugar en drecho. En cuyo testimonio lo ottorgo en la Villa de Eslida á los dies y nueve dias del mes de enero, y año de mil settecientos sessenta, y ocho; y no lo firmó la ottorgante (á quien yó el infraescrito escrivano, Doy fé, que conosco) porque dixo no saber, y por èlla, y de sus ruegos lo firmó uno de los testigos, que lo fueron: Vicente Macip Labrador; Pasqual Sierra Sastre, y Blaz Gonzales Alguacil, de dicha Villa de Eslida vezinos, y moradores = enmendado = Cuya = Valga.

Blas Gonsales.

Ante mi

Phelipe Miliâ y Travér

 

Vista de Xóvar des del camí d’Eslida, per on degué passar Cecília Falcó. Fotografia: Ismael Xiva

En contraposició a la relativa brevetat del codicil de la veolina Vicenta Saura, l’escriptura testamentària de Cecília Falcó, veïna de Xóvar, és notablement més extensa. Açò, com es desprèn de la lectura del document, es deu al fet que, en els testaments de l’època, s’acostumava a fer una confessió de fe abans d’encomanar l’ànima a Déu i de disposar com havia de fer-se el funeral i les misses en sufragi de l’ànima del testador una volta traspassara a la vida eterna. Lligats els negocis amb el Cel, l’atorgant passava a fermar els que tenia en aquest món, reconeixent i fent saldar els seus deutes, instituint els marmessors, designant els hereus, repartint els seus béns, etc.

En el cas de la xovera Cecília Falcó, l’atorgament del testament és justificat pel fet que ha arribat a una «adelantada hedad» i que ha patit «algunos accidentes corporales». Aquests, tanmateix, no li impediren traslladar-se de Xóvar a Eslida per a fer les seues últimes voluntats, ni tampoc li afectaren el seny, ja que afirmà mantindre encara «libre juhicio, memoria, conocimiento y entendimiento natural». Açò era important, perquè, com és i era de sentit comú ja llavors, «se halla privado de testar el loco»(38).

Dit açò, ocupant-se primerament dels afers celestials, Cecília Falcó ficà en mans de Déu la seua ànima i li demanà que se l’enduguera al Cel, així com que el seu cos fóra colgat en la terra «de que fué formado». En particular, volgué que el seu enterrament es fera «en la forma ordinaria, y costumbre» de Xóvar, assistint-hi el rector i el vicari, dient les misses acostumades i col·locant les seues despulles al vas i carner de l’església xovera.

A tal fi, deixà 15 lliures de moneda valenciana. Aquesta quantitat també havia d’arribar per a sufragar un trentenari de misses a celebrar en el convent de caputxins de Sogorb, així com tants oficis com pogueren ser dits amb els diners que restaren en acabar de pagar-ho tot. Al fil d’açò, ací es fa palesa una diferència rellevant respecte dels testaments que s’examinen més endavant. Donat que Xóvar pertanyia a la diòcesi de Sogorb, la testadora volgué que les seues misses de sant Amador —que és la denominació que, almenys des del segle XV, rebia cadascuna de les trenta eucaristies que es feien per l’ànima d’un difunt si així ho deixava instituït al testament—, tingueren lloc en un convent sogorbí, en aquest cas el dels caputxins.

Seguidament, Melià i Traver demanà a Cecília Falcó si volia fer alguna deixa a favor de les ànimes del purgatori, de la Casa de Misericòrdia de València, de l’Hospital General del Cap i Casal o d’altres institucions religioses i de caritat. La resposta fou negativa per «hallarme corta de haveres». A diferència d’aquesta testadriu, altres dones amb una posició econòmica segurament molt més folgada sí que pogueren i volgueren fer deixes en els seus testaments en benefici de les esmentades institucions.

Per exemple, és el cas de Francesca Gamir, esposa de Francesc Soler de Marrades, cavaller de l’orde d’Alcàntara i senyor de Sellent. El 29 de març de 1607 manifestà davant del notari Maties Chorruta —que 5 anys després donà fe de la carta de repoblament de Fanzara, la Lleuxa i l’Alcúdia de Fanzara posterior a l’expulsió dels moriscos(39)—, que «done y llegue al clavari de la casa e collegi dels chiquets perduts del pare nostre S^t. Vicent Ferrer de la dita e present ciutat deu lliures per caritat e subventio de aquelles»(40).

Tancat aquest capítol del testament, Cecília Falcó, com era de costum, demanà que foren saldats tots els deutes que tinguera al faltar, tant si constaven per escrit com si només eren de paraula o de declaracions fetes per «personas dignas de entera fé, y credito». La persona que havia de fer dur a la pràctica el pagament dels deutes, del funeral i de les misses per l’ànima de l’atorgant, i de la resta de previsions testamentàries era el marmessor o testamentari, o, segons la denominació que li dóna el dret castellà, l’albacea o testamentario. Així, la seua funció era, sobretot, la de vetllar per l’administració i la bona execució de la successió del causant que el trià.

Per açò, els marmessors acostumaven a realitzar un inventari dels béns inclosos en l’herència en què intervenien, abans d’entrar a desenvolupar les funcions que els eren pròpies. Aquests inventaris, per raons òbvies, no formaven part del testament, sinó que es duien a terme una vegada havia traspassat ja el testador. En aquest context, usaven per a introduir-los fórmules com la següent, treta de l’inventari de béns de l’herència de Jaume Joan Vaciero, fet en 1596 per son pare, el notari Jaume Martí Vaciero, el qual, tres anys abans, havia donat fe de la presa de possesió d’Artesa i de Tales pels comissaris reials Joan Pacheco i Joan de Quintanilla en nom del rei Felip el Prudent com a administrador perpetu de l’orde de Montesa(41): «com per evitar tota macula e dol e tolrre tota suspisio de frau los marmessors tudors e curadors y aquells que porten, eo, tenen administrasio de bens de algun diffunt de aquells dits bens e drets per llur descarrech e per donar bon compte e raho de la administrasio de aquells sien tenguts y obligats y deguen fer inventaris per ço que per discurs de temps los dits bens nos puixen perdre en manera alguna y de aquells mills se puixa haver y demanar raho»(42).

A partir d’aquest inventari, la porció dels béns hereditaris de la que calia desfer-se per a pagar el funeral del testador i les deixes per ell manades es venia al millor postor en encants o almonedes —almonedas en el dret castellà—, és a dir, en una subhasta. Però, en aquell temps, igual que hui dia, no tothom podia ser testamentari, i ho tenien prohibit «el loco, el mudo y sordo enteramente por naturaleza, ó por accidente, el ciego tambien enteramente, el alevoso, herege y traydor declarados, el siervo, el judío, el infiel, el Religioso profeso sin licencia expresa de su Prelado, ni los de San Francisco, aunque la tengan [...] Tampoco puede serlo la muger segun una ley del Fuero Real, porque el albaceazgo es oficio de varones; mas por costumbre inconcusa y generalmente observada se le permite que lo sea»(43).

D’aquesta manera, Cecília Falcó instituí com a marmessor del testament al seu fill, segurament primogènit, Josep Bertran, aveïnat també a Xóvar i que era llaurador. A ell, va encarregar-li promoure els encants per a vendre els millors béns de la successió a fi de pagar el funeral i les pregàries per la seua ànima.

A partir d’aquest punt, la testadora atorgà la clàusula d’institució dels seus hereus, que ho foren els únics dos fills supervivents que tenia del matrimoni amb el ja difunt Roc Bertran: Josep i Joaquim. Tot seguit, passà a adjudicar-li a Josep dues heretats. La primera d’elles és localitzable encara hui dia, ja que l’anomena com de la Torreta. Aquest és un topònim ben vigent en el nostre temps que dóna nom a una talaia isolada situada a prop del camí de Xóvar a Assuévar i del camí d’Assuévar a Eslida, a uns deu minuts a peu del nucli urbà de Xóvar. L’altra només assenyalà que quedava dins del terme d’Alfondeguilla, sense donar més informació per a trobar-la. Josep també es quedà amb tots els ruscos d’abelles de Cecília Falcó i amb la cambra dormitori de sa casa, mentre que Joaquim rebé la resta de l’habitatge.

 

La Torreta, al terme de Xóvar. Fotografia: Ismael Xiva

 

D’altra banda, la testadriu lliurà a la seua néta Maria Bertran, filla de Josep, el llit on dormia, i també demanà que se li entregaren com a llegat sis lliures a Climent Bertran, veí d’Alfondeguilla i fillastre seu. Açò denota que Cecília Falcó no fou la primera esposa de Roc Bertran, sinó que el seu marit ja havia estat casat anteriorment amb una altra dona que degué faltar de jove.

Per a tancar el testament, de nou és inserida la clàusula exceptis clericis. Seguidament, s’identifica el lloc, dia, mes i any de l’atorgament, s’especifica que Cecília és analfabeta, s’esmenten els testimonis —que ho foren Vicent Macip, Pasqual Sierra i Blai González, tots d’Eslida—, i es clou amb la signatura d’un d’ells i la rúbrica del notari Felip Melià i Traver.

 

            3.3. Codicil de Francesc Mondragón i de Maria Blasco, matrimoni d’Aín (17/02/1768)

            [f. 17r] En el Lugar de Ain, á los dies y siete dias del més de febrero y año de mil settecientos sesenta, y ocho; comparecieron ante mi ell escrivano y testigos infraescritos, Francisco Mondragon Labrador, y Maria Blasco Consortes, vezinos del propio Lugar (á quienes Dóy fé que conosco) y Dixeron : Que tienen ottorgado su testamento, ante el escrivano Antonio Montecinos, vezino de la Villa de Artana; bajo de cierto calendario, de pocos dias á, esta parte; y que en dicho testamento tenian que quitar, y añadir para descargo de sus respective conciensias; y poniendolo en efecto; por via de Codicilo, ó como más huviere lugar en drecho, ordenan, y mandan lo siguiente. --

            Primo : Que en dicho testamento dexavan, àmbos Consortes, por via de mejora el tercio de sus respective bienes, despues de sus dias naturales á su hijo Antonio Mondragon Molinero, aóra vezino de la Villa de Artana; y que el quinto de ambas herencias de los proprios otorgantes pagado el bien de Alma, lo que restare, de Marido á Muger usufructuariamente, y despues de los dias del ultimo ottorgante, pasare tambien por via de mejora al propio Antonio, hijo de los mismos ottorgantes, y lo que restare partes iguales entre el propio Antonio Mondragon, Josepha y Antonia Mondragon, ambos respective ya casados; Aora revocan dichas clausulas, y ordenan, y mandan en descargo de sus conciensias, que el quinto de los bienes que recaerán en las herencias de los respective ottorgantes, mutua y reciprocamente; se lo dexan, á todas pasadas, con el dever de aver de pagar el bien de Alma; esto es: el quinto de los bienes del dicho Mondragon otorgante, á favor de su Muger Maria Blasco, y esta en igual al propio su [f. 17v] Marido Francisco Mondragon; y todo lo que restare en las respective herencias de ambos ottorgantes se lo partirán por partes iguales, entre los mensionados Antonio, Josepha, y Antonia Mondragon legitimos, y naturales hijos de los propios ottorgantes, con tal de que la casa en que habitamos, y por via de mejora quedará toda por entero para el propio Antonio Mondragon, bien entendido, que este no pueda entrar a poseher dicha casa, ni menos que ninguno de dichos herederos puedan tocar, ni heredar cosa alguna de las servidumbres que en dicha casa se hallaren hasta que muera, y falte el ultimo de los óttorgantes; y con dichas condiciones, y no sin ellas lo hayan y hereden, con la bendicion de Dios, y de los ottorgantes, sin contradicsion alguna: exceptis clericis locis sanctis militibus, et personis religiosis, et alius qui de foro Valentiae non existunt, nici dicti clercici iuxta seriem et tenorem fori novi super hoc editi bona ipsa ad vitam suam adquinerent, vel haberent; y bajo la pena de comiso segun el tenor de los antiguos fueros; y real orden de su Magestad, que Dios guarde, de nueve de julio; y año de mil settecientos treinta y nueve; todo lo qual mandan se guarde, cumpla y execute, y en todo lo que no fuere contrario á esto, el dicho testamento, se dexa en su fuerza; y vigor: y no lo firmaron dichos otrogantes, ni ninguno de los testigos; que para éllo lo fueron llamados; y rogados Pedro Martin Labrador, y Juan Escrivá, y Pasqual Escrivá, texedores, del propio Lugar de Ain vezinos, y moradores, por que todos dixeron no saber, de que doy fé.

Ante mi

Phelipe Miliâ y Travér

 

Vista d’Aín des del castell de Benialí. Fotografia: Ismael Xiva

A diferència del codicil de Vicenta Saura anteriorment reproduït, el de Francesc Mondragón i de Maria Blasco, cònjuges d’Aín, va ser realitzat pocs dies després d’haver atorgat el testament al qual modifica. Així ho reconegueren ambdós codiciliants davant del notari Melià i Traver, en manifestar que «bajo de cierto calendario, de pocos dias á, esta parte» havien testat, justificant la decisió de canviar allò que havien disposat davant del també notari Antoni Montesinos «para descargo de sus respective conciensias».

Un document d’aquestes característiques seria impossible que hui dia tinguera validesa jurídica entre valencians. Açò és perquè, a banda de tractar-se d’un codicil, fou atorgat mancomunadament, i l’actual Codi Civil espanyol —al qual se sotmet el País Valencià per causa de la Nova Planta de Felip l’Animós—, a banda de no contemplar la possibilitat d’ordenar la successió per la via del codicil, també prohibeix que dues o més persones facen testament mancomunadament o dintre d’una mateixa escriptura, amb independència que ho facen en profit l’un de l’altre o en benefici d’un tercer. Ara bé, la institució del testament mancomunat sí que és acceptada en alguns territoris que frueixen del seu propi dret civil vigent, com l’Aragó.

A partir d’ací, el codicil comença novament fent expressió del lloc, dia, mes i any en què és atorgat, i al·ludint al testament que vol modificar. A banda, inclou en la introducció una clàusula, coneguda com a codiciliar, típica també dels testaments —de fet, apareix a la part final del de Cecília Falcó—, en què s’indica que allò manat siga vàlid «por via de Codicilo, ó como más huviere lugar en drecho» o, en el cas dels testaments, «por mi testamento, y ultima voluntad, por la via, y forma que mejor y mas haya lugar en drecho». Aquesta mateixa previsió la contempla el codicil de Vicenta Saura, però ho fa també al peu.

Seguidament, Francesc Mondragón i Maria Blasco canviaren la repartició feta al testament dels béns hereditaris entre els seus tres fills i acordaren deixar-los-hi aquests per parts iguals, millorant, però, la porció corresponent a l’únic descendent masculí, Antoni, al qual li fou adjudicada la casa familiar d’Aín. Ara bé, els progenitors li imposaren com a condició «que este no pueda entrar a poseher dicha casa, ni menos que ninguno de dichos herederos puedan tocar, ni heredar cosa alguna de las servidumbres que en dicha casa se hallaren hasta que muera, y falte el ultimo de los óttorgantes».

A continuació, el matrimoni demanà que el seu codicil fóra observat amb la «bendicion de Dios» i la seua pròpia, exceptis clericis etc. Per últim, el notari Melià i Traver expressà que tant els atorgants com tots els testimonis —que van ser-ho els aïnencs Pere Martín, Joan Escrivà i Pasqual Escrivà—, no sabien escriure, i posà la seua rúbrica.

 

            3.4. Testament de Josep Sorribes i de Maria Bàguena, matrimoni de l’Alcúdia (09/08/1768)

            [f. 50v] En el nombre de Dios y de la Virgen Santissima su Madre, y Señora nuestra, concebida sin mancha, ni sombra de la culpa original, desde el primero instante [f. 51r] de su ser purissimo, y natural. Amen. --------------------------------------------------------------------------------------

            Sepase por esta publica escritura de testamento, y ultima voluntad, como yó Joseph Sorribes Labrador, y vezino de éste presente Lugar de la Alcudia de Veo, estando bueno, áunque de adelantada hedad, y en igual Maria Bagena consortes; empero en nuestros libres juhizios, memoria, conocimiento, y entendimiento natural, creyendo, como firmemente créemos el misterio de la Santissima Trinidad, Padre, Hijo, y Espiritu Santo; tres personas distinctas, y un solo: Dios verdadero, y en todo lo demás que tiene, crée; y confiesa nuestra Santa Madre la Yglesia, Catholica, Romana, en cuya fé hemos vivido, y protestamos vivir, y morir, temiendonos de la muerte, que lo es natural, y deceando salvar nuestras Almas, ottorgamos nuestro testamento, en la forma siguiente.

            Primeram^te. Mandamos, y encomendamos nuestras Almas â, Dios nuestro Señor, que las creô, é redimiô con el inestimable precio de su Sangre; y suplicamos a su Magestad las lleve consigo á su Gloria para donde fueron criadas, y el Cuerpo mandamos á la tierra, de que fueron formados. -----------------------------------------------------------------------------------------------------------

            Ittem : Mandamos, y es nuestra voluntad, que quando la voluntad de Dios nuestro Señor, fuere servida de llevarnos de esta presente vida á la otra nuestros cuerpos cubiertos, esto es: el de mi dicho Joseph con Abito de nuestro Padre San Francisco de Santa Catalina, y el de mi dicha Maria, de Nuestra Señora del Carme, ambos Conventos extra y cerca la Villa de Onda, dando la limosna, ó legado por una ves, lo que sea de costumbre, y nuestros cuerpos con entierro ordinario del cura que lo fuere de este dicho Lugar, en el vaso de la parroquial Yglesia del propio, las tres Missas de Cuerpo presente, si fuere à tiempo y sino al otro dia siguiente, segun costumbre.

            [f. 51v] Ittem : Declaramos, y es nuestra voluntad, el dexarnos por bien de nuestras Almas, esto es: yó el dicho Joseph quarenta libras, é yô la dicha Maria sinquenta libras, ambas quantias de moneda corriente de este presente Reyno de Valencia, de cuyas quantias se pagarán todos nuestros funerales, y quanto irá por nos dispuesto en esta presente escritura, pagaran de nuestros Albaceas, los que más abajo nombraremos, desde luego; y sin dilacion alguna.

            Ittem : Declaramos, y es nuestra voluntad el dexarnos, esto es, yó el dicho Joseph por via de legado, un trentenario de Missas resadas al antedicho Convento de Santa Cathalina, ê yô la dicha Maria otro trentenario de Missas resadas al Convento, y Religiosos del ante expresado de Nuestra Señora del Carme, ambos Conventos de la Villa de Onda, y por causas tan solemnes. -----------------

            Ittem : Declaramos, y es nuestra voluntad, el que despues de nuestros dias; de cuenta de ambos otorgantes se funde en la Parroquial Yglesia de este presente Lugar de la Alcudia un Aniversario, en la forma ordinaria. ------------------------------------------------------------------------------ 

            Ittem : Declaramos, que aviendo sido interrogados, por el presente escrivano, si legavamos alguna cosa a las benditas Almas del Purgatorio, á la fabrica, á la Casa, y pobres de Nuestra Señora de la Micericordia, á la Casa, y Niños del Señor San Vicente Ferrer, ambas Casas de la Ciudad de Valencia, á la Casa Santa de Gerusalem, para la redempsion de los pobres cautivos christianos; el Santo Hospital General de la antedicha Ciudad, con otras muchas que nos insinuô, y dimos respuesta que solo legavamos por una ves tan solamente de cada uno de nos, dies reales de moneda corriente á la Casa Santa; que de ser todo así, yó el escrivano de ello Doy fê. ---------------------------

            Ittem : Declaramos, y es nuestra voluntad, que despues de nuestros dias, se paguen, aquellas que legitimamente constare ser nosotros deudores, por escrito, escritura, testimonios, o dichos de personas dignas, de entera fé, y credito, encargando siempre el fuero de más segura conciencia. -----

            [f. 52r] Ittem : Declaramos, y es nuestra voluntad, que pagado todo lo de por nós dispuesto en esta escritura, lo que sobraré será celebrado en Missas resadas de á quatro sueldos cada una en Altares previlegiados, y este cargo será de cuenta de nuestros Albaceas, los que desde áora, para quando venga el caso eligimos, y nombramos al cura que lo fuere de la Parroquial Yglesia de este presente Lugar, y â Thomas Gil, nuestro yerno Labrador, y vezino de este propio Lugar, á los quales, y acada uno damos el poder, qual el de drecho se requiere, para que de lo más bien parado de nuestros bienes, yá en publica, ó privada almoneda se vendan los que bastaren, y de ello, se paguen, nuestros funerales, y bienes de Alma; ottorgando para èllas las escrituras que se ofreciren, con las clausulas necesarias, obligando el resto de los bienes que quedaren de nuestras respective herencias, y sin contradicsion alguna. --------------------------------------------------------------------------

            Ittem : Declaramos en descargo de nuestras conciencias, que de nuestro legitimo, y carnal matrimonio, tenemos en hijos naturales á Joseph, Thereza, Rosalia y Paula Sorribes, todos respective casados en el dia. -------------------------------------------------------------------------------------

            Ittem : Declaramos en descargo de nuestras conciencias que más de veinte años, de que estamos deviendo de propia fiada; á Pedro el Botiguero, de nacion Frances, ocho libras, de moneda corriente, empero Pedro áora difunto vivia en la Villa de Villarreal, y estaran tenidos nuestros herederos á pagar dicha deuda siempre que se pida por persona legitima, ò causa haviente del dicho Pedro. ----------------------------------------------------------------------------------------------------------------

            Ittem : Declaramos, que por quanto estamos respondiendo unos Aniversarios á la Parroquial Yglesia de este presente Lugar, es nuestra voluntad, que despues de nuestros dias los pague, corresponda, y en su caso, y lugar los quite Paula Sorribes nuestra hija, para cuya obligacion se le adjudicará la Casa que en el dia havitamos, y alcansare el valor de dicha Casa para la propiedad, y pension de los mensionados Aniversarios. ---------------------------------------------------------------------

            Ittem : Declaramos, y es nuestra voluntad, que pagado todo lo que por nos vá dispuesto en esta escritura, sacado el tercio, que es nuestra voluntad, y reciproca voluntad, del resto de nuestras herencias, cuyo tercio, queremos sirva para Paula Sorribes nuestra hija, y para éllo se le adjudicará el Bancal llamado del Puente, trayendo, á colacion, y particion todos los antedichos nuestros hijos lo que yá les tenemos dado á cuenta, quando tomaron estado de Matrimonio y una ves igualados, todo quanto restare y recayere en nuestras herencias se lo partirán por partes iguales, con todos los drechos, y acsiones que para èllo tuvieren, con la bendicion de Dios, y nuestra: exceptis clericis, locis sanctis militibus, et personis religiosis, et allius qui de foro Valentiae non existunt, [f. 52v] nici dicti clercici iuxta seriem et tenorem fori novi super hoc editi bona ipsa ad vitam suam adquinerent, vel haberent. ----------------------------------------------------------------------------------------

            Y revocamos y anulamos quales quiera testamentos, y codicillos, que antes de este huvieremos hecho, por escrito, de palabra, ó en otra forma, para que no valgan, no hagan fé salvo este que áora ottorgamos, que queremos que valga por nuestro testamento; y ultima voluntad; por la via y forma que mejor y más haya lugar en drecho. En cuyo testimonio lo otorgamos asi en el Lugar de la Alcudia; á los nueve dias del mes de agosto, y año de mil sectecientos sesenta y ocho; y no lo firmó ninguno de los ottorgantes (á quienes yó el infraescrito escrivano Doy fé, que conosco) ni los testigos que para ello lo fueron llamados, y rogados, Patricio Blay, Joseph, y Miguel Moron Labradores, del propio Lugar de la Alcudia, vezinos y moradores, porque todos dixeron no saber escrivir. =

Ante mi

Phelipe Miliâ y Travér

 

Vista parcial de l’Alcúdia de Veo. Fotografia: Ismael Xiva

 

De la mateixa manera que en el cas anterior, aquest és un testament mancomunat que atorgà el matrimoni alcudià integrat per Josep Sorribes i Maria Bàguena. Ambdós asseguraren estar bé de salut, però reconegueren tindre ja una «adelantada hedad». Novament, primer feren una confessió de fe i, en acabant, lliuraren les seues ànimes a Deu «que las creô, é redimiô con el inestimable precio de su Sangre». Respecte dels seus cossos manaren que foren revestits amb un hàbit dels franciscans d’Onda —Josep—, i amb un dels carmelites de la mateixa vila —Maria—.

A més, Josep demanà que se li fera un trentenari de misses al Convent de Santa Caterina d’Onda, de pares franciscans, mentre que Maria disposà que les seues misses de sant Amador tingueren lloc al Convent onder de la Mare de Déu de l’Esperança, de pares carmelites. Açò contrasta amb la voluntat de la xovera Cecília Falcó, que volgué que el sufragi per la seua ànima es duguera a terme a Sogorb, i s’explica pel fet que Aín pertanyia al bisbat de Tortosa —cosa que l’unia espiritualment amb la vila d’Onda, de la mateixa diòcesi—, mentre que Xóvar ja era llavors territori de la mitra sogorbina —i el seu veïnat se sentia més lligat en aquest sentit a l’actual capital de l’Alt Palància—.

 

Inici de l’escriptura de testament de Josep Sorribes i Maria Bàguena, matrimoni de l’Alcúdia. Font: AHPC

Un altre punt en què discrepa aquest testament si es compara amb el de Cecília Falcó és en la quantitat de diners deixada pels testadors per a pagar el funeral i les misses en la seua memòria, així com per fundar un aniversari a la parròquia de l’Alcúdia. D’aquest mode, Cecília sols deixà 15 lliures de moneda valenciana per a cobrir aquesta partida i, de fet, no va manar que se li fundara cap aniversari a l’església de Xóvar. En canvi, Josep Sorribes disposà 40 lliures i Maria Bàguena, 50 lliures, cosa que fa pensar que la posició econòmica d’aquest matrimoni era un poc més folgada que la de Cecília. Ara bé, tots demanaren ser soterrats en el vas de l’església del seu lloc, segons la forma acostumada. Altrament, Josep i Maria sí que feren una deixa de 10 rals per a la Casa Santa de Jerusalem, de redempció dels cristians captius.

Finides les disposicions per al més enllà, Josep i Maria instaren els marmessors del seu testament —designats més endavant, i que ho foren el rector de l’Alcúdia i Tomàs Gil, gendre de la parella—, que saldaren els deutes que tenien per escrit, de paraula o segons el testimoni de persones dignes de ser cregudes. A banda, aprofitaren per reconèixer un deute que tenien «más de veinte años» amb un tal Pere el Botiguer, originari de França, que residia a Vila-real i que ja havia faltat. És possible que aquest ciutadà gal fóra un tal Pere Extrem, que es dedicava, des d’abans de 1716, a vendre «ropa y mercaderias, no solo en la casa de su morada, si también por las ferias y mercados» i que, després d’haver viscut a Castelló de la Plana, era aveïnat a Vila-real en 1725(44).

Amb tot, els cònjuges assenyalaren també en eixe punt del testament que els seus fills legítims eren Josep, Teresa, Rosalia —que podria ser la Rosalia Sorribes casada amb Joan Pérez i veïna d’Aín en 1817(45)—, i Paula, tots ja en emmaridats llavors, i els instituïren com a hereus. En particular, adjudicaren la casa on habitaven a la seua filla menuda, Paula, amb l’obligació d’haver de continuar sufragant uns aniversaris que pagaven els atorgants a l’església de l’Alcúdia. També li donaren un bancal que s’anomenava del Pont.

A tots quatre fills, addicionalment, els feren portar a col·lació els béns que havien rebut quan es casaren, amb l’objectiu de tindre’ls en compte a l’hora de dividir per lots iguals els béns restants de l’herència, una vegada deduïdes les quantitats a pagar per sufragi de les ànimes i per a saldar els deutes.

Al fil d’açò, l’habitual en aquell temps era que, al constituir-se el matrimoni, la dona aportara un dot, és a dir, «una especie de donacion que hace la muger de sus propios bienes á su marido por razon de casamiento; ó todo lo que la muger lleva al matrimonio, y entrega ella ú otro en su nombre á su marido para ayudar á sostener con sus frutos las cargas matrimoniales»(46). Per exemple, el 9 de gener de 1708, Roc Molina, veí de l’Alcúdia de Veo, va lliurar-li a Josep Marco, que temps enrere s’havia casat amb Antònia Molina, filla seua i de Casilda Querol, un hort a la partida alcudiana de l’Hondo i un altre a la veolina del Barranquet(47).

També podia ser que els pares donaren béns als fills mascles en aquest moment, cosa que ocorregué en el cas de Roc Timor, veí de Fanzara, al qual son pare, el llaurador onder Josep Timor, li donà després de casat, el 17 de juliol de 1732, «dos tafullas de tierra huerta que tengo proprias mias, dentro el termino de esta dicha Villa de Onda, en la partida de Benavar»(48).

Com s’ha dit, la raó no era altra que la de «poder suportar mas comodam^te. las cargas del matrimonio», com argumenta la constitució de dot feta en presència del notari Pere Carreguí a favor de Vicenta Vicent, de la Vall d’Uixó, pels seus pares, Pere Vicent i Florentina Bosquet en 1747, just abans de casar-se amb Josep Navarro(49). Aquest costum, anacrònic ja, ha aplegat, segons com, al nostre temps. Ara, els progenitors que poden permetre-s’ho, ajuden els fills acabats de casar fent front a una part de les despeses del convit, regalant-los un cotxe, pagant-los l’entrada d’un pis, etc.

Per últim, els atorgants inclogueren la fórmula exceptis clericis, anul·laren els testaments i codicils anteriorment fets i feren l’habitual clàusula codiciliària. Ni ells ni cap dels testimonis de l’acte —que ho foren Patrici Blai, Josep Morón i Miquel Morón, tots tres llauradors alcudians—, signaren per no saber escriure. Per tant, l’única persona que estampà la seua rúbrica al document va ser el notari Melià i Traver al col·locar l’ «ante mi».

           

            3.5. Testament de Joan Hernández el major, veí de l’Alcúdia (09/08/1768)

            [f. 52v] En el nombre de Dios nuestro Señor, y de la Virgen Santissima su Madre, y Señora nuestra concebida sin mancha, ni sombra de la culpa origina, desde el primero instante de su ser purissimo, y natural. Amen. --------------------------------------------------------------------------------------

            Sepase por esta publica escritura de testamento: y de ultima voluntad, como yó Juan Hernandez Mayor de dias; Labrador y vezino de este presente Lugar de la Alcudia: hallandome como me hallo de adelantada hedad, y con algunos accidentes, empero en mi libre juhizio, memoria, y entendimiento natural, creyendo como creo en el misterio de la Santissima Trinidad, [f. 53r] Padre, Hijo y Espiritu Santo, tres personas distinctas, y un Solo Dios verdadero, y en todo lo demás que tiene, cree y confiesa nuestra Santa Madre la Yglesia Catholica Romana, en cuya fé é vivido, y protesto vivir, y morir, temiendome de la muerte que lo es natural, y deceando salvar mi Alma, ottorgo mi Testamento en la forma siguiente. Primeram^te. Mando y encomiendo mi Alma â Dios nuestro Señor, que la creô, é redimiô con el inestimable precio de su Sangre, y suplico â su Magestad la lleve con sigo á su Gloria para donde fue criada y el cuerpo mando a la tierra de que fué formado. = Ittem : Mando, y es mi voluntad, que quando la voluntad de Dios nuestro Señor fuere servida de llevarme de esta presente vida a la otra, mi cuerpo cubierno con Abito de mi Serafico Padre San Francisco de Asis, el que ha y se deverá de tomar del Convento y Religiosos de Santa Cathalina, sito dicho Convento fuera y cerca los muros de la Villa de Onda, dando la limosna por via de legado, por una ves, segun es costumbre y entierro ordinario del cura que lo fuere de este presente Lugar y su Parroquia, y si fuere á tiempo, y sino al otro dia siguiente se me digan las tres Missas cantadas de cuerpo presente, segun costumbre. = Ittem : Declaro y es mi voluntad el dexarme por bien de mi Alma treinta libras de moneda corriente de este presente Reyno, de cuya cantidad se pagará todo mi funeral, y quanto irá por mi dispuesto en esta presente escritura por manos de mis Albaceas, los que más abajo nombraré, desde luego, y sin dilacion alguna. = Ittem : Declaro y es mi voluntad, qué despues de mis dias, y en la forma ordinaria se funde un Aniversario de mi cuenta en la Parroquia Yglesia de este presente Lugar de la Alcudia, y que pagado todo mi funeral lo que sobrare, sin perjuihizio de los drechos que puedan tocar, y pertenecer al cura que lo fuere de dicha Parroquia, será celebrado en Missas resadas de á quatro sueldos cada una en Altares privilegiados, cuyo cargo será de cuenta de los mis Albaceas = Ittem : Declaro, que aviendo sido interrogado por el presente escrivano si legava alguna cosa á las benditas Almas del Purgatorio, a la fabrica de la antedicha Parroquial Yglesia, á la Casa, y pobres de Nuestra Señora de la Misericordia, á la Casa y Niños del Señor San Vicente Ferrer, ambas Casas de la Ciudad de Valencia, á la Casa Santa de Gerusalem, para la redempsion de los [f. 53v] pobres cautivos christianos, al Santo Hospital General, de la antedicha Ciudad, con otras muchas que me insinuó, y di de respuesta, que no legava nada, que de ser todo así yó el escrivano de éllo Doy feê. = Ittem : Declaro, y es mi voluntad, que despues de mis dias sean pagadas todas mis deudas, aquellas que legitimamente constare ser yo deudor, por escrito, escrituras, testimonios, ó dichos de personas de entera fé, y credito encargando siempre el fuero demás segura conciencia. = Ittem : Nombro por mis Albaceas testamentarios al cura que lo fuere de la Parroquial Yglesia de este presente Lugar, y á Juan Hernandez mi hijo Labrador, á los que les, y a cada uno insolidum les doy el poder, qual de drecho se requiere, para que de lo más bien parado de mis bienes, yá en publica, ó privada almoneda, se vendan los que bastaren y dé ello se pague todo mi funeral, y bien de mi Alma, otorgando para ello los bienes que restaren en mi herencia. = Ittem : Declaro, en descargo de mi conciencia, que fui casado con [en blanc en l’original] de cuyo Matrimonio tuvimos, y quedan hijos, y naturales Juan, Thomás, Francisca y Matilde Hernandez, solo si, que á excepsion del Thomás, los restantes respective tres, en el dia se hallan casados, y que el dicho Thomás se halla dehemente, é incapaz de tomar estado alguno = Ittem : Declaro, que al dicho Juan, y á las dichas Francisca y Matilde, quando tomaron estado de Matrimonio, yá les di, y tienen á cuenta de la legitima les puede pertenecer de mi parte, y en pago de los bienes y herencia de dicha mi yá difunta Muger en todo y para igualarlo todo, despues de mis dias los dichos mis hijos tendrán la obligacion de traera colacion, y particion todo quanto tienen recibido por mi parte, y por parte de dicha mi Muger, y sin contradicsion alguna, ni el mas minimo motivo que lo embaraze. = Ittem : Declaro; y es mi voluntad, que si el dicho Thomás Hernandez mi hijo demente mejorare de su accidente, y demencia; se le entregará su parte, y en el interin que no mejorase se curase, desde áora nombro por Curador y administrador de su persona y bienes al dicho Juan mi hijo, dandole, como le doy, desde aóra para quando sea venido el caso para todo quanto se ofreciere, el poder cumplido, qual de drecho se requiere y necesario fuese; y si acaso el propio Thomás muriere en dicha demencia, desde áora nombro por heredero suyo; al mismo Juan Hernandez su hermano, e hijo mio, estando, á drecho este de mantenerle sano y bueno, y de pagarle el bien de Alma, que se conciderase por conveniente. = Y en el remanente de todos mis bienes, drechos, y acsiones, que me pertenecen, y en adelante pertenecerme podrán, instituyo, y nombro por mis legitimos, y universales herederos a los dichos Juan, Thomas, Fran^ca [f. 54r] y Matilde por iguales partes en quanto á la legitima, y nomás, y respeto de el tercio, y quinto esta mejora solo sirvira, yá de servir á beneficio de los dos dichos mis hijos Juan y Thomás, con tal que la parte que le tocará á Thomás tendrá acsion de escogerla el dicho Juan en los bienes que le pareciere, adjudicandosele a su pago hasta estar satisfecho, y con dichas condiciones, y no sin ellas lo hayan, y hereden todos, y cada uno de por si respective con la bendicion de Dios, y mia: exceptis clericis locis sanctis militibus; et personis religiosis, et aliis qui de foro Valentiae, non existunt, nici dicti clerici iuxta serviem, et tenorem fori novi super hoc editi bona ipsa ad vitam eorum adquirerent, vel haberent bajo la pena de comiso, segun el tenor de los antiguos fueros: y real orden de su Magestad, que Dios guarde, de nueve de julio, y año de mil setecientos treinta y nueve. = Y revoco, y anulo otros y quales quiera testamentos, y codicilos que antes de este haya hecho de palabra, ó por escrito, que quiero no valgan, ni hagan fé, salvo este que áora otorgo, que quiero que valga mi testamento, ultima y final voluntad, por la vida forma y manera que mejor y más haya lugar en drecho. En cuyo testimonio lo ottorgo asi en el Lugar de la Alcudia á los nueve dias del mes de agosto, y año de mil settecientos sessenta y ocho; y no lo firmó el otorgante (á quien yó el escrivano Doy fé que conosco) porque dixo, no sbaer, y por el propio defeto ninguno de los testigos, que para èllo llamados, y rogados lo fueron Patricio Blay, Joseph Herrerias menor, y Bonifacio Herrerias Labradores de dicho Lugar, vezinos y moradores. =

Ante mi

Phelipe Miliâ y Travér

 

Aquest últim document es correspon amb el testament atorgat per Joan Hernández el major, llaurador de l’Alcúdia d’ «adelantada hedad, y con algunos accidentes» en la mateixa data que el de Josep Sorribes i Maria Bàguena. Segurament, Joan Hernández el major era viudo, tot i que l’escriptura no ho especifica —en no tractar-se d’una dona—. Ara bé, ho insinua, ja que el testador manifestà, en un punt, que «fui casado». Però, no hi diu qui fou la seua esposa i resta en blanc l’espai on hauria de ser-hi el seu nom.

En qualsevol cas, després de fer l’habitual confessió de fe, l’atorgant encomanà la seua ànima a Déu i ordenà que el seu cadàver fóra vestit amb un hàbit de franciscà pres del Convent d’Onda. Tal com succeeix en el cas anterior, es fa palès que, llavors, la divisió devocional de la Serra d’Espadà no ho era tant lingüística —al ser l’Alcúdia de parla xurra i Onda, valenciana—, com episcopal —en pertànyer un vessant a Tortosa, l’altre a Sogorb i, àdhuc, a la mitra de València alguns llocs situats al nord de la contrada—.

 

Ruïnes del convent de Santa Caterina d’Onda, de pares franciscans. Fotografia: Ismael Xiva

 

A banda, Joan Hernández el major va demanar que l’enterrament es fera igualment «segun costumbre», de manera que «se me digan las tres Missas cantadas de cuerpo presente», fent una deixa de 30 lliures de moneda valenciana per a sufragar el funeral i per bé de la seua ànima. Aquesta quantitat, que és lleugerament inferior a l’assignada per Josep Sorribes i Maria Bàguena, dobla la indicada pel testament de la xovera Cecília Falcó. Ara bé, com ella, no va deixar res a les institucions religioses i de caritat que el notari Melià i Traver li enumerà durant l’atorgament, sense donar més explicacions sobre la raó d’aquesta decisió: «di de respuesta, que no legava nada». Amb tot, va convindre el testador la venda en encants, per part dels seus marmessors —càrrec en el qual instituí Joan, el seu fill primogènit, i el rector de la parròquia de l’Alcúdia—, «de lo más bien parado de mis bienes» a fi de fer front a les despeses del soterrament, de les misses en memòria de la seua ànima i dels deutes que poguera tindre en el moment de faltar.

Dit açò, Joan Hernández el major passà a ocupar-se del seu llegat en el món dels vius i reconegué haver tingut quatre fills, els seus hereus: el ja mencionat Joan, Tomàs, Francesca i Matilde. Donat que, quan testà, Joan, Francesca i Matilde ja eren casats, els obligà —com en el cas vist adés—, a portar a col·lació els béns que els donà en contemplació dels seus matrimonis quan aquests se celebraren, amb l’objectiu d’igualar els lots de béns hereditaris que acabarien rebent cadascun d’ells.

Però, en aquest cas, el testador introdueix un element nou i explica que el seu fill Tomàs és «incapaz de tomar estado alguno», o siga, que no es pot casar perquè «se halla dehemente». Conseqüentment, tampoc podia acceptar la part de l’herència que li pertocava, ja que «el que es naturalmente libre, capaz, mayor de 25 años, y no está sujeto á otro, puede aceptar ó repudiar llanamente por sí y no por Procurador, (excepto que sea el Rey ó concejo) ni con condicion la herencia que alguno le dexó, ó le pertenece ab intestato por proximidad de parentesco; y si es menor ó loco, lo ha de hacer en su nombre su curador»(50).

Davant d’aquesta circumstància, l’atorgant posà al primogènit en el càrrec de curador del seu germà Tomàs i li confià l’administració de tots els seus béns «en el interin que no mejorase». De fet, manifestà que, si Tomàs «muriere en dicha demencia», Joan seria el seu únic hereu, sempre que «este de mantenerle sano y bueno, y de pagarle el bien de Alma, que se conciderase por conveniente».

Per a cloure l’acte, s’inclogué la clàusula exceptis clericis, el testador revocà expressament tots els testaments que haguera pogut haver atorgat en el passat i no signà aquest per no saber-ne d’escriure. Tampoc el rubricaren els testimonis, que van ser-ho els llauradors de l’Alcúdia Patrici Blay, Josep Herrerías y Bonifaci Herrerías. Així, l’única firma que hi figura és la del notari Felip Melià i Traver, amb el clàssic «ante mi».

 

4. CONCLUSIONS

De l’examen del contingut d’aquests cinc documents de finals de la dècada dels 60 del segle XVIII —dos codicils i tres testaments—, es desprèn que tots encaixen en l’estructura formal que era habitual en l’època en aquesta classe d’actes jurídics. D’entrada, els codicils, que eren més curts, s’ocupen exclusivament de retocar un testament anterior i ja els manca tota la pompositat que els donaven les fórmules emprades en el període foral.

Els testaments —notablement més extensos—, sí que conserven, tot i que evidentment en castellà, l’encapçalament per a justificar la seua necessitat i encomanar l’ànima de l’atorgat a Déu i a la Mare de Déu. A partir d’ací, les clàusules dels tres són prou semblants. Les diferències més destacades en aquest sentit passen pel fet que el testament fet per la xovera Cecília Falcó demanà que se li feren les misses de sant Amador a Sogorb. En canvi, els testaments autoritzats a l’Alcúdia esmenten dos convents d’Onda. Com s’ha dit, açò és conseqüència que Xóvar pertanyia al bisbat sogorbí, mentre que, llavors, la vila d’Onda era de la diòcesi de Tortosa, de la qual fou separada l’any 1960.

També és cert que els testadors alcudians deixaren una quantitat més elevada per a pagar el seu funeral i la cura de la seua ànima. Fins i tot, Josep Sorribes i Maria Bàguena fan una deixa a la Casa Santa de Jerusalem, cosa que no disposen ni Cecília Falcó ni Joan Hernández el major.

Quant als béns terrenals, qui més n’anomenà és Cecília Falcó, que parlà d’un parell d’heretats, d’una casa i d’un llit. En canvi, els tres atorgants de l’Alcúdia es referiren indirectament als béns que ja havien entregat als fills al temps de casar-se. Sols Josep Sorribes i Maria Bàguena mencionaren una heretat dita del Pont i indicaren —sense més senyes—, que la casa on vivien seria per a una de les seues filles.

També és a destacar la circumstància que pràcticament cap testimoni sabia escriure. Així, a diferència del que ocorre sovint en les escriptures de la mateixa època fetes a la perifèria de l’Espadà —Onda, Almassora, Vila-real, Borriana o la Vall d’Uixó, per exemple—, que, sovint, estan signades almenys per un dels testimonis, en els casos que ens ocupen, sols demostraren saber de lletra el mestre de cirurgià veolí Joan Andreu i Blai González, algutzir d’Eslida.

 

5. FONTS ARXIVÍSTIQUES I BIBLIOGRAFIA

(1) ACPV. Protocols, 29.043, f. 66v.

(2) ACPV. Protocols, 2.448, f. s/n.

 (3) AHN. OO.MM. Orden de Montesa. Expedientes de religiosos, 189, f. 17r-17v.

 (4) ACPV. Protocols, 12.918, f. 304v-305r.

(5) ACPV. Protocols, 5.149, f. s/n.

(6) ACPV. Protocols, 7.729, f. 1r-25v.

(7) ARV. Reial Acord, llibre 3, f. 76v-77r.

(8) ACPV. Protocols, 12.903, f. 22v.

(9) Varona, J. E. (1989). Catàleg de la documentació reial, eclesiàstica, municipal i notarial de l’arxiu Ozcàriz d’Onda (1578-1873). Miralcamp: Butlletí d’estudis onders, (5), 97-144.

(10) ACPV. Protocols, 3.617, 127r-128r.

(11) ACPV. Protocols, 9.832, f. 58v-59r.

(12) ACPV. Protocols, 4.205, f. 32r.

(13) ACPV. Protocols, 3.668, f. 40v.

(14) ACPV. Protocols, 4.205, f. 32r.

(15) ACPV. Protocols, 7.670, f. 24v, 134v.

(16) Romero, A. i Grau, A. (2005). Baltasar Venero de Valera: visita senyorial a l’estat de Sogorb (1765) i al marquesat de Dénia (1766). València: Universitat de València.

(17) ACPV. Protocols, 4.205, f. 31v.

(18) APSE. Llibres de matrimonis, 1744-1759bis, f. 48v.

(19) AHPC. Protocols notarials, caixa 56bis, n. 159, f. 36r.

(20) AHPC. Protocols notarials, caixa 56, n. 158, f. 26r.

(21) ACPV. Protocols, 7.740, f. 194v.

(22) AHPC. Protocols notarials, caixa 55, n. 153.

(23) AHPC. Protocols notarials, caixa 56, n. 157, f. 37v.

 (24) AHPC. Protocols notarials, caixa 56, n. 158, f. 59v.

(25) AHPC. Protocols notarials, caixa 56, n. 158, f. 60r.

(26) AHPC. Protocols notarials, caixa 56bis, n. 159, f. 70v.

(27) AHPC. Protocols notarials, caixa 56bis, n. 159, f. 44r.

(28) AHPC. Protocols notarials, caixa 61, n. 164.

(29) AHPC. Protocols notarials, caixa 56, n. 158, f. 60r-60v.

(30) AHPC. Protocols notarials, caixa 56bis, n. 159, f. 10v-12r.

(31) AHPC. Protocols notarials, caixa 56bis, n. 159, f. 17r-17v.

(32) AHPC. Protocols notarials, caixa 56bis, n. 159, f. 50v-52v.

(33) AHPC. Protocols notarials, caixa 56bis, n. 159, f. 52v-54r.

(34) ACPV. Protocols, 1.125, f. s/n.

(35) Febrero, J. (1802). Febrero reformado y anotado, ó librería de escribanos. Part I. Volum I. Madrid: Impremta de Villalpando.

(36) ACPV. Protocols, 9.942, f. s/n.

(37) Sobre la clàusula esmentada es pot llegir: Palao, F. J. (1993). La legislación foral valenciana en materia de amortización eclesiástica: estudio normativo. Anuario de historia del derecho español, (63-64), p. 787-846.

(38). Febrero, J. (1802). Febrero reformado y anotado, ó librería de escribanos. Part I. Volum I. Madrid: Impremta de Villalpando.

(39) Grau, A. (1994). Cartes de repoblació castellonenques de la casa de Medinaceli. Geldo, Fanzara, Suera, Castro-Fondeguilla i els llocs de la Serra d’Eslida. Butlletí de la Societat Castelloneca de Cultura, LXX(II), 153-195.

(40) ACPV. Protocols, 29.042, f. s/n.

(41) ARV. Clergat. Orde de Montesa. Llibre 2.560, f. 327r-334r.

(42) ACPV. Protocols, 14.056, f. s/n.

(43) Febrero, J. (1802). Febrero reformado y anotado, ó librería de escribanos. Part I. Volum I. Madrid: Impremta de Villalpando.

(44) AMV. Expedients judicials, 2.728, f. 2r.

(45) Castellvell, V. (2014). Antroponímia de les parròquies del bisbat de Tortosa de la Serra d’Espadà segons el padró de 1817. Actes de la VII Jornada d’Onomàstica. València: Acadèmia Valenciana de la Llengua.

(46) Febrero, J. (1802). Febrero reformado y anotado, ó librería de escribanos. Part I. Volum II. Madrid: Impremta de Villalpando.

(47) ACPV. Protocols, 3.617, f. s/n.

(48) ACPV. Protocols, 4.206, f. 27r-27v.

(49) AMV. Documentació notarial, 2.389, f. s/n.        

(50) Febrero, J. (1802). Febrero reformado y anotado, ó librería de escribanos. Part I. Volum I. Madrid: Impremta de Villalpando.