Què és Espadàniques?

divendres, 9 d’abril de 2021

La cova prehistòrica de l’Oret

 per Francesc Gusi i Jener



En esta ocasió recuperem un article del gran arqueòleg i prehistoriador finat l'any 2012. Francesc Gusi, entre moltes altres coses, va ser director del 
Servei d’Investigacions Arqueològiques i Prehistòriques de la Diputació de Castelló des de la seua fundació (1975) fins a la seua jubilació, i fundador i director de la revista Quaderns de Prehistòria i Arqueologia de Castelló i de les Monografies de Prehistòria i Arqueologia Castellonenques. In memoriam (Barcelona, 1942-València, 2012).









La cavitat, juntament amb altres covetes, es troba dins la vall del barranc de l’Oret i constitueix un lloc interessant tant des de la perspectiva espeleològica com arqueològica. Per això el jaciment prehistòric pràcticament ha desaparegut, i ha perdut, per tant, importància científica: les nombroses visites d’excursionistes i de «furgadors de coves» l’han buidat de contingut.

A les sales d’Arqueologia del Museu Provincial de Belles Arts de Castelló i als magatzems del Servei d’Investigacions Arqueològiques i Prehistòriques de la Diputació es guarden unes mostres de materials de gran interés i que ens demostren la importància del jaciment, molt possiblement de caràcter funerari, datat aproximadament entre el 2500 i 1800 abans de la nostra era. És a dir, correspondria a un moment cronocultural del període calcolític (del grec chalkós=coure/bronze i lític=pedra).

L’entrada de la cova és de regulars dimensions, i dona pas a un gran vestíbul o sala amb una certa tendència a descendir cap a l’interior, el qual es divideix en dos brancals subdividits en moltes gateres i bifurcacions. El recorregut longitudinal total és d’uns 125 metres. L’interior és molt humit i l’aigua s’entolla en molts indrets. Hi trobem formacions d’estalactites i estalagmites d’una gran bellesa, encara que molt maltractades per les destruccions dels visitants.

dijous, 18 de març de 2021

Azuébar - Las Balsicas - Mosquera - Corralissa de la Torreta - Font de Román - Azuébar

 per Ismael-Pascual Chiva i Molina

Autor del blog Camins en la Natura
Twitter: @ipasc_CM i @caminsnatura

ESPADÀNIQUES vol agrair de nou a l'autor la cessió d'este magnífic treball, publicat originalment en el seu magnífic blog. Visiteu-lo!

Aquesta setmana us proposem una excursió clàssica per la serra d'Espadà que encara teníem pendent de fer. És la visita a Mosquera, un dels indrets més representatius del paisatge d'aquesta contrada del País Valencià. Es tracta d'un gran bosc de sureres documentat des d'antic i que va ser explotat de manera industrial durant pràcticament una centúria, a cavall dels segles XIX i XX. Tot i formar part del terme d'Azuébar, localitat des de la qual encetem l'excursió i on també la finalitzem, Mosquera queda ben a prop d'Almedíjar, i així mateix de la seua jurisdicció. La comunicació amb aquest últim poble va millorar notablement l'any 1931, quan va ser oberta la pista que comunica la casa de Mosquera amb l'actual carretera CV-200. Aquesta segona via havia estat construïda un poc abans, vers el 1920, i no passava de la categoria de camí veïnal entre Almedíjar i Aín. De fet, li atorguem el dubtós honor de ser, encara en l'actualitat, una de les pitjors carreteres de tota la serra d'Espadà. És estreta, de revolts en va plena, el ferm necessita reparacions i, endemés, el conductor avança amb l'amenaça constant d'estimbar el cotxe barranc avall si se'n passa de frenada. Així que és una carretera a evitar, sens dubte. 

Amb tot, la via d'accés tradicional a Mosquera, que és un lloc especialment remot d'entre els remots de la serra d'Espadà si ens limitem a caminar pels passos tradicionals i evitem les pistes i carreteres modernes, arranca des d'Aín. De fet, nosaltres ja l'havíem trepitjada parcialment en diverses excursions, com la que ens va portar al cim del Benialí o aquesta altra, de pujada al tossal Gros. En la que us presentem hui no passàrem per aquest camí, que s'anomena precisament de Mosquera, però us deixem ací un tastet arreplegat pel blog Caminatas a las 8, que fa l'itinerari sencer des d'Aín fins a Mosquera.

Panoràmica des de la capçalera del barranc Vidal, de camí a l'alt de Las Balsicas

dijous, 28 de gener de 2021

Els productes de la serra d’Espadà en la publicitat de fa un segle

per Òscar Pérez Silvestre
Filòleg i investigador


ESPADÀNIQUES vol agrair novament a l'autor la cessió d'un treball sobre els nostres pobles.


Castelló (1930)

Una definició canònica de publicitat ens diria que és «una activitat comunicativa encaminada a aconseguir uns objectius dins de la comercialització d’un producte utilitzant el màrqueting, i així, mitjançant determinats canals de difusió, difondre missatges de promoció del producte que es vol comercialitzar». La publicitat de consum és, sobretot, persuasiva, per això investiga i analitza el públic i el context social i s’aprofita de distintes disciplines com la psicologia, la sociologia, l’antropologia, l’estadística i l’economia, entre altres. ¿Per què diem que vol persuadir? D’una banda, vol fer visible i atractiu un producte nou i/o poc conegut encara, influir en un determinat grup de consumidors susceptible de ser-ne el destinatari (el seu públic objectiu) i vendre’l.
Si bé des dels inicis del comerç hi ha hagut la necessitat de donar a conéixer els beneficis d’un producte, serà amb la industrialització i la producció massiva de béns de consum que apareixerà la publicitat moderna. Tots tenim en la ment alguns dels cartells artístics de l’art nouveau que anunciaven marques a principis del segle XX, un model per excel·lència. Ara fa un segle, convivien diverses maneres de relacionar el productor i el consumidor, els dos extrems de la cadena comercial.

dilluns, 19 d’octubre de 2020

Pierre Méchain, el metre i el cel de la serra d’Espadà

 per Òscar Pérez Silvestre

Filòleg, investigador i escriptor


ESPADÀNIQUES vol agrair a l'autor la cessió d'este treball fet expressament per al nostre blog. Gràcies!

Pierre Méchain


El 20 de juny de 1792, enmig del caos social de la Revolució Francesa, dos astrònoms intrèpids partien des de París en direccions oposades a un viatge extraordinari: Jean-Baptiste Joseph Delambre aniria cap al nord fins a la ciutat portuària francesa de Dunkerque, i Pierre-François André Méchain viatjaria cap al sud fins a Barcelona. La seua missió era mesurar el món sobre la base del meridià que passa per l’Observatori de París, en concret l’arc entre Dunkerque i Barcelona. Els resultats d’aquella primera expedició (1792-1799) ajudaren a calcular i definir la longitud del metre com a unitat fonamental del sistema mètric; en aquell moment, el metre era definit com la deumilionèsima part de la distància entre el Pol Nord i l’Equador de la Terra, un estàndard que s’utilitzarà des del 1799 a París i que anirà estenent-se per tot el món.


dijous, 1 d’octubre de 2020

Eslida: itinerari per les alqueries d'època islàmica abandonades del seu terme

 per Ismael-Pascual Chiva i Molina

Autor del blog Camins en la Natura
Twitter: @ipasc_CM i @caminsnatura

ESPADÀNIQUES vol agrair de nou a l'autor la cessió d'este magnífic treball, publicat originalment en el seu magnífic blog. Visiteu-lo!


Aquesta setmana us proposem una excursió temàtica pel terme d'Eslida, localitat de la serra d'Espadà i que forma part de la comarca de la Plana Baixa. En aquest itinerari, de poc més de setze quilòmetres i mig, recorrem paratges d'aquest municipi que albergaren alqueries o llogarets durant l'època islàmica. En aquesta contrada del País Valencià, el periode mahometà va anar des de primeries de la huitena centúria després de Crist fins a més enllà de la conquesta cristiana de la dècada dels 30 del segle XIII, acabant definitivament amb l'expulsió dels moriscos l'any 1609. Precisament aquest últim fet, unit a la revolta de l'Espadà de 1526, contribuïren al buidatge d'aquests i altres pobles de la zona que, en alguns casos, mai més tornaren a ser habitats.

Vista d'Eslida des del camí que puja cap al puntal de l'Aljub, també conegut com la Mesquita

Eslida fou una localitat destacada durant l'època musulmana, si atenem a les consideracions que fa el professor Pierre Guichard i que reprodueix Vicente Forcada al seu Torres y castillos de la sierra de Espadán (2011). Els dos autors sostenen que en aquell moment tenia la rellevància suficient com per a aparèixer esmentada en una de les obres més conegudes del geògraf andalusí del segle XI Abu-l-Abbàs Àhmad ibn Úmar ibn Anas al-Udhrí ad-Dalaí. I és que ambdós identifiquen Eslida amb un poble anomenat Shalina que cita al-Udhrí. "Des d'Onda a Artana 4 milles i a un altre lloc anomenat Shalina 6 milles", és la seua traducció de l'original en àrab.

Per contra, Carme Barceló, a Historia medieval musulmana (1985), apunta a que el lloc de Shalina podria haver estat situat a prop de Borriana, en un paratge on funcionava una factoria d'extracció de sal al segle XIII. Al fil d'açò, Joan Coromines, a l'Onomasticon Cataloniae, atribueix una etimologia llatina a Eslida, bé de l'ètim assalita, "assaltada", per algun fet bèl·lic ocorregut en aquest indret, o bé d'iliceta, "alzinars", per l'abundància de sureres. En tot cas, el topònim del municipi s'ha mantingut pràcticament inalterat des del segle XIII. És Eslida el 1242 ("...qui sunt in Eslida (...) illius qui erit in Eslida (...) Et illi de Eslida..."), el 1276 ("...toti aljame sarracenorum de Eslida (...) quas habere consuevistis in Eslida (...) Et omnis sarraceni qui sunt extra Eslidam (...) reverti apud Eslidam (...), et vendere hereditatem quam habuit in Eslida aliis sarracenis (....) ad consuetudinem de Eslida..."), el 1365 ("...moros del castell e vall d'Eslida (...) als moros d'Eslida (...) e lo castell d'Eslida (...) facen alcaydiu en Eslida (...) als d'Eslida..."), el 1377 ("...eclesiam de Eslida (...) ecclesiae de Eslida quod in eodem loco de Eslida (...) loci de Eslida..."), el 1385 ("...reebuts de vos ali tabal moro de eslida (...) yo ali tabal moro vehi de eslida (...) del dit locti de eslida..."), el 1391 (...aliame sarracenorum Serre d'Eslida...), el 1510 ("Eslida, Castro e tota la serra") o el 1571 ("...Vall de Uxó y serra de Eslida en lo regne de Valencia..."). És Esllida els anys 1417 ("...vallis de Esllida...") i 1418 ("...Item de Serra d'Esllida..."). És Slida el 1374 ("...yo ali tabal moro mercader de slida (...) Çaut moro vey d'Slida..."), el 1510 ("Serra d'Slida, Castro e Fanzara"), el 1551 ("...quatro en Slida y Beo (...) Los Moros de la sierra de Slida (...) para los Moros de Slida (...) desta parte de Slida (...) Slida...") o el 1563 ("Slida"). En fi, és Sllida el 1551 ("...en la sierra de Sllida (...) en la dicha sierra de Sllida...").

Més enllà d'aquestes consideracions, altres investigadors han volgut remuntar encara més enrere la importància d'Eslida al manifestar que fou la ciutat d'Oléastron citada pel geògraf grec Estrabó. Aquest nucli estigué, segons l'autor hel·lè, entre Sagunt i el riu Ebre. Recolzen l'anterior tesi Miguel López, al tercer volum del seu Diccionario geógrafico-histórico de la España antigua (1836), o Melchor Bellver, a Influencia que ejerció la dominación de los árabes en la agricultura, industria y comercio de la provincia de Castellón de la Plana (1880). Per contra, Ramón Járrega, a El poblamiento de la Plana en la época romana (2010), defensa que Oléastron, o Oleastrum en llatí, va haver de ser l'actual l'Hospitalet de l'Infant, a la comarca catalana del Baix Camp. Del mateix parer és Ferran Arasa a la seua tesi doctoral Territori i poblament en època romana a les comarques septentrionals del litoral valencià (1995), on manté que en cap cas Eslida va ser Oléastron, i que aquest lloc va estar ubicat a prop de la desembocadura de l'Ebre.

Siga com siga, tal com expliquen Butzer, Butzer, Mateu i Miralles a Una alquería islámica medieval de la sierra de Espadán (1985), Eslida era el centre polític i econòmic d'aquesta banda de la serra d'Espadà, altrament anomenada serra d'Eslida. Segons manifesta Gaspar Escolano, al seu al seu Décadas de la historia de la insigne, y coronada ciudad y reino de Valencia (1611), va existir-hi a la localitat una destacada escola d'alfaquís on assistien molts alumnes per a aprendre medicina i filosofia. El rei Jaume I atorgà carta pobla a les aljames d'Eslida, Aín, Veo, Xinquer, Pelmes i Suera el 29 de maig de 1242. En acabant, Eslida fou protagonista i part de les vicissituds per les quals passaren els musulmans valencians i la resta del Regne, des de l'aixecament de 1276 fins a l'expulsió dels moriscos de 1609, passant per la Guerra entre Pere el Cerimoniós, sobirà de la Corona d'Aragó, i Pedro el Cruel, rei de Castella, al segle XIV, o la revolta de l'Espadà de 1526. Amb tot, la centralitat d'Eslida va fer prosperar al voltant d'ella xicotetes alqueries. Cap d'aquestes, però, ha arribat habitada fins al nostre temps. En la ruta que ens disposem a encetar visitem les ruïnes d'algunes, d'altres només les anomenem i encara en deixem més de banda per quedar massa lluny del recorregut proposat o per no tindre la certesa d'on van estar situades.

Així doncs, l'excursió comença a l'encreuament entre el carrer de la Diputació i l'avinguda del País Valencià d'Eslida. Des d'allà eixim cap al nord-oest amb aquesta última via, que es correspon amb la carretera CV-223. Amb ella, no tardem en eixir del nucli urbà.

dilluns, 24 d’agost de 2020

Entrevista a Luis Gispert, autor de 'Caminando por la Sierra Espadán' (1980)

Era un deure moral i espadànic dedicar un apunt a Luis Gispert Macián, autor de la primera guia sobre la nostra serra, quan arriba al 40 aniversari de la publicació. Caminando por la Sierra Espadán ha estat a casa "des de sempre", era com una presència obligada, un llibre d'aquells que quan estàs avorrit agafes amb estima i revises què diu del teu poble, o del poble del costat. Les fotos ja són relíquies d'aquells pobles dels anys 70 i 80 en blanc i negre, d'aspecte senzill, amb ànima.

Luis Gispert és pioner en moltes coses a casa nostra, emulador arrelat d'aquell històric Emili Beüt que ha continuat passejant i escrivint a parts iguals.



diumenge, 23 d’agost de 2020

I si arrepleguem?

per Laura Agea
Twitter: @Laura__eco

ESPADÀNIQUES agraeix a l'autora la redacció d'este text per al nostre/vostre blog. Les editores del blog considerem MOLT IMPORTANT el contingut d'este article: la pressió extraordinària que ha patit la serra d'Espadà este estiu a causa de la COVID-19 i l'arribada temporal de visitants ha fet créixer el volum de residus en la natura i han aflorat comportaments poc cívics. Hi ha coses que cal dir, encara...


Avís de l'autora: L’article que estàs a punt de llegir, encara que centrat a la serra d’Espadà, és aplicable a qualsevol lloc on et trobes. De fet, el recomanen encaridament.


T’has adonat de la quantitat de fem que hi ha a la serra d’Espadà? No parlem dels nuclis urbans (que també); parlem de les zones de muntanya. Vages on vages hi ha plàstics, papers, vidres trencats, burilles, llandes i tota mena d’artefactes que no esperaries trobar entre les sureres. Segurament no quede ni un metre del parc natural que no tinga fem. Encara en el cim més alt i inaccessible, on fa anys que no hi ha posat el peu ningú, t’assegurem que hi haurà fem. Potser no tan visible, però n’hi haurà.



 

D’acord, anem a fer una suposició sobre qualsevol persona. Pots ser tu, pot ser qualsevol..., però utilitzarem la segona persona (no és res personal!!). Partim del punt que no llances mai res (i així ho esperem). És possible que quan passeges per la serra sigues més o menys conscient de la quantitat de fem que hi ha. T’assegurem que no cal fer cap esforç per veure’l i esperem que a partir d’ara en sigues més conscient. Suposem que sí que el veus. I suposem també que, com a mi, et crema la sang. Perquè sí, no és cap novetat. Sempre hi ha hagut inconscients que ho han fet, però ara, amb tota la informació que hi ha, fins i tot a la televisió, i amb la situació de crisi climàtica i ecològica en què ens ho juguem tot, començant per la nostra pròpia supervivència, encara és menys comprensible. Perquè, a més, no va a menys. Tot el contrari. Com déiem, suposem que el veus i et crema la sang. T’indigna però penses: “Això no ho he llançat jo, no és el meu fem, no és el meu problema i jo no arreplegue el fem d’uns altres”.

dilluns, 17 d’agost de 2020

Estiu a la serra

per Lucía Álvarez Alfonso

Professora de Filosofia de la Plana Baixa

ESPADÀNIQUES vol agrair a l'autora la redacció d'este treball original per al blog. Ací tens ta casa, Lucía!


En aquest estiu atípic a causa de la pandèmia mundial del coronavirus, els viatges han disminuït. Des de fa un parell de dècades, sembla que és una mostra d’estatus social mostrar com de lluny pots pagar-te unes vacances. Enguany està sent excepcional en molts aspectes, però es podria dir que açò també serveix d’oportunitat per a (re)conéixer i apreciar l’entorn natural més immediat. Són escassos els racons dels rius Millars, Veo o Villahermosa on no hi ha ningú gaudint de la frescor i suavitat de les seues aigües. Cada dia d’aquest estiu especial hi ha banyistes de totes les edats en tots els pobles que conformen la privilegiada serra castellonenca i voltants, fet que contrasta amb les seues ermes tardors i més que ensopits hiverns.



Fanzara

 

dilluns, 20 de juliol de 2020

«Els Huit d’Artana»: 100 anys de la Declaració del Puntal

per Òscar Pérez Silvestre
Filòleg i investigador

ESPADÀNIQUES vol agrair a l'autor la cessió d'este treball original per al blog, elaborat per a commemorar el centenari dels Aplecs de Betxí que organitzava l'artanenc Vicent Tomàs i Martí.


L’artanenc Vicent Tomàs i Martí (1898-1924) s’havia iniciat en el valencianisme des d’Artana als 16 anys, quan era batxiller i pròxim estudiant de Medicina. En pocs anys, del 1918 al 1923, va desplegar una activitat tan intensa a l’Horta de València, a la Plana i al Maestrat que el fet de pensar com un jove estudiant podia mamprendre tants fronts em fa ballar el cap: la publicació de centenars d’articles en periòdics, mítings i aplecs, la creació de revistes per a la causa valencianista i anticaciquil, excursions arqueològiques, l’escriptura de novel·les i contes, el dibuix..., i encara alguns rastrejos de cultura tradicional al seu poble de la serra d’Espadà. Hem parlat d’ell ací en diverses ocasions sobre la seua vida i obra. Gràcies de nou a l’Equip Espadàniques per brindar-nos espai i temps per a este treball acabat de coure, realitzat per a commemorar els 100 anys de l’inici dels Aplecs de la Muntanyeta de San Antoni de Betxí, planificats i organitzats per ell.

L’avinentesa que ens torna a portar hui el seu nom i la seua història és un fet desconegut fins ara: la convocatòria a Artana d’un acte solemne, romàntic si voleu, en petit comitè, però carregat de significat: una reunió al Puntal d’Artana, a 693 metres d’altitud, unes setmanes abans del I Aplec de Betxí. Era una vesprada calorosa del 22 de juliol de 1920, en plena canícula, ara fa 100 anys, la vespra del romiatge a l'ermita de Santa Cristina, festa grossa del poble.


Vicent Tomàs, fotografiat a sa casa


La labor dels “Solitaris”

Vicent Tomàs i Martí era fill d’un comerciant dels productes derivats de l’espart, sobretot els esportins per a les premses d’oli, una indústria que va definir en el passat el modus vivendi d’este poble de la Plana Baixa i d’altres de la rodalia de la serra d’Espadà. Estudià Medicina a Barcelona i a València, ciutats que van marcar la seua trajectòria de pensament i d’acció valencianista. Des de ben jove entrà en contacte amb el catalanisme a Barcelona i connectà amb les organitzacions Joventut Valencianista (1915...), Agrupació Nacionalista Escolar (1918...) i la Unió Valencianista Regional d’Ignasi Villalonga, i començà a col·laborar assíduament en la premsa catalana i en altres portaveus dels ideals valencianistes com la castellonenca Veu de la Plana, La Correspondencia de Valencia i Pàtria Nova.