40 edicions de la Volta al Terme de Fondeguilla

per C.E. Amics de la Volta al Terme de Fondeguilla

www.voltaalterme.es

http://voltaalterme.blogspot.com/

ESPADÀNIQUES felicita els pioners i les persones que continuen fent que la Volta al Terme de Fondeguilla siga el que és després de 41 anys. Enhorabona! Vos oferim el text que ens han enviat des de l'organització.

 

El 27 de maig de 2023, la serra d’Espadà es vestirà de gala per a celebrar la 40ª edició de la Volta al Terme de Fondeguilla (VTF). Aquesta cursa per muntanya de 34 km i 2.450 metres positius, amb eixida i arribada a la plaça de Fondeguilla, recorre el perímetre del terme municipal (Racó del Batle, Sumet, Penya Migdia, Aigualit, Penyalba, l’Ereta, la Pitera, Coll d’Artana, la Serra, el Coll Roig, la Nevera, les Bonyigues, el Sinaí, el Pla Miralles, Marianet, l’Alt del Senyor, l’Apol·linari, el Colom, la Lloma del Tio Cirera, la Lloma la Fogassa, Aiguamolls, Rodeno, el Coll de Garrut, el Palmeralet i, per últim, l’Alt de Pipa).

Aquesta idea boja, sorgida en la barra del Pub de Paco Choli en 1982, s’ha convertit en la prova degana de curses per muntanya de l’Estat espanyol. Des d’aquell any i tots els anys (excepte 2020 i 2021 per la pandèmia) el darrer dissabte de maig tots els enamorats d’aquest esport i de la serra d’Espadà tenen una cita per a enfrontar-se a una les proves mítiques i més dures del calendari nacional del trail running.

En 2009, la VTF va acollir el Campeonato de España Individual y por Federaciones de Carreras por Montaña de la FEDME. Enguany, per a celebrar aquesta 40 edició, la VTF acollirà el Campionat Autonòmic Individual i per Clubs de curses per muntanya de la FEMECV.

Al títol de campió i campiona autonòmics només optaran els federats de la FEMECV. Els actuals campions autonòmics Francisco Vicente Macià Garcia i Júlia Font Gómez (Oriola, juliol de 2022) defensaran el títol davant dels millors corredors i corredores valencians. Volem recordar que Júlia Font és natural de Fondeguilla i ostenta el rècord de la prova amb un temps de 4 hores, 7 minuts i 11 segons des de 2019. El rècord masculí és més antic, de l’any 2008, posseït per Raúl García Castán, pentacampió d’Espanya i campió d’Europa, que va deixar el crono en un temps de 3 hores, 22 minuts i 21 segons.

Les categories inferiors federades tindran un recorregut adaptat al seu nivell. Els corredors promesa faran el mateix recorregut que l’absoluta, però eixint des de l’Ereta, amb un recorregut de 25,7 km i un desnivell positiu de 1.640 m i negatiu de 2.010 m. Les categories cadet, juvenil i júnior eixiran des del Colom i faran la part final de la Volta al Terme, amb una distància de 10,4 km i un desnivell positiu de +710 i negatiu de -790 m.

Per als corredors no federats es celebrarà, al mateix temps, la prova OPEN, amb una categoria única per a tots els corredors.

Teniu tota la informació de la prova en www.voltaalterme.es

Morir a Espadà: notes sobre l’estructura i el contingut de testaments i codicils atorgats per espadànics de la dècada dels 60 del segle XVIII

per Ismael Xiva i Molina

Autor del blog Camins en la Natura
Twitter: @ismaxiva i @caminsnatura

ESPADÀNIQUES vol agrair de nou a l'autor la cessió d'este magnífic estudi original, fruit de moltes hores de treball d'arxiu, de transcripció i d'investigació.

1. INTRODUCCIÓ

Si una cosa té l’espècie humana que iguala a tots els seus membres, aquesta és la mort. Des que naixen —llavors encara sense saber-ho—, totes les persones estan predestinades a faltar. Mentre creixen, a mesura que presencien el traspàs dels iaios, dels pares, dels amics, etc., comprenen que els dies de la seua vida finiran tard o d’hora.

Sent-ne conscients per a bé o per a mal d’aquest fet, és molt comú, arreu del món i en tot temps, que vulguen ordenar el destí del seu cos i dels seus béns per a quan jo no hi siguen en aquest món, a fi de deixar una petjada duradora en la terra, més enllà del límit de la vida biològica del seu cos físic. Açò, que ja ho succeïa en l’Antiguitat grecoromana i, evidentment, continua fent-ho en el nostre temps, s’articula per mitjà dels testaments.

 

Cementeri de Suera. Fotografia: Ismael Xiva i Molina

Aquest document és el que, negre sobre blanc, arreplega les últimes voluntats dels éssers humans que volen evitar que la seua siga una successió ab intestato. Abans, però, també es podia fer a través dels codicils, o siga, de clàusules addicionals complementàries, modificatives o revocatòries en relació a un testament prèviament atorgat. De fet, a Catalunya i a les Illes Balears, la pràctica codiciliària continua vigent, però no és admesa per la resta de legislacions civils de l’Estat espanyol.

Caminar entre crisis. Significats de caminar en un món en transformació (Part II)

 per Rafael López-Monné

Geògraf i fotògraf, consultor especialitzat en turisme a peu i professor de la Facultat de Turisme i Geografia de la Universitat Rovira i Virgili.

Autor del blog Vistes

Twitter: @lopezmonne

Foto de l'autor: Foto-RLM-©-Maria-Dias

ESPADÀNIQUES ofereix hui la segona (i penúltima) part d'este text basat en la ponència del mateix nom, presentada a la Trobada Internacional Art de Caminar i Geografies Relacionals, el 7 de juliol del 2022 a Olot. Nau Côclea, amb el suport de l’Observatori del Paisatge de Catalunya, la Universitat de Girona i la Universitat de Vic. Per la seua extensió, el publicarem en tres entregues. Si vols llegir la primera, la trobaràs ací.

Part II. Les potencialitats

 

6. Un món en crisi

 

 

«Les idees fixes són com les rampes als peus: el remei és continuar caminant»

Søren Kierkegaard, 1813-1855

 

El primer moviment sistemàtic de teoria econòmica va ser la fisiocràcia, la qual va sorgir al segle XVIII com a reacció al pensament mercantilista. Els seus seguidors consideraven que la prosperitat només podia basar-se en allò que la naturalesa fos capaç de regenerar cíclicament. Els límits els marcava la degradació de les condicions que possibilitaven el renaixement d’aquesta riquesa. En canvi, l’economia neoclàssica va tallar el cordó umbilical amb la terra, amb la naturalesa i amb les condicions que sustenten la vida. «El capitalisme té una lògica extraterrestre», sosté la investigadora i activista Yayo Herrero. L’economia dels països més rics del món ha evolucionat progressivament divorciant-se de la Terra, somiant viure en un planeta inesgotable. Hem creat una economia fantasiosament ingràvida, desconnectada dels límits. Una economia que ha crescut i s’ha expandit en una mena d’absència de gravetat, sense admetre que s’assenta sobre una realitat física i que, per tant, també està sotmesa als dictats de la mecànica i la termodinàmica.

El churro, la pérduga qu’hace mal

per Antoni Porta i Coello

Investigador i autor del blog Romances y Calandarios

@lenguachurra

ESPADÀNIQUES vol agrair a l'autor este text tan necessari sobre una de les llengües històriques de la serra d'Espadà, patrimoni viu i de tots.

El churro es como son mentás popularmente un conjunto de variedás lengüisticas qu’enantes eran charrás en las rodalás valencianas de la Serranía, El Palancia Alto, El Mijares Alto, El Rincón d’Ademuz, La Hoya de Buñol-Chiva, y p’algunos La Canal de Navarrés, a más d’algunos otros lugares, asina como, por contato, hestoria y vecindá, puemos consederar también churras las rodalás trehuelanas del Maestrau y Gúdar-Chavalambre.

El navarro-aragonés que trajieron los repuebladores a la Sierra d’Espadán, y a toas las redolás churras, desarrolla las carateristicas suyas so un sustrato vascón. En los sieglos XIII y XIV es a la que la lengua alcigia l’escampillamiento más grande, allegando a las rodalás nuestras. Con l’allegá al Raino d’Aragón de la dinastía castellana de los Trastámara, el navarro-aragonés escomienza a penar un cambeo lengüistico a favor del castellano. L’azoniamiento de los decretos de Nueva Planta, en 1714, hace qu’el castellano sía reconocío como lengua alministrativa y d’amostranza en las ascuelas. La sostetuyición lengüistica es más fácil entre lenguas d’una mesma familia y de fácil intercomprinsión, caso’l churro, aragonés u castellano. El churro es, pos, un lenguaje que funde las radices suyas en los emprencipios de la charra de los puebladores crestianos primerencos qu’allegaron a las rodalás nuestras, que continía enfluyencias aragonesas siñalás, tanto por pueblamiento como por lindá con l’Aragón Bajo, y que fue sumetía, dinde el sieglo XVI, a un pruceso entenso de castellanización dica hoy en día.

A carramanchín de los sieglos XIX y XX las lenguas dijan de ser un estrumento cumunicativo prevau y se convierten en lemento central de la organización d’un espacio publico. Asina, l’ascuela, l’ejercito, las organizaciones agrarias u obreras, los gremios, etc., son estrumentos de socialización enantes esconocíos, ande conviven personas con variedás lengüisticas diferientes. La platica onnipresiente’l castellano en las atividás coletivas va percebiéndose como una cosa natural. Con el churro, la castellanización escomienzó en l’ascuela, por la impusicion del castellano como lengua de prestigio y midiante una fuerte imersión lengüistica y centralista. Al costau de la desvalorización de la charra familiar, por consederala qu’era “hablar mal”, los mesmos alumnos contrebuyeron a cambear isa charra po’el “correto” castellano. Los antempasaus nuestros no charraban castellano pero hoy en día el grau de castellanización ha allegau a tal extremo que tenemos consederanza d’esta lengua como nuestra, lo qu’ha hicho perder parte de la edentidá nuestra.

La cabaña del castillo de Castro

per Estanislao Lengua (text i fotografies)

Escriptor i excursionista
@estanislengua

ESPADÀNIQUES vol agrair a l'autor este text sobre un espai que és més que un lloc: el castell de Castro

Hace ya algunos años, durante una de mis correrías por la montaña, me encontré con una extraña sorpresa. Iba solo y mi objetivo era ascender al castillo de Castro en Alfondeguilla. No es que sea esa una ascensión difícil, pero sí emblemática y de gran belleza. Salí por la mañana, temprano. Conocía el camino por haberlo realizado en numerosas ocasiones, así que, corriendo algunos tramos y otros andando, llegué al castillo. No encontré a nadie por el camino, pues en esos años pocos eran los que pululaban por las montañas. 

    Al llegar a la cima del monte, junto a la antigua fortaleza, contemplé una estampa que, a día de hoy, al recordarla, aún me sorprende. Una enorme construcción de madera se había levantado en lo más alto. Una estructura similar a un tipi de los utilizados por los indios se erigía en el lugar. Enormes troncos dispuestos como las típicas tiendas de los nativos americanos rascaban el cielo. ¿Qué puede ser esto?, me pregunté. ¿Quién ha podido construir tamaña estructura? ¿Para qué? Los pinos más cercanos estaban más abajo en una empinada ladera, y acarrearlos hasta el lugar me parecía un trabajo titánico para un buen grupo de gente.

Caminar entre crisis. Significats de caminar en un món en transformació (Part I)

per Rafael López-Monné

Geògraf i fotògraf, consultor especialitzat en turisme a peu i professor de la Facultat de Turisme i Geografia de la Universitat Rovira i Virgili.

Autor del blog Vistes

Twitter: @lopezmonne

Foto de l'autor: Foto-RLM-©-Maria-Dias

ESPADÀNIQUES vol agrair a l'autor la cessió d'este text basat en la ponència del mateix nom presentada a la Trobada Internacional Art de Caminar i Geografies Relacionals, el 7 de juliol del 2022 a Olot. Nau Côclea, amb el suport de l’Observatori del Paisatge de Catalunya, la Universitat de Girona i la Universitat de Vic. Per la seua extensió, el publicarem en diverses entregues.

«Sobretot, no perdis el teu desig de caminar; jo mateix camino diàriament fins a trobar un estat de benestar i en fer-ho m’allunyo de tota malaltia. Caminant he trobat les meves millors idees, i no conec cap pensament que sigui tan aclaparador com per no poder-te distanciar d’ell caminant». 

Søren Kierkegaard, 1813-1855

Part I. Els atributs

1. Caminar ens defineix

L’existència de mamífers bípedes és una raresa de l’evolució. Resulta molt més estable recórrer el món a quatre grapes. De fet, caminar és estar caient constantment, tot i que d’una manera controlada, la qual cosa fa que no ens n’adonem. Repartir el pes entre només dos peus no és senzill i va obligar els primers homínids a variar el centre de gravetat, és a dir, el punt on es concentra el pes del cos. En els humans se situa entre el melic i el pubis i hem aconseguit mantenir la línia de gravetat sempre dins dels límits que evitessin el col·lapse.

La locomoció humana és, de fet, un prodigi de la bioenginyeria. Un peu humà té vint-i-sis ossos diferents, una veritable obra d’art. En caminar, el pes cau primer sobre el taló, que és el pilar posterior de la volta plantar. Després el pes es transmet per la vora exterior del peu fins a recolzar-se en el pilar anterior de la volta. Tot seguit es flexionen els dits i el peu s’hi recolza. L’embranzida final la dona el dit gros —absolutament essencial per a la marxa— i la cama surt impulsada cap al davant com un pèndol.1 Es tracta d’una complexa biomecànica que fem constantment sense pensar, com si respiréssim. Després d’escoltar aquesta explicació per part del paleontòleg José Luís Arsuaga, l’escriptor Juan José Millás escriu: «la bipedestació em va semblar un miracle gramatical donat que tot aquest moviment que va de la part anterior a la davantera del peu pot ser analitzat sintàcticament com una frase. Subjecte, verb, complement directe. Vaig pensar que mai més tornaria a caminar a la babalà».2

 

Tal com assenyala Arsuaga, de cintura cap amunt som quasi ximpanzés, molt similars a la resta de simis. De cintura cap avall, som humans.3 George Bataille va considerar el dit gros del peu com «l’òrgan més humà de l’home».4 El nostre cas és únic entre els primats. No se sap amb certesa ni on ni quan va sorgir la bipedestació, però les petjades dels australopitecs bípedes de fa tres milions i mig d’anys són exactament iguals a les dels nostres nens a la sorra de la platja.5 Les primeres que es conserven d’un humà sembla que són les d’una femella que va viure fa uns 117.000 anys, coneguda com l’Eva Errant. Els seus peus descalços van quedar gravats en el fang de la riba d’una llacuna salada situada en l’actual província sud-africana del Cap Occidental.6

Les bruixes d’Espadà

 per Òscar Pérez Silvestre

Filòleg i investigador

ESPADÀNIQUES vol agrair a l'autor la cessió en primícia d'este text inèdit.

Joan Tomàs

Aquesta és una història de pedaços cosits. Contaven encara a principis del segle XX a Artana que les bruixes de Benitandús, de Veo i de Tales dormien als Orgues de Benitandús quan era de dia, i que prenien malícia als llauradors que els molestaven el descans. La Nit d’Ànimes de tots els anys es reunien en aquelarre amb les d’altres pobles de la serra a l’era gran de Veo per ballar amb Satanàs fins a la matinada.

A les dotze de la nit, quan se sentien les campanades dels pobles de la rodalia, les bruixes es despenjaven sobre l’era des dels cims dels Orgues, muntades en graneres, feien un rogle i invocaven el Dimoni. La Parrala era la Gran Bruixa de Veo; na Blesinda s’anomenava la d’Artana.

Motivació dels llinatges establerts a la serra d’Eslida després de l’expulsió dels moriscos (1612-1646)

per Ismael Xiva i Molina

Autor del blog Camins en la Natura
Twitter: @ismaxiva i @caminsnatura

ESPADÀNIQUES vol agrair de nou a l'autor la cessió d'este magnífic treball original, preparat per al nostre blog.

A Francesc Morón,

repoblador de l’Alcúdia en 1612.

 

L’expulsió dels moriscos fou un dels daltabaixos més importants que patí el Regne de València en els seus més de 450 anys d’història anteriors a la derogació dels furs. En poques setmanes, una bona part de la població —al voltant d’un terç del total, unes 125.000 persones segons l’estimació feta per Lapeyre (1959)—, va ser obligada a abandonar el seu país per a embarcar cap al nord d’Àfrica. Enrere quedaren les terres que treballaven, les llars, els llocs, les viles que habitaven. Tot buit.

El desterrament dels descendents dels sarraïns que havien restat en territori valencià després de la conquesta jaumina evidencià la incapacitat del poder governant a l’hora d’aconseguir una de les fites que havia tractat d’assolir al llarg de les dècades anteriors a l’expulsió: l’assimilació dels moriscos, la dissolució d’aquesta comunitat dins de la societat cristiana. Ni tan sols l’evangelització forçada en temps de Carles I va poder reduir a una gent que, per a Joan Fuster (1962), posseïa un «fons racial autòcton», atès que, al seu parer, la barreja amb berbers i àrabs no havia bastat perquè es perdera l’arrel indígena heretada a través dels hispanoromans i dels hispanogots.

En posar el focus en la serra d’Espadà —principal regió de població morisca al nord del Regne de València—, el temps de la tolerància religiosa i de les cartes pobles que respectaven la llei islàmica —com la de la serra d’Eslida de 1242 (1) o la d’Artesa de 1302 (2), per esmentar alguns exemples—, havia quedat enrere ja en els primers compassos del regnat del rei emperador.

 

Fragment de la carta de població de la serra d’Eslida atorgada l’any 1242, en una còpia feta a primeries del segle XV. L’encapçalament en castellà es un afegitó posterior.

El preu del gel

per Òscar Pérez Silvestre

Filòleg i investigador

ESPADÀNIQUES vol agrair a l'autor la cessió en primícia d'este treball inèdit, destinat a un llibre que té en preparació.

És estiu; busquem la frescor dels llocs o la produïm artificialment amb aparells mecànics, uns més eficients que no altres. Obrim la nevera o el congelador i, en un tres i no res, obtenim sense moure’ns de casa productes frescos o aquell gel que ens refrescarà la boca. Fàcil, senzill en l’anomenat primer món: només necessitem un frigorífic i poder pagar la factura de la llum cada mes.

Fa un segle, aproximadament, quasi tots els ultramarins de les ciutats venien gel. I d’on provenia? De les fàbriques de gel artificial. La domesticació del fred era ja una realitat des de finals del segle XIX, encara que això que ara en diuen emprenedors no arribaven alhora a totes les capitals i ciutats. Allò va significar l’anunci del final per a una activitat tradicional –sacrificada, com totes– que fins aleshores en tenia l’exclusiva: la recollida de la neu en les neveres, pous i congestes per a vendre-la a les ciutats, sobretot a l’estiu, on sempre tenien moltes necessitats: conservar aliments en fresc, elaborar refrescos i gelats exclusius i, fins i tot, aplicar-la en benefici de la salut malmesa.