Què és Espadàniques?

dimecres, 23 de novembre de 2022

La cabaña del castillo de Castro

per Estanislao Lengua (text i fotografies)

Escriptor i excursionista
@estanislengua

ESPADÀNIQUES vol agrair a l'autor este text sobre un espai que és més que un lloc: el castell de Castro



Hace ya algunos años, durante una de mis correrías por la montaña, me encontré con una extraña sorpresa. Iba solo y mi objetivo era ascender al castillo de Castro en Alfondeguilla. No es que sea esa una ascensión difícil, pero sí emblemática y de gran belleza. Salí por la mañana, temprano. Conocía el camino por haberlo realizado en numerosas ocasiones, así que, corriendo algunos tramos y otros andando, llegué al castillo. No encontré a nadie por el camino, pues en esos años pocos eran los que pululaban por las montañas. 
    Al llegar a la cima del monte, junto a la antigua fortaleza, contemplé una estampa que, a día de hoy, al recordarla, aún me sorprende. Una enorme construcción de madera se había levantado en lo más alto. Una estructura similar a un tipi de los utilizados por los indios se erigía en el lugar. Enormes troncos dispuestos como las típicas tiendas de los nativos americanos rascaban el cielo. ¿Qué puede ser esto?, me pregunté. ¿Quién ha podido construir tamaña estructura? ¿Para qué? Los pinos más cercanos estaban más abajo en una empinada ladera, y acarrearlos hasta el lugar me parecía un trabajo titánico para un buen grupo de gente.

dijous, 10 de novembre de 2022

Caminar entre crisis. Significats de caminar en un món en transformació (Part I)

per Rafael López-Monné


Geògraf i fotògraf, consultor especialitzat en turisme a peu i professor de la Facultat de Turisme i Geografia de la Universitat Rovira i Virgili.

Autor del blog Vistes
Twitter: @lopezmonne
Foto de l'autor: Foto-RLM-©-Maria-Dias






ESPADÀNIQUES vol agrair a l'autor la cessió d'este text basat en la ponència del mateix nom presentada a la Trobada Internacional Art de Caminar i Geografies Relacionals, el 7 de juliol del 2022 a Olot. Nau Côclea, amb el suport de l’Observatori del Paisatge de Catalunya, la Universitat de Girona i la Universitat de Vic. Per la seua extensió, el publicarem en diverses entregues.


«Sobretot, no perdis el teu desig de caminar; jo mateix camino diàriament fins a trobar un estat de benestar i en fer-ho m’allunyo de tota malaltia. Caminant he trobat les meves millors idees, i no conec cap pensament que sigui tan aclaparador com per no poder-te distanciar d’ell caminant». 

Søren Kierkegaard, 1813-1855



Part I. Els atributs

1. Caminar ens defineix
L’existència de mamífers bípedes és una raresa de l’evolució. Resulta molt més estable recórrer el món a quatre grapes. De fet, caminar és estar caient constantment, tot i que d’una manera controlada, la qual cosa fa que no ens n’adonem. Repartir el pes entre només dos peus no és senzill i va obligar els primers homínids a variar el centre de gravetat, és a dir, el punt on es concentra el pes del cos. En els humans se situa entre el melic i el pubis i hem aconseguit mantenir la línia de gravetat sempre dins dels límits que evitessin el col·lapse.

La locomoció humana és, de fet, un prodigi de la bioenginyeria. Un peu humà té vint-i-sis ossos diferents, una veritable obra d’art. En caminar, el pes cau primer sobre el taló, que és el pilar posterior de la volta plantar. Després el pes es transmet per la vora exterior del peu fins a recolzar-se en el pilar anterior de la volta. Tot seguit es flexionen els dits i el peu s’hi recolza. L’embranzida final la dona el dit gros —absolutament essencial per a la marxa— i la cama surt impulsada cap al davant com un pèndol.1 Es tracta d’una complexa biomecànica que fem constantment sense pensar, com si respiréssim. Després d’escoltar aquesta explicació per part del paleontòleg José Luís Arsuaga, l’escriptor Juan José Millás escriu: «la bipedestació em va semblar un miracle gramatical donat que tot aquest moviment que va de la part anterior a la davantera del peu pot ser analitzat sintàcticament com una frase. Subjecte, verb, complement directe. Vaig pensar que mai més tornaria a caminar a la babalà».2

 



Tal com assenyala Arsuaga, de cintura cap amunt som quasi ximpanzés, molt similars a la resta de simis. De cintura cap avall, som humans.3 George Bataille va considerar el dit gros del peu com «l’òrgan més humà de l’home».4 El nostre cas és únic entre els primats. No se sap amb certesa ni on ni quan va sorgir la bipedestació, però les petjades dels australopitecs bípedes de fa tres milions i mig d’anys són exactament iguals a les dels nostres nens a la sorra de la platja.5 Les primeres que es conserven d’un humà sembla que són les d’una femella que va viure fa uns 117.000 anys, coneguda com l’Eva Errant. Els seus peus descalços van quedar gravats en el fang de la riba d’una llacuna salada situada en l’actual província sud-africana del Cap Occidental.6

dissabte, 29 d’octubre de 2022

Les bruixes d’Espadà

 per Òscar Pérez Silvestre

Filòleg i investigador


ESPADÀNIQUES vol agrair a l'autor la cessió en primícia d'este text inèdit.


Joan Tomàs


Aquesta és una història de pedaços cosits. Contaven encara a principis del segle XX a Artana que les bruixes de Benitandús, de Veo i de Tales dormien als Orgues de Benitandús quan era de dia, i que prenien malícia als llauradors que els molestaven el descans. La Nit d’Ànimes de tots els anys es reunien en aquelarre amb les d’altres pobles de la serra a l’era gran de Veo per ballar amb Satanàs fins a la matinada.

A les dotze de la nit, quan se sentien les campanades dels pobles de la rodalia, les bruixes es despenjaven sobre l’era des dels cims dels Orgues, muntades en graneres, feien un rogle i invocaven el Dimoni. La Parrala era la Gran Bruixa de Veo; na Blesinda s’anomenava la d’Artana.

dimarts, 13 de setembre de 2022

Motivació dels llinatges establerts a la serra d’Eslida després de l’expulsió dels moriscos (1612-1646)

per Ismael Xiva i Molina

Autor del blog Camins en la Natura
Twitter: @ismaxiva i @caminsnatura

ESPADÀNIQUES vol agrair de nou a l'autor la cessió d'este magnífic treball original, preparat per al nostre blog.



A Francesc Morón,

repoblador de l’Alcúdia en 1612.

 

L’expulsió dels moriscos fou un dels daltabaixos més importants que patí el Regne de València en els seus més de 450 anys d’història anteriors a la derogació dels furs. En poques setmanes, una bona part de la població —al voltant d’un terç del total, unes 125.000 persones segons l’estimació feta per Lapeyre (1959)—, va ser obligada a abandonar el seu país per a embarcar cap al nord d’Àfrica. Enrere quedaren les terres que treballaven, les llars, els llocs, les viles que habitaven. Tot buit.

El desterrament dels descendents dels sarraïns que havien restat en territori valencià després de la conquesta jaumina evidencià la incapacitat del poder governant a l’hora d’aconseguir una de les fites que havia tractat d’assolir al llarg de les dècades anteriors a l’expulsió: l’assimilació dels moriscos, la dissolució d’aquesta comunitat dins de la societat cristiana. Ni tan sols l’evangelització forçada en temps de Carles I va poder reduir a una gent que, per a Joan Fuster (1962), posseïa un «fons racial autòcton», atès que, al seu parer, la barreja amb berbers i àrabs no havia bastat perquè es perdera l’arrel indígena heretada a través dels hispanoromans i dels hispanogots.

En posar el focus en la serra d’Espadà —principal regió de població morisca al nord del Regne de València—, el temps de la tolerància religiosa i de les cartes pobles que respectaven la llei islàmica —com la de la serra d’Eslida de 1242 (1) o la d’Artesa de 1302 (2), per esmentar alguns exemples—, havia quedat enrere ja en els primers compassos del regnat del rei emperador.

 

Fragment de la carta de població de la serra d’Eslida atorgada l’any 1242, en una còpia feta a primeries del segle XV. L’encapçalament en castellà es un afegitó posterior.

diumenge, 24 de juliol de 2022

El preu del gel

per Òscar Pérez Silvestre

Filòleg i investigador


ESPADÀNIQUES vol agrair a l'autor la cessió en primícia d'este treball inèdit, destinat a un llibre que té en preparació.


És estiu; busquem la frescor dels llocs o la produïm artificialment amb aparells mecànics, uns més eficients que no altres. Obrim la nevera o el congelador i, en un tres i no res, obtenim sense moure’ns de casa productes frescos o aquell gel que ens refrescarà la boca. Fàcil, senzill en l’anomenat primer món: només necessitem un frigorífic i poder pagar la factura de la llum cada mes.

Fa un segle, aproximadament, quasi tots els ultramarins de les ciutats venien gel. I d’on provenia? De les fàbriques de gel artificial. La domesticació del fred era ja una realitat des de finals del segle XIX, encara que això que ara en diuen emprenedors no arribaven alhora a totes les capitals i ciutats. Allò va significar l’anunci del final per a una activitat tradicional –sacrificada, com totes– que fins aleshores en tenia l’exclusiva: la recollida de la neu en les neveres, pous i congestes per a vendre-la a les ciutats, sobretot a l’estiu, on sempre tenien moltes necessitats: conservar aliments en fresc, elaborar refrescos i gelats exclusius i, fins i tot, aplicar-la en benefici de la salut malmesa.

dijous, 14 de juliol de 2022

Muntanyes valencianes i el seu patrimoni

 per Cristian Martínez Hernández

Químic, divulgador i amant de les muntanyes

Twitter: @MuntanyaV



ESPADÀNIQUES vol agrair a l'autor la cessió d'este treball, una part del qual forma part del seu llibre recent Muntanyes valencianes i el seu patrimoni. Vos desitgem una bona lectura.



Sota el títol Muntanyes valencianes i el seu patrimoni s’amaga un projecte que va nàixer sense grans ambicions. Aquest llibre, però, és la consolidació d’un altre projecte més gran, amb el qual comparteix la mateixa finalitat: donar a conéixer part del patrimoni material, cultural i natural que caracteritza el País Valencià.

No és gens estrany que quan algú pense en com passar les seues vacances tinga la idea d’agafar mitjans de transport de llarga distància (tren i avió, principalment) i anar a visitar llocs exòtics dels quals hem sentit parlar en mitjans de comunicació, llibres i pel·lícules. Aquesta opció, per descomptat, és molt atractiva i interessant.

Per altra banda, no és tan habitual com l’anterior trobar gent que pense que pot dedicar les seues vacances a agafar un parell d’hores el cotxe i visitar els pobles de l’interior valencià i els seus voltants. Pot ser que siga pel fet que una destinació llunyana i exòtica sembla més glamurosa. I pot ser que, en efecte, siga així. Una altra raó podria ser el desconeixement que hi ha al voltant d’allò que tenim ben a prop, a excepció d’uns quants llocs ben promocionats i que concentren la majoria dels visitants (parlem de llocs com Peníscola, Morella, Montanejos, Chulilla, Cullera o la Costa Blanca en general).

dilluns, 27 de juny de 2022

En memòria d’Alfred R. Ecroyd Russell

per Òscar Pérez Silvestre
Filòleg, investigador i escriptor


ESPADÀNIQUES vol agrair a l'autor la cessió d'este treball, publicat per primera vegada en el Llibre de Festes d'Eslida de 2008. El dia 15 de maig de 2022, amb motiu del centenari de la mort d'Ecroyd, un grup nombrós de persones capitanejades per Artanapèdia i L'Era d'Artana van fer una excursió a la casa de la Solana de la Mina, on va viure a temporades i va morir este home de negocis.




Al cementeri d’Eslida reposen les despulles mortals d’un personatge únic, peculiar, que et fa interrogar-te quan lliges la seua làpida:

«En memoria cariñosa de
Alfredo R. Ecroyd Russell
fundador de la Liga Antialcohólica Española,
que nació en Bradford (Inglaterra)
14 diciembre 1844,
y murió en la Solana del Rey
20 mayo 1922.
A su amado dará Dios el sueño (Salmo 127)»


Això diu, literalment, la pedra que cobria el seu nínxol. Certament es tracta d’un epitafi solemne i distingit, exclusiu, preparat per a una personalitat. Valentín Paulo em va posar sobre la pista de l’habitador de la casa de la Solana de la Mina, un anglés que no sabíem ben bé a què es dedicava. Indagant i buscant, hem pogut arreplegar diverses informacions que ara són publicades; estic segur que aquell home no deixarà indiferent cap dels lectors o lectores que s’atrevisca a entrar en estes línies.

Alfred Russell Ecroyd Russell va nàixer a Bradford el 14 de desembre de 1844. Era fill del matrimoni format per Benjamin Ecroyd (1800-1857) i Hanna Russell (1804-1873). El 13 de gener de 1870 es va casar a Wilmslow amb Hannah Maria Neild (Greenheys 1839-Torquay 1915), matrimoni del qual van nàixer quatre fills: Russell (1871), Ethel Mary (1872), Wilfrid Thorp (1873) i Cuthbert Wigham (1975).

La seua muller, Hannah Maria Neild, va destacar molt prompte com a activista antialcohòlica al seu poble natal. La curiositat per l’estudi i un talent natural la convertiren en una oradora de primera fila, a pesar de les dificultats que la societat masclista de l’època li va posar per a obtindre cap títol acadèmic. El 1894 arriba esta família a l’Espanya, possiblement per les ocupacions comercials del seu marit Alfred Ecroyd. La destinació va ser molt pròxima: Artana. Diuen les cròniques que ella va ser qui va influir sobretot en Ecroyd per tal que fundara a escala estatal el moviment de temprança (és a dir, basat en la moderació o eliminació total del consum personal i social de begudes alcohòliques).

Si bé a l’Estat espanyol hi havia hagut alguns intents anteriors, com la societat creada des d’un punt de vista confessional a Valladolid el 1888 per un pastor evangèlic, pareix que és a partir de 1909 que emergeixen amb una certa singularitat les figures d’Alfred Ecroyd i la seua esposa Hannah, ajudats per alguns metges, amb la pretensió d’obtindre firmes dels professionals sanitaris per tal de crear opinió i forçar el Govern espanyol a la prohibició total de la venda i consum de begudes alcohòliques. Sembla, però, que els èxits en altres països com els Estat Units o el Regne Unit no es van poder aconseguir ací per la indiferència del Govern i per l’arrelament dels hàbits de consum.

Tot i això, després de dos anys de campanya del matrimoni Ecroyd-Neild i del metge de Tales Miguel Gallart Traver (natural d'Artana, 1880-1917), el dia 1 d’abril de 1911 es constituïa a Tales l’Associació Antialcohòlica Espanyola. Durant l’any 1910 havien publicat els fullets informatius “Concepto médico del alcohol”, dirigit als metges, “Opiniones de hombres eminentes sobre el vino” i “La Iglesia contra el alcohol”. L’octubre de 1910 apareixia des d’Artana el primer número del periòdic de quatre pàgines titulat El Abstemio, amb periodicitat irregular, encara que anava publicant-se cada tres o cinc mesos. Esta publicació, portaveu de l’Associació Antialcohòlica Espanyola, va arribar a publicar 10.000 exemplars per a difondre’ls a tot Espanya i encara a l’estranger.



Un altre personatge vinculat a la Lliga Antialcohòlica va ser el mestre Francisco Fuertes Antonino, natural de la Vall d’Uixó (1884-1953). Des del principi va assumir la direcció del periòdic, que portava des de qualsevol dels pobles on era destinat. Curiosament, este mestre va ser amic del nostre Francisco Mondragón, amb qui va compartir unes colònies a Eslida l’agost de 1933, organitzades per la Diputació de Castelló per als xiquets de la Casa Provincial de Beneficència.







La Lliga Antialcohòlica es va dissoldre quasi immediatament després de la mort de Hannah Neild, esdevinguda a finals de 1915 a la població anglesa de Torquay, als 77 anys d’edat. Ella havia tingut un protagonisme cabdal en la creació de la Lliga i aportava anualment 100 pessetes, més tantes altres del seu marit i dels fills. Ella ocupà el càrrec de vicepresidenta perpètua. L’acció més rellevant que va ser capaç d’organitzar l’entitat fou el Congrés Antialcohòlic de Barcelona, del 3 al 4 d’octubre de 1914.




El seu fill Russell Ecroyd Neild, casat a València el 1911 amb María Pérez Rodríguez, s’havia establit a Castelló i s’havia convertit a poc a poc en un conegut home de negocis. El 1912 havia posat en funcionament una línia d’autobusos que els dijous i els diumenges d’estiu feia el trajecte Castelló-Benassal, línia que va perdre el 1913 en fundar-se la companyia Hispano de Fuente En-Segures. Abans ja havia obert un negoci que portava el seu nom, relacionat amb els recanvis, la reparació i el lloguer de cotxes i bicicletes de marques angleses. Sabem que el 1913 era el taller més antic de la capital i estava ubicat als carrers de Ximénez, 1 i Moyano, 2 de Castelló, darrere del Teatre Principal. L’any 1922 el trobem al carrer de l’Escultor Viciano, 22 i es dedica als recanvis i a garatge. A més, també comercia amb colors per a ceràmica de la casa anglesa Harrison & Son (Hanley) i s’ofereix a fer traduccions i interpretacions de l’anglés. La seua col·laboració al sosteniment de la Lliga Antialcohòlica fou també molt important: a més dels donatius constants, va exercir el càrrec de tresorer (1911-1913) i visecretari (1913-1914); la seua esposa María Pérez en fou vicesecretària (1911-1913) i vicepresidenta (1913-1914).


Publicitat de 1907


A l'esquerra, Russell i María en la primera excursió en cotxe al Desert de les Palmes (1912)


Alfred Ecroyd, son pare, va morir també als 77 anys d’edat a la seua casa de la Solana de la Mina d'Eslida el dia 20 de maig de 1922, on ell i un altre anglés, l'enginyer de mines Walter Ridge, havien instal·lat una estació meteorològica. Segons la crònica del soterrar que van publicar el dia 23 de maig els diaris Heraldo de Castellón i La Provincia Nueva, pareix que solia tornar cada any a les seues possessions de la Solana a passar la temporada de primavera i estiu. Una altra font, el full mensual El Crit de la Muntanya, ens informa que Alfred Ecroyd era entusiasta i protector econòmic de l’acció valencianista que a Artana protagonitzava l’actiu Vicent Tomàs i Martí, ideòleg del valencianisme agrarista impulsat en molts pobles de la Plana i de l’Horta entre els anys 1918-1923. Des del seu humil butlletí l’acomiadaven amb unes paraules plenes de sentiment i sinceritat: “Descanse en pau aquell home tan altruista, tan bo i tan just”.

Encara que Alfred Ecroyd estava més vinculat a Artana, va ser enterrat a Eslida pel fet d’haver mort dins del nostre terme. Segurament va oficiar el funeral Mn. Eduardo Manzana, rector d’Eslida en aquell moment. A Artana era rector el seu germà Mn. Facundo Manzana. Per voluntat expressa del difunt, no volia que es portara dol. El vers del salm 127 que apareix en la làpida i en les esqueles de la premsa té una enunciació un poc estranya, sobretot si la comparem amb les versions més actuals d’estes composicions bíbliques. “A su amado dará Dios el sueño” és una interpretació literal de l’escriptura, que hui sol parafrasejar-se així: “fins i tot quan dormen, Déu dóna el pa als seus amics”.




Quan estava arreplegant informació sobre este personatge, vaig trobar en Internet l’arbre genealògic de la seua família, i curiosament no hi consta ni la data ni el lloc de defunció d’Alfred Ecroyd, ni tampoc on és soterrat. Vaig enviar un missatge electrònic al Regne Unit demanant d’entrar en contacte per tal de comunicar estes dades, però no he obtingut cap resposta. Possiblement haja de ser un d’eixos secrets, íntims i compartits alhora, de la gent d’Eslida i espadànica...



dimarts, 24 de maig de 2022

Naix l'associació COR DE SURO a la serra d’Espadà

per Cor de Suro

IG: @cordesuro


ESPADÀNIQUES vol agrair a l'associació Cor de Suro estes línies de presentació del projecte, ara ja una realitat. 





El pasado 15 de febrero se constituyó oficialmente la asociación “Cor de Suro”, formada por las/los promotoras/es del corcho que se capacitaron y motivaron en el transcurso del Laboratorio de Corcho “SuberLab”. 

Entre noviembre de 2021 y febrero de este año, el grupo de promotoras/es del corcho se reunió semanalmente para soñar y planificar esta nueva etapa. Fruto de este proceso, ha nacido una nueva entidad que tiene como propósito promover el corcho natural y la artesanía desde la Sierra de Espadán. 

dilluns, 9 de maig de 2022

La Surera d'Almedíjar es transforma


La Surera és un espai ja veterà a Almedíjar, un lloc de trobada i un oasi sense igual en tota la serra d'Espadà. Ara estan en procés de transformació i ens ho han volgut explicar per a tota la gent que encara té oïdes per als projectes innovadors i vol actuar localment en benefici de la comunitat espadànica.




La cooperativa de trabajo asociado sin ánimo de lucro Canopia Coop. V. nace en 2016 en Almedíjar con la voluntad de emprender un proyecto colectivo en el ámbito rural, reivindicando la necesidad de actuar localmente, generar cambios desde abajo y abrir caminos hacia nuevos paradigmas sociales, económicos y ambientales, sustentados en la relocalización de la economía, la búsqueda de estilos de vida más sencillos y el aprovechamiento sostenible de los recursos del territorio.