Què és Espadàniques?

dilluns, 9 de maig de 2022

La Surera d'Almedíjar es transforma


La Surera és un espai ja veterà a Almedíjar, un lloc de trobada i un oasi sense igual en tota la serra d'Espadà. Ara estan en procés de transformació i ens ho han volgut explicar per a tota la gent que encara té oïdes per als projectes innovadors i vol actuar localment en benefici de la comunitat espadànica.




La cooperativa de trabajo asociado sin ánimo de lucro Canopia Coop. V. nace en 2016 en Almedíjar con la voluntad de emprender un proyecto colectivo en el ámbito rural, reivindicando la necesidad de actuar localmente, generar cambios desde abajo y abrir caminos hacia nuevos paradigmas sociales, económicos y ambientales, sustentados en la relocalización de la economía, la búsqueda de estilos de vida más sencillos y el aprovechamiento sostenible de los recursos del territorio.

dijous, 13 de gener de 2022

Les nostres escoles «espadàniques»




per 
Elsa Vilalta Fonfria

Aprenent i ensenyant... Ara des de la Subdirecció d’Ordenació de la Conselleria d’Educació

@elsavilalta. Subdirectora general d’Ordenació



ESPADÀNIQUES vol agrair a Elsa que ens haja fet un espai en una agenda tan plena de compromisos per a la redacció reposada d'un article tan pròxim, tan ple d'estima per la seua terra i per l'escola. Gràcies de tot cor.




Les «espadàniques», les persones que vivim en els pobles envoltats de la serra d’Espadà, tenim una gran sort i gaudim de molts privilegis, alguns dels quals ignorem fins que arriba el dia que portes algun convidat foraster i et descobreix el luxe de viure i gaudir d’un entorn regalat, tant pel que fa al valor de l’entorn natural com del patrimoni històric que atresora. 

Vista del castell de Castro de Fondeguilla

Un dels molts avantatges que tenim els qui hem nascut en les comarques de la Plana Baixa, l’Alt Millars o l’Alt Palància, que sovint passa desapercebut i que poques vegades és preuat com caldria, és tindre l’oportunitat d’escolaritzar els nostres infants en les escoles rurals.

dimecres, 29 de desembre de 2021

El fonedor del Corral Nou (Eslida)

per Josep Herrero Cabanyes

Investigador. Membre d'Artanapèdia



ESPADÀNIQUES vol agrair de nou a Josep Herrero el gran treball d'investigació, recuperació i dignificació que realitza des de fa molts anys. 





En alguns pobles de la serra d’Espadà ha existit una activitat minera durant molts segles; fins i tot alguns jaciments es remunten a època romana. Un dels minerals molt apreciats en totes les èpoques era el mercuri, amb nombre atòmic 80 i un pes de 200.59, i color platejat. Sense anar lluny podem citar alguns pobles de la zona com són Betxí, Artana, Eslida i, sobretot, Xova, on s’extreia aquest valorat producte.

Els seus usos han sigut nombrosos en baròmetres, manòmetres, esfigmomanòmetres, bombes de buit, interruptors, llums fosforescents. També s’utilitzava en amalgames dentals, amalgames per a l’extracció de l’or i la plata, producció de clor i sosa càustica, en telescopis, en la fabricació de cosmètics, d’armes i explosius, etc.

dilluns, 13 de desembre de 2021

Suera: la productivitat d’un poble

per Mònica Serrano Menero

Periodista i membre  del Centre Cultural de Suera



ESPADÀNIQUES vol agrair a l'autora la cessió d'este treball fet expressament per al nostre blog amb motiu dels 25 anys de la mostra Suera, un poble al carrer. Moltíssimes gràcies i enhorabona, Suera! 



«Segur que algú reconeix aquestes persones. Em sabríeu dir qui són?», pregunta la guia turística del SOM (Suera, Obert Museu) mentre ensenya una imatge dels personatges de L’Alqueria Blanca. Poques vegades no li han sabut respondre. Però, què pot relacionar la sèrie de Canal 9 i À Punt amb aquest municipi de la Plana Baixa?

Durant una de les primeres temporades es troba aigua al terreny que enfronta a dos famílies, els Pedreguer i els Falcó, i la producció de la sèrie buscava una maquinària antiga per poder introduir en la trama una planta embotelladora. Pascual Ballester, el propietari aleshores de la fàbrica, que abans havia pertangut a la família Martí, els va oferir màquines, caixes i botelles. El seu desig era que utilitzaren La flor de Espadán, però no va ser possible, ja que feia referència a una comarca en concret. Aleshores, va ser Ricsana, una de les marques que comercialitzaven pel Palància.


dimecres, 15 de setembre de 2021

La III Assemblea Regional d’Espeleologia (1962) a la serra d’Espadà

per Sergi Pérez Silvestre

Filòleg i professor de llengua


ESPADÀNIQUES vol agrair a l'autor la cessió d'este treball fet expressament per al nostre blog amb motiu de l'Any Internacional de les Coves i el Carst. Moltíssimes gràcies!



Fa un temps, va arribar a les mans d’un bon amic un opuscle amb el títol que encapçala aquest apartat. Hi ha dos motius bàsics pels quals vull rememorar aquell acte: el primer, és que prompte farà 60 anys d’aquella celebració (fita que per si mateixa mereix un reconeixement i un record) i, la segona -la causa que considere més fonamental- és la novetat que va representar aquell aplec de gent pionera per als nostres pobles de la serra d’Espadà.

En les ocasions anteriors les havien fetes a Tous-Carlet (1960) i Gandia (1961). La III Assemblea es va desenvolupar al llarg de quatre dies, del 19 al 22 d’abril, i el lloc on es van pronunciar les xarrades i els conferenciants van poder parlar sobre les seues especialitats fou el cinema d’Eslida. Hi va assistir moltíssima gent, tant del poble com de fora (Catalunya, Castelló, València, Alacant, Terol, Múrcia), i els especialistes feren les seues ponències ajudats per pel·lícules i diapositives. De debò, degueren ser unes jornades memorables. El programa que es va seguir fou el següent:

 

divendres, 28 de maig de 2021

La làpida àrab d'Artana

 per Josep Herrero Cabanyes

Investigador. Membre d'Artanapèdia



ESPADÀNIQUES vol agrair a Josep Herrero el gran treball d'investigació, recuperació i dignificació que realitza des de fa molts anys a Artana. Amb tota l'estima i admiració.






A la casa abadia d’Artana hi ha una làpida àrab d’un indiscutible interés històric i arqueològic. És una pedra de gres rosat tirant a morat (rodeno es diu a la zona) de l’era secundària, concretament del període triàsic; conté un material duríssim i gens fàcil de treballar. Les seues dimensions són: 96 cm de llargària, 30 cm d’altura i 14 cm d’amplària. Encara no hem pogut pesar-la, però segur que ultrapassa amb generositat els 100 kg. Per tots els costats està polida, fet que ens fa pensar que fou recuperada de la rambla on probablement estaria durant milers d’anys suportant els embats de les aigües d’aquesta llera fluvial.

Fins als anys 60 del segle passat estava incrustada en la paret oest de l’església a 1,60 metres d’altura aproximadament; posteriorment fou col·locada a l’entrada del temple en un lloc alt entre la pila baptismal i l’escala de pujada al cor. Des dels anys 80 ocupa l’actual emplaçament.

La inscripció, feta segurament amb punter metàl·lic i realitzada en dues línies paral·leles, va ser traduïda a principi del segle XX per l’arabista Pasqual Meneu:

Aquesta pedra fou alçada pel valerós Ali Zobeid

Déu és Al·là i el seu Profeta Mahoma”




En aquesta imatge es veu amb més precisió l’escriptura. En la de baix se'n pot apreciar l’amplada:





En aquesta primera línia, alçar la pedra podria significar 'erigir o manar a fer' aquesta inscripció per situar-la probablement en un lloc de culte. Un altre significat podria ser aixecar-la amb les mans, la qual cosa seria una gesta extraordinària pel pes de la pedra en relació amb la talla més petita que tenia l’home medieval.

En anomenar valerós a Alí Zobeid, personatge totalment desconegut per a nosaltres, hi ha pocs dubtes de pensar que seria un guerrer important i tal vegada un senyor entre els musulmans.

La data de la inscripció és per a nosaltres un misteri molt difícil de resoldre amb les tècniques actuals, però si donem com a factible que era un guerrer i potser també noble, caldria pensar que aquesta làpida fou escrita abans de la conquesta, quan hi havia una societat musulmana totalment estructurada. Després de la conquesta d’Artana en 1242 tan sols hi havia a tota la serra un poble de vassalls dels seus respectius senyors.

Sobre l’última línia, poca cosa a comentar: és una professió de fe molt usada per l’Islam.

De la làpida ha fet una còpia amb molta destresa José Rico Blasco, usant una pedra de la mateixa classe i amb una tècnica semblant a l’original. Ara, gràcies a la donació de l’autor, està exposada en el Centre d’Interpretació del Parc Natural de la Serra d'Espadà, a Eslida.


Còpia feta per l'artanenc José Rico, Seba


divendres, 9 d’abril de 2021

La cova prehistòrica de l’Oret

 per Francesc Gusi i Jener



En esta ocasió recuperem un article del gran arqueòleg i prehistoriador finat l'any 2012. Francesc Gusi, entre moltes altres coses, va ser director del 
Servei d’Investigacions Arqueològiques i Prehistòriques de la Diputació de Castelló des de la seua fundació (1975) fins a la seua jubilació, i fundador i director de la revista Quaderns de Prehistòria i Arqueologia de Castelló i de les Monografies de Prehistòria i Arqueologia Castellonenques. In memoriam (Barcelona, 1942-València, 2012).









La cavitat, juntament amb altres covetes, es troba dins la vall del barranc de l’Oret i constitueix un lloc interessant tant des de la perspectiva espeleològica com arqueològica. Per això el jaciment prehistòric pràcticament ha desaparegut, i ha perdut, per tant, importància científica: les nombroses visites d’excursionistes i de «furgadors de coves» l’han buidat de contingut.

A les sales d’Arqueologia del Museu Provincial de Belles Arts de Castelló i als magatzems del Servei d’Investigacions Arqueològiques i Prehistòriques de la Diputació es guarden unes mostres de materials de gran interés i que ens demostren la importància del jaciment, molt possiblement de caràcter funerari, datat aproximadament entre el 2500 i 1800 abans de la nostra era. És a dir, correspondria a un moment cronocultural del període calcolític (del grec chalkós=coure/bronze i lític=pedra).

L’entrada de la cova és de regulars dimensions, i dona pas a un gran vestíbul o sala amb una certa tendència a descendir cap a l’interior, el qual es divideix en dos brancals subdividits en moltes gateres i bifurcacions. El recorregut longitudinal total és d’uns 125 metres. L’interior és molt humit i l’aigua s’entolla en molts indrets. Hi trobem formacions d’estalactites i estalagmites d’una gran bellesa, encara que molt maltractades per les destruccions dels visitants.

dijous, 18 de març de 2021

Azuébar - Las Balsicas - Mosquera - Corralissa de la Torreta - Font de Román - Azuébar

 per Ismael-Pascual Chiva i Molina

Autor del blog Camins en la Natura
Twitter: @ipasc_CM i @caminsnatura

ESPADÀNIQUES vol agrair de nou a l'autor la cessió d'este magnífic treball, publicat originalment en el seu magnífic blog. Visiteu-lo!

Aquesta setmana us proposem una excursió clàssica per la serra d'Espadà que encara teníem pendent de fer. És la visita a Mosquera, un dels indrets més representatius del paisatge d'aquesta contrada del País Valencià. Es tracta d'un gran bosc de sureres documentat des d'antic i que va ser explotat de manera industrial durant pràcticament una centúria, a cavall dels segles XIX i XX. Tot i formar part del terme d'Azuébar, localitat des de la qual encetem l'excursió i on també la finalitzem, Mosquera queda ben a prop d'Almedíjar, i així mateix de la seua jurisdicció. La comunicació amb aquest últim poble va millorar notablement l'any 1931, quan va ser oberta la pista que comunica la casa de Mosquera amb l'actual carretera CV-200. Aquesta segona via havia estat construïda un poc abans, vers el 1920, i no passava de la categoria de camí veïnal entre Almedíjar i Aín. De fet, li atorguem el dubtós honor de ser, encara en l'actualitat, una de les pitjors carreteres de tota la serra d'Espadà. És estreta, de revolts en va plena, el ferm necessita reparacions i, endemés, el conductor avança amb l'amenaça constant d'estimbar el cotxe barranc avall si se'n passa de frenada. Així que és una carretera a evitar, sens dubte. 

Amb tot, la via d'accés tradicional a Mosquera, que és un lloc especialment remot d'entre els remots de la serra d'Espadà si ens limitem a caminar pels passos tradicionals i evitem les pistes i carreteres modernes, arranca des d'Aín. De fet, nosaltres ja l'havíem trepitjada parcialment en diverses excursions, com la que ens va portar al cim del Benialí o aquesta altra, de pujada al tossal Gros. En la que us presentem hui no passàrem per aquest camí, que s'anomena precisament de Mosquera, però us deixem ací un tastet arreplegat pel blog Caminatas a las 8, que fa l'itinerari sencer des d'Aín fins a Mosquera.

Panoràmica des de la capçalera del barranc Vidal, de camí a l'alt de Las Balsicas

dijous, 28 de gener de 2021

Els productes de la serra d’Espadà en la publicitat de fa un segle

per Òscar Pérez Silvestre
Filòleg i investigador


ESPADÀNIQUES vol agrair novament a l'autor la cessió d'un treball sobre els nostres pobles.


Castelló (1930)

Una definició canònica de publicitat ens diria que és «una activitat comunicativa encaminada a aconseguir uns objectius dins de la comercialització d’un producte utilitzant el màrqueting, i així, mitjançant determinats canals de difusió, difondre missatges de promoció del producte que es vol comercialitzar». La publicitat de consum és, sobretot, persuasiva, per això investiga i analitza el públic i el context social i s’aprofita de distintes disciplines com la psicologia, la sociologia, l’antropologia, l’estadística i l’economia, entre altres. ¿Per què diem que vol persuadir? D’una banda, vol fer visible i atractiu un producte nou i/o poc conegut encara, influir en un determinat grup de consumidors susceptible de ser-ne el destinatari (el seu públic objectiu) i vendre’l.
Si bé des dels inicis del comerç hi ha hagut la necessitat de donar a conéixer els beneficis d’un producte, serà amb la industrialització i la producció massiva de béns de consum que apareixerà la publicitat moderna. Tots tenim en la ment alguns dels cartells artístics de l’art nouveau que anunciaven marques a principis del segle XX, un model per excel·lència. Ara fa un segle, convivien diverses maneres de relacionar el productor i el consumidor, els dos extrems de la cadena comercial.