Què és Espadàniques?

dilluns, 16 de novembre del 2026

Qui va construir el paisatge d’Espadà?

Hui publiquem un text anònim que ens ha aplegat i que, com a servei públic i gratuït que som, no podem deixar passar. Gràcies a la seua autora, experta analista social i del paisatge, per la cessió d'este text inèdit. Desitgem de tot cor que arribe a la gent per tal de començar a canviar cosetes...




Quan contemplem la serra d’Espadà des d’un pic elevat, des d’un castell encimbellat o des de qualsevol altre mirador, solem pensar que tenim davant un paisatge natural. Una extensió de boscos, barrancades, fonts i muntanyes aparentment immutables, modelades únicament pel pas del temps i les forces de la natura. Tanmateix, aquesta percepció és enganyosa. Bona part del que veiem és una construcció humana acumulada durant segles.

Les sureres, els bancals, els pobles, els camins, les fonts canalitzades, les terrasses de cultiu, les casetes de pedra seca i fins i tot moltes zones forestals són el resultat de decisions preses per generacions d’habitants. El paisatge d’Espadà no és una fotografia de la natura original, sinó un document viu que ha anat escrivint-se i reescrivint-se al llarg del temps.

Per això, la pregunta important no és només qui va habitar aquestes muntanyes. La qüestió fonamental és una altra: qui va construir la serra d’Espadà que contemplem hui?

 

diumenge, 25 d’octubre del 2026

Paraules no dites sobre els 500 anys de la revolta d’Espadà (1526)

per Òscar Pérez Silvestre

Filòleg i investigador

ESPADÀNIQUES vol agrair a l'autor la cessió d'este text inèdit sobre el V Centenari de la Revolta d'Espadà.


Una coincidència de dates no em va permetre anar al peu del pic Espadà el 24 d’octubre passat a l’acte d’inauguració del monòlit en commemoració dels 500 anys de la revolta d’Espadà. Era una activitat ben planificada, però no va poder ser. Després de veure la foto de la placa –el contingut de la qual s’havia mantingut en secret–, he d’afegir que em sembla massa equidistant: la “pluralidad confesional del pueblo valenciano” a què al·ludeix feia segles que estava amenaçada des d’abans de l’expulsió dels jueus i la conquesta de Granada.

dilluns, 2 de setembre del 2024

Entrevista a Òscar Pérez Silvestre, autor de ‘Secrets d’Espadà’

per Germà Esteve

Havíem quedat a Eslida, el seu poble; ell posava el lloc, i jo l’hora. Òscar havia triat la font de Matilde, un espai que freqüenta en els seus passejos breus. És una persona afable, pròxima, gens afectada per eixe mal que infecta alguns sabuts. Ell és fill del poble i se l’estima, no debades fa periòdicament visites i xarrades al voltant de la seua història i patrimoni quan el busca l’Ajuntament.

Secrets d’Espadà ha resultat una bomba inesperada en la indiferència plàcida d’este racó del món anestesiat, «un univers que ho conté tot», ens diu l’autor amb el rostre ple d’entusiasme. Per això hem quedat, per parlar d’un llibre guardonat amb el XL Premi d’Humanitats de Castelló i de tot allò que es cou (i a vegades s’empastra) a la serra d’Espadà. En només tres mesos s'ha exhaurit l'edició...




 

–Comencem per una qüestió senzilla: per què escrius Secrets d’Espadà?

diumenge, 9 de juny del 2024

Nou viatge a la serra d'Espadà

per Josep Sorribes (DEP) i David Gil


ESPADÀNIQUES tenia un deute amb els autors d'esta anàlisi sobre la serra d'Espadà. Fa pocs mesos, el 30 de gener de 2024, ens deixava Josep Sorribes Monrabal, fill al 50% de la serra. Li vam demanar permís per a publicar-li este capítol del magnífic llibre Nou viatge pel País Valencià, però ja no ens va poder atendre.

Les coses també canvien al territori de l'Espadà, a la zona de dins i a la vora del parc natural. Per això, ens agrade o no, és important escoltar les veus profètiques i crítiques que només busquen fer millor les coses per obtindre millors resultats i més eficaços. En homenatge seu, hui el llancem a la blogosfera i que de tot açò siga el que les persones vulguen que siga. Gràcies, Mestre.

El monumental Nou viatge pel País Valencià (PUV-Universitat d’Alacant-IAM, 2017), de Nèstor Novell i Josep Sorribes, és un dels llibres que amb més propietat parla del País Valencià en les últimes dècades, amb el marc complet del país com a referent. Més de tres anys de carreteres i de recerca han produït dos volums i més de mil cinc-centes pàgines d’anàlisi i opinió de l’estructura econòmica, cultural, històrica i lingüística de cada racó del país. El recorregut, en la línia il·lustrada de les pàgines de Cavanilles al XVIII o les de Fuster al XX, arreplega dades, reflexions, testimonis o fragments d’altres obres. A estones fred i acadèmic, d’altres més viu i literari, poc importen els dubtes en l’estil, perquè el que tenim és un treball incontestable, una radiografia immensa i detallada d’una terra en dos volums. N'extraiem el text, que trobareu en el volum 2, pàgines 761-775.


 


Les comarques oblidades

Si agafàrem un cotxe i recorreguérem la distància que va des de Barraques a Sagunt, d’allà pujàrem fins a Vinaròs, i de nou cap a l’interior cap a Morella, recorreríem, o passaríem a prop, dels pobles i ciutats que concentren prop del 95 % del total de la població de les comarques del nord del País Valencià, allò que coneixem administrativament com la província de Castelló.

No obstant això, a les terres muntanyoses que deixem entre la vall del Palància i els Ports de Morella, ens deixaríem sense visitar tot un seguit de comarques que guarden una part molt important de la història del País Valencià. Unes comarques que, a principi de segle, concentraven una tercera part de la població de la província, i que van patir, des d’aleshores, un procés intens d’emigració que les convertirien en el pràctic desert que són ara mateix.

Aquest capítol busca ser una aproximació a l’economia i el territori de les comarques de l’interior i el nord del País Valencià, és a dir, l’interior de la província de Castelló, llevat de l’eix del Palància i els Ports de Morella. Buscarem d’analitzar la seua realitat social, econòmica i històrica, així com posar en relleu els seus trets més significatius per tal de no deixar –una vegada més– oblidada aquesta part del territori.

dimarts, 10 d’octubre del 2023

La guerra no ha acabat. Fugitius armats i maquis a la serra d’Espadà

per Grup d'Estudis Socials de l'Espadà (GESE)


ESPADÀNIQUES vol agrair a J.L.B., autor d'este immens treball, la cessió en primícia d'esta investigació inèdita quan tantes hores l'ha ocupat.


Campament guerriller de l'AGL al terme de la Sénia


La conformació orogràfica de la serra d’Espadà, amb infinitat de barrancades, indrets abruptes i espadats, coves i considerables elevacions muntanyoses, ha permès l’ocultament de fugitius socials per diferents motius. Fins i tot, alguns s’atreveixen a dir que “l’únic comú denominador de tots els municipis de la serra és la seua història de lloc d’amagatall i resistències”.[i] De la mateixa manera, amb una ubicació encastada entre els cursos fluvials del Palància i del Millars, la part interior de la serra ha estat un punt de contacte relativament proper amb les serralades de Gúdar, Penyagolosa o Javalambre. Rutes utilitzades per al comerç agrari, la transhumància ramadera, etc., però també per fugitius i guerrillers de tota mena.

Així, durant la Guerra de Successió, a principis del segle XVIII, el membre destacat de la milícia armada austracista Pere Joan Barceló (a) Carrasclet també va passar per la serra. Amb una presència destacada a les muntanyes del Priorat, Carrasclet es va desplaçar des d’allà, passant pels Ports de Beseit i el Maestrat fins arribar a la serra d’Espadà, per tal de baixar a Moncofa i embarcar amb destí a La Marina, en una missió de contacte amb la resistència antiborbònica d’aquella zona. Quan la Guerra del Francés (1808-1814), un altre que va utilitzar la serra per tal d’amagar-se fou el Prior del convent de Nules. Segons el relat del fets realitzat per ell mateix, amb l’entrada de les tropes napoleòniques a Nules, es va enfrontar amb els soldats resultant ferit. Encara així, per Aïgues Vives va poder arribar a Artana on el van curar de les ferides. Posteriorment, també el van acollir a Eslida, després es va amagar a Aín, es va tornar a amagar a Eslida, fins que el van trobar els soldats i va haver de fugir de nit llençant-se per un “despeñadero”, i, finalment, per barrancs i muntanyes, es va posar a salvaguarda a Fondeguilla. Durant la seua estància a la serra, el combatiu Prior mantenia contacte amb altres frares que estaven per la zona, així com amb els guerrillers de la partida del trabucaire frare Nebot.[ii]

dilluns, 11 de setembre del 2023

Significat dels noms dels pobles espadànics (i II)

 per Abel Soler Molina


Abel Soler Molina (Albaida, 1972) és medievalista, historiador i doctor en Filologia Catalana i Història per la Universitat de València. Fa uns mesos estava escrivint un llibre divulgatiu en línia, una sèrie diària iniciada en Facebook el 9 de maig de 2023. Seguint l’opinió de Pierre Guichard, que als anys 70 va parlar sobre la berberització d’estes terres, s’està ocupant de veure que hi ha més noms de lloc amazics que no àrabs, cosa que resulta fascinant. Els arabistes, però, solen ignorar esta llengua a l’hora d’explicar alguns topònims.

En haver vist l’èxit de la sèrie en la xarxa, ja té el llibre en edició i pròximament encetarà una roda de presentacions per diverses localitats. Esperem que els pobles espadànics estiguen receptius i que organitzen actes culturals a partir d'esta novetat bibliogràfica imminent; no els deixarà indiferents. La primera serà a Eslida el pròxim 8 d'octubre.

Nosaltres li agraïm la gentilesa de deixar-nos publicar la segona tanda de noms dels pobles de l'entorn de la nostra serra. Trobareu la primera entrega ací:  

 


AÍN

Escrit "Ain" / "Ayn" en el segle XIII. De l’àrab ˤAyn عين ‘la font, el naixement, l’aigua que naix’, en referència a l’aqüífer que discorre, subterrani, per la Covatella. El mateix corrent subalvi alimenta diversos brolladors, com ara la font de la Caritat, proveïdora d'aigua de reg i potable. Aquesta aigua alimenta el riu Anna, tutelat per una prodigiosa *yanna o nimfa de les aigües; com en els casos de Borriana, Anna i la Jana, antigues "Yanna".

diumenge, 9 de juliol del 2023

Canvi climàtic, sòl, erosió i desertificació

per Espadàniques


Resum del treball: Calvo-Cases, A.; Roxo, M. J. (2021): «Cambio climático, suelo, erosión y desertificación: estado de la cuestión», inclòs en el llibre Cambio climático en el Mediterráneo. Procesos, riesgos y políticas (València: Tirant Humanidades, 2021), a cura de Juan Romero i Jorge Olcina; p. 179-194. El resum ha estat revisat per un dels autors, el professor Calvo-Cases (Institut Interuniversitari de Desenvolupament Local. Departament de Geografia, Universitat de València).




INTRODUCCIÓ

Els sòls constitueixen la superfície dels continents i tenen, entre moltes altres funcions, la del suport vital de la vegetació que viu sobre la Terra. Són els reguladors dels fluxos d’aigua, la que circula sobre la superfície, la que es retindrà per a manteniment de les plantes, d’altres éssers vius i dels processos edàfics, i de l’aigua que fluirà cap a l’interior de l’escorça terrestre. Són, a més, un magatzem de carboni, la capacitat dels quals depèn de l’activitat biològica que poden sustentar. Els sòls són bastant necessaris per a la producció agropecuària, però són insubstituïbles per al desenvolupament de la vegetació natural.

El material que forma els sòls procedeix de la descomposició de les roques i les seues propietats, a més, canvien segons els climes, l’activitat d’organismes vius i el temps de desenvolupament. La posició en el relleu dels sòls també influeix en les seues característiques, tant per les condicions microclimàtiques, derivades de l’altitud o de l’orientació, com per l’efecte de la inclinació i dels processos erosius.

divendres, 23 de juny del 2023

Significat dels noms dels pobles espadànics (I)

 per Abel Soler Molina


Abel Soler Molina (Albaida, 1972) és medievalista, historiador i doctor en Filologia Catalana i Història per la Universitat de València. Des de fa uns mesos està escrivint un llibre divulgatiu en línia, una sèrie diària iniciada en Facebook el 9 de maig de 2023. Seguint l’opinió de Pierre Guichard, que als anys 70 va parlar sobre la berberització d’estes terres, s’està ocupant de veure que hi ha més noms de lloc amazics que àrabs, cosa que resulta fascinant. Els arabistes, però, solen ignorar esta llengua a l’hora d’explicar alguns topònims. En haver vist l’èxit de la sèrie en la xarxa, li ronda pel cap la idea de fer un llibre en paper que no haurà de faltar en cap casa valenciana. L’esperem i li agraïm la gentilesa de deixar-nos publicar una primera tanda de noms dels pobles de l'entorn de la nostra serra.  

 


L’ALCÚDIA

De l’àrab al-kudya الكُدْيَة, ‘la lloma, l’alteró, el tossalet’; nom molt repetit en el paisatge valencià.

 


ALFONDEGUILLA

La Valldigna islàmica es deia Alfàndec ("al-Khandaq", ‘el fossat, la fondalada’), tot evocant la "Gazwat al-Khandaq" غزوة الخندق o ‘batalla de la Fossat’, on Mahoma s’imposà als infidels i salvà Medina (627). Alfondeguilla és el mateix fossat, però a petita escala. Escrit Alfandeguiella (1285) o Alfandeguilla (encara en Cavanilles, 1792), amb diminutiu romanç -ella > *al-Khandaqῑlya, i una variació ulterior [a] > [o] influïda per l’àrab "funduq", ‘alfòndec, hostal, fonda’ i pel fet d’estar el poble tan fondo.

 


 

La vegetació de la muntanya del Castell d’Almenara

per Juan Ramón Vázquez Mora

Doctor en Farmàcia i professor de secundària

Autor del llibre Flora i vegetació de laserra d’Espadà (Diputació de Castelló, 2021)

Foto de l'autor: Mediterráneo
Fotos de l'article: J.R. Vázquez



ESPADÀNIQUES vol agrair al professor Vázquez la seua disponibilitat absoluta quan li vam demanar un article divulgatiu sobre la flora espadànica. Moltes gràcies!



La muntanya del Castell d’Almenara és, amb la platja i els Estanys, un del principals atractius de la vila d’Almenara (la Plana Baixa). Representa un dels últims contraforts de la serra d’Espadà, amb una orientació oest-est, i al seu peu descansa el poble d’Almenara. Al seu cim, a uns 174 metres sobre el nivell del mar, s’assenta el castell d’Almenara, flanquejat per dues torres conegudes com l’Agüelet (o de Bivalcadim) i l’Agüeleta (o de Bergamussa).

Molts són els atractius que desperta aquest turó per a qualsevol persona que s’hi acoste interessada en la història, la geografia, el paisatge o el món natural; però en aquesta ocasió vos proposem una visita pausada a la recerca de les plantes que hi habiten. Qualsevol època és bona per visitar-lo, però és a la primavera quan trobarem la major part de les plantes en flor i ens serà més fàcil el seu reconeixement.




En una primera aproximació, cal que tinguem ben present quin és el tipus de substrat sobre el qual està assentada la vegetació així com el clima, en ser aquests els dos factors principals que condicionaran la seua existència. Per al territori que ens ocupa, el clima és de tipus mediterrani, caracteritzat per un període estival amb escasses precipitacions unit a temperatures elevades, mentre que el tipus de substrat es correspon amb una base formada per argil·lites rogenques i gresos silicis formada durant el Triàsic inferior (Buntsandstein) i un sostre de roques calcàries i dolomies, amb tonalitats grisenques o brunes, formades durant el Triàsic mitjà (Muschelkalk).