per Juan Ramón Vázquez Mora
Doctor en Farmàcia i professor de secundària
.jpg)
Autor del llibre Flora i vegetació de laserra d’Espadà (Diputació de Castelló, 2021)
La muntanya del Castell d’Almenara és, amb la platja
i els Estanys, un del principals atractius de la vila d’Almenara (la Plana
Baixa). Representa
un dels últims contraforts de la serra d’Espadà, amb una orientació oest-est, i
al seu peu descansa el poble d’Almenara. Al seu cim, a uns 174 metres sobre el
nivell del mar, s’assenta el castell d’Almenara, flanquejat per dues torres
conegudes com l’Agüelet (o de
Bivalcadim) i l’Agüeleta (o de Bergamussa).
Molts són els
atractius que desperta aquest turó per a qualsevol persona que s’hi acoste
interessada en la història, la geografia, el paisatge o el món natural; però en
aquesta ocasió vos proposem una visita pausada a la recerca de les plantes que hi
habiten. Qualsevol època és bona per visitar-lo, però és a la primavera quan
trobarem la major part de les plantes en flor i ens serà més fàcil el seu
reconeixement.
En una primera aproximació, cal que tinguem ben present quin és el tipus de substrat sobre el qual està assentada la vegetació així com el clima, en ser aquests els dos factors principals que condicionaran la seua existència. Per al territori que ens ocupa, el clima és de tipus mediterrani, caracteritzat per un període estival amb escasses precipitacions unit a temperatures elevades, mentre que el tipus de substrat es correspon amb una base formada per argil·lites rogenques i gresos silicis formada durant el Triàsic inferior (Buntsandstein) i un sostre de roques calcàries i dolomies, amb tonalitats grisenques o brunes, formades durant el Triàsic mitjà (Muschelkalk).
Atenent a
aquests dos factors caldria esperar que ens trobàrem amb la vegetació
climatòfila (aquella que està en equilibri dinàmic amb el clima i el sòl propis
de la zona), en aquest cas un carrascar termomediterrani que els fitosociòlegs
denominen Rubio peregrinae-Quercetum
ballotae, un bosc on la carrasca (Quercus
ilex subsp. bellota) seria
l’arbre predominant que destacaria al paisatge. Tanmateix, no és això el que
observem. De fet, si exceptuem els exemplars que s’han plantat al camí d’accés
al paratge, ens costarà localitzar-la, ja que només resten uns pocs exemplars
dispersos per la muntanya.
 |
| Carrasca |
El que veiem,
en canvi, és un paisatge transformat, on es percep clarament la intervenció de l’ésser
humà, que tradicionalment ha aprofitat les parts més accessibles de la muntanya
amb la formació de bancals per al cultiu de garroferes (Ceratonia síliqua), oliveres (Olea
europaea) i ametllers (Prunus dulcis).
Aquests antics cultius hui en dia estan pràcticament abandonats i la natura ha
anat recuperant el que originalment era seu; de manera que si prestem atenció
podrem localitzar i reconéixer les diferents etapes de substitució del
carrascar.
La primera
etapa de substitució del carrascar és la màquia o coscollar, una formació
arbustiva que es coneix com a Querco
cocciferae-Pistacietum lentisci, reconeixible per la presència del coscoll
(Quercus coccifera), un arbust de la
mateixa família que la carrasca; el llentiscle (Pistacia lentiscus); el margalló (Chamaerops humilis); el càdec (Juniperus
oxycedrus); l’esparreguera
boscana (Asparagus acutifolius); l’arçot
(Rhamnus lycioides) i algun que altre
pi blanc (Pinus halepensis),
acompanyats per algunes lianes como ara l’arítjol (Smilax aspera), la rogeta (Rubia
peregrina) o la vidiella (Clematis
flàmula).
La segona etapa
regressiva es correspon amb una brolla o matollar que depenent sobre quin tipus
de substrat s’assente notarem alguns canvis.
Sobre substrat
calcari o dolomític, trobarem una gran varietat de plantes heliòfiles que
conformen l’associació Helianthemo
glabrati-Globularietum alypi, caracteritzada per la presència del setge (Helianthemum origanifolium subsp. glabratum), una petita cistàcia de
flors grogues que es considera un endemisme iberollevantí, la coroneta de frare
(Globularia alypum), l’argelaga (Ulex parviflorus), el romer (Rosmarinus officinalis), la manxiuleta (Digitalis obscura), la ruda (Ruta angustifolia), la clavellina (Dianthus
broteri subsp. valentinus), l’esparreguera marina (Asparagus horridus), el timó (Thymus vulgaris)
o el romer mascle (Cistus clusii),
una planta que pel seu aspecte, i si no està florida, podríem confondre amb el
romer, però les seues flors blanques i l’absència del flaire característic del
romer ens trauran aviat de l’errada. En aquests matollars cal que parem atenció
a la presència d’algunes plantes paràsites, com ara la margalida o frare
d’estepa (Cytinus hipocystis subsp. macranthus) que parasita les arrels del
romer mascle, o el cabell de la Mare de Déu (Cuscuta epithymum), una planta sense fulles, amb tiges filamentoses
de color roig porpra com si foren cabells que parasita diversos arbusts com ara
el timó, el romer, les estepes, etc.
 |
| Frare d'estepa |
Si, per contra,
ens movem sobre els gresos, tot i que també podrem localitzar les mates del
romer, el timó, la ruda, etc., la brolla adquireix un altre aspecte, on destaca
l’abundància de l’estepa negra o ajoca-sapes (Cistus monspeliensis) i la presència de plantes silicícoles o
calcífugues que només es localitzen ací, com ara el bofarull (Lavandula stoechas) o l’argelaga negra (Calicotome spinosa). És també en aquest
ambient on podem cercar una bracera endèmica (Centaurea saguntina) que, tot i que pot viure sobre substrat
calcari o silici, resulta localment més abundant sobre els gresos de la
muntanya.
Menció a banda
mereix la botja o albaida (Anthyllis cytisoides), un arbust amb les branques erectes
i tomentoses que mostra predilecció pels substrats poc consistents com són les
margues o les argil·lites i que amb la seu espectacular floració primaveral
tenyeix de groc tota la base de la muntanya.
Una tercera
etapa regressiva són els llistonars de l’aliança Thero-Brachypodin retusi, unes pastures xeròfiles dominades pel
llistó (Brachypodium retusum) que
ocupen els substrats pedregosos calcaris. En aquest tipus d’ambients podem
trobar l’orella de llebre (Phlomis
lychnitis), la gamonera (Asphodelus
cerasiferus), l’herba de la marfuga (Aristolochia
pistolochia), el raïm de pastor (Sedum
sedifrme), el gladiol (Gladiolus illyricus), endemismes
iberollevantins com l’arenària (Arenaria
montana subsp. intricata) i, a finals de l’estiu o començament de
la tardor, la campaneta de tardor (Leucojum
valentinum), un endemisme valencià que es considera vulnerable segons la
UICN (Unió Internacional per a la Conservació de la Natura i els Recursos
Naturals) i que cal protegir.
En altres
ocasions és algun factor abiòtic el que fa que no es puga instal·lar la
comunitat clímax, i aleshores parlem de les comunitats permanents. Un exemple
clar el tenim en el cas de la vegetació casmofítica (aquella que viu en
fissures rocoses i parets verticals). És en aquests tipus d’ambients on
localitzarem algunes petites falgueres que sobreviuen en les fissures de les
roques calcàries o dolomies com per exemple la dauradella (Ceterach officinarum) o la Cosentinia
vellea, i penjant de murs com els del castell o els de l’Agüelet i l’Agüeleta, o de paretons naturals, l’herba de cascà (Sarcocapnos enneaphylla), una bonica
planteta amb tiges carnoses i de flors irregulars blanques amb l’àpex de color
groc o taronja.
 |
| Campaneta de tardor |
 |
| Herba de cascà |
A les vores
dels senders podem trobar també un bon nombre de plantes nitròfiles o subnitròfiles,
pròpies d’indrets més o menys alterats, com els caps blancs (Lobularia marítima), els morrons (Anagallis arvensis), amb exemplars de
flors blaves o rogenques, la llengua de bou (Echium creticum subsp. granatense),
etc.
A mesura que
ens anem apropant al castell es fa més notable la presència de dos arbusts nitròfils,
la malva de roca (Lavatera marítima)
i el garrofer de moro (Anagyris foetida),
característics de l’associació Lavatero
maritimae-Anagyrietum foetidae, que sol acompanyar els indrets més o menys
antropitzats de les antigues fortificacions (de fet, es pensa que el garrofer
de moro es plantava a prop dels castells perquè conté un verí amb el qual s’emmetzinaven
les puntes de les fletxes). Altres plantes que ocupen el mateix biòtop i que també
podem cercar al costat del recinte emmurallat són el malrubí roig (Ballota hirsuta), el siscall (Salsola vermiculata) o la ruda borda (Peganum harmala).
Finalment, cal
posar atenció a algunes plantes foranes que es van escampant i que competeixen
amb les autòctones, com la figuera palera (Opuntia
maxima) o el sèver (Aloe vera).
Hem de ser conscients del perill que pot representar per a un ecosistema la
introducció voluntària o involuntària d’aquestes plantes que en molts casos es
comporten com a invasores.
En aquest text, només hi ha unes quantes plantes, però en podem localitzar moltes més. Només cal que vos animeu a buscar-les.
Bibliografia
COSTA, M. (1986).
La vegetació del País Valencià. Universitat
de València. Secretariat de Publicacions.
MATEO, G. &
M. B. CRESPO (2014). Claves ilustradas
para la Flora Valenciana. Monografías de Flora Montibérica, 6. Jaca: Jolube.
VÁZQUEZ, J. R.
(2021). Flora i vegetació de la serra
d’Espadà. Llibre + CD. Castelló de la Plana: Diputació de Castelló.
 |
| Centaurea saguntina |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Moltes gràcies pel teu comentari. Entre tots i totes hem de treballar per fer un territori millor.